Confessions (Kokuhaku)

Venjança.

Ni l'honor ni el plaer. Sols venjança.

Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.



Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)



Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.



És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.



Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.



Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.



A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.



Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.



A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.



Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.




Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.



Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.

DIOS en persona

Us imagineu una gran cua per a realitzar un cens global on de cop i volta algú afirmés ésser Déu? Doncs aquest és el punt de partida de DIOS en persona la novel·la gràfica de Marc-Antoine Mathieu.

L'obra transita entre moments brillants i reflexions interessants. Se'ns planteja com un documental referent a tot allò que comportà aquesta arribada de Déu a la nostra vida, i com després d'uns moments d'incredulitat i d'astorament després s'inicià un procés judicial contra “la seva persona”. [En aquest moment m'heu de permetre fer un breu incís, ja que des de fa temps “treballo” en diferents versions d'un relat on es jutja Déu]

La novel·la ens mostra d'una manera bastant plausible i creïble com podria reaccionar la societat actual, si més no l'occidentalitzada, davant d'aquest adveniment. Molt interessant tot el procés, i com arriba a jugar amb el lector en el seu desenvolupament. Tot el procés és ple de reflexions científiques, filosòfiques, morals, etc. que en absolut llastren la narració fins un tour-de-force final que ens ha de fer repensar les nostres idees respecte el que se'ns ha narrat.

La trobo una obra molt interessant i molt recomanable tant per creients com per no creients, per científics com per profans en matèries doctes de ciència, filosofia, art, etc. Un còmic molt ben treballat i sorprenent.

Dos fragments de l'obra, diàlegs transcrits:

[diálogo del documental entre un sociólogo y la jefa de prensa respondiendo a la primera pregunta]

-¿Cómo se llegó a un juicio?

-(S)¡Es algo muy complicado y muy sencillo a la vez! Un cuerpo social es como un organismo vivo: sensible, frágil, vulnerable... Algunos shocks resultan a veces demasiado violentos y

-(JdP) Hablemos claro: aquello fue un trauma colectivo.

-Sí, hay que reconstruir los hechos teniendo presente el contexto de entonces. La irrupción de Dios en un mundo somnoliento, uniforme y totalmente inmóvil provocó en un primer momento la onda de choque que ya sabeos: una enorme depresión con su subsiguiente efecto Venturi. Pero cuando pasaron aquellas terribles turbulencias todo volvió a ser.. como antes.

-¡Como antes! Ahí estaba el problema. La aparición de Dios, un acontecimiento excepcional traía consigo una malísima noticia: El mundo iba a seguir tal cual, inmutable. Y eso, hubo muchos que no pudieron soportarlo.

[abogado del bufete que defendía a Dios en su proceso]

-(...) Hubo quien lo acusó de ser la causa directa de su desgracia: gente que no le había pedido nada, que deseaba no haber nacido. Querían una indemnización, igual que los misántropos, que se querellaron contra Dios con motivo de la creación del hombre. Estaban todos los que le reprochaban su incompetencia o su mala gestión, los que lo tachaban de inmovilista... de ésos sigue habiendo muchos... También estaban los que hubieran preferido que Dios siguiera existiendo... ¡Pero como antes! Lejos, en las alturas, en el cielo.

El espíritu perdido

El còmic El espíritu perdido de Gwen de Bonneval i Matthieu Bonhomme més que una novel·la gràfica és un “conte gràfic”.

Ambientada en una època més màgica i fantàstica que real que podríem circumscriure a l'edat mitjana en un lloc indeterminat (“Hi havia una vegada en un lloc molt llunyà...”) ens narra amb un descriptiu blanc i negre la lluita per discernir si un pare ha mort o si encara es troba en algun paratge d'on pot ésser rescatat.

El fill d'un senyor feudal va decidir deixar la seva vida per dedicar-se a les arts naturals, per això abandonà el castell del seu pare i junt amb la seva dona, qui no apreciava gaire aquesta nova vida, i la seva filla i el seu fill es retirà a un paratge més apartat per poder dur a terme aquesta nova existència.

La història s'inicia quan aquest home ha mort i al cap de poc, la seva vídua, contra els desigs dels seus fills, molt més propers a les “habilitats” del pare, contraurà matrimoni amb el “sheriff” local. Emperò, la seva filla sent com el seu pare la crida, ella sap que no son pare no és verament sota aquell túmul davant casa seva, així que desapareix en la seva cerca. El fill, més petit, es sent torbat i descobrirà dins seu que el seu pare no és verament mort.

