poemes Renée Vivien

El passat dimarts us deixava un poema de Renée Vivien, i comentava que havent llegint la novel·la de Maria-Mercè Marçal sobre ella m'havien vingut moltes ganes de llegir-ne obres seves.


Vai' atansar-me a la biblioteca i vai' trobar aquesta selecció de poemes traduïts al castellà (l'epíleg, quan em vai fixar em va defraudar una mica, que són fragments de la marçaliana novel·la sense res més).


Els seus poemes transpiren amor, sensualitat, vivències i contactes... és una obra viva, en el sentit que és la seva pròpia vida feta poesia. Hom suposa que les fonts de tota persona per escrire poesia són aquestes; però, més enllà de la possible, o no, sinceritat de l'autor/a, hi ha vegades que el verisme dels versos és evident i gairebé, segons els casos, punyents.

Aquest n'és un. Els seus versos parlen dels seus sentiment devers les seves estimades; les sensacions que 'naven deixant rastres a la seva ànima. La seva és una poesia personal amarada d'influències que seria difícil classificar. Quan l'estàs llegint et sembla com si una veu et parlés de lluny, des de l'horitzó dels propis records, i fa que sentis com teves les seves paraules i les seves sensacions.

És una poesia per llegir amb molta calma; amb molta tranquil·litat. Per paladejar i assaborir cadascuna de les seves paraules. Una obra per recordar postes de sol, eixides en companyia o en solitud; així, com els cossos de les persones estimades i les sensacions que ens produiren...

Petit poème érotique (de Sillages, 1908)

Et je regrette et je cherche ton doux baiser.
Quelle femme saurait me plaire et m’apaiser ?
Laquelle apporterait les voluptés anciennes
Sur des lèvres sans fard et pareilles aux tiennes ?

Je sais, tu mentais, ton rire sonnait creux
Mais ton baiser fut lent, étroit et savoureux,
Il s’attardait, et ce baiser atteignait l’âme,
Car tu fus à la fois le serpent et la femme.

Mais souviens-toi de la façon dont je t’aimais…
Moi, ne suis-je rien dans ta chair ? Si jamais
Tu sanglotas mon nom dans l’instant sans défense,
Souviens-toi de ce cri suivi d’un grand silence.

Je ne sais plus aimer les beaux chants ni les lys
Et ma maison ressemble aux grands nécropolis.
Moi qui voudrais chanter, je demeure muette.
Je désire et je cherche et surtout je regrette…

Pequeño poema erótico (trad. Aurora Luque)

Añoro y busco tu beso delicioso.
¿Qué mujer me podría dar placer y calmar?
¿Quién me devolvería las lujurias antiguas
sobre unos labios tersos, parejos a los tuyos?

Yo lo sé, tu mentías, tu risa estaba hueca.
Mas tu beso fue lento, apretado y sabroso.
Se extendía y llegaba a lamer hasta el alma
porque eras a la vez la mujer, la serpiente.

Mas recuerda los modos de amarte que yo tuve.
¿No me quedé en tu carne? Si nunca sollozaste
mi nombre en ese instante que no admite barreras,
recuerda el grito aquél seguido del silencio.

Ya no acierto a querer ni lirios ni canciones,
ymi casa semeja una inmensa necrópolis.
Yo, que quise cantar, he quedado tan muda.
Sólo busco y deseo, y, sobre todo, añoro...

*