Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris música. Mostrar tots els missatges

dimarts, de març 03, 2015

Dolça explosió d'art

 
El text que us faig a mans, intitulat Dolça explosió d'art, és la plasmació en paraules dels sentiments i sensacions que el concert de la Sílvia Pérez Cruz i en Raül Fernández Miró del passat 12 de gener de 2015 a Barcelona em provocaren. Tot i la tardança en publicar-les, les imatges que va mostrant l'escrit anaven florint a mesura que les cançons s'anaven esdevenint a l'escenari; a posteriori “només” calia recordar-les i plasmar-les en paraules. Malauradament, fa massa dies des que brollaren, tot i això no volia desaprofitar l'avinentesa per palesar-les públicament.


Afirma la ciència, i mentre ella no demostri el contrari és cert, que som pols estel·lar; ara bé, igual que a la gran buidor de l'espai infinit hi ha la llum i la bellesa de la creació, l'existència de la humanitat és equiparable al cosmos i així enmig de la buidor trobem la llum. I aquesta llum florí en forma de música el dilluns 12 de gener al Casino de l'Aliança del PobleNou. La Sílvia Pérez Cruz i en Raül Fernández Miró tornaren a Barcelona (en segona nit) a presentar el seu “granada”; un disc arriscat i personal: el projecte de fer-se seves i versionar temes només amb el poder de la veu i les místiques de la guitarra. El treball, i la seva exposició en viu i en directe (i aquells que fa anys que hem tingut la sort de viure-la en directe sabem com sempre hi ha evolució en cada nova faceta), està realitzat des de l'admiració i amb el cor sagnant a la mà, amb la plena capacitat de dur les pròpies versions a cada nova interpretació més enllà vers l'horitzó.

L'espectacle s'inicià amb Abril 74, un clam per unir-nos a la Revolució, una peça on deixar-nos guiar a ulls clucs per la Marianne. Tal vegada el rock no acabarà pas canviant el món i, possiblement, no hem vingut aquí ni per escoltar rock ni per a canviar el món; però, potser sí l'art té molt més poder del que creiem o ens han volgut fer creure i hem acceptat creure, per canviar si més no les persones.

És totalment cert que tot llarg camí s'inicia amb una primera passa, tant com que habitualment la narració més formosa naix d'una petita idea que comença a bategar, i Tonada de Luna llena semblava erigir-se des del seu nòdul sinusal com la siringa del flautista per dur-nos, tal vegada, fins l'abisme per fitar-lo i sortir-ne victoriosos.

Im wunderschönen monat mai, una petita parada en el camí per a aixecar una pregària invocant el bon auguri i guiatge de les muses; un petit refilar de pujada a Helicó tot desitjant trobar les fonts brollant inspiració. I tal i com es desenvolupà l'espectacle, com no podia ésser de cap altra manera una vegada viscuda l'evolució dels artistes, trobaren la font d'hidromel i begueren a bastament per fer-nos partícips de la seva il·luminada catarsi.

Enmig de la foscor refulgia la Sílvia Pérez Cruz transmigració de l'Edith Piaf (Hymne à l'amour) més tràgicament enamorada, com si hagués cantat al metro sota les bombes els poemes de Dylan Thomas més enllà de l'amor i la vida. Emperò, si la veu de l'empordanesa era una esmolada ganivetada de sentiments a l'ànima de l'existència, en Raül Fernández Miró corporificava el Capeller Boig a la guitarra amb tot el savoir faire d'un Peter Pan salvador de tothom menys del mortífer que no pas mortal amor de Wendy.

Si fins aquest moment esperàvem, desitjàvem, anhelàvem fervorosament fruir amb el concert, descobríem que en el nostre passeig musical acabàvem d'emergir de la gorja per rebre el vital impacte d'una gegantesca cascada de tornasolada aigua irisada, al peu de la deu de l'aigua del record de l'instant etern.

Després de l'aparició de la marededéu en el fragor de la batalla, no semblava fàcil tornar a la mundana realitat; però com si calgués el merescut repòs del guerrer, (I get along without you very well -except sometime-) ens feia viatjar fins els tuguris on molt possiblement es confon la melangia amb la set. Tal vegada sortiríem d'allà sense haver-nos guarit ni de la nostàlgia ni sense emborratxar-nos de vida; però si cometíem el crim de no compondre el nostre millor poema, podríem tallar-nos les venes i deixar que l'acohol i les llàgrimes barregessin la sang i la tinta.