I l'acompanyarem en la seva odissea, a cada passa quasi més ordalies, per trobar el seu pare...

La fantasia, com en un conte infantil o en una llegenda sorgida de la nit dels temps, ens guia de la mà fins dur-nos a paratges quasi naturals amb criatures que tal vegada hauríem somniat però no crèiem veres, i cada passa del nostre protagonista és una passa més en el camí de la comprensió de la vida per entendre que no res és allò que sembla...

Una interessant novel·la gràfica de fantasia medieval interessant per llegir i observar.

Tres sombras

Tres sombras és una bonica història presentada en forma de novel·la gràfica.

Cyril Pedrosa inicià aquest obra després que uns amics perdessin un dels seus fills petits, i aquesta és la història d'un pare que intenta lluitar contra l'aparent mort imminent del seu fill.

La vida és idíl·lica per la nostra família protagonista que viu de treballar-se la seva terra lluny de qualsevulla altre aglomeració humana. És perfecta fins que una nit tres ombres semblen presentar-se al llunyedar de la finestra del fill. Poc a poc la por que aquestes tres ombres hagin vingut amb la intenció d'endur-se la criatura farà que el pare decideixi creuar el gran riu amb el nen per evitar que les ombres els puguin trobar.

Pot semblar que el dibuix és infantil, disneynià, però aconseguix plasmar perfectament les emocions que transpiren els personatges i que el lector sent com a pròpies gràcies a un traç senzill però ple dels matisos necessaris, sense afegits. El fet és que m'ha agradat molt com juga amb el blanc i el negre i totes les seves possibilitats.

La història es desenvolupa a una velocitat adequada, tot i el llarg viatge en vaixell, per fer-nos capir cadascuna de les passes, no exclusivament físiques, sinó més aviat emocionals, que tots dos han de passar. És un viatge absolutament interior en una odissea contra la persecució més pròpia de la vida: la fugida endavant contra la mort.

 

Trobo Tres sombras una obra molt recomanable. Molt interessant, molt treballada a nivell de dibuix i amb un guió molt aconseguit que et fa gaudir de la història, tot i la seva tristor inherent i et fa que els pensaments i sensacions brollin en el teu interior.

El azul es un color cálido

Hi ha llibres que saps que t'agradaran abans de llegir-los. El azul es un color cálido (Le bleu est une couleur chaude) de Julie Maroh n'és un.

Quan sostens el llibre a les mans la seva portada ja et captiva.

Una esquena pot ésser un món infinit, ple de replecs on s'amaguen els somnis esdevinguts records i les melangies de futur. Hi ha les carícies i la pell trencada, les cicatrius i els dibuixos. Aquesta esquena és d'Emma, de qui la Clem, la nostra protagonista dirà dels seus blaus cabells:

El meu àngel blau

Blau cel

Blau riu

Font de vida

Només començar la història sents un cop de puny a l'estómac. Les quatre primeres pàgines, tot i que el cop el reps a les quatre vinyetes de la primera pàgina, esdevé la tragèdia; i, si habitualment, aquestes tragèdies inicials per narrar una història només et situen, aquí ja reps la fiblada del dolor. Un dolor que al final de l'obra et farà tant de mal que ploraràs. Ploraràs tot el dolor de la història i tot el teu propi dolor. Ploraràs, esbossant un somrís per la felicitat buscada i el record etern del instants de plaer i joia.

Passada aquesta primera presa de contacte amb la història, farem un salt en el temps fins l'octubre del 1994, el dia dotze, la nostra Clem -una vegada llegida la història tant ella com l'Emma passen a formar part de la nostra pròpia motxilla existencial- compleix quinze anys. Inicià uns diaris que anirem seguint al llarg de la història. Viurem tres anys gràcies als seus diaris. Els viurem amb un dibuix en blanc i negre ple de color i matisos, ple de detalls de llums i ombres; l'únic color serà el blau dels ulls i els cabells de l'Emma. Cent vint pàgines que viurem essent la Clem. La història està narrada de forma tan perfecte que esdevenim la jove protagonista i les seves sensacions són les nostres, els patiments ens estremeixen de dolor i els gaudis ens estremeixen de plaer. Tremolarem en veure aparèixer l'Emma, ens odiarem pel què significa i ens gaubarem en el que esdevindrà. Solcarem llegint embarcats en la nostra ànima les mars dels diaris regolfats de la Clementine.

