dilluns, de novembre 30, 2009

Waslala



Melisandra balancea sus piernas sobre el río que corre lentamente junto a la hacienda de su abuelo. Aguarda, con la calma propia de los habitantes de Fagua, la llegada anual de los contrabandistas que traerán las últimas noticias del mundo. Pero, esta vez, un forastero desconocido le propone a Melisandra emprender juntos la aventura con la siempre soñó: encontrar Waslala, el paraíso en cuya búsqueda se perdieron sus padres, un lugar que parece haberse esfumado dejando tan sólo la huella sutil de un ideal imposible, un sueño maravilloso grabado en el recuerdo de unos pocos.

En esta nueva novela, Gioconda Belli, celebrada autora de La mujer habitada, recrea con vigorosa voz uno de los mitos que acompañan al hombre desde el origen del pensamiento: la búsqueda de la Utopía.


Aquesta és la ressenya que a la pàgina de l'autora es diu al respecte de l'obra.

La novel·la, com es diu a la nota superior, tracta de la recerca d'una civilització perduda; una civilització que sembla que hauria ésser capaç de concedir-li un espai físic per residir a l'Utopia de Thomas Moro. La narració transcorre a Faguas, com La mujer habitada; però no té la màgia que destil·lava la primera novel·la d'aquesta genial poetessa.

És cert que al llarg de tota la narració et vas trobant amb les perles de l'imaginari de Belli, això també implica tota la seva vessant política-. I tot i que t'enganxa i vols veure com evoluciona l'aventura de Melisandra, i amb ella el país -i esperes que totes i tots-, no té la força d'altres textos seus. Ara bé, té moments sublims on les llàgrimes et cauen pel rostre. És una recerca de la més bella bellesa, la vida agafant la mà de la justícia, en meitat de la injustícia; és el desig de trobar una flor en un abocador (parafrasejant la publicitat d'una pel·lícula).

Potser per els més "giocondabellics" sigui una micona menys del que hom pot esperar al principi; tot i això es gaudeix la seva lectura i es troben bells passatges i és una recomanable novel·la.


curiositats:

una pensió en el camí francès del Camí de Sant Jaume (llàstima que no sigui en el Nord) aquí.

workcamps aquí

divendres, de novembre 27, 2009

Cançó per fer camí



CANÇÓ DE FER CAMÍ
Maria Mercè Marçal
Per a la Marina


Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d’allò que haurem deixat aquí.

Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.

Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.

Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.

Bruixes d’ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s’escamparà la vida
com una dansa vegetal.

Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.

de Bruixa de Dol



anàlisi del tema per Iris Polo (aquí)



anàlisi del tema per Judit Viñals (aquí)



P.S.: moltes gràcies a totes les persones que ahir varen atansar-se fins a Les Corts per assistir i participar de Paraules Contra la Violència de Gènere. (comentari aquí)

imatges: La barca a Giverny, Claude Oscar Monet, Musée d'Orsay.
Barques de pesca aprop de Saintes-Maries, Vincent Van Gogh, Rijksmuseum [un dels meus quadres preferits]
Paisatge marítim sota la llum de la lluna, Caspar David Friedrich.
Seascape, Laurence Stephen Lowry, Darlington. Museum Education.


*

dijous, de novembre 26, 2009

¿Por qué nos matan? Nos matan por ser Mujeres // PARAULES CONTRA LA VIOLÈNCIA MASCLISTA



¿Por qué nos matan? Nos matan por ser mujeres.

Graciela Atencio
4 de mayo de 2004


Nos matan desde los inicios de la sociedad humana, desde que quisimos construir un mundo sin jerarquías, sin la supremacía de las guerras -génesis contra natura de los pactos de convivencia pacífica-.
Nos matan desde que nos pusimos de pie e intentamos proclamar una igualdad que nunca hemos alcanzado hasta ahora.
Nos matan en un presente perpetuo por la fuerza bruta cuando, aún defendiéndonos en ese acto final, no podemos evitar que nos arrojen por una ventana, nos estrangulen, nos atropellen por la calle, nos den una cuchillada, un balazo o un golpe preciso.
Nos matan simbólicamente millones de veces en una vida cuando violan y vejan nuestro cuerpo o nos maltratan física y psicológicamente.
Cuando abusan sexualmente padres o extraños siendo niñas.
Nos matan cuando nos venden como esclavas sexuales, nos obligan a ejercer la prostitución o a ser objeto de la pornografía.
Nos matan cuando nos desplazan en las guerras, nos secuestran para enrolarnos en los ejércitos o nos violan sistemáticamente los distintos bandos que participan en conflictos armados.
Nos matan cuando mutilan nuestros clítoris, nos obligan a engendrar hijos o a parirlos o nos someten a una heterosexualidad forzada.
Nos matan cuando nos acosan sexualmente en el trabajo, nos pagan menos que a los hombres por igual desempeño o no reconocen nuestras tareas de amas de casa como una labor remunerada.
Nos matan cuando a las campesinas nos prohíben ejercer nuestro derecho a poseer la tierra o no nos dejan heredarla.
Nos matan cuando no nos permiten ir a la escuela o a la universidad. O nos suprimen sutilmente la posibilidad de estudiar cierto tipo de carreras.
Nos matan cuando no nos dejan acceder a puestos de poder en la política, las fabricas, las empresas, los medios de comunicación...
Nos matan desde el Estado cuando minimizan estas y otras tantas prácticas femicidas.
Nos matan desde la tiranía del lenguaje, que, en su genérico, nos subsume al masculino y así, hombres y mujeres son hombres, a fin de cuentas las mujeres empezamos a ser invisibles en el lenguaje.
Nos matan cuando colonizan nuestros cuerpos con finitos y fracasados discursos del poder o con la hegemonía androcéntrica de las ideologías.



