llibres llegits durant el 2010

1. El abanico de seda Lisa See (aquí)
2. La sombra del águila Arturo Pérez Reverte (aquí)
3. Quatre contes russos (aquí)
4. Alicia en Westminster Saki (aquí)
5. El país bajo mi piel Gioconda Belli (aquí)
6. T'he dit que em miris Bibiana Ballbè (aquí)
7. Un film (3000 metres) Víctor Català (Caterina Albert i Paradís) (aquí)
8. El clan de l'ós de les cavernes (Els fills de la terra I) Jean M. Auel (aquí)
9. El llibre d'or d'Astèrix i Obèlix René Gosciny i Albert Uderzo (aquí)
10. Demian Hermann Hesse (aquí)
11. La neu i altres complements circumstancials Xuan Bello (aquí)
12. Un viejo que leía novelas de amor Luis Sepúlveda (aquí)
13. El concierto y Cinco narraciones Harmut Lange (aquí)
14. Apocalipsi blanc Francesc Puigpelat (aquí)
    
15. Miracle a Llucmajor Sebastià Alzamora (aquí)
    
16. La vall dels cavalls (Els fills de la terra II) Jean M. Auel (aquí)
17. Algún amor que no mate (Trilogía de la Huida I) Dulce Chacón (aquí)
18. Blanca vuela mañana (Trilogía de la Huida II) Dulce Chacón (aquí)
19. Háblame, musa, de aquel varón (Trilogía de la Huida III) Dulce Chacón (aquí)
20. Autobiografía sin vida Félix de Azúa (aquí)
    
21. Les bruixes d'Arnes David Martí (aquí)
    
22. La promesa del ángel Frédéric Lenoir i Violette Cabesos (aquí)
    
23. Memòries d'Adrià Marguerite Yourcenar (aquí)
24. El déu de les coses petites Arundahti Roy (aquí)
25. Un abril encantado Elizabeth Von Arnim (comentari pendent)
26. Cercamón Lluís Racionero i Grau (comentari pendent)
27. Els jugadors de whist Vicenç Pagès Jordà (comentari pendent)
28. Sofía de los presagios Gioconda Belli (comentari pendent)
29. El petit príncep Antoine de Saint-Exupéry (comentari pendent)
30. Primera història d'Esther /+/ Antígona Salvador Espriu (comentari pendent)
31. Pedra foguera (Antologia de poesia jove dels Països Catalans) (comentari pendent)
32. Cartas de un asesino insignificante José Carlos Somoza (comentari pendent)
33. Dafne desvanecida José Carlos Somoza (comentari pendent)
34. Cielos de barro Dulce Chacón(comentari pendent)
35. L'últim patriarca Najat El Hachmi (comentari pendent)
36. Trece rosas rojas Carlos Fonseca (comentari pendent)
37. Homenatge a Catalunya George Orwell (comentari pendent)
38. Focs Marguerite Yourcenar (comentari pendent)
39. La cabra que hi havia Blanca Llum Vidal (comentari pendent)
40. Els altres Siba al-Harez (aquí)
41. Un ángel sin ala Paz Puente Greene (comentari pendent)
42. No i jo Delphine de Vigan (aquí)
43. Antichrista Amélie Nothomb (comentari pendent)
44. La ciudad sin tiempo Enrique Moriel (Francisco González Ledesma) (comentari pendent)
45. Mentre visqui un sol poeta Aleksandr S. Puixkin (comentari pendent)
46. Terra del foc Adam Zagajewski (comentari pendent)
47. Per què has deixat el cavall sol? Mahmud Darwix (comentari pendent)
48. Cicle líric Salvador Espriu (comentari pendent)
49. O rei o res! Llorenç Capdevila (aquí)

R.I.P. Enrique Morente

Cada vegada que un artista mor naix una constel·lació. En moments com aquests hom desitjaria escoltar una veu amorosament maternal que ens digués això com un xiuxiueig agafat de la nit.

Gairebé a les cinc de la tarda, eran las cinco en punto de la tarde, es certificava la mort del cantaor Enrique Morente. Definir-lo com a “cantaor” és qualificar-lo únicament per la seva professió perquè la paraula que millor el podria definir seria Maestro per la seva capacitat per corporificar l'art.

Enrique Morente no fou simplement flamenco, com demostra la meravellosa pàgina d'homenatge que RTVE li ha dedicat; Enrique Morente era el matrimoni entre la música i la poesia, entre la veu i el sentiment, era el retrobament de les muses, era el vent fent carícia per fer camí fins la mar.