Una el·lipsi temporal ens durà fins el final del 2008, present de la nostra història. El blanc i negre deixa pas a uns colors gairebé difosos com aquarel·les sota la pluja. Trenta pàgines per desenvolupar la catarsi final. Per mossegar-te els llavis i per sentir el plaer quan te'ls mosseguen, per acaronar i sentir l'estremiment quan t'acaronen, per sentir quan batega el cor accelerat i quan s'atura davant el temps infinit, per sentir la remor de la platja i per deixar-te bressolar per les onades eternes; per deixar d'ésser nosaltres i plorar essent Clem, per sentir tot el que Emma sent...

Ningú podria afirmar que viure és fàcil; que l'amor, la seva cerca i conquesta, no és un treball de Sísif; que l'acceptació és, de vegades i massa sovint, quelcom molt més difícil que no pas ens pensàvem; ni que els nostres somnis d'infantesa poden trencar-se en mil bocins, però entre plors i somrisos no cal que esdevinguin malsons sinó que poden ésser el descobriment d'un nou món que podria ésser la nostra terra. I sí, el blau pot ésser un color càlid...

Només puc dir que la novel·la gràfica de Julie Maroh és una autèntica joia. Una obra sublim que recomano fervorosament a tothom.

La plaça salvatge

La plaça salvatge ( Det vilda torget -1983-) de Tomas Tranströmer, en traducció de Carolina Moreno Tena, és una petita col·lecció de sublims versos; petita per la seva quantitat, però ingent per la qualitat.

Ja sigui amb breus poemes, poemes en prosa o en poemes més llargs, hi ha una subtilitat surant a cadascuna de les paraules, i una fondària amagada on pots trobar el teu reflex nedant entre les abraçades de la llum i la foscor.

Els seus versos són plens d'una intel·ligent reflexió vestida de gala la millor dolçor de la poesia. Cap paraula és sobrera i no trobes en falta cap carícia del text. Subtilitat i una realitat quasi surrealista es donen la mà per dur-nos de passeig entre els nostres propis viaranys i la natura que ens envolta. Entre la felicitat i la melangia. Sublim com la metàfora del títol...

Moltes passes entre anemones formant gargots de foc fins l'estació on uns ulls de satèl·lit escriuen la resposta a una carta mentre els records em veuen copsant la mirada de l'hivern convertint les postals negres en seminaris dels somnis.

Postludium

Jag släpar som en dragg över världens botten.

Allt fastnar som jag inte behöver.

Trött indignation, glödande resignation.

Bödlarna hämtar sten, Gud skriver i sanden.

Tysta rum.

Möblerna står flygfärdiga i månskenet.

Jag går sakta in i mig själv

genom·en skog av tomm rustningar.

Postludium

M'arrossego com un ruixó pel fons del món.

Tot el que no em cal s'hi enganxa.

Indignació cansada, resignació ardent.

Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.

Els mobles a punt d'aixecar el vol al clar de la lluna.

Entro lentament a dins meu

a través d'un bosc d'armadures buides.

Havent llegit aquests versos es pot entendre que se li hagi concedit el premi Nobel de Literatura l'any 2011.

Quédate para siempre

Quédate para siempre

Marta Vázquez Malleira

Una bonica portada.

És el millor de la primera novel·la de Marta Vázquez Malleira. És una obra mancada d'atractiu. Les seves 148 pàgines són un compendi d'escrits que bé podrien ésser un recull d'entrades d'un fotolog. L'estil és el d'una nena, sense cap mena de gràcia estilística i a més a més a nivell estructural és pobre.

No m'agrada ésser tan dur, però el cert és que m'ha desagradat totalment. Hi ha històries d'amors adolescents molt més treballades i interessants que aquesta novel·la. Dóna la sensació que sigui un esbós naïf, que simplement fos un esquelet per després construir la història; tot i que fins i tot així tampoc seria defensable.

I l'epíleg és molt més que prescindible. Si pretenia dotar d'humor o sarcasme, o fins i tot convertir-la en una faula moral fracassa, novament.