Ens veiem aquesta nit a PARAULES CONTRA LA VIOLÈNCIA DE GÈNERE

*

dimecres, de novembre 25, 2009

25 de novembre sempre



Avui és 25 de novembre, dia internacional de la lluita contra la violència masclista.

Malauradament és una ferida oberta en la humanitat i estesa per tota la superfície del planeta. És una malaltia que cal erradicar totalment; i per això no podem baixar la guàrdia. Cada dia és un dia de lluita per tractar d'aconseguir allò que és lògic i propi. I cada dia que passa és una taca més en l'expedient com a ésser viu que no es comporta com a tal.

Les circumstàncies són moltes: la violència masclista va molt enllà del mastegot. I les situacions van des de les horribles a les infames.

Per això cal que lluitem totes i tots, com a persones que som, plegades per acabar lo abans possible amb la pitjor malaltia de la història.

I recordeu que demà al Casal de Joves de Les Corts possarem el nostre granet de sorra.
Us hi esperem!
La informació aquí



Us deixo dos dels textos que trobareu a la taula preparada demà:

Las mujeres no hablamos de negocios, sobre todo con la lengua atravesada por alfileres al rojo, con los labios sellados con plomo derretido, con la cara hundida en una olla de margarina hirviente ni se nos ocurre hablar (de negocios) a las mujeres.

Ana María Shua

Vuelvo a ser un día de mayo
un día que no sabía que era
sobreviviendo

y mi asesino no me ha encontado

he devuelto mi ser
a ser

y mi asesino aún planea su venganza

fui asesinada en cierto sentido

apenas sobreviví, per apenas
es una diferencia fundamental en la que todo se juega

y mi asesino no me encuentra

Alicia
(juliano 2003)






la última imatge és la campanya d'AI del 2004.

*

dimarts, de novembre 24, 2009

un regal alicià

En els comentaris (gràcies a totes) del fil respecte a la versió teatral de les obres "alicianes" de Carroll (aquí) la Magda ens parlà del Bloc del Senyor Boix (del programa L'hora del lector). Vàrem entrar i vàrem tornar a veure el programa -del que som seguidors esporàdics i puntuals); però havíem participat en el concurs del bloc i aquest és el resultat:



avui ha arribat Alicia en Westminster de Saki editat per AlphaDecay.

és tan maco rebre llibres com a regal!

Gràcies!!!
(web)
Alicia en Westminster. Saki
Traducción de Juan Gabriel López Guix
Alpha Decay (Barcelona, 2009)

Prólogo y notas de Juan Gabriel López Guix
Traducción de Juan Gabriel López Guix

Tras el éxito de crítica y ventas de los Cuentos completos de Saki, Alpha Decay presenta una verdadera y desconocida joya sakiana traducida por primera vez al castellano. Se trata de una serie de catorce textos en los que el maestro del humor negro le estrecha la mano al maestro del humor absurdo y surrealista, Lewis Carroll.

Con un estilo lacónico, lógico y lúdico que imita con pericia al de Alicia en el país de las maravillas, pero sin perder la esencia de sus cuentos, el mentor de Tom Sharpe satiriza la situación política de la época, a través, por ejemplo, de devastadoras críticas al Ministro de Guerra, convertido en una carrolliana figura de ajedrez. La serie de ilustraciones inspiradas en las de John Tenniel para Alicia, también de corte satírico, confieren un valor sobreañadido a esta joya bibliográfica. El snark de los sakianos.

dilluns, de novembre 23, 2009

mai més violència vers les dones




Malauradament encara és necessari tenir un dia internacional contra la violència masclista. Des del Casal de Joves de Les Corts aquesta setmana es duran a terme algunes accions, dimarts i dijous. Us convidem a participar.

Especialment us encoratjo a assitir el dijous 26 des de les 20 hores a Paraules Contra la Violència de Gènere. És la segona vegada que es fa (l'any passat intitulat ContaContes contra la violència de gènere). És un escenari obert a que tothom digui o faci la seva: llegir un text, propi o alié, explicar un conte, cantar una cançó, donar la seva opinió, el que cadascú consideri. (I si us manquen textos allà n'hi haurà de preparats). I si més no, sempre es pot assistir per estar tots plegats.



diumenge, de novembre 22, 2009

EL JARDÍ DELS CINC ARBRES



El regal d'aniversari per la Raquel era anar a veure EL JARDÍ DELS CINC ARBRES al TNC, amb sopar en un hindú i una sorpresa final.