Com moltíssima gent vaig descobrir-lo en tot el seu esplendor amb Omega, un dels millors discs de la història de la música. La seva veu no m'era desconeguda, ma mare m'obrí al flamenc des de ben petit, però aquella joia ingent, ulterior regal per part de mons pares, em féu recuperar el gust pel flamenc i per l'experimentació: era la perfecta conjunció entre el flamenc, la poesia, el rock... era ajuntar tantes meravelles, i admirades per mi, en un epicentre bigbangnià. I ésser molt conscient del que s'estava fent: “Per mirar cap endavant cap mirar endarrere”.

La seva carrera és una senda plena del purisme clàssic del flamenc com si fos un paisatge que les aigües en el seu ballar constant, aquesta vegada seria en el seu cantar etern, modelen com les mans de l'orfebre donen vida al somni de la inspiració esquitxant-la amb els vents d'altres fonts, esdevenint pròxim horitzó on es troben el cel i la terra.

Avui les paraules, les barques dels poetes que ell tantes vegades havia permès que solquessin la vida, no volen sortir perquè saben que no podran dir res millor que el silenci ni que la seva música. Avui podem intentar glossar la seva carrera però sols podem restar en silenci amb la pell de gallina escoltant la seva música, el seu art etern.

R.I.P. Enrique Morente, Maestro, Grande entre los Grandes, La Voz Libre.

No i jo

No i jo és una novel·la deliciosa. Breu i senzilla com els amors d'estiu, profunda i reflexiva com les llargues nit d'hivern junt la xemeneia mentre el vent li explica històries al vent.

Us confesso que he llegit, absolutament captivat, el llibre sentint cada paraula com si brollés del meu propi interior; captivat pels personatges, especialment per la Lou Bertignac, i per la dolçor de la narració, no sempre de la història.

Vaig trobar la seva referència en un arxiu de la llibreria Pròleg quan cercava la fotografia per il·lustrar l'entrada per Els altres. Era una nota molt breu però em va semblar interessant, tot i que poc deia, o poc vaig voler que digués. Vaig anar a la biblioteca a demanar-lo en préstec i vaig descobrir una joia.

La història de la No i la Lou és un conte de fades modern. És un fosc conte de fades ple de llum. La Lou és una noia de tretze anys que habita un món que no sent com a seu i que no la sent com a pròpia. El seu és un ambient familiar enrarit, el silenci els ha conquerit anormalment i tracten de viure la seva vida tractant d'acceptar la desgràcia i les conseqüències; però la Lou es sent oprimida, i sap que aquella no hauria d'ésser la seva vida, no així. A més, la seva intel·ligència, poc habitual, l'ha duta a ésser en una classe que no és la que li pertocaria per edat; i així, essent una persona tímida, com moltes vegades ho són els éssers assenyalats com a diferents, es troba amb majors dificultats en el seu àmbit que li hauria d'ésser llibertat i refugi. Però ella té somnis, desigs i anhels, tot i que també pors i fugides cap endavant. En una d'aquestes coneixerà la No, una noia més gran i sense sostre. Una altra ànima meravellosa però captada per una pàtina d'ombres que no deixen lluir tota la seva llum.

I... No, no puc continuar escrivint. Vull deixar-vos el plaer, per a mi molt gran, de descobrir com continua la novel·la.

De vegades us semblarà que esteu llegint un veritables conte de fades, d'altres tal vegada una tragèdia grega o potser Cims Borrascosos; però jo crec que us pot arribar a agradar molt aquesta novel·la de Delphine de Vigan on els personatges són ben dibuixats i te'ls creus, perquè la història és creïble, i la seva narració et captiva. Davant nostre tindrem, mirant-nos com quan mirem l'abisme, l'amistat i les relacions socials, la joventut i les ganes de canviar el món, el que hauria d'ésser i el que ha esdevingut, els somnis i els malsons de la realitat; en definitiva, la llum i la foscor.

Prepareu-vos a somriure, a plorar, a somniar, a deixar-vos seduir per la Lou i la Nolwenn...

En veure-la, seria fàcil de creure que acaba de tornar d'un llarg viatge, que ha creuat deserts i oceans, caminat descalça per viaranys de muntanya, fet quilòmetres de carreteres, trepitjat terres desconegudes. Torna de molt lluny.

Torna de territoris invisibles, i tanmateix tan a prop nostre.

P.S.: Trobo molt encertada la suggeridora portada.

No i jo (No et moi)

Delphine de Vigan ©2007

Traducció d'Ona Rius Piqué

Col·lecció El Balancí, 611

Edicions 62

ISBN: 978-84-297-6209-9

Lou Bertignac té tretze anys: la seva família viu tancada en un silenci orpiment, i a l'escola la seva intel·ligència precoç l'ha portat fins a una classe avançada. Incapaç d'establir cap relació, Lou passa la major part del temps col·leccionant paraules, somniant en un petó i observant les emocions dels altres en les estacions de tren.