Una llàstima.

Unes paraules per salvar-les de la crema:

Tengo una resaca tremenda. Una resaca de amor, bueno de desamor más bien... Ya sabes.

(…) si no sabes sonreír no sabes vivir (…)

Por una vez estoy viviendo mi vida y me gusta, pero echo de menos el que alguien te alegre el día con tan sólo un mensaje, echo de menos no aliviar mi soledad en los bares y dejar el romanticismo en la última barra en la que estuve bebiendo chupitos una noche lanzándole cuatro piropos a una mujer que conocí allí mismo... Quieras o no, tener a alguien a quien amar, se echa de menos.

Una cançó que en el llibre es tractada de "temazo":



I una entrevista a l'autora en aquest enllaç.

Sílvia Pérez Cruz homenatja el seu pare

El proppassat divendres 11 de novembre de 2011 la cantant Sílvia Pérez Cruz feia un concert a la barcelonina Sala Capitol, dins del VollDamm Jazz Festival de Barcelona, que era un continuum del realitzat la vesprada anterior a Girona dins del Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta.

Els dos concerts eren un homenatge al seu pare, Càstor Pérez, músic i estudiós de les havaneres del qual el dia 10 es complia un any de la seva mort i el dia 11 hauria fet 56 anys. Per això la cantant de Palafrugell, possiblement la millor veu actualment a casa nostra, va decidir retre-li el millor homenatge possible: dos concerts oferint el bo i millor del seu repertori, a l'espera de la publicació del seu primer disc en solitari (amb futura presentació al Liceu).
Musicalment fou arropada per Mario Mas i Raül Fernández (Refree) a la guitarra, Joan Antoni Pich i Oriol Aymat al violoncel, Olvido Lanza al violí, Bernat Bofarull a la viola, Igor Cortadellas al corn anglès, Miquel Àngel Cordero al contrabaix iAlex Tobías a les percussions així com els integrants de Coetus a la percussió per dos temes que posaren la pell de gallina encara més i la sorpresa de la presència de Toti Soler per intepretar "He mirat aquesta terra".

Del concert no és pot fer una crònica, era una experiència sensorial única, d'un misticisme desbordant i desbordat. La seva veu, i la seva particular forma de convertir-la en art omplia tots els racons de l'espai i ens acaronava la pell mentre se'ns posava de punta de com fruïem i gaudíem estorats davant tal magnificència.

Els músics demostraren com és possible la connivència dins d'un escenari, fent que allò semblés una jam session d'emocions i sensacions plaents.

És molt difícil destacar alguns moments, però Gallo rojo, Gallo negro fou absolutament sublim, Alfonsina i el mar transmetia tota la tràgica bellesa de la situació, He mirat aquesta terra eriçava tots els teus sentits, Corrandes d'exili et feia plorar sentint la desesperació, Vestida de nit era el cim per tancar la nit...

Foren gairebé dues hores d'un gaudi extrem, el millor homenatge que es pot fer a una persona estimada.

A falta d'imatges del concert, alguns vídeos:










També us deixo:

article a El País previ als concerts
comentari respecte els concert a Ara
opinió a ElPuntAvui respecte el concert a Girona
crònica a Ara del concert a Barcelona

atreverse a soñar

Acabo de leer la dedicatoria que en esta libreta ha escrito Ismael Serrano, y más allá de la ternura del admirador hacia el ídolo, me quedo con la verdad absoluta que transmite: la primera vez que nos atrevimos a soñar.

Porqué sí, hay que atreverse a soñar, hay que ser consciente que es una aventura, que quien decide soñar decide asumir un riesgo, porque quien se atreve a adentrarse en los sueños puede acabar convírtiéndose en un guerrillero por un mundo mejor.

Podemos imaginar que la luna brillará con tal fulgor que las noches, además de acoger los paraísos para bebedores y amantes, mentirosos compulsivos en aras de la libertad de la vida, podría albergar el amanecer de todas las playas de la felicidad.

Si nos atrevemos a soñar podemos convertir el amor en la realidad del instante eterno, hacer infinita la ínfima parte del universo que somos. Si nos atrevemos a soñar podemos convertir las estrellas fugaces en nuestras cabalgaduras y llevarnos más allá de lontananza del horizonte. Si nos atrevemos a soñar podremos conseguir despertarnos en un mundo nuevo donde los sueños nos sonrían a cada paso.