Respiràvem. I recordant els intergalàctics viatges de poema en poema preníem consciència de deixar-nos bressolar per la nostra mar en l'etern retorn d'Odisseu o en la infinita recerca d'Ítaca. I la mar d'on naix la vida i on encara s'amaguen les nostres pors emergien de les mans d'un posseït Refree mentre la veu de la Sílvia ens dibuxava un far on arribar descalços per jugar envoltats dels reflexos de la llum com en un quasi innocent “jo mai mai” a estendre els pecats del món i de cascun dels nostres universos. Tingueu Mercè de les nostres expiacions.

Tot i que la SPC no acabà plenament satisfeta amb la Carabelas Nada, a un servidor em reconcilià amb la cançó. Vivies l'experiència com si tot just quan una relació ha d'acabar-se, una descomunal fel·lació et fa adonar-te que mai podràs desitjar res més que fer i refer el salvatge pelegrinatge del cunnilingus a la persona que estaves a punt de fer abandonar la teva vida; sortosament, l'orgasme et salva.

L'agraïment previ a exaltar l'únic veritable sentiment purament i únicament exclusiu de la humanitat, l'amistat, ens feia tocar per uns instants de peus a terra, ésser humans abans de transitar l'infern, el purgatori i el paradís. Amb un dels cims de la paraula (Compañero + Que me van aniquilando) sublimat per un orfebre teixidor de mots i la música del més gran dels artistes del flamenc (la sonoritat del dolor) se'ns mostrava el so que no podia existir durant el Big Bang. La humanitat ja pot justificar la seva existència a la història de l'Univers. Si en sentir aquesta interpretació dels ulls del poeta haguessin caigut a terra les seves llàgrimes de les que haurien brotat flors d'ametllers no ho hauríem viscut com un miracle.

Els rostres d'extenuació que mostraven en acabar la peça era perfectament comprensible considerant que estàvem vivint com el Jardí de les Delícies del Bosc prenia vida sonorament.

Qualsevol peça a continuació seria un retorn a la vulgar rutina, no semblava possible una altra gènesi edènica. I fins i tot en aquestes circumstàncies reeixiren en desvestir l'habitud de la monotonia per fer-nos lluir el somrís del costumisme de les cerveses a la terrasseta al sol amb el medley d'en Pla.

Les Corrandes d'exili serien una altra superlativa interpretació si no fos per les versions prèvies. És una interpretació per treure's el barret i plorar amb l'ànima compungida, però les esqueixadores versions corferidores perpetrades en altres concerts et fan finalitzar el recital amb l'ànima feta esquinçalls en la teva pròpia eixida vers l'exili. En anteriors versions menys “polides” i més distorsionades es tornava a mostrar que l'evolució musical que havia dut fins el heavy metal demostrava que allò que molts anomenen soroll pot ésser art quan com a tal es crea en mans de veritables artistes; i, al igual que el quadre de Munch o els crits de Gillan al nipó Child in Time, la desgargamellada crida de la SPC esdevenia la màxima expressió de la terrorífica tragèdia de l'exili i feien del lament cridat un art.

La Vestida de nit seria la marina música perfecta que construiria una catedral amb els versos de la llengua que es beu de la ploma de Papasseit o d'Espriu si no fos pels atacs terroristes en forma d'incorrecte i inexistent pronom -lis*. Nogensmenys, la paraula esdevé vaixell que ens fa ballar en la ruta de la seda que és la llum de la lluna titil·lant vers l'horitzó; a més a més, aquesta vegada servida amb postres del panquelero per pair la gana que tot viatge genera.

Si Federico García Lorca no hagués escrit en castellà, potser el Poeta en Nueva York seria, de fet ho hauria d'ésser, una de les peces del disc d'or de les sondes Voayager. Si Leonard Cohen verbalitzà la música de la poesia del Pequeño vals vienés, el gran Enrique Morente el vestí de gala per ésser la peça perfecta que hauria somniat el de Fuentevaqueros. I ara, la Sílvia i en Raül definitivament la fan volar cap a les estrelles... Aquest podria ésser el nostre monòlit d'advertència estel·lar informant que aquí no sols hi ha vida intel·ligent sinó a més a més han creat l'art.