I és aquí, a la parisenca estació d'Austerlitz, on Lou troba Nolwenn, una jove sense sostre solitària i rebel, amb els vestits bruts i l'expressió cansada de tant qüestionar-se el món. Enmig de la follia de la gran ciutat, No i Lou construiran una amistat que potser aconseguirà canviar les seves vides i reduir la injustícia i la misèria del món.

Novel·la d'aprenentatge, No i jo relata amb el to just i els sentiments sincers un somni d'adolescència sotmès a prova per la realitat.

«No i jo és un animal híbrid: agrada a adults i a adolescents; és elogiada pels llibreters, saludada per la premsa i reconeguda pels jurats literaris». Astrid Eliard, Le Figaro

Els altres

Navegant per la xarxa cercant material relacionat amb la futura lectura poètica (3 de febrer, ja anirem informant) vaig trobar una referència (llàstima que l'hagi perduda) a un llibre que semblava interessant.

La novel·la en qüestió és Els altres (Al Akharoun) de Siba al-Harez, «que és el pseudònim amb que ha hagut d'amagar-se una jove saudita de 27 anys de la ciutat xiïta d'Al-Qatif per tal de poder escriure Els altres, la seva sorprenent primera novel·la, on ens ofereix un talent inqüestionable i una mirada nítida que ens revela, en una aclaparadora exhibició de perspicàcia i sofisticació, tots els secrets d'una de les societats més conservadores del nostre temps.»

Els altres és el crit de protesta d'una jove saudita contra la tirania d'una societat que condemna les dones a viure en un món tancat i reglamentat, en un permanent gineceu on no és gens estrany que les primeres aventures amoroses sorgeixin entre elles. Siba al-Harez ens introdueix en el món ocult de les dones lesbianes àrabs, posa al descobert les seves experiències, els seus pensaments i els seus anhels, i descriu sense embuts els seus desitjos i les seves passions. Tal com confessa la mateixa autora, Els altres no és sinó una resposta que neix del dolor i l'alienació de les dones àrabs. Ens diuen a la contracoberta de la novel·la.

Aquesta molt interessant novel·la s'inicia amb una cita de Jean-Paul Sartre, L'infern són els altres. Ara bé, ens podem plantejar la veracitat de la idea que aquesta sentència resumeix el llibre. És cert que durant tota la narració sentirem com els altres ens construeixen el nostre propi infern, però també és cert que durant tota la narració podem sentir com ens està plantejant fins a quin grau som responsables nosaltres mateixos de l'infern que permetem als altres construir-nos.

No podem obviar, emperò, que en el cas de les dones saudites, i de molts altres llocs al planeta (i no oblidem que estem a la setmana de la lluita contra la violència masclista) més enllà de l'infern que pot suposar les vicissituds pròpies existeix un desert erm que és la societat que les envolta i impedeix que puguin desenvolupar-se com a oasis, com a persones.

La protagonista ens narra les seves sensacions, els seus records d'una època vital, ens obre la seva ànima i ens mostra com ha sigut el camí per arribar a la seva situació personal actual. Així sabrem com es va trobar amb l'amor davant seu; com la tragèdia ha marcat el seu esperit; com s'ha relacionat, com ha hagut de fer-ho obligada i com ha pogut fer-ho quan volia trencar les normes, amb altres dones; com són les relacions (in)humanes en un entorn com el seu.

Carregada d'ironia, aquesta tràgica (i sí, és un cant) novel·la, que topa amb la polèmica tot i no cercar-la, ens mostra aquesta vida obligada de les dones tancades en el gineceu d'una societat masclista i classista. Trobarem pel camí cops i carícies; cops que fan sagnar i ens mostren una de les cares de l'amor, la seducció, la necessitat i la submissió, de vegades voluntàries, així com carícies que ens duen al paradís amb les hurís o a l'infern més descarnat i obscè. És una novel·la on podem descobrir, com deia aquella gran pel·lícula en la seva publicitat, que és possible trobar una flor en un femer.

Al igual que la llum pot travessar les aigües i donar vida, aquesta novel·la ens narra la cerca de la protagonista; de fet, tot el llibre és el seu camí de llambordes grogues per arribar fins l'amor. O potser l'amor, i totes les proves, moltes d'elles molt doloroses o com designis divins, inescrutablement incomprensibles, són el camí fins la dèlfica revelació de la pròpia ànima. Amb l'erotisme mostrant-se tal i com ella l'ha sentit, tal i com ha sigut viscut, amb les seves pulsions recorrent-li el cos, des del moment del descobriment, travessant el desert de la culpa, fins l'acceptació del plaer en el seu naixement del plaer; aquesta obra d'un cert lirisme en el seu racionalisme, ens mostra el camí de la protagonista, el seu dur vagarejar, la senda fins saber què som i qui som, què desitgem i què necessitem. Perquè potser entenent-nos i respectant-nos sabrem perquè desitgem allò que anhelem...