Al rescte de l'obra sols sabíem que era contruida a partir de textos de Salvador Espriu i que participava la Sílvia Pérez Cruz (la "nostra" i molt admirada Sílvia -si voleu saber més d'ella visiteu la seva pàgina-).

La informació general que hom rep és aquesta:

Un espectacle de poesia i teatre entorn de l’obra de Salvador Espriu.

El jardí dels cinc arbres és un homenatge a Salvador Espriu a les portes del vinticinquè aniversari de la seva mort, un autèntic geni del llenguatge i una de les grans figures de la literatura catalana del segle XX. Joan Ollé ha fet una adaptació escènica de textos narratius i poètics d’Espriu, deixant de banda la seva producció teatral.
Ollé ens convida a passejar per Sinera, l'arcàdia perduda d’Espriu, transfiguració de la seva Arenys d’infantesa (al cap i a la fi, Sinera és aquesta ciutat del Maresme escrita a l’inrevés), i ens obre les portes del jardí dels cinc arbres, el pati de la casa familiar. Aquest pati rebrà la visita dels habitants mítics de Sinera: la Laia, la Tereseta, la Maria Castelló, les germanes Ginebredes, la Bòtil, l’Esperanceta Trinquis, el patge Sembobitis, el drapaire Quel·la. I el mateix Espriu, disfressat de Salom, lúdic i nihilista com pocs: «Em dic Salom, fill de Sinera. / Contemplo el buit, mirant enrere. / I, temps enllà, només m’espera / desert, tristor d’hora darrera.»

«Mai no m’ha entès ningú / perquè sempre parlo / del meu món perdut.» A través de la paraula, autèntic patrimoni de la literatura de Salvador Espriu, El jardí dels cinc arbres recupera amb clarividència espais, temes i personatges de l’imaginari de Sinera.


per la fitxa artística us deixo el link.



I s'apagaren els llums i entrarem a Sinera:

i hauríem desitjat no sortir mai, que no acabés l'obra que haguéssim pogut restar vivint Sinera. Haver agafat la Barca del Temps i solcar les paraules d'Espriu novament; sentir aquelles veus que no reciten ni declamen, sinó que diuen la vida i te la fan viure...

.
.
.

Increïble. Fantàstic. Fabulós. Genial. Sublim. Meravellós...

Amb la Raquel comentàvem que últimament estàvem gaudint de genials obres teatrals (Si voleu llegir la seva opinió aquí la teniu).

Quina obra!!! Quina capacitat per conjuminar textos poètics i prosístics per alçar un castell teatral de somnis de vida real!

Una escenografia aparentment mínima que ens permet veure, somiar i viure Sinera i totes i cadscunes de les paraules dels versos d'Espriu. Una música que en tot moment fa dansar les paraules. I unes interpretacions superbes. És molt complicat dir (en aquest cas crec que aquest verb arriba més lluny que declamar o recitar, o llegir) poesia sentint-la plenament i fent-la viva per a l'oïdor; i ahir vàrem veure com es corporeitzaven les paraules teixides per la sàbia ploma d'Espriu.

És tanta la impressió, i tant profunda i positiva que el nus a la gola, a l'estòmac, a les venes, que fa difícil escriure res.

Sols afegir que l'estona d'aplaudiments demostrava com el públic estava enfervorit amb la catarsi artística que havia sentit i gaudit.

Com a reflexió final: amb els versos de "Per a una suite algueresa" interpretada en la sublim i indescriptible veu de la Sílvia Pérez Cruz, com a punt àlgit, zènit, de l'obra, les llàgrimes es desfermaren i davallaren rostre avall...





aquí teniu un altre link per escoltar-la en les versions del programa Tons de TVC:

http://www.youtube.com/watch?v=CdiZnguenCw

i la versió de Marc Parrot:

http://www.marcparrot.com/marc_parrot_cat.html

i recordeu de visitar Afrodita Calipigia.

PER A UNA "SUITE" ALGUERESA


Estimat
Rosselló,
si podies
venir
amb la barca
del temps
amb el vent
de llevant
a l'Alguer,
i senties
amb mi
com és viu,
i arrelat,
i tan clar,
aquest nostre
parlar
català
de l'Alguer,
com et diu
el teu nom
i somriu
la ciutat
de l'Alguer,
allunyat
amic meu
que ara ets
als xiprers,
a l'indret
on comencen
a obrir
el record
i el veler
el camí
que et va ser
sempre car,
el camí
de la mar
de l'Alguer.

Salvador Espriu
B.,abril de 1962

(recordar-la versió d'ahir i els ulls tornen a tremolar...)

P.S.: estic d'acord amb la Raquel, sempre ho he dit: per què no es fan enregistraments de les obres teatrals?

P.S.II: en la cerimònia institucional de la Diada d'enguany la Montserrat Carulla ja ens recità els versos de "Per a una suite algueresa" abans que la Sílvia dones veu a les Corrandes d'exili.

P.S.III: sempre m'havia agradat aquest poema, però des d'ahir només puc associar-lo al meu pare...

