Un escenari nu que ens mostra la soledat en la que es viuen moltes vides. Especialment vides ferides per una societat que oblida la majoria dels seus éssers. Uns éssers carregats de culpes, impossades per ells mateixos després de moltes escupinades llençades pels monstres d'una societat que els ha abandonat.
Dos personatges trencats, conglemerats de bocins que es troben i es mostren els seus buits i les seves mancances; inicialment perquè ja sols saben viure en la reiteració de les seves pròpies faltes i pecats, però que la solitària nit que els envolta i els ampara els durà a escoltar-se un instant. I a aquest instant el seguirà un altre. En les seves respectives bogeries, certes o inventades, culpes pròpies o impossades, semblarà que podran esdevenir ésser capaços de somniar, tot i que sols sigui un miratge o sols duri uns instants.
La versió que Zereaga Teatre ha presentat al Versus Teatre de Danny and the depp blue sea de John Patrick Shanley és una garrotada a les nostres consciències. Com espectadors seiem a la nostra butaca en la placidesa d'exercir de voayeurs de vides alienes; fins que s'inicia l'obra. Llavors un sotrac ens mostra que la vida no és sols les papallones de la feliç existència que tots somiem aconseguir. I el pitjor, o el millor de tot, segons, com sempre, com es vulgui mirar, és que som plenament conscients que allò que està esdevenint davant nostre és autèntica vida; quelcom que podríem trobar si sortíssim corrents envers el carrer. Aquesta visceralitat que hom es troba en la recreació de les vides de les fronteres de l'actual món occidental és deguda, més enllà d'un text dur i claustrofòbic, a la grandíssima acció actoral. Tots dos claven els seus papers d'ànimes perdudes i ja mai, sembla, possibles de retrobar i recuperar, que cerquen una nit una possible fusta a la que aferrar-se abans que la manca de forces els obligui a deixar-se ofegar en les fredes aigües d'una vida social que els abandonà fa massa, encara que poc, temps.
Una escenografia mínima, més que minimalista, perfectament aconseguida i una il·luminació que en un espai tan petit permet gaudir de la vida que estalla dins de cadascun dels personatges ultrapassant a l'actriu i l'actor. Tot rutlla perquè quan l'acció de l'obra s'inicia, i al principi hom encara resta esperant a veure què esdevé, la clatellada a l'espectador sigui sonora i dolorosa. La vida, les misèries de l'existència es corporeitzen i esdevenen fantasmes vius davant de la nostra tensa mirada que ens aferra a la butaca; corpresos del que estem vivint, que no veient, i amb por de caure a l'abisme. Perquè l'abisme, com bé sabia per no deia el savi, ens reta des dels seus ulls a la foscor que ens hem atrevit a mirar.
Com deia el text de presentació del director i adaptador, David Pintó: Dany i Roberta surten sols a l'escenari i s'expliquen la seva vida. Res més que això. Tan senzill i tan complicat al mateix temps.
P.S.: les interpretacions d'ambdós són molt i molt bones, tot i la ingent dificultat. Voldria destacar, novament, el treball de l'Anna Molliner: es torna a menjar un escenari. Descomunal.
Aquesta nit la Raquel, l'Aleix i un servidor podrem gaudir de l'última funció al Versus Teatre de Danny i Roberta. Això ens permetrà gaudir d'una interessat obra i d'una, segur, nova gran actuació de la gran Anna Moliner
Autor: Patrick Shanley. Companyia: ZEREGA. Direcció: DAvid Pintó. Intèrprets: Anna Moliner i Xavi Álvarez.
Sinopsi Danny i Roberta són dos personatges que es moren per parlar, per buidar, per confessar les seves culpes i troben en l’altre una oportunitat, una vàlvula d’escapament per fer-ho.
Són dos personatges ferits per la vida. Carregats d’un equipatge massa pesat i incapaços d’estimar. No obstant això, aquesta nit, la nit que passaran junts s’atreviran a volar. S’atreviran a tocar el cel amb les mans. No sabem què passarà demà. Ni tan sols sabem què passarà unes hores més tard del final. L’autor de “Doubt” (pel.lícula estrenada recentment interpretada per Meryl Streep i Philip Seymour Hoffman) és savi i acaba l’obra en un moment on els dos personatges han entès alguna cosa.
Des d’un escenari despullat i partint de la base que són els actors els que ens han de fer somniar amb la complicitat del públic, Danny i Roberta surten sols a l’escenari i s’expliquen la seva vida.