La novel·la ens fa travessar la nostra pròpia odissea i si l'hagués de resumir amb unes paraules serien:

Som les derrotes i el somni de la victòria, som el dolor i el desig de plaer, som el nostre cos quan el donem voluntàriament i deixem d'ésser-lo quan ens el prenen per la força o per l'ús de l'habitud, som el cos de l'altra persona quan volem estimar-la i deixem de ser-lo quan ambdues no ens podem entregar, som el record i la melangia de futur...

En definitiva Els altres és un llibre que tot i no ésser perfecte, potser de vegades peca d'ésser una primera obra, és una novel·la molt recomanable. Ara bé, no us deixeu entabanar per cap sinopsi, crítica ni tan sols per aquest comentari...

Títol: Al Akharoun

Autora: Siba al-Harez (2006)

traducció: Jaume Ferrer

Col·lecció Llarg Recorregut de Ediciones El Andén

ISBN: 978-84-92475-59-9

El déu de les coses petites

El déu de les coses petites és la memorable història de tres generacions d'una família de l'estat de Kerala, al sud de l'Índia, que es dispersa per tot el món i es retroba a la terra natal. És la història de la nena anglesa, Sophie Mol, que mor ofegada al riu; la de dos bessons que han viscut 23 anys separats; la de la mare dels bessons, Ammu, i els seus amors furtius; la del germà d'Ammu, marxista educat a Oxford i divorciat d'una anglesa; la dels avis, que de joves van cultivar l'entomologia i les passions prohibides. Aquesta saga familiar és una mena de festí literari en què es barregen l'amor i la mort, les passions que trenquen tabús, la lluita per la justícia i la pèrdua de la innocència.

Aquesta és la sinopsi, a Butxaca 62 amb traducció de Pep Julià, de la novel·la The God of Small Things d'Arundhati Roi. I no es pot negar que sembla interessant. Però, tot i que vaig tornar a no deixar-me vèncer pels dubtes de si deixar la novel·la, el llibre no em va agradar, o millor dit: em va decepcionar. És cert que no va ser tan dolenta com em semblava quan em plantejava abandonar la seva lectura, però no m'ha acabat d'atrapar. Ha sigut dels llibres que desitges que s'acabi per saber quin era el camí a recórrer i tenir-ho enllestit; com si fos una feina per encàrrec que has d'aconseguir assolir i una vegada fet, oblidat.

Reconec que la històries, o la trama amb les diferents històries entrelligant-se per temps i espai, és interessant, però la forma com està narrada, crec, és la que no ha aconseguit que em sentís involucrat amb el seu esdevenir.

Potser perquè recordava l'impacte mediàtic que tingué en el seu moment esperava massa del llibre; no negaré que té algun moment brillant, tant la història com la redacció, però és una novel·la que no passarà a la meva llista de recomanacions. Una llàstima.

P.S.: em semblà curiós que a les cobertes del llibre apareix com "el déu de les coses petites", però a la primera pàgina ho fa com "el déu de les petites coses".

Memòries d'Adrià

Existeixen llibres que els reps amb una guspira, saps que remourà el teu ésser. Aquest n'és un. Recordo que mon pare quan el llegí ja ens el va recomanar: era un d'aquells llibres que necessàriament calia llegir. Curiosament, tot i que fa uns mesos que els vaig acabar, ara que faig el comentari i estem en campanya em sembla encara més necessari.

Les Memòries d'Adrià (Mémoires d'Hadrien suivi de Carnets de notes de Mémoires d'Hadrien en la seva versió orginial, jo l'he llegida en la versió de Jaume Creus) és la llarga carta que l'emperador Adrià li envia al seu succesor, Marc Aureli i que Marguerite Yourcenar ens fa arribar com si la pròpia veu d'aquest emperador-filòsof que se sent «responsable de la bellesa del món» ens l'estigués dictant.

En tres-centes pàgines tenim la seva vida, i amb ella, la història de la humanitat, de l'Imperi, durant tots aquells anys. Emperò, no són unes memòries polítiques com avui en dia podríem entendre-les; són la seva vida, i com a emperador, haver d'anar voltant per tota l'extensió conquerida per Roma implicable solventar tensions entre pobles, descobrir nous poetes, sentir l'amor o meravellar-se davant la història i la cultura d'un poble.

Com es diu en la sinopsi de la contracoberta de l'edició publicada per Laia Tot és, aquí, com en la vida d'Adrià, mesurat, potser en aparença fred i racional, però la passió resideix en el contingut, no el continent. I en el més petit detall habita la perfecció: com en un camafeu grec. I la referència a la cultura hel·lènica no és gratuïta. Adrià, l'Adrià que ens parla, ara ja davant d'una mort que l'ha rondat molt de temps però que després d'una llarga malaltia ja el ve a cercar, era, és, un enamorat, perquè l'entèn, de la cultura grega; aquesta necessitat de concebre l'existència, especialment en la necessitat platònica de l'emperador-filòsof, d'una manera sòbria però oberta als plaers. Així entendrem com fou capaç de regir aquell vast imperi amb un regnat (gairebé) pacífic, i entendrem totes les seves motivacions i maniobres, així com entendre i viure l'ombra d'Antínous.