*

dissabte, de novembre 21, 2009

CORRANDES D'EXILI



Ara que ja hem passat la data que hauria d'ésser festa nacional; sí que ens deixin celebrar la mort del dictador, sols això ens resta, podem deixar constància del patiment sofert per les persones de bé amb una mostra d'art com ho és aquest poema de'n Pere Quart (Joan Oliver).

Corrandes d'exili


Una nit de lluna plena
tramuntàrem la carena,
lentament, sense dir res...
Si la lluna feia el ple
també el féu la nostra pena.

L'estimada m'acompanya
de pell bruna i aire greu
(com una Mare de Déu
que han trobat a la muntanya).

Perquè ens perdoni la guerra,
que l'ensagna , que l'esguerra.
Abans de passar la ratlla,
m'ajec i beso la terra
i l'acarono amb l'espatlla.

A Catalunya deixí
el dia de ma partida
mitja vida condormida;
l'altra meitat vingué amb mi
per no deixar-me sens vida.

Avui en terres de França
i demà més lluny potser,
no em moriré d'enyorança
ans d'enyorança viuré.

En ma terra del Vallès
tres turons fan una serra,
quatre pins un bosc espès,
cinc quarteres massa terra.
«Com el Vallés no hi ha res.»

Que els pins cenyeixin la cala,
l'ermita dalt del pujol;
i a la plana un tenderol
que batega com una ala.

Una esperança desfeta,
una recança infinita,
i una pàtria tan petita
que la somio completa.

per escoltar i veure us deixo els vídeos: l'autor recitant-lo, la sublim versió d'Immigrasons en la veu de Sílvia Pérez Cruz (gràcies Anna Massallé), la versió musicada pel gran Ovidi Montllor (qui ho féu primer, ell o Llach?), i la versió cantada per Antoni Garcia amb imatges de contextualització.







divendres, de novembre 20, 2009

Tres Vegades Dona



Tres vegades dona és una novel·la eròtica anònima. És una llàstima lo de l'anonimat, sempre agrada saber quelcom sobre qui “s'amaga” darrere d'un llibre.

En ella es narra la història de la Grúixenka a la Rússia post-Pere el Gran. En ella viurem la seva vida des de la seva aparició com a doble de la senyora per al sastre a una “noble” casa fins al seu establiment com a “madame”. Tot aquest procès serà una llarga succeció de situacions sexuals: pèrdua de la virginitat, violacions, plaers heterosexuals i homosexuals, tortures, la recerca de plaer i consol per una mateixa, l'esperança de l'amor, la feina com a treballadora del sexe...

L'autor/a perfila mínimament els personatges per tractar d'entendre per què són com són i així actuen; però l'obra està pensada, com a novel·la eròtica que és, per centrar-se en els encontres sexuals. Estan força ben resolts i aconsegueixen el seu objectiu en més d'una ocasió.

Sense ésser una obra històrica ens permet veure com, malauradament, al llarg del camí de la humanitat, i el que és pitjor és que encara es mantenen, la dona ha sigut menystinguda, maltractada i no respectada convertint-se en una possessió més.

Tusquets, editora en castellà diu:

"Grushenka , tres veces mujer está considerado, entre los aficionados a la literatura erótica, como uno de los libros más misteriosos de la historia del erotismo. Su origen constituye aún ahora un enigma para los estudiosos en la materia. No obstante, Grushenka se ha situado entre los clásicos del género. Muchos opinan que se trata de una auténtica Fanny Hill rusa.

Su supuesto autor, un anónimo ruso, habría escrito, en la segunda mitad del siglo XVIII, esta biografía de una sierva rusa a partir de unos documentos hallados por él en los archivos del Departamento de Policía de Moscú. En la presentación de esta edición se describen los debates suscitados en Occidente en el momento de su publicación en Europa.
Las aventuras eróticas de Grushenka están estrechamente vinculadas a su condición de sierva en la Rusia del siglo XVIII, así como a la trayectoria de su esfuerzo, primero por sobrevivir, luego por liberarse y, más tarde, por independizarse de la esclavitud. Su historia empieza en el momento en que un aristócrata sin escrúpulos la compra para el servicio de su esposa. Tras suplantar a esta en
la satisfacción de las necesidades sexuales de su amo, Grushenka, repudiada, emprende una serie de aventuras a cuál mas peculiar : desde su paso por una tienda de modas, que no es más que la tapadera para un negocio mucho más lucrativo, hasta su empleo en un establecimiento de baños de vapor, donde debe satisfacer las caprichosas aficiones de clientes de ambos sexos, su vida es un continuo aprendizaje de las extrañezas sexuales y de la psicología de sus distintos amos. Esta experiencia la coloca finalmente en situación de emplear toda la astucia de que es capaz para alcanzar por fin su autonomía : se convierte en dueña de uno de los más célebres prostíbulos de Moscú . . ."

imatge: La violació, Edgar Degas; Colección Henry P. McIlhenny. Philadelphia Museum of Art.