Els aplaudiments, amb el públic dempeus, palesaven l'entrega i la comunió entre els creadors de l'art i els fruidors d'aquest.

L'inici dels bisos ens feien recordar que érem en un concert, que havíem anat per escoltar cançons i gaudir-les i consegüentment passar-ho bé. I si una imatge podem tenir a la Mediterrània de la diversió és la foguera compartida ja sigui a la platja o la vora del llac i envoltada de cançons tot fent petar la xerrada entre els focs artificials. Aquesta era la sensació que teníem amb el no publicable medley del Rehab i el All the single ladies.

Però tot, diuen, ha de tenir un final, també l'estiu. I com la cançó que tanca l'últim ball de l'estiu i et concedia l'últim ball amb l'amor de l'estiu, aquell amor adolescent que ha de semblar per a tota la vida, així, amb aquella càndida subtilesa de llàgrima eterna pel record sonaren els tendres acords de la quotidianitat serratiana de la seva Menuda.

Ara bé, si el concert havia de posseir un gran final, una apocatàstasi artística, només podia acabar amb Gallo rojo, gallo negro. Una cloenda sublim, la construcció del perillós castell dels nostres somnis; la demostració que si ens ajuntem per crear l'ésser humà pot fer coses extraordinàries. Et sents el guerrer triat per combatre en la lluita definitiva, la batalla de fer realitat els desigs.

Gràcies. Gràcies. Gràcies.

Fou un concert màgic, indubtablement i indescriptiblement sensacional. Un veritable plaer. I així, amb aquesta sensació d'haver travessat la porta dels somnis per arribar fins el paradís, encetaves el camí de tornada cap a casa, com una Ventafocs, una Wendy, una Alícia o una Dorothy sabedora que allò gaudit no era un somni fet realitat sinó la realitat feta somni i viscuda.

Natxo Barrau i Salguero
Barcelona, gener de 2015.

dilluns, d’abril 15, 2013

17 d'abril: Tres històries d'amor, sexe i ràbia (2ª edició)



El proper 17 d'abril a les 19:00 tornem a presentar el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", a la Biblioteca Josep Miracle de Barcelona (C/ Reis Catòlics, 16-34).

Si vols (tornar a) viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers, tots ells musicats, no et pots perdre


TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA


a
càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja acompanyats a la guitarra per Alejandro Cano.



Per aquesta data tenim vàries sorpreses que anirem revelant poc a poquet, per ara, només comentarem que vam fer-nos una sessió de fotografies per dos motius: un promocional i l`altre literari.

dilluns, de febrer 25, 2013

l'horitzó o la línia de la fi del món


Hagués demanat un miracle
i una errada científica:
caminar damunt les aigües
i que la terra fos plana
per a poder arribar a l'horitzó;
i així hauria descobert
què hi ha a la línia de la fi del món.


Natxo Barrau i Salguero
17-18/II/2013


 

dijous, de gener 03, 2013

Alfa i Omega

Alfa i Omega no és un relat, o millor dit, no és només un relat; és una part d'un tot, una de les extremitats d'un cos que sembla estendre's com una invasió.

 
Alfa i omega és l'adaptació literària que en Sergi G. Oset fa de Nova Sico, el disc conceptual de la banda barcelonina de rock progressiu Midnight Zombie Alligator. A més a més, no podem obviar que el projecte es complementa amb el curtmetratge Corpus Earthling. Tota una combinació de factors per fer d'aquesta nova creació zombi quelcom gens habitual, si més no, en els aspectes formals.


A Alfa i omega ens trobem el relat que en Nathan Gripp, un microbiòleg resident en una urbanització benestant, ens fa de la situació en què es troba una vegada ha esdevingut un apocalipsi zombi. Durant la seva aventura a Cuerno Meseta es trobarà amb la Cas, una noia gens típica per les narracions zombis d'habitud. De fet... Bé, millor que llegiu el relat breu que en Sergi G. Oset ens brinda, i si és possible, molt recomanable, amb el disc dels MZA de fons. I en acabar feu un visionat del curtmetratge.

Vull felicitar l'autor pel transvasament fet des del disc al relat. Directe, tallant, expeditiu i zombi. Ha aconseguit una narració perfecta per llegir al llit abans d'anar a dormir, i esperar que ens atrapin els somnis, tal vegada malsons? I parlant de felicitacions, vull mostrar la meva admiració per la portada d'Héctor Jenz.