Res més que això. Tan senzill i tan complicat al mateix temps.
Drama. 1h15minuts. 9€. Si voleu gaudir de bon teatre...
Avui vull comentar-vos d'un blog molt interessant (aquí). És la bitàcola poàtica de Rodolfo Serrano. Servidor el va conèixer perquè és el pare de Ismael Serrano, el grandíssim cantautor (web / blog -aquest també molt interesant-); de qui sempre hi ha alguna lletra al disc.
La veritat és que té poemes molt destacables. Aquí us deixo una de les últimes mostres:
CICERÓN ESPERA LA MUERTE DE ANTONIO
No sé por qué me vienen esta noche, mientras invoco el amor que un día te tuve, las terribles palabras que dijera Cicerón contra Antonio. Tal vez sea que igual que el noble cónsul nunca entró la traición en mis planes contigo.
Pero no he de ocultar que un día te quise en mi vida y mi cama, lo mismo que si todo, ese amor nuestro, fuera la historia más grande de la tierra. Mas he sabido siempre que tus besos las palabras de amor que me decías, eran lo mismo que el discurso de Marlon Brando ante el cuerpo de César con su sangre empapando el corazón de Roma.
Supe siempre, mi vida, que el amor es el peor enemigo que jamás tuvo el hombre. Y que nunca se gana esa batalla. Por eso me he entregado, vencido mucho antes del combate, con armas y bagajes, a la clemencia dudosa de tus brazos.
Y ahora, tantos años después,espero, retirado igual que Cicerón, la venganza de Antonio mientras bebo una copa de olvido con ginebra.
Avui no parlaré de la que sembla més llegenda que història dels Sants Innocents; si voleu un comentari al respecte del pressumpte autor dels fets que es narren a Mateu 2,13-18 aquí teniu un article parlant d'Herodes el Gran.
Avui us deixo un poema intitulat The Holy Innocents de Robert Lowell en versió catalana de Narcís Comadira.
Al respecte de l'autor el traductor escrigué:
Robert Lowell va néixer a Boston el primer de marg de 1917 en una antiga família
de Nova Anglaterra. Estudià a Harvard i es graduà el 1940. El mateix any es va convertir
al catolicisme, cosa insòlita en el seu ambient purità i calvinista. El 1943 va ser condemnat
a un any i un dia de presó per negar-se a anar a la guerra. Va al·legar que els bombardeigs a
les poblacions civils eren moralment indefensables. El seu primer llibre de poemes, Land of
Unlikeness, el publicà el 1944. El 1946, integrat per poemes del llibre anterior revisats i
poemes nous, publica Lord Weary's Castle. L'any segiient rep el Premi Pulitzer per aquest
llibre. Del 1951 és The Mills of the Kavanaughs; del 1959 és Life Studies, que rebrà l'any
segiient el "National Book Award". Del 1964 és For the Union Dead. I del 1967 Near the
Ocean. Aquests són els seus llibres més importants. Va morir el 12 de setembre de 1977
en un taxi de Nova York, d'un atac de cor.
ELS SANTS INNOCENTS
Escolta, les campanes del fenc dringuen mentre el carro
va brandant sobre llantes de goma pel quitrà
i el glaç carbonejat sota el molí draper
i el canal de les sabogues. Els bous baven i s'espanten
sorpresos pels parafangs d'un cotxe
i s'eixelebren enormement turó de Sant Pere amunt.
Aquests són els qui no s'han tacat amb dones --el seu
dolor no és el dolor d'aquest món:
el rei Herodes cridant venjança vora els vinclats
genolls de Jesús garrotant-se en l'aire,
un rei d'imbécils muts i d'infants. Encara
el món és més Herodes que Herodes; i l'any
mil nou-cents quaranta-cinc de gràcia
pesadament amb pèrdues puja el turó encarrallat
de la nostra purgació; i els bous s'apropen
als usats fonaments del seu estatge,
el sant pessebre on el seu llit és blat de moro
i grèvol esqueixat pel Nadal. Si ells es moren,
com Jesús, amb l'arnès, qui els plorarà?
Nen, anyell dels pastors, que quiet que jeus!