*

dijous, de novembre 19, 2009

ALÍCIA (Un viatge al País de les Meravelles)

vídeo promocional:




ALÍCIA és un dels meus personatges predilectes. Quan era petit vai' descobrir la seva història, en una versió adaptada, així com la versió de Disney -una de les meves preferides. Ulteriorment vaig llegir els dos llibres i Alícia al País de les Meravelles i A través del mirall i allò que Alícia es trobà esdevingueren dos dels meus llibres predilectes. És per tot això, que contuntament amb Wendy Darling i Peter Pan, formen part de l'imaginari de la "meva obra".

(Val a dir que la meva petita joia d'ed. Cátedra està en camí de tornar a casa; i que quan torni al UK em compraré, ara sí, The Annotated Alice de Martin Gardner -sí, d'acord existeix la versió traduida editada per Akal-)



Alícia és cadscun de nosaltres mateixos, i per tant un misteri per a cadascú. Ella és el misteri i la meravella de crèixer, d'evolucionar, del canvi. Lo meravellós i lo terrorífic.

Potser no tothom és un "aliciòleg", però tots tenim una idea d'Alícia. Emperò, Alícia és un riu que flueix i amb ell nosaltres som arrosegats. Alícia NO és un conte per infants. Per ells pot ésser molt maco les mil i una imatges de canvi, els personatges -potser la primigènia intenció quan narrava, improvisant, el conte a la barca-; però les obres són terriblement adultes. -veiem com tractar d'ésser l'assenyat en un món de boigs és una autèntica bogeria. A més, en aquest món tots estem bojos.

Alícia és la màgia del somni. Un somni que pot ésser dolç com un desig esdevenint realitat com si fos un pastís a les mans d'una nena, o pot ésser un malson on caiem i caiem i la por augmenta sense que podem despertar. I aquí és on succeixen les aventures d'Alícia; en aquest món que no és sinó l'advocació del nostre monstre real de la quotidianitat. I quin monstre més gran que el canvi? Potser pels grecs significava evolució, però per la majoria dels mortals fa por, no pel canvi en si, sinó pel factor de desconegut que porta implícit. I els llibres de Carrol sobre Alícia són un canvi rere un altre; sense saber mai què succeix; ni tant sols, saber qui o què som...

Ara és el moment que digueu "no". I llavors sereu encara més Alícia, qui es passa les dues aventures negant-ho tot; però la seva lògica s'en va en orris, fins i tot la llengua fa aigües -que li resta llavors a la humanitat?-. Però tot i en aquests moments la vitalitat d'Alícia l'empeny i acaba trobant, sempre, una sortida.

Perquè creiem o no en la màgia, tots necessitem, en algunmoment creure-hi.



Respecte la versió que ens presenta Carlota Subirós sols puc dir que em va agradar molt.

Trobo molt difícil fer una adaptació teatral -to i que se n'han fet diverses i fins i tot en vida de l'autor amb la seva col·laboració-. Però la versió que la Raquel i un servidor vàrem presenciar ahir em semblà molt aconseguida. Ens agradà als dos: un aliciòleg i una persona que sap qui és Alícia, però és un record vague i llunyà; i això és un punt molt positiu per a l'obra.

M'agrada l'Alícia que presenta. La seva atemporalitat ens transmet la idea que l'Alícia és, sempre, part del nostre interior; que som un constant procès de canvi, i que mai deixem, o hauríem, de deixar d'ésser totalment una nena: innocència i interrogativitat. I de l'Alba Pujol sols es pot dir que està superba. Crec que ara la meva Alícia vestirà de verd...

De fet tot rutlla a l'obra. L'escenografia, mínimalista és senzillament sublim: els quadres són absolutament suggerents. La llum, la música, tot fa que la història avanci. I com no havia d'avançar aquella barca si Mr.Dodgson tenia la genial veu de Lluís Soler! I quin bon treball d'expressivitat corporal... tot sembla una dansa (genial el moment del cèrvol!).

Crec que en tot moment, si hom és coneixedor de l'obra sap on és -no calen artificis en el vestuari-; i si no és el cas, crec que no importa: l'obra teatral et captiva des del primer segon i et té totalment atrapat fins el final.

MOLTES GRÀCIES CARLOTA SUBIRÓS I A TOT L'EQUIP!!!



programa de mà aquí; més info aquí; la crítica ha dit aquí


P.S.: què maco és gaudir d'allò que saps que t'agradarà en bona companyia i amb un entre 66,6-79% de descompte!

********més vídeos********

roda de premsa:



making of:



crítica:



*

Robert Burns: Antología Poética "Auld Lang Syne"



Des de fa molt de temps volia llegir textos del Poeta Pagès. El compositor de grans cançons, que narrava la vida quotidiana a Alba (Escòcia) i que tractava d'aixecar el sentiment revolucionari i nacionalista dels seus compatriotes.

Fa temps vai' penjar el mític Scots wha hae (aquí) en una versió més anglesa que scot "fàcilment" entenedora.

Dic lo d'entenedora perquè la llengua Scot (l'anglès parlat a Scotland, no confondre amb el Gaèl·lic escosès) és força complicat; tant que em vai' decantar per la versió traduïda al castellà de l'edició que vai' agafar a la biblio. Val a dir, emperò, que és una traducció que no va acabar d'agradar-me.