Aquest text sublim, una novel·la necessària en la seva lectura i necessària en la figura que l'inspira, que ens mostra com un home, potser el millor del seu temps, una vegada acumulada l'experiència de tota una vida dedicada a governar, cercant la justícia, i el gaudi, mira l'esdevenidor i és capaç d'entendre què succeirà, el bo i tot el dolent.

Per llegir aquesta novel·la cal tenir ganes d'enfonsar-se en una ànima aliena, d'agafar els mots i esdevenir Adrià, gaudir i patir amb ell, essent ell; recordant tota una vida ara que sabem que el traspàs és molt proper. Ara bé, una vegada llegida, i gaudida, l'experiència és molt positiva. El pòsit, potser imperceptible, restarà en nosaltres fins que siguem capaços de redactar les nostres pròpies memòries d'Adrià.

No cal ésser un expert en història clàssica, tampoc cerquem un text acadèmic per aprendre'n, el que podem trobar són les vicissistuts personals d'un emperador, però no d'un qualsevol, sinó d'un dels millors, narrades personalment però amb tota la objectivitat possible, i amb una redacció sublim.

Sincerament, llegiu aquesta novel·la; i sols afegir, salvant totes les distàncies temporals i socials, després de llegir-la un plor de ràbia ens aflora al pensar que la història se'ns ha emportat els grans estadistes i la política ja no és un art sinó un vil negoci...

Fem una afegit, l'enllaç a Nosaltresllegim

Títol: Memòries d'Adrià seguit del Quadern de notes de “Memòries d'Adrià”

títol original: Mémoires d'Hadrien suivi de Carnets de notes de Mémoires d'Hadrien

Autora: Marguerite Yourcenar

Traducció Jaume Creus

Editorial Laia Col·lecció El Mirall

ISBN: 84-7222-429-5

Je veux (Jo vull) ZAZ -música i poesia V-

Ens narra la Bíblia que a Babel (joc de paraules entre Babilònia i el verb confondre) esdevingué, per obra i gràcia de Déu, l'aparició de les llengües. Aquest fet, avui en dia una font, per com fou un fet evolutiu humà, de riquesa cultural, tot i que, com càstig diví, ens ha obligat que moltes vegades la comunicació es vegi dificultada, quan no impossibilitada, pel desconeixement del codi del nostre interlocutor.

La meva coneixença d'idiomes es troba, ara per ara, ancorada en el català i el castellà com llengües maternes i l'anglès com a llengua de ciència i supervivència mundial. Bé, fa uns anys vaig fer un curs molt breu de noruec, però ja no recordo res, seria més fàcil entendre el llatí escrit amb el curs de segon de BUP. Així que manquen algunes llengües que m'hagués agradat aprendre per aconseguir-ho.

Aquest és el motiu pel qual la cançó que us presento avui ho faig en una versió al català d'una traducció al castellà que havia trobat per internet. Així que està absolutament oberta a correccions!

Parlant ara ja de la cançó, m'agrada per la seva senzillesa i la seva sinceritat. No sempre és fàcil saber què volem i què no volem. I per què... A més la veu de ZAZ i la musicalitat del tema em semblen molt interessant. Per aquí estigui interessat en el disc aquí us deixo el link a l'spotify. Us ho recomano, cada vegada que l'escolto m'agrada més...

JE VEUX

Donnnez-moi une suite au Ritz, je n'en veuz pas

Des bijoux de chez Chanel, je n'en veux pas

Donnez-moi une limousine, j'en ferais quoi ?

Offrez-moi du personnel, j'en ferais quoi ?

Un manoir a Neuchàtel, ce n'est pas pour moi

Offrez-moi la Tour Eiffel, j'en ferais quoi ?

Je veux d' l'amour, d' la joie, de la bonne humeur,

Ce n'est pas votre argent qui fera mon bonheur

Moi, j' veux crever la main sur le cœur.

Allons ensemble découvrir ma liberté,

Oubliez donc tous vos clichés

Bienvenue dans ma réalité.

J'en ai marre de vos bonnes manières, c'est trop pour moi.

Moi, je mange avec les mains et j' suis comme ça

J' parle fort et je suis franche, excusez-moi.

Finie l'hypocrisie, moi, j' me casse de là

J'en ai marre des langues de bois

Regardez-moi, de toute manière j' vous en veux pas et j'suis comme ça!

Je veux d' l'amour, d' la joie, de la bonne humeur,

Ce n'est pas votre argent qui fera mon bonheur

Moi, j' veux crever la main sur le cœur.