Si m'ho permeteu, us deixo alguna pinzellada poètica que podreu trobar a Alfa i omega, sí, jo jugaria a cercar rerefons en el títol de l'obra:

D'això en fa una eternitat, quan la tecnologia era una joguina que ens donava seguretat.

Les explosions se succeeixen aleatòriament en un correfoc descontrolat.

(...) el responsable de portar la humanitat a un punt més enllà de la barbàrie.

Us recomano una llegida, amb el paquet sencer, i fem petar una xerrada. Com la vetllada, us deixo la fotografia de l'autor parlant de l'obra, de la presentació conjunta de les tres parts d'aquest totum.




Com a últim comentari, que en absolut voldria enfosquís l'opinió del relat, com a crítica constructiva, que caldria una revisió editorial per eradicar certs aspectes dissonants normativament a nivell lingüístics.

I recordeu, vigileu qui us mossega...



divendres, de novembre 16, 2012

El café de los Recuerdos

Ahir el Palau de la Música Catalana es recorvertí en el Café de los Recuerdos de la mà d'Ismael Serrano.


I per enèsima vegada vaig enfilar-me fins l'última fila per poder enfilar el camí dels somnis. La d'ahir tornà a ésser, com totes les vetllades musical en la seva companyia, un viatge per deixar-se seduir per les paraules i el poder de la seva màgia corporificant els sentiments.


Del concert d'ahir la primera gran sorpresa fou l'absència d'en Fredi Marugán i la sobrietat musical.

Des de l'interior d'aquest cafè, locus amoenus on trobar les històries viscudes o per explicar, ens narrava la seva pròpia existència que, quasi per art de màgia, és la nostra, perquè cada paraula dita per ell sembla brollar de la nostra ànima amb l'esperit per solcar l'espai fins trobar aquella persona on tot s'inicia i acaba.

Tres hores i mitja de catarsi col·lectiva mitjançant les paraules i la música, muses filles de Lilith, on noves cançons i clàssics del nostre repertori esdevingueren el nostra únic cant, la nostra única bandera. Potser una mica menys polític, en les cançons que no pas en els comentaris, que d'altres vegades, la presència de l'amor i les històries d'un circ de records d'amants, borratxos, ànimes errants, poetes, fantasmes s'entortolliguen amb les nostres pròpies ombres i llums. Els contes esdevenen realitats i l'impossible és allò que succeeix davant nostre.


Com tots i cadascun dels seus concerts em sembla molt més que no pas un concert i una experiència màgicament meravellosa.



Algun dia seré capaç d'explicar tot el que realment la seva música i els seus concerts han significat i signifiquen per a mi. Ara per ara, podríem deixar-ho que cada nou concert és com un festeig i una història d'amor... Recuperar i retrobar algunes de les melodies i les lletres que m'han han captivat les meves tremolors (quasi) descobrint versos que hem deixat en un llimb del llindar de la dimensió desconeguda.


P.S.: Sí, vaig tornar a demanar-li un fill, com després convinguèrem: ja una tradició, que haurem de mantenir.



P.S.II: La meva petita curiositat fou recordar a l'arribar al Palau de la Música Catalana aquell concert de la gira de Los paraísos desiertos a L'Auditori on ens cantà "Qualsevol nit pot sortir el sol", i que ahir nit ens interpretés, amb joia de l'audiència, el Paraules d'amor. Gràcies.

  
 P.S.III: Olga, tens raó, cal convèncer la Raquel perquè vingui als seus concerts.

dimarts, de setembre 25, 2012

Epigrama "Al perderte yo a ti"


Molt sovint no calen gaires paraules per a expresar allò que necessitem, més que volem, dir. Aquesta és moltes vegades una de les grans funcions de la poesia.

En l'àmbit de l'amor, i més especialment en els casos de la tràgica fractura irresoluble de l'amor, pot ésser especialment punyent i efectiu saber dir les coses ben dites però amb la concisió d'un escalpel.


Avui us deixo un dels epigrames (1961), una joia entre les joies, d'Ernesto Cardenal. Gaudiu-la i assaboriu-la. Ompliu-vos la boca mentre la reciteu i sentiu l'escalf que abraonarà el vostre cos. Recordeu aquell moment que ara desitjaríeu haver viscut sabent-les i florirà com menys dolorós, o recordeu-les si mai heu de passar un circumstància similar.