[era l'edició de Biblioteca ELR ediciones; a càrrec la traducció de Susana Torres Prieto-Hay i amb una intro, força interessant, a càrrec de Gavin A. Hay]

Sigui com sigui continuo pensant que la lírica de Burns és captivadora. La seva capacitat per cantar-nos la quotidianeitat i narrar-nos històries és sublim.

Així que us encoratjo a que us submergiu en la seva descoberta/lectura; i que si podeu gaudiu un 25 de gener del seu homenatge escoltant la mítica Tam O'Shanter, menjant haggis i bevent whisky amb una bagpipe sonant.

Auld Lang Syne

Should auld acquaintance be forgot,
And never brought to mind?
Should auld acquaintance be forgot,
And auld lang syne!

Chorus.-For auld lang syne, my dear,
For auld lang syne.
We'll tak a cup o' kindness yet,
For auld lang syne.

And surely ye'll be your pint stowp!
And surely I'll be mine!
And we'll tak a cup o'kindness yet,
For auld lang syne.
For auld, &c.

We twa hae run about the braes,
And pou'd the gowans fine;
But we've wander'd mony a weary fit,
Sin' auld lang syne.
For auld, &c.

We twa hae paidl'd in the burn,
Frae morning sun till dine;
But seas between us braid hae roar'd
Sin' auld lang syne.
For auld, &c.

And there's a hand, my trusty fere!
And gie's a hand o' thine!
And we'll tak a right gude-willie waught,
For auld lang syne.
For auld, &c.

P.S.: si voleu saber més o llegir-lo o teniu problemes amb l'Scots visiteu la "seva" pàgina:
Robert Burns




bonica versió amb precioses imatges d'Alba (Scotland)
revisió de la nit del 18/XI (el text havia d'aparèixer el 19 i no el 17):



aquí teniu info del Burns supper en català.

P.S.II: el Auld Lang Syne ha sigut popularitzat, segons sembla, com L'Hora dels adéus.

P.S.III: aquesta és una traducció de matinada (disculpeu si no és la millor versió; és tot el que podia fer aquesta nit):

Hauríem d'oblidar les nostres velles amistats,
i mai recuperar-les a la memòria?
Hauríem d'oblidar les velles amistats,
i els vells temps?

Pels vells temps, amic meu,
pels vells temps.
Prenem una copa més entre amics,
(a la salut) dels vells temps!

I segur que ompliràs la teva pinta!
I segur que jo també ho faré amb la meva!
I segur que prendrem una altra copa entre amics,
pels vells temps.
Pels vells temps, etc.

Els dos hem corregut pels camps,
i hem agafat margarides plaentment;
però els peus se'ns han cansat,
des dels vells temps.
Pels vells temps, etc.

Ambdós hem xipollejat al rierol,
des de l'eixida del sol fins el sopar;
però les mars entre nosaltres bramen ferotges;
des dels vells temps.
Pels vells temps, etc.

Aquí va la meva mà, fidel company meu!
Dóna'ns una de les teves!
I ens prendre'm una collonuda ronda de bona-voluntat
a la salut els vells temps.
Pels vells temps, etc.

*

dimecres, de novembre 18, 2009

Diari Anna Frank



Què es pot dir, tractant d'aportar quelcom nou, d'aquest llibre? Possiblement res. Emperò, hom sent la necessitat de deixar constància de la seva lectura. D'haver-se mossegat el llavi impotentment amb ràbia davant la situació viscuda. Quin crim inhumà la “neteja ètnica”!

El diari d'Anna Frank ens mostra la vida “quotidiana” d'una família amagada a l'Holanda ocupada. I ens serveix per il·lustrar el que suposa una vida sota el feixista jou d'una guerra i una ocupació militar. Veiem els intents per mantenir-se dins la cordura, per créixer, per ser éssers vius enmig de la barbàrie.

No hi ha paraules per expressar el que representa; sols llegir-ho i emetre un silenciós plor privat i convèncer que la lluita encara no ha acabat: la dignitat humana encara no ha set plenament assolida.

P.S.: sempre podem ampliar aquestes visions amb el llibre Amb ulls de nena (aquí).

P.S.II: he recordat la lletra d'una cançó que sortia al molt recomanable film, o així ho recordo, Drengene fra Sankt Petri (Els nois de Sant Petri):

colguemos a Goering cerdo alemán
colguemos a Goebbles que es otro patán
Adolfo Hitler y Ribbentrop irán también al paredón
nazis al paredón!

dimarts, de novembre 17, 2009

Remors



REMORS
Àlex Susanna

El mar, com el foc o la pluja,
acompanya l'home aquestes nits de densa lectura
en què tot és ja fosc i irreverent.
De tant en tant se n'adona.
El mar és com un coixí
on ell recolza alguna idea.
Llavors se l'endú
i la bressa; la torna nova,
canviada, potser més clara o més neta...
El mar és la música, és el ritme
a què ens acompassem sense adonar-nos-en.
Alguna rialla ho trenca tot, però.
Llavors es tracta de tornar a començar.
El mar és la música, és el ritme
a què ens acompassem sense adonar-nos-en.
Alguna rialla ho trenca tot, però.
Llavors es tracta de tornar a començar.
El mar és la música, és el ritme
a què ens acompassem sense adonar-nos-en.
Com l'amor, potser...
Llavors es tracta de tornar a començar.



imatges: Ynys Llanddwyn / Niwbwrch (Cymru) estiu'07.