Allons ensemble découvrir ma liberté,

Oubliez donc tous vos clichés

Bienvenue dans ma réalité.

Kerredine Soltrani / Kerredine Soltrani - Tryas

VULL

Doneu-me una habitació al Ritz, no la vull

Les joies de la casa Chanel, no les vull

Doneu-me una limusina, què faria amb això?

Oferiu-me personal, què en faria d'això?

Una mansió a Neufchâtel, això no és per a mi

Oferiu-me la Torre Eiffel, què en faria d'ella?

Vull l'amor, la joia, el bon humor

No són els seus diners qui serà la meva felicitat

Vull morir amb la mà al cor

Anar junts, descobrir la meva llibertat

Oblideu, llavors, tots llurs prejudicis

Benvingut a la meva realitat

Estic cansada de tots els seus bons modals, és massa per a mi

Jo sóc com les mans, i sóc com sóc

Parlo fort i sóc franca, disculpeu-me

Termineu l'hipocresia, jo marxo d'ella

Estic cansada d'estereotips (del políticament correcte)

Mireu-me, no estic tan boja com vós, sóc com sóc

Vull l'amor, la joia, el bon humor

No són els seus diners qui serà la meva felicitat

Vull morir amb la mà al cor

Anar junts, descobrir la meva llibertat

Oblideu, llavors, tots llurs prejudicis

Benvingut a la meva realitat

Les bruixes d'Arnes

Les bruixes d’Arnes és el llibre que vaig regalar a la Raquel per Sant Jordi. Havia llegit algunes ressenyes i em semblava que una història de bruixes a la Catalunya medieval podria ésser força interessant.

Però la veritat us dic que el llibre m’ha decebut força. L’he trobat infantil, i quan dic infantil vull dir que és una història per infants, narrada per infants però amb embolcall d’ésser per adults.

Ho sento però no he aconseguit inserir-me dins la història, no m’era creïble. Algú em podria dir: “és una història de bruixes, no pots esperar creure-te-la”; tot i que algú podria contestar: “però aquestes bruixes eren reals...”. Potser sí està inspirada (que no basada) en fets reals, però això no la fa creïble. I per ésser creïble no cal que sigui verídica, cal que puguis introduir-te en la història, que sentis a la pell allò que succeeix als personatges, que les seves vivències esdevinguin teves; i tant és si hi ha bruixes, dracs, replicants o panteres que parlen.

Potser m’ha decebut perquè espera trobar quelcom bo, si no hagués llegit tan bones crítiques abans tal vegada només hauria dit “un llibre d’aventures medievals amb bruixes fluixet, poca substància”; però no era el cas.

He trobat els personatges poc dibuixats, o millor dit, maniqueus; a més les situacions, que se’m fan poc versemblants, tot i ésser a més molt previsible tota la història. Tant és així que he anat passant les pàgines sense cap mena de fervor lector, simplement l’he començat, m’ha decebut i l’he acabat.

Si voleu llegir una crítica més positiva aquí us deixo una.

Autobiografía sin vida

Vaig començar a llegir aquest llibre molt incidentalment: l’havia guanyat la Raquel i ella després d’encetar la seva lectura l’havia deixat a la desena de pàgines. La veritat és que l’entenc, ja que potser no és una obra fàcil i digerible per llegir camí de la facultat a les vuit del matí; tot i que això, com tot en aquesta vida, és qüestió de gustos.

Val a dir que el títol m’agrada. Ara bé, tampoc informa gaire del que ens trobarem a les seves pàgines. El llibre és una falsa doble biografia, la història de l’art i el pensament humà i la seva pròpia. Però no ho fa narrant-nos les seves vivències, sinó que va fent tot un recorregut, a dues veus, de la història de l’art segons les seves pròpies impressions (allò que a ell l’impressionà) i com i perquè s’han succeït i per l’altra banda l’evolució de les paraules i com la humanitat ha variat segons ho feien les idees escrites.

La seva obra sembla voler demostrar aquella màxima borgiana que “Un hombre es todos los hombres”; així des de la seva visió cerca els que són com ell, aquells que sense saber-ho han set formats sota el mateix paradigma cultural, és a dir, tots. Tracta de mostrar-nos com hem evolucionat, com som qui som, a nivell social, paradigmàticament jungià gairebé, degut a aquestes fites artístiques.

És una obra interessant per reflexionar respecte l’evolució de la història de l’art sense ésser una història de l’art i sense ésser la història de l’autor.

Tres links que us poden ésser interessants:

· http://www.elboomeran.com/obra/548/autobiografia-sin-vida/

· http://aterrizaje-forzoso.blogspot.com/2010/06/autobiografia-sin-vida-felix-de-azua.html

· http://www.revistadeletras.net/felix-de-azua-el-fin-y-el-inicio-del-arte/

Miracle a Llucmajor

És una novel·la agradable la que ens presenta Sebastià Alzamora.