Atreverse a soñar no es dejarse mecer por las olas en los brazos de Morfeo, no, no sólo es eso. Atreverse a soñar es una caricia a un corazón falto de amor, es una sonrisa a un alma falta de esperanza, es una mirada cómplice a un héroe que todavía no sabe que lo es; atreverse a soñar es tender una mano cuando no existe puente para cruzar el río, es entregar las alas a quien no sabe que existe un mundo más allá de las arenas movedizas, es entregar la luz del sol e primavera a quien ha vivido recluído en la oscuridad del calabozo. Atreverse a soñar es creer que sólo nos pueden atenazar aquellas cadenas que nosotros mismos nos impongamos y que somos capaces de cortar cualquier atadura a toda prisión.

Gracias Ismael por aquella primera noche de sueños y por todas las veladas que la han seguido y por todas las que vendrán: la verdad está en los sueños y algún día conseguiremos abrirle las puertas a la realidad.

Gracias a todas las personas que me permiten seguir soñando...

imágenes: El sueño, Henri Matisse, colección particular

El sueño (también conocida como La hamaca), Gustave Courbet, Fundación oskar Reinhart, winterthur, Suiza

La voz dormida (la pel·lícula)

La voz dormida és una meravellosa novel·la de l'escriptora Dulce Chacón. Des del moment que la vaig llegir em vaig sentir captivat per aquesta crua història.

Benito Zambrano ha dirigit la versió cinematogràfica.



La història es centra en els personatges de Pepita i la Tensi, deixant en part la resta de dones tancades al Penal de Ventas. Cal entendre que dur una novel·la a la pantalla implica un canvi de registre i que no es pot abarcar sempre tota la trama original.



Pepita és una jove cordobesa sense filiacions polítiques que arriba per estar a prop de la seva germana Tensi, embarassada a la presó i pendent encara de judici i amb el marit perdut per la serra tractant de mantenir viva la lluita.

La història ens mostra la terrible vida de les dones a les pressons franquistes. I, tanmateix, ens mostra, gràcies als seus personatges i la gent que les envolta la grandària i grandesa del cor humà.




Personalment crec que la versió hagués agradat a la Dulce Chacón, potser hagués estat una mica diferent, si ella hagués pogut participar, però crec que és una molt reeixida versió.

Hi ha qui criticarà el fet que hi hagi una nova pel·lícula respecte la Guerra Civil Espanyola, però crec que aquestes obres són absolutament necessàries, perquè no podem oblidar allò que succeí, perquè la història fou la que fou i perquè no podem permetre que es visqui amb una mena de "Llei de punt final".

També hi haurà qui critacarà el film per maniqueïsta. Discrepo. I ho faig perquè no crec que el suposat maniqueïsme, no és tal, no m'ho sembla. Algú pot dubtar de la veracitat d'allò que s'està mostrant. Això seria cinisme.

De la pe·lícula el més destacable són les interpretacions de les dues protagonistes, especialment d'Inma León (no m'estranya la Concha de Oro a Donostia). Ambdues doten els personatges de la versemblança per fer que la història travessi la pantalla.

Una història que es veu reforçada per les altres presses. El record que tinc del llibre és més centrat en la vida de les internes, crec que l'adaptació és la correcta per al medi cinematogràfic.


Vull deixar constància d'un fet: ahir fou la primera vegada que plorava dins d'un cinema. Amb Mi vida sin mí vaig tenir una plorera interna ingent, potser un minut més de metratge i encara seria a la sala plorant, però vaig acabar contenint-me amb un dolorós nus a les vísceres i els ulls humidament tremolosos. Ahir no em fou possible (tampoc vaig intentar evitar-ho) contenir les llàgrimes.


Sento la nana i encara la pell se'm posa de gallina i els ulls em tremolen:




Un deixo un llistat d'enllaços a crítiques:

rtve

fotogramas

videodromo

laguiadelocio

elpais

Por nuestra cuenta

We Are on Our Own (Por nuestra cuenta) és la novel·la gràfica amb la que Miriam Katin ens narra els seus records de la fi de la II Guerra Mundial. La seva mare, Esther Levy, es veu obligada l'any 1944 a abandonar Budapest. Després d'haver d'entregar el gos, fer un inventari de les seves pertinences i entregar-la junt amb el pis de lloger als nazis decideix fingir el seu suïcidi, junt amb el de la seva filla, al riu per poder fugir cap a l'interior del país sense deixar rastre patint pel seu marit, capficat en el bell mig de la batalla.