A més a més del text us deixo tres enllaços. En el primer trobareu el poema dit per l'autor i en el segon el poema és dit pel cantautor Hernaldo Zúñiga com a previa del famós tema "Procuro olvidarte", en el tercer trobeu la versió musicada del poema per José María Vitier i Martirio.

Al perderte yo a ti tú y yo hemos perdido:
yo porque tú eras lo que yo más amaba
y tú porque yo era el que te amaba más.
Pero de nosotros dos tú pierdes más que yo:
porque yo podré amar a otras como te amaba a ti
pero a ti no te amarán como te amaba yo.

Ernesto Cardenal




 


La imatge procedeix d'aquí.

P.S.: Recordeu que la gran fortuna en aquesta vida és trobar la persona amb la què saps que mai viuràs una sensació com aquesta.



dijous, d’agost 23, 2012

Vaig ésser un bufó? (Postcard to Bangor IV -1a part de les memòries d'un burlesc-



Passes despullat davant l'espill, un mirall tot púdic que tanca els ulls per no veure les teves nueses, però que saps que mai no ho faria pas per perdre cap detall del teu interior, i penses si això no serà una transmigrada tradició inserida en la més pretèrita reptiliana part de la nostra ànima.

Sí, encara que no ho sembli, o tal vegada sí, qui sap, això podria ésser, potser, unes notes mentals escrites per una Postcard to Bangor.

Crec fermament, des de la molt científica posició que no existeixen reencarnacions ni fenòmens similars com una consciència social, que entre d'altres aspectes que he viatjat com si travessés forats de cuc desteixint l'entramat del temps i l'espai; i sí, vaig ésser un bufó. Aplicant la navalla d'Occam el probablement possible és que fos un bufó que mig nu cantés malament, essent la meva existència un nuu més enllà de l'horitzó, perquè la meva vida perillava a cada paraula.

Ara algú podria acusar-me de col·laboracionista, emperò, n'hi ha coses que sempre seran impossibles. Sóc qui sóc, i mai he estat qui no era i mai no vaig ésser qui era; oh, no us preocupeu, vaig ésser massa temps fum, vaig ésser l'espasa i el foc. No fou gens fàcil sobreviure a les meves assemblees, jo i les meves circumstàncies: sí, tots els meus jo; però no era això que m'esdevenia agent doble, bé, de fet em feia esdevenir agent múltiple, pluralitat en la multiplicitat de la unitat. Algun dia aconseguirem segar arran les cadenes!

Entre els perills de joglars i trobadors havia de resistir per fer caure jous en àpats pantagruèlics afilant l'enginy (com si no, subhastes diables en plena nit?) per sobreviure mirant l'abisme que contempla l'abisme; podien intentar escriure la història, però algú havia d'atiar el foc per fer tòrcer els renglons. La millor fotografia no és la que resta per fer, és aquella que somniaràs cada nit sense recordar-ho, fins que la trobis: t'atreviràs a fer-la esdevenir realitat?



Quan mori i em vulguin fer l'autòpsia, no trobaran les meves vísceres, hauran migrat en un vaixell sense rumb etern, però si algú explorés les meves mans, trobaria el meu cor entregant-te la meva llibertat.

Vols jugar un joc amb mi? Imagina't mig despullada envoltada de gent més o menys desconeguda. Ara tracta d'esbrinar què en pensarien de tu...


Potser en el fons, només m'he convertit en el fum que cremava en el vaixell del missatge dins l'ampolla i he sorgit al sentir una cançó que em feia recordar el meu passat. L'havia cantada abans d'haver-ho viscut!




imatges: la primera, la segona, l'última.

dilluns, d’agost 20, 2012

Tres històries d'amor, sexe i ràbia GRÀCIES

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.


Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.



Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...


divendres, de maig 04, 2012

Cançons de la veritat oculta


Un conte ple de màgia amb final feliç.





Així podríem resumir la vetllada que acabem de viure a L'Auditori on la Judit Neddermann, acompanyada de set gran músics, sota la direcció del Genís Bou, ens han presentat onze temes compostos per músics de l'escena independent catalana basats en onze relats del gran autor Pere Calders.


Sembla curiós, però tot i tenir un llistat d'onze compositors diferents, l'espectacle es veia unitari, sense que això signifiqui que no hi ha diferències compostives en la música actual, ans al contrari, podies jugar, i era força fàcil en alguns moments encertar, qui havia composat la cançó.