Amb el seu esperit vitalista ens mostra que sempre cal lluitar per allò que desitgem: ja sigui l’amor de la nostra vida o inventar un aparell per volar.

La novel·la ens narra la història de Pere de Son Gall qui aspira a construir una màquina voladora, el cometagiroavió –història real. Al poble, tothom se’n burla d’ell, i els problemes també radiquen en els aspectes econòmics. A més, apareixerà l’amor, com no podria ésser d’una altra manera, en la figura de na Maria Boscana, com una versió dels amors impossibles eterns de la literatura.

Tota aquesta història, narrada des d’una vessant còmica, a més ens mostra les vicissituds de les integrants de la Lliga del Bon Mot, unes ciutadanes barcelonines que arriben per donar una conferència per demostrar els perills de les paraules malsonants i grolleres.

Una sèrie de situacions més o menys còmiques, o narrades graciosament se’ns mostraran al llarg de les pàgines d’aquesta novel·la fresca.

És una novel·la recomanable per passar una estona més o menys entretinguda si no tenim una tarda molt exigent.

El comentari llegit a la presentació: http://fausto.balearweb.net/post/85745

Estimar una llengua és defensar-la i això implica fer-ne un bon ús

Molt he estimat i molt estimo encara escrivia Martí i Pol. L'amor, l'estimació, l'afecte es poden, i cal fer-ho, sentir per persones, ens i conceptes abstractes. Avui vull parlar de l'amor a la llengua. Tot i dir-ho en singular, en aquest cas em refereixo a la llengua que hom senti com a pròpia, em refereixo a totes les llengües parlades (ara, avui o demà).

Una llengua és un vehicle de comunicació, és un dels súmmums de l'evolució: la capacitat de transmetre informació, tant referent a conceptes reals com abstractes. Cada llengua pertany als seus parlants, al poble que en fa ús d'ella i del que és representant ja que una llengua és l'esquelet d'una cultura. Un poble pensa, parla, fa ciència i filosofa, crea art, ja sigui escrit, amb imatges o abstracte, cuina i simplement passa el temps en i amb aquest idioma. Ara bé, l'estima es demostra en l'ús, en el bon ús de la llengua. Perquè la llengua, quelcom plàstic i viu necessita d'una normativització.

Aquí podeu llegir el text íntegre.

un petó ¿perfecte? [Rayuela, capítol 7]

Hi ha imatges sublims que ens permeten (re)viure moments perfectes.

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mi como una luna en el agua.

Julio Cortázar

I per il·lustrar aquest text res millor que la seva pròpia veu i una de les més famoses pintures intitulades "petó", la de Gustav Klimt que pot observar-se a la Österreischische Gallerie a Wien.

R.I.P. José Antonio Labordeta (Canto a la Libertad)

Ha mort José Antonio Labordeta. Ja feia temps que “estaba muy malito”, tant és així que les imatges, fa uns dies, quan li entregaven la Medalla de Alfonso X El Sabio demostrava quina era la malaltia contra la que lluitava per seguir viu.

Per a un servidor, ell, quan jo era petit, anys vuitanta, era un d'aquells cantautors que venia de l'època en que no teníem llibertat. Anys més tard, un, ja no tan petit, tot i la síndrome, incompleta, de Peter Pan, que aquella Llibertat que alguna dia trobaríem tots al obrir els ulls encara no era la terra que trepitgem.

Com a historiador que era i professor que fou sabia que la veritat que ens explicàven no era certa, i que calia lluitar contra tot això. Reflex d'aquesta lluita que encara no hem guanayt és imatge que els més joves recordaran: la seva resposta irada i encesa des de la tribuna d'oradors del Parlamento. Més enllà del continent, el que sempre s'ha recordat, el continent és una de les veritats més gran que s'han dit des de la, massa, alabada Transición: n'hi ha molts, l'existència d'un d'ells ja és massa, dels afectes a aquell règim dictatorial, militar i il·legal que encara tenen poder i els fot poder veure el poble arribant gairebé a aquell somni que ens varen prendre.

Poeta, cantautor i polític (perquè polític podia ésser un adjectiu positiu i ho hauria de poder tornar a ésser) del poble i pel poble. Avui ha abandonat la vida, però ens deixa pel futur tota una obra per recordar que Habrá un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga libertad.

Requiestat in pace

P.S.: és en aquests moments en que hom desitjaria creure en altres móns on poguessis trobar-te ara amb Imanol i així, entre tapes i amb ironia, ens expliqueu, si us plau, amb les vostres cançons que estem avançant...

up in the air / l'infinit es despertava

De vegades succeix que una imatge et captiva de tal manera que se't queda inserida a l'esperit i no t'abandona. El que pot succeir, també, és que aquesta imatge, paraula, sensació, faci brotar, brollant, altres noves sensacions.

