dissabte, d’octubre 17, 2009

sonríeme esta noche


Vista la bona rebuda dels últims texts propis en versió poètica us deixo un altre. S'anomena Sonríeme esta noche i té ja més de déu anyets; és d'aquells que et guanyen el cor i et fan creure que potser, de vegades, aconsegueixes allò que cerques quan jugues amb les paraules per exorcitzar l'ànima. És el text amb el que seguia la lectura poètica després de Las mentiras del amor. El següent text fou Glisser, el podeu llegir aquí. Espero que us agradi, i moltes mercès per les vostres paraules.

Durant gran part del meu camí pel món “ajuntant paraules” m'he dedicat incansablement a les fronteres que envolten l'amor: la dissort total i absoluta, l'abandonament, la mort del mateix, i altres xamors similars...
Però existeix un moment teatralment “meravellós”: dues persones, una enfront de l'altra, o com a mínim, compartint el mateix escenari. Si volem fer-ho molt “dramàticament romàntic”, que sigui de nit, amb poca llum a la sala, i a l'exterior, una tempesta que aconsellaria el mateix Dimoni a romandre a l'Infern i no passejar-se per la vida. Els nostres personatges retornen de l'amor cap al Big-Crunch; tots els núvols de vidre s'han esquerdat. Ara resta acomiadar-se i tancar la porta... però? Com ho fem? (¿Com amics? ¿i posem una x a la travessa?).
El següent text més o menys té uns nou anys [el 2007], i li tinc molt de carinyo. Pot sonar malament, però estic orgullós d'ell. Crec que aconsegueix plantejar l'enigma que l'esfinx li dibuixava a la meva ànima. Suggereix una manera de veure i viure aquest moment del final de l'amor i el principi de l'adéu.



SONRÍEME ESTA NOCHE
No me mires con ojos de tigresa
que disfruta jugando con su presa
antes de convertirse en una mantis.
No te ofendas,
pero sé que habías pensado abandonarme.
No es necesario que llores.
No te entristezcas, no debe haber sido culpa tuya.
Dijiste que buscabas alguien especial,
¿por qué te fijaste en este vagabundo de los sentimientos
que duerme entre palacios de palabras
y sólo sabía estar despierto para poder hacerte sonreír?
No recuerdo dónde me encontraste,
litros de buenas ideas debían bailar en mi interior.
Dijiste que querías construir un jardín
donde los ángeles pudiesen jugar;
ahora millones de fotografías de hermosos querubines nos observan.
No permitamos que vean nuestras lágrimas.
¿Por qué te encaprichaste de mí?
¿O fui yo quien se enamoró de ti?
No sería una locura,
pero quizá confundí la belleza con el futuro;
o quizá tú malentendiste deseo por amor.
No pensemos en derribar nuestro castillo de cristal;
simplemente déjame besarte la mejilla,
y no lloremos,
sonríeme esta noche antes de abandonarme.
Yo me quedaré con los recuerdos,
¿qué te llevarás tú?

Natxo Barrau i Salguero
delirios malsanos en el edén de los narcótios sedados
julio'97-mayo'98

imatge: The Knight's Farewell;Edward Burne Jones

*


2 comentaris:

  1. És molt dur acceptar que hi ha d'haver un adéu i un final, tot i que en alguns moments pensessis que la relació no s'aguantava per enlloc. És molt dur i les llàgrimes cauen pel que ha estat i ja no tornarà a ser, malgrat tot.

    Sempre he dit: per què buscar respostes racionals o a preguntes irracionals?
    Si s'acaba, s'ha acabat. Mala sort, has perdut. A intentar no esforçar-se per passar de terra...

    M'agrada el text. Té pinzellades de diferents sentiments. Alguns d'aquells que per fora semblen una cosa i per dins t'estan matant; d'aquells que saps que les normes del joc són aquestes, però t'encantaria fer trampes...o potser no.


    :)

    ResponElimina
  2. qui havia dit que no saps fer comentaris llargs? jeje gràcies.

    és il·lògic cercar les respostes, però tothom ho fa.

    gràcies per les parules, la veritat és que sempre vai' pensar que era un text que mostrava les diferents idees que creuen el cap d'una persona en un moment com aquest.

    ResponElimina

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"