*

diumenge, de novembre 15, 2009

Crit i nit

Ahir vàrem anar a veure l'exposició Imatges i Memòria de Mauthausen.

Aquí teniu el comentari.

A la nit vai' trobar-me amb aquest text i vai' pensar que era una adequada forma per reflectir algunes de les sensacions.


CRIT I NIT

Consirós cant e planc e plor
Guillem de Berguedà

Les famílies de dol per a tota la vida.
La guerra, la postguerra... Recorde aquella mare
que no li varen dir que el fill havia mort
en el front de Terol: simplement li digueren
"ha desaparegut". I va passar la guerra
esperant el seu fill. I va acabar la guerra
i esperava el seu fill. I va parar la taula,
li va posar també llençols nous en el llit,
i esperava a la porta. No ha sabut res del fill.
¿Morí? No s'ha sabut. Sols, desaparegut.
Es va tancar en casa amb pany i clau. Recorde
els seus crits. Els veïns tocaven a la porta,
i no obria la porta. ¿On estava el seu fill?
Si fou mort, ¿on fou mort? Oh, coses de la guerra!
Qui va saber això! Les famílies de dol
per a tota la vida. La guerra, la postguerra...

Vicent Andrés Estellés


P.S.: i per recordar que encara tenim pendent la lectura de textos per la República.

dissabte, de novembre 14, 2009

Himeneu





HIMENEU

Joan Brossa

El matrimoni està determinat
Per l'amor purament
I simplement,
I aquesta és la gran prova que imposem
Al nostre amor.
Ni per curiositat, amb orgull
Ho declaro,
No hem visitat cap església,
Però sí que ens parem en silenci
Davant aquests vells arbres.

El respecte al nostre amor
Fa abstenir-nos de tot
El que sigui un negoci
O un segell o un afront.

Ens aturem a l'entrada del bosc;
Ell acompanya, digne, la pregària.
Ens inclinem en entrar-hi;
Res no ens destorba el pas.

Ens besem com dos pans sota la gran arbreda.
I així el sol senzill declara
Que som marit i muller.



imatges: al Parc del Labertint d'Horta, ara fa un any.

dijous, de novembre 12, 2009

if you want to commit suicide...



If you want to commit suicide, why don't you begin to swim?
Dr. Hans-Peter Kübis

Arribares fins el punt més llunyà;
allà on gairebé només pot existir un far.
Només tenies una idea a la teva ment:
necessitares, volies un final per a la teva història.
Et llançares, sense res, a la freda aigua;
el teu cos reaccionà, i nadà.
Nadares i nadares
i sols l'aigua era al teu voltant;
i entre la blava carícia
suraven els teus records
i tractaren d'ofegar-se els teus somnis.
Nadares i nadares
fins descobrir que t'agradava nedar;
però ja era massa tard
-quina ironia que ara et semblés
massa aviat-
els teus músculs ya no responien
i queies dins l'aigua
com un glaçó de sal...

N.B.S.
5/IX/2007
Bangor (Gwynedd) Wales




imatges: Llandudno i Prestayn (Cymru) estiu del 2007.

dimecres, de novembre 11, 2009

salm 23



La setmana passada, com a consequüència d'un decés, vai' tornar a escoltar el Salm 23. Possiblement sigui el més conegut. Vai' aprofitar per escoltar-lo amb calma detingudament. Allunyant-me de la fe amb que està escrit hom troba que és una declaració d'amor mutu molt profund. Si en comptes del concepte "Senyor" hom utilitza el de la persona estimada es troba amb un poema d'entrega amorosa total.

Coses de decidir observar els textos religiosos sense fe a la mirada...

23 (22)
1 Salm del recull de David.
El Senyor és el meu pastor:
no em manca res.
2 Em fa descansar en prats deliciosos,
em mena al repòs vora l'aigua,
3 i allí em retorna.
Em guia per camins segurs,
per amor del seu nom;
4 ni que passi per la vall tenebrosa,
no tinc por de cap mal.
Tu, Senyor, ets vora meu:
la teva vara i el teu bastó
em donen confiança.
5 Davant meu pares taula tu mateix
enfront dels enemics;
m'has ungit el cap amb perfums,
omples a vessar la meva copa.
6 Ben cert, tota la vida m'acompanyen
la teva bondat i el teu amor.
I viuré anys i més anys
a la casa del Senyor.

imatge: La Pastora, Vincent Van Gogh, Tel Aviv Museum

*

dilluns, de novembre 09, 2009

Jostein Gaarder + l'advent

Ara fa uns pocs dies la Raquel em comentà que sa mare li havia regalat, com cada any, un calendari d'advent. La primera impressió fou de sorpresa, tot i que potser no seria el més indicat per dir-ho: m'havia sorprés el fet que ella any rera any tingués un calendari d'advent essent absolutament atea. És en aquest moment en que es pensa que poden ésser tradicions que es mantenen pel propi costum; o, simplement, d'aquells actes aparentment religiosos, o si més no, vinculats a la fe, però que en el fons no ho són pas.