Trobo un gran encert homenatjar un dels escriptors cabdals de la nostra literatura, en el centenari del seu naixement, amb un activitat cultural com aquesta: donar llibertat a músics per inspirar-se en els seus contes i crear cançons per ésser interpretades per una banda creada ad hoc. A més a més, si afegim les imatges de la pròpia família Calders, presents avui a la sala, per donar color a les interpretacions, resulta una nit de conte, de conte màgic amb aquest toc tan propi de Pere Calders.

La sensació és tan positiva que des d'aquesta nit la nova lectura serà Cròniques de la veritat oculta.

Sincerament he gaudit molt (gràcies Edu per fer-ho possible). Crec que només faltaria que el concert s'hagués enregistrat (crec que alguna ràdio o televisió potser l'emet en diferit) per posar-lo a la venda, especialment si fos amb dues versions: el directe i les originals del compositors.



Cançons de la veritat oculta

Els contes de Pere Calders es transformen en cançons

Amb la veu de Judit Neddermann
Direcció musical i arranjaments: Genís Bou


Judit Neddermann: veu
Andrés Tosti: trompeta i flughelhorn
Sidru Palmada: trombó
Genís Bou: saxo tenor i flauta
Vic Moliner: baix elèctric i contrabaix
Adrià Plana: guitarra elèctrica i acústica
Eloi Escudé: piano i teclats
Aleix Bou: bateria

Cançons escrites i composades per Jaume Pla (Mazoni), Maria Rodés, Pere Agramunt (La Brigada), Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo, Vicky de Clascà (Bikimel), Guillem Caballero (Els Surfing Sirles), Mireia Madroñero (Miss Carrussel), Ramon Faura (Le Petit Ramon), Pau Guillamet (Guillamino) i Jordi Lanuza (Inspira).


Imatges originals de Pere Calders
Edició i realització: Raúl Cuevas

Una producció de Bankrobber i l’Auditori
Estrena: 4 de maig a l'Auditori (Barcelona)



dijous, d’abril 05, 2012

Como tú (León Felipe)

Un dels poemes més bells de León Felipe podria ésser aquest Como tú on compara la seva vida i l'interlocutora amb una pedra, però amb una pedra petita que tot i sembla no ésser res en ella rau l'esperança per poder canviar-ho tot. Un cant al significat i valor de la humilitat, una mica un resum vital de l'experiència del propi autor.

Aquest poema es troba al seu llibre Versos y oraciones del caminante



Así es mi vida,
piedra,
como tú. Como tú,
piedra pequeña;
como tú,
piedra ligera;
como tú,
canto que ruedas
por las calzadas
y por las veredas;
como tú,
guijarro humilde de las carreteras;
como tú,
que en días de tormenta
te hundes
en el cieno de la tierra
y luego
centelleas
bajo los cascos
y bajo las ruedas;
como tú, que no has servido
para ser ni piedra
de una lonja,
ni piedra de una audiencia,
ni piedra de un palacio,
ni piedra de una iglesia;
como tú,
piedra aventurera;
como tú,
que tal vez estás hecha
sólo para una honda,
piedra pequeña
y
ligera...

 Us deixo la famosa i meravellosa versió de Paco Ibáñez:



 imatge: Stone turtle William Whitaker.


dilluns, d’abril 02, 2012

Paco Ibáñez en concert. Gràcies!

El passat divendres el gran i absolutament necessari en estos días inciertos Paco Ibáñez oferí un concert al Casino de l'Aliança del PobleNou. Gràcies a la Raquel per fi he aconseguit poder veure'l en directe.



És curiós, però per parlar d'un concert basat en la poesia manquen paraules per poder explicar la sensació allà viscuda.



La seva veu característica, com la seva negra vestimenta i la seva particular forma de tocar, ens transportaren per la història de la poesia i ens mostraren com no podem abandonar cap lluita.


El concert començà amb Coplas a la muerte de su padre de Manrique, una peça que des del 2003 té una significació especial per a mi. Fou com immergir-se de cop. I llavors després vindrien tota una sèrie de clàssics imprescindibles i necessaris com Andaluces de Jaén, Como tú, Érase una vez, La mala reputación, Palabras para Julia, Me lo decía mi abuelito o A galopar durant les dues hores i vinte que durà el concert.