THE HOLY INNOCENTS
Listen, the hay-bells tinkle as the curt / Wavers on rubber tires along the tar / And cindered
ice below the burlap mill / And ale-wife run. The oxen drool and start / In wonder at the
fende~s of a car, / And blunder hugely up St. Peter's hill. / These aue the undefiled by
woman - their / Sorrow is not the sorvow of this world: / King Herod shrieking vengeance
at rhe curled / Up kneer o/ Jerus choking in the air,
A king of speechless clods and infants. Still / The world out-Herods Herod; and the year, /
The nineteen-hundred forty-fifth of grace, / Lumbers with losses up the clinkered hill /
Of our purgation; and the oxen near / The worn foundations of theiv resting-place, / The
holy manger where their bed is corn / And holly torn for Christmas. If they die, / AS lesus,
ira the havness, who will mourn? / Lamb of the shepherds, Child, how still you bie.
from Lord Weary's Castle; trad publicada a Els Marges, 13. 1978.
imatge: Matança dels innocents, Giotto di Bondone; Capella de los Scrovegni. Pàdua. Itàlia.
Ara fa un any parlava de l'edició castellana de A Child's Christmas in Wales (aquí); i comentava que creia que existia una versió en català. Efectivament, Viena Edicions a la seva col·lecció El cercle de Viena n'ha tret una traducció de Francesc Parcerisas amb il·lustracions de Pep Montserrat.
Val a dir que exiteix una important diferència entre ambdues edicions bilingües: la castellana presenta el text com un poema narratiu mentre la catalana el presenta directament en prosa.
Sigui com sigui trobo que és un text molt maco i molt recomanable, més enllà d'aquestes dates. Us deixo el principi:
One Christmas was so much like another,
in those years around
the sea-town corner
now and out of all sound except the distant
speaking of the voices I sometimes hear a moment before sleep,
that I can never remember whether it snowed
for six days and six nights
when I was twelve
or whether it snowed for twelve days and
twelve nights when I was six.
Tots els Nadals s'assemblaven tant, durant aquells anys que ara són passat, en aquell racó del poble de la costa els sorolls del qual ja s'han esvaït per sempre, llevat de la distant xerradissa de veus que de tant en tant encara sento durant uns segons abans d'adormir-me, que mai no puc recordar si és que nevà sis dies i sis nits seguits quan jo tenia dotze anys o si nevà durant dotze dies i dotze nits quan jo en tenia sis.
Aquí i aquí el podeu llegir en la seva versió original. En els següents links el podeu escoltar de la pròpia veu de l'autor (part I i part II). També un article a examiner.com (aquí)
Vaig descobrir la poesia de José Val del Omar gràcies al disc "val del omar" del, com ell, granadí grup, també inclassificable, de rock Lagartija Nick després d'haver-los descobert en la joia que és Omega, un dels millors discs de la història.
Omega era la versió que el gran Enrique Morente, molt ben acompanyat, feia de la sublim obra Poeta en Nueva York del genial F.G.Lorca; així com de qui ell deia el més lorquià dels poetes moders: Leonard(o) Cohen. Allà participaven els Lagartija Nick en algunes cançons. Poc després ells varen treure el disc en homenatge a José Val del Omar. Me'l vaig comprar i quelcom nou aparegué davant meu; tot un món molt especial. Vaig cercar informació al respecte de Val del Omar i alguna antologia va poder caure a les meves mans.
José Val del Omar naixè a Granada el 1904. Fou un dels investigadors més importants en les possibilitats tècniques de la cinematografia. Amic de molts membres de la genaració del 27. Cernuda digué d'ell: (...)ese extraordinario artista de la cámara que, en unión del pintor Ramónn Gaya y del poeta Rafael Dieste(...)
Una de les seves esperances era dur la intensitat de la poesia al cinema. És curiós el fet que els seus films acabaven "Sin Fin".
Com Luis García Montero diu en la compilació Tientos de Erótica Celeste de la seva obra realitzada, selecció i adaptació, per Gonzalo Sáenz de Buruaga i María José Val del Omar:
El horizonte de los poemas tiene las mismas características que su mundo cinematográfico. Puede resumirse en sus dos columnas: la intuición de la fuerza cohesionadora del amor y la necesidad de salirnos del propio yo y la propia civilización para comprobar el sentido unitario de la realidad. Todas las imágenes y todo el juego conceptual del libro se relacionan con estas verdades últimas que pretendes acuñar una vanguardia mística. El amor se define como el deseo o el vínculo real de la unidad. Es la consecuencia de un universo que tiene voluntad esférica, apetencia de plenitud unitiva. Todo está en todo, todo se vuelve hacia todo, superando la ordenación disgregada y lineal del tiempo. Hay que tirar el reloj al agua porque la sucesión cronológica es lineal, extiende distancias, impidiendo la visión cerrada y total de los instantes. Es el camino que llega a los lazos pitagóricos tradicionales entre el hombre y la naturaleza, el ciclo equilibrado entre la vida y la muerte. Pero esta voluntad de disolverse en las analogías necesita "saltar fuera de nuestro yo", fuera de la cultura reglada, volver a una mirada infantil.(...)