Sigui pel motiu que sigui, algun dia hauria d'escriure al respecte dels actes com assistir a una misa quan l'ateïsme és la creença per una tradició d'altri; bé, doncs el fet és que aquest calendari d'advent em feu pensar en un altre: el d'un llibre de'n Jostein Gaarder. El llibre s'intitula “El misteri de Nadal” i està centrat en un calendari d'advent; òbviament, essent una obra de l'autor de El Món de Sofia és fàcil deduir que hi haurà quelcom de “fantasiós” o si més no “aparentment màgic” en ell. Recordo haver llegit aquest llibre dies després d'un altre de seu “Vita brevis”, centrat en una suposada carta de l'amant de Sant Agustí d'Hipona. Aquest també em semblà una petita joia, com l'altre. Dic petita per les seves dimensions; però crec que mentre un és un conte de fades amb un nen com a protagonista però dirigit als adults per tractar de recuperar les il·lusions de la innocent infantesa; l'altre ens fa pensar en els motius que fan moure les nostres decisions vitals. Mentre un ens fa pensar en la màgia que poden representar les tradicions religioses per als infants; l'altre ens mostra la duresa, moltes vegades injustificades, que les religions poden impossar a les nostres vides.

Des que vaig llegir "El món de Sofia", ara fa ja molts i molts anys, que m'han atret els llibres de Gaarder. A més dels ja citats em va agradar moltíssim "Maya". La trobo una obra molt i molt interessant i recomanable. Els personatges que dibuixa, el moment, les vicisituts i la trama, així com l'organització del llibre em captivaren. M'han dit que la seva gran obra és "El misteri del solitari", emperò, aquesta encara resta pendent.

Si més no, avui volia deixar constància del fet que trobo molt interessant i suggeridora la seva obra.

diumenge, de novembre 08, 2009

núvols



Els núvols tenen quelcom d'enigma infantil. Hom pot onbuvilar-se fàcilment contemplant-los.

És cert que sempre han set companys de viatge nostre, però hi hagué dos fets que em feren deixar de mirar-los per observar-los: la meva estada al País de Gal•les i la fascinació per la fotografia de núvols, de fet per fer fotografies en general.

Les imatges que per instants poden dibuixar, jugant amb les tonalitats llumíniques, poden esdevenir veritables obres d'art naturals efímeres. ¿Qui no ha jugat, paradigmàticament estirat a la gespa o a la sorra, tant se val si sota el sol de l'estiu o de l'hivern, a interpretar les formes dels núvols? Però més enllà de la fascinació infantil per un art fugisser, resta l'atracció científica. ¿Per què? Aquesta pregunta més filosòfica que pròpiament científica, ens ha vingut a la ment, si som heràclitament desperts, al seu respecte. I podem entendre la seva essència, però sempre mantundran la seva capacitat de despertar una espurna d'admiració al poder contemplar l'espectacle que poden representar al cel.

Ens tornen la nostra consciència de finitud i d'infimitessa deixant-nos bocabadats amb les meravelles de la natura i l'univers. Un passeig sota un cel on els núvols migren ballant amb els colors pot ésser una de les millors exposicions retrospectives a les que mai podrem assistir.

escrit tornant de Riells i Viabrea el 8 de novembre de 2009.

imatge foto d'un capvespre de tardor a Riells i Viabrea per Raquel Riba Raja.

*

dimecres, de novembre 04, 2009

reflexión ante el espejo



Les nits fosques, o les regandes per una lluna esfereïdorament il·luminadora poden provocar deleris, o deixar al descobert vessants ocultes de les vores de les cantonades de l'ànima. I això pot provocar que la veritat, o allò que hom interpreta com la veritat, o el que es voldria acceptar com cert, se'ns apareix com un fantasma per recòrrer la nostra pell. No hi ha in vino veritas perquè sols som la veritat que volen acceptar qui acceptem al nostre costat:

REFLEXIÓN ANTE EL ESPEJO CUANDO NO TE TENGO

(o sólo en los recuerdos)
si todo fuera tan fácil
como estar enamorado de ti,
lo estaría siempre
hasta el final de las noches;
pero me gusta
complicarme la vida,
por eso con la penúltima cerveza
trato de pensar
en otras mujeres.

N.B.S.
8/V/04


imatges:
  • Espill, Eduardo Gruber, (Descripción:1989. Óleo sobre tela. 140 x 140 cm. Colección Dr. Pedro Ruiz de Temiño Malo. Madrid. España)
  • Espejo, Ignacio Iturria, (Descripción:1998. Óleo sobre lienzo. 198 x 26 cm. y objeto. Óleo sobre cartón. 145 x 11,5 cm. de diámetro)

*

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"