No podem obviar les mil i unes anècdotes i comentaris que les seves intervencions generaren, com la batalleta de defensar l'ús de les llengües pròpies i de sentir-se català que féu a Burgos presentant una vegada la cançó A galopar. A més a més, cal agrair les col·laboracions que hi hagué durant el concert, especialment la de la Marina Rossell.

I és molt interessant ressenyar que Paco Ibáñez cantà en sis idiomes: castellà, gallec, èuscar, francès, català i llombard. Quantes persones poden oferir aquesta riquesa? I per cert, podria fer-ho més sovint en català: especialment si ho aconsegueix amb tant savoir faire com la seva musicació espriuana.


Per a mi fou una experiència, amb la pell de gallina moltes vegades, poder cantar, per fi!, aquestes cançons en un concert seu. Gràcies Raquel!

Si algun però es pot posar al concert fou el fet que no interpretés la molt necessària La poesía es un arma cargada de futuro. Però el públic la cantàrem sortint del concert.

P.S.: la primera entrada d'aquest blog fou La poesía es un arma cargada de futuro.

dijous, de març 08, 2012

IRONIC -poesia i música VI-

 
És curiós com de vegades les situacions més iròniques són les més quotidianes. Qui no s'ha sorprès pensant que són particulars els viaranys pels que transitem la nostra existència? El problema rau en el fet que ho meditem quan les circumstàncies no ens són avantatjoses, és llavors que simplement ho acceptem com un regal, somrient i pensem que la vida ens regala un bri d'il·lusió; però, d'habitud, ens trobem amb l'altra cara de la moneda, aquella que ens mostra l'ombra de la llum i que ens recorda que potser Murphy era massa optimista quan pensava una llei universal.


Sigui com vulgui, cal cercar consol més enllà de l'estocàstica lluita de la vida contra l'entropia, per això cal fer allò que ens recomanava S. Beckett:

All of old. Nothing else ever. Ever tried. Ever failed.
No matter. Try again. Fail again. Fail better.

i així, tractar de mostrar el nostre millor somrís a cada nova corba en la nostra senda existencial, tot i que la vida ens sorprengui amb una ironia gairebé més aviat sardònica mala llet.


Avui us tradueixo una gran cançó de la canadenca Alanis Morissette i us deixo dues versions en vídeo, la primera és un posterior versió acústica i la segona el videoclip promocional original:

IRONIC
An old man turned ninety-eight
He won the lottery and died the next day
It’s a black fly in your Chardonnay
It’s a death row pardon two minutes too late
And isn’t it ironic… don’t you think
It’s like rain on your wedding day
It’s a free ride when you’ve already paid
It’s the good advice that you just didn’t take
Who would’ve thought… it figures

Mr. Play It Safe was afraid to fly
He packed his suitcase and kissed his kids goodbye
He waited his whole damn life to take that flight
And as the plane crashed down he thought
“Well isn’t this nice…”
And isn’t it ironic… don’t you think

It’s like rain on your wedding day
It’s a free ride when you’ve already paid
It’s the good advice that you just didn’t take
Who would’ve thought… it figures

Well life has a funny way of sneaking up on you
When you think everything’s okay and everything’s going right
And life has a funny way of helping you out when
You think everything’s gone wrong and everything blows up
In your face

A traffic jam when you’re already late
A no-smoking sign on your cigarette break
It’s like ten thousand spoons when all you need is a knife
It’s meeting the man of my dreams
And then meeting his beautiful wife
And isn’t it ironic…don’t you think
A little too ironic…and, yeah, I really do think…

It’s like rain on your wedding day
It’s a free ride when you’ve already paid
It’s the good advice that you just didn’t take
Who would’ve thought… it figures

Life has a funny way of sneaking up on you
Life has a funny, funny way of helping you out
Helping you out



IRONIC

Un ancià arriba als noranta-vuit,
guanya la loteria i mor l'endemà;
una mosca negra surant en el teu Chardonnay;
Un perdó pel corredor, dos minuts massa tard;
Això és irònic... no creus?

És com si plou el dia de la teva boda,
És com un tiquet de gratuïtat quan ja has pagat,
És aquell bon consell que no acceptares;
Qui ho hauria dit...? Sembla obvi.

