sonríeme esta noche

Vista la bona rebuda dels últims texts propis en versió poètica us deixo un altre. S'anomena Sonríeme esta noche i té ja més de déu anyets; és d'aquells que et guanyen el cor i et fan creure que potser, de vegades, aconsegueixes allò que cerques quan jugues amb les paraules per exorcitzar l'ànima. És el text amb el que seguia la lectura poètica després de Las mentiras del amor. El següent text fou Glisser, el podeu llegir aquí. Espero que us agradi, i moltes mercès per les vostres paraules.

Durant gran part del meu camí pel món “ajuntant paraules” m'he dedicat incansablement a les fronteres que envolten l'amor: la dissort total i absoluta, l'abandonament, la mort del mateix, i altres xamors similars...
Però existeix un moment teatralment “meravellós”: dues persones, una enfront de l'altra, o com a mínim, compartint el mateix escenari. Si volem fer-ho molt “dramàticament romàntic”, que sigui de nit, amb poca llum a la sala, i a l'exterior, una tempesta que aconsellaria el mateix Dimoni a romandre a l'Infern i no passejar-se per la vida. Els nostres personatges retornen de l'amor cap al Big-Crunch; tots els núvols de vidre s'han esquerdat. Ara resta acomiadar-se i tancar la porta... però? Com ho fem? (¿Com amics? ¿i posem una x a la travessa?).
El següent text més o menys té uns nou anys [el 2007], i li tinc molt de carinyo. Pot sonar malament, però estic orgullós d'ell. Crec que aconsegueix plantejar l'enigma que l'esfinx li dibuixava a la meva ànima. Suggereix una manera de veure i viure aquest moment del final de l'amor i el principi de l'adéu.

SONRÍEME ESTA NOCHE

No me mires con ojos de tigresa
que disfruta jugando con su presa
antes de convertirse en una mantis.
No te ofendas,
pero sé que habías pensado abandonarme.
No es necesario que llores.
No te entristezcas, no debe haber sido culpa tuya.
Dijiste que buscabas alguien especial,
¿por qué te fijaste en este vagabundo de los sentimientos
que duerme entre palacios de palabras
y sólo sabía estar despierto para poder hacerte sonreír?
No recuerdo dónde me encontraste,
litros de buenas ideas debían bailar en mi interior.
Dijiste que querías construir un jardín
donde los ángeles pudiesen jugar;
ahora millones de fotografías de hermosos querubines nos observan.
No permitamos que vean nuestras lágrimas.
¿Por qué te encaprichaste de mí?
¿O fui yo quien se enamoró de ti?
No sería una locura,
pero quizá confundí la belleza con el futuro;
o quizá tú malentendiste deseo por amor.
No pensemos en derribar nuestro castillo de cristal;
simplemente déjame besarte la mejilla,
y no lloremos,
sonríeme esta noche antes de abandonarme.
Yo me quedaré con los recuerdos,
¿qué te llevarás tú?

Natxo Barrau i Salguero
delirios malsanos en el edén de los narcótios sedados
julio'97-mayo'98

imatge: The Knight's Farewell;Edward Burne Jones

*