Això és el que m'ha succeit amb la següent imatge, UP IN THE AIR, obra d'Alícia Rius. La imatge em va captivar i m'ha acabat provocant un petit torrent de paraules.

A continuació us deixo el text, això sí, us encoratjo a visitar (i segur que gaudireu) les seves pàgines:

web (alicia rius PHOTOGRAPHY)

blog (Bla Bla Bla)

facebook (Alícia Rius photography)

L'infinit es despertava

de la seva pròpia nit;

el somni, caleidoscopi d'aromes,

es difuminava com un horitzó

a la marxa de l'amor.

Sols sentia l'anhel de desitjar la mar,

robar-li la passió al cel

i ésser la llar de foc de l'eternitat.

L'infinit voldria aixecar el vol,

abandonar la realitat

i ésser solcat per l'aire;

glatir, amorosit,

per les carícies

dels líquids dits de la llum;

xalar de la bogeria

regenant de l'existència.

L'infinit tancarà els ulls

amanyagat per la penombra

com la rosada

refugia l'amor del bosc,

mentre l'eternitat

xiuxiueja temps a cau d'orella

com si respirés llum

per la seva ànima.

N.B.S.

BCN estiu 2010

P.S.: aquest dissabte 18 de setembre es realitza la inauguració de l'exposició ORÍGENES a La Cova de les Cultures (19 hores) a Barcelona i fins el 6 d'octubre.

Apocalipsi blanc

L'any 1999 el Premi Josep Pla de novel·la recaigué en aquesta obra de Francesc Puigpelat Apocalipsi blanc.

La novel·la ens narra les aventures i desventures en primera persona de l'orientalista català Llorenç Pàmies durant una expedició al Marroc durant el 2010. El relat és un record dels últims dies viscuts: després de tota una sèrie de desgràcies naturals i a les portes d'una nova guerra mundial, la UE crea una comissió, dita Imazighen, formada per sis experts científics de diferents camps i procedències per a recercar proves que corroborin o desmenteixin les sospites respecte pràctiques antropofàgiques i/o satàniques a la zona del Magrib.

Des de l'inici descobriran que tot rau en un profeta apocalíptic, hereu, sembla ésser, de "sectes" antigues. Aniran a cercar-lo, però la seva no serà una aventura fàcil, ans al contrari: s'enfonsaran en les fondàries de la mesquinesa humana, descobrint en les pròpies carns el significat de l'horror.

L'autor, amb un prosa ràpida i vibrant, que es permet ésser clar en les reflexions interiors dels personatges i mostrar les dosis de coneixements necessaris perquè el lector no es perdi, fa que sigui una lectura fàcil de llegir i que enganxa amb ganes de desxifrar el final de la història.

Una novel·la més o menys entretinguda amb certs alts i baixos.

La promesa del Ángel

La promesa del ángel La promesse de l'Ange

Frédéric Lenoir & Violette Cabesos (trad. Teresa Clavel)

Ad accedendum ad caelum, terram fodere opportet “Hay que cavar en la tierra para acceder al cielo”.

Aquesta és la màxima, o el lema, que mou la trama d'aquesta novel·la. El text, sempre entre dos móns: la ciència i la religió, el present i el passat, la fe i l'agnosticisme, el cel i el paradís, la tradició i la modernitat, l'entrega i la soledat, es queda a la roca i no arriba a ésser temple.

Centrada en la catedral del Mont-Sant-Michel ens narra les visicituts de Johanna, una arqueòloga que treballa a les reste de Cluny però amb un cert passat relacionat amb la montanya de l'Arcàngel i, simultàniament, l'inici del procès de construcció d'aquesta “Jerusalem terrestre”. Així viatjarem, especialment, entre el segle XI i el segle XXI, tot i que sempre hi ha estibacions en altres moments històrics.

Sembla com si la novel·la volgués ésser una filla entre The pilars of Earth i Il nome de la rosa. Però sols es queda en l'intent d'una bastardia. Al principi costa enganxar-se a la trama; l'artilugi de dedicar cada capítol a una època històrica diferent no sempre enganxa. Quan sembla que la narració podria aconseguir que sentissis interés per ella li manca aquesta flama especial. La manca de versemblança, ho sento, però el tema dels somnis i els “possibles fantasmes” i un celtisme difícil de creure, acaben provocant que tingués interés per saber com acaben la història no per com acaba. És a dir, fins on han decidit portar-te els autors, perquè en cap moment aconsegueixen que estiguis realment dins de l'obra. Ets un lector, però no pots esdevenir un personatge dins la història, no la vius.

És una llàstima, la proposta és força interessant però resta lluny d'on podia haver arribat.

[Còpia de la sinopsi del darrera]