El Sr. Fes-ho-Segur té por a volar.
Preparà la seva maleta i féu un petó de comiat als fills.
Va esperar tota la seva maleïda vida per prendre aquest vol
i mentre l'avió s'estavellava pensà:
«Merda! Què maco!»
I no és irònic, això?

És com si plou el dia de la teva boda,
És com un tiquet de gratuïtat quan ja has pagat,
És aquell bon consell que no acceptares;
Qui ho hauria dit...? Sembla obvi.

Bé, la vida té una divertida forma d'aparèixer sigil·losament de cop
quan creus que és perfecte i tot rutlla.
Bé, la vida té una estranya manera d'ajudar-te
quan tot és una merda i t'esclata als morros.

Un embús quan ja fas tard,
un senyal de prohibit fumar a la teva pausa per la cigarreta,
com trobar deu mil culleres quan tot el que necessites és un ganivet,
com conèixer l'home de la meva vida
i llavors conèixer la seva bonica dona1,
Això és irònic... no creus?
Una mica massa irònic... Sí, jo crec que sí...

És com si plou el dia de la teva boda,
És com un tiquet de gratuïtat quan ja has pagat,
És aquell bon consell que no acceptares;
Qui ho hauria dit...? Sembla obvi.

Bé, la vida té una divertida forma d'aparèixer sigil·losament de cop.
Bé, la vida té una estranya, molt estranya manera d'ajudar-te.
d'ajudar-te.

Traducció: Natxo Barrau i Salguero




1i llavors conèixer el seu guapo marit.

divendres, de febrer 17, 2012

"20Hatz Proiekt" Iñaki Plaza & Ion Garmendia


Seduïts per l'atractiu de la música tradicional basca, la Raquel i jo enfilàvem, sense ésser plenament conscients de què anàvem a veure, cap a L'Auditori per gaudir, dins del marc del VIIè Festival de Percussió de Catalunya, del concert d'Iñaki Plaza & Ion Garmendia.
Val a dir, perquè la cortesia no exclou pas el coratge, que com succeí amb el concert de Coetus, les entrades ens les havia aconseguit el nostre company de foc Eduard Marin (borinot roig), motiu pel qual et restem infinitament agraïts!



L'exhibició de “nova música tradicional basca” fou sorprenent. Des de la seva aparició, cada tema que anaven presentant era una nova delectable sorpresa. Els sons i les textures sorgien pures des de l'escenari i arribaven vers nosaltres com una festa dels sentits. Semblava mentida que només tres músics, ells dos amb l'acompanyament de Kepa Calvo, fossin els artífexs d'aquella celebració. Els sons eren moixaines en la solemnitat de la natura i les seves vivències. El "20 Hatz Proiekt" és un viatge al que saltes només veure el tren i a cada instant t'agrada més ser-hi voltant i voltant.



De fet, la informació que ens donaven des de l'organització era:

Iñaki Plaza i Ion Garmendia acumulen un gran recorregut amb els instruments tradicionals d’Euskal Herria i s’han servit d’aquesta experiència per oferir concerts didàctics basats en els instruments d’arrel basca, a més d’impartir cursos i de col·laborar amb diversos grups com Berrogüetto, Ibon Koteron, Tejedor o Kepa Junkera, entre d’altres. El seu primer disc l’han anomenat 20 Hatz Proiekt, que significa, en resum, la suma de les experiències musicals que han compartit en els seus viatges i treballs musicals. El punt de partida està en la importància que han donat als rics ritmes del folklore basc; renoven el sentit clàssic del folk, analitzen la tradició musical basca des de l’òptica experimental. Per a tot això usen el tubiogh de pvc com a baix, o diferents instruments bascos com la trikitixa, la alboka, el txistu i la txalaparta processada, o la txalaparta de fusta o pedra amb bidons de plàstic.

El concert esdevenia entre meravellats embadaliments quan aparegueren els “amics” de Coetus per fer-ho encara més màgic. L'orquestra Ibèrica de Percussió es sumaren a tres temes i mig per acompanyar els tres artistes bascos, i la fantasia encara es desbordà més.


L'hora i quaranta minuts de festival se'ns feren excessivament curtes! Tant de bo hagués durat el doble o el triple. Quin virtuosisme i quina capacitat de sorprendre i transmetre sensacions!

Al acabar el concert compràrem el disc, òbviament!, i sortírem amb la sensació que havíem descobert un grup que esperem poder veure aviat novament!



Ezkerrik asko!














Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"