La història ens narra les dures vivències d'aquesta parella de mare i filla en una fugida cap endavant amb la por de l'exèrcit nazi al voltant. És el procès d'exorcizar els dimonis interiors de l'autora, però que ens permet als lectors tornar a descobrir les penúries que hagueren de passar certes persones durant una molt fosca etapa de la història de la humanitat.

Aquesta foscor que l'autora il·lustra perfectament a les primeres vinyetes de la història.






El dibuix de Miriam Katin sembla fet d'esboços, però és perfectament expressiu de la duresa viscuda, dels sofriments patits, així com els moments d'esperança. La història està narrada des de la perspectiva infantil, incapaç -ella no ho sap, però la seva mare i qualsevol adult tampoc podria- comprendre allò que succeix al seu voltant. No entendrà els motius que les obliguen a fugir, per què s'ha mare ha de cremar Déu, per què s'ha mare haurà de fer "aquelles coses" amb aquell soldat que "sembla un bon home", etc. La senzillesa del dibuix i la seva exposició narrativa no ens ha de fer perdre el nord davant d'una dura història narrada per ésser comprensible a tothom.




Aquesta lluita constant de les dues per sobreviure on la fam, la por, la tristor, la foscor moral faran que la nena cregui que s'ha mare a hagut de matar Déu. Totes les seves vivències la duran a un ateïsme adult que la predispossarà envers qualssevol dels tipus de segregacionisme.



Trobo que és una interessant novel·la gràfica. Recomanable.

Píldoras azules

Llegeix-lo.

Ah, que no t'agrada llegir còmics o novel·les gràfiques... Llegeix-lo.

Crec que és una lectura obligatòria, des dels instituts fins als geriàtrics.

Píldoras azules de Frederick Peeters ens parla dels sentiments, de l'amor, de la por en els temps de la SIDA. Ens narra en primera persona com acaba vivint amb la persona de la seva vida, una noia jove seropositiva mare d'un nen de tres anys també portador del HIV.

Afortunadament, i això és el que fa gran aquesta obra, no pretén esdevenir un drama moralista, o fer una comèdia fàcil; simplement ens mostra els moments quotidians. Viurem amb ells moments divertits i sentirem la sensualitat a flor de pell i patirem quan les pors els tenallin. Perquè si una cosa respira l'obra és sinceritat; no pel fet d'ésser autobiogràfica, sinó per la seva senzillesa i la seva pròpia essència.

Viurem com el Fred, a mesura que avança la seva relació amb la Cati no és que deixi de fer-se preguntes (la conversa amb el Mamut és absolutament sublim!), sinó que va trobant respostes, i tot i que en sorgeixen de noves, t'adones que és un camí fet vers l'hortizó no una fugida cap endavant.

Mai, cap relació de parella és fàcil, però com totes les històries que funcionen, aquesta vivència, narrada en un pulcre blanc i negre, és versemblant amb els seus moments, tendres, durs, sensuals i la seva quotidianitat, on la malaltia no és l'eix vertebrador sinó un element més de la relació de parella.

Tal i com mostra la portada, vinyeta de l'interior de l'història, quan hom troba la seva parella ideal es viatja en una barca on la resta del món desapareix.

De l'expressió de les persones (avui tacarem... V)

Abans de ficar-me al llit a dormir vaig, afortunadament, ensopegar amb la següent màxima del gran escriptor francès Marcel Proust:

Uno se expresa como la gente de su clase mental, no la de su casta originaria.

Sembla ésser que és una frase de Le Côté de Guermantes (À la recherche du temps perdu).Crec que és un gran veritat i que amaga tanta saviesa que necessitava compartir-la.

imatge: La primera paraula clara de Max Ernst al Kunstammlung. Nordrhein-Westfalen. Düsseldorf.