Trobo que és una poesia molt interessant i que crec que és molt recomanable per submergir-nos en altres esferes no habituals d'aquest art.
EL CIELO ESTÁ A LOS PIES
El cielo está a los pies, corazón mío!
en soledad sonora sumergido
en cero gravedad, firme firmamento.
Amor divinamente eléctrico,
amor enciende amor por tientos
de puntillas y en silencio,
glorieta, cúpula, cópula.
Para sentirse libre de la náusea, el hombre necesita una tensión,
una pasión, una mística.
Frente a la sociedad encuadrada, la sociedad animada
entre infrarrojos y ultravioletas, voz de sombra.
El mito contiene el sueño profundo.
DIOS ANDA SOBRE EL MAR
La criatura está rodeada de miserias artificiales.
Los circuitos que nos han estampado en las mentes
están envejecidos. No nos valen.
Nos levanta la mayor ola de aceleración conocida
en la historia del nosotros.
Desde su punto más alto, se pueden ver el paraíso y el infierno.
Dios anda sobre el mar, infundiéndonos el entusiasmo.
Mirarlo andar sobre las olas:
"No puedo cantar, ni quiero, a este Jesús del madero,
sino al que anduvo en la mar".
Amor necesita el mundo, que es el gozo de crear.
TIEMPO SIN ESPACIO
Tiempo bullente y diferente
Dios transparente.
Explosión e implosión
“amada en amado
transformada”.
Insondable, inmenso
Tiempo donde manda Dios.
En el espacio, el Diablo.
El tiempo sin espacio
es lo profundo.
Cuerpo de lo profundo
es lo inmutable.
Fluencia mutación huida
nostalgia intuición presentimiento
Queremos ser Tiempo, ser no morir.
Lírica que eterniza lo temporal
música de imagen intuitiva.
Presente frontera viva del margen.
Vivir, desvivirse, reinventando el mundo.
El gran temblor es vertical,
el sabio se identifica con el polvo,
el que quiere obtener algo antes tiene que darlo.
De la esclavitud al tiempo de muerte
Sólo se libra
quien ama por encima del yo, del día, del orden.
Cuando el hombre se sienta Tiempo,
sin espacio, fuera de su carne,
respeto ecológico transcendente
cuando se programe geneosamente,
mortal, fuera de sus días,
cuando siembre olivos para los que le sucedan,
cumplirá su destino. Estará llegando.
Hi ha una pàgina, encara en construcció al respecte de la seva persona (aquí)
P.S.: Si escriviu "Val de Omar" en el youtube trobareu, fragmentats, Fuego en Castilla, Aguaespejo Granadino, Acariño galaico i d'altres.
P.S.II: A la mateixa pàgina de vídeos només he trobat una cançó del disc, i és de les instrumentals:
així que us deixo la cançó primera que vaig escoltar i que em va enamorar d'Omega:
The empire of fear de Brian Stableford fou finalista el 1988 del premi Arthur C. Clarke. Feia força temps que era a casa i el volia llegir.
La veritat és que ha sigut una decepció; com ho fou The Dragon waiting (aquí Cuando el Dragon despierte) de John M. Ford premi World Fantasy del mateix any.
Comença molt bé:
El hombre que se enamora de una dama vampiro no necesita morir joven, pero no puede vivir eternamente. (proverbio valacao)
La idea de partida és molt interessant: una ucronia on els vampirs conviuen amb els humans i l'Europa és un imperi que els pertany. Però la història es va fent feixuga, la part central a l'Àfrica és molt lent, i l'epíleg (que és el que el fa ciència ficció) no acaba de tancar la història.
És una llàstima, una proposta que podia haver esdevingut molt interessant però que a les poques pàgines comença a fer aigües.
Si és que és veritat que tens ganes de saber com acaba la història, però no acaba d'enganxar.
I això que tenia uns moments al País de Gal·les i citava Valle Crucis.