Closer

Avui vaig a revisitar una pel·lícula:

Closer és una bona pel·lícula. Es nota molt que originàriament era un text teatral, les escenes són una seqüència de quadres teatrals on la paraula és la protagonista; emperò, no és cap retret, és una descripció d'una, en aquest cas, virtut, fet d'importància cabdal és que la versió sigui escrita pel propi autor teatral (Patrick Marber)

Quatre personatges, grans molt bones actuacions, desconeguts entre ells que jugaran el perillós joc de conèixer-se i entrellaçar les seves vides creant vincles i relacions.

La pel·lícula s'inicia sota la bonica cançó The blowers daughter mentre de la broma que és la munió de gent caminant pels carrers d'una ciutat sorgeix una preciosa lluent Natalie Portman i un guapo i atractiu Jude Law. Pot l'amor nàixer a primera vista? Per un somrís? Pot ésser un accident?

Hello, stranger.

Potser les vides no són sinó voltes en espiral al voltant d'un centre oscil·lant, tal vegada l'amor, la necessitat de pertànyer algú o la por a la soledat? Som quelcom més que animals?

Arran d'aquest incident, accident?, inicial, quatre vides començaran a entortolligar-se. Quatre desconeguts que només es coneixen a ells mateixes començaran a relacionar-se i a descobrir, i tal vegada compartir, els costats més lluminosos i foscos de les relacions humanes: les carícies i les paraules, els silencis i el sexe, les mirades i els encontres, les nits i els dies, les ferides i les llepades...

L'obra en global és potent, la direcció i el muntatge són les que requereix la pel·lícula per esdevenir bona, el guió és molt bo amb alguns moments realment brillants i unes interpretacions molt aconseguides; especialment cal destacar les de Natalie Portman i Clive Owen, justos guanyadors del Golden Globe i nominats als Oscar. Hi ha algunes escenes sublims.

Una gran pel·lícula per veure sol i acompanyat i reveure-la algunes vedages. M'hagués agradat molt poder veure l'obra teatral...

Comentaris a La Butaca

Chicago (el musical)

Vaig tenir la fortuna d'aconseguir dues entrades gratuïtes per veure, a platea, l'obra Chicago. Val a dir que tot i no ésser el musical el meu estil predilecte de teatre, és un tipus que pot agradar-me força.

Chicago fou tota una decepció. Hom pot salvar la música en directe, tot un espectacle i dos quadres escènics. La resta, una estafa; especialment, considerant els preus que es demanen per les entrades. Així que la publicitat que afirma “Es un crimen perdérselo” no té gaire clar què és realment el crim.

Des del primer moment l'obra no aconsegueix atrapar-te. Ja comproves que gairebé la totalitat de l'escenari és per a la banda; però no has vingut per veure una successió de peces musicals, has vingut a veure una obra de teatre. La història és plana i tota la primera part repetitiva acaba fent-se monòtona; salvaria el número que fan les sis presses. Respecte la segona part, on salvaria l'escena del judici, tampoc aporta gaire res més.

Voldria deixar clar que no estic criticant la tasca de l'elenc, força correcte, estic valorant negativament el concepte de l'obra. Hi haurà qui em dirà que, no en sóc coneixedor del fet, l'obra és així, no és problema de l'adaptació. Essent aquesta la realitat, em mantindria en la meva opinió.

Entenc plenament a tothom que sortí avorrit de la representació, tot i que cal reconèixer que musicalment, sonorament, és una proposta interessant, que a nivell teatral fa aigües per tot arreu.

El conte (manifest) de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona

El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.

Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.

Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:

“Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.

Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.

Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.

Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.

Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.

Som escola. Som cultura!

Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.

Un bonito día de primavera

Com es desvaneix l'amor?

Què resta de l'amor quan construïm els records?

Serà l'amor perdut millor en el nostre record?

Aquestes preguntes serien el resum de la pel·lícula de Hur-Jin ho. La seva sinopsi diu:

Un técnico de sonido conoce a una locutora radiofónica en un viaje para captar los sonidos de la naturaleza en primavera. Enseguida se enamoran, pero una vez regresan a la realidad de sus vidas, deben enfrentarse al dolor de la separación...

La pel·lícula, lenta, de diàlegs mínims i tranquils, ens mostra tot el procès d'una relació d'amor. Des del seu naixement casual fins a un final on les preguntes i els rostres no vistos ens plantegen quines són les seves fronteres i les seves destinacions.

És una pel·lícula correcta, no gaire recomanable si no es té afinitat per cert tipus de cinema asiàtic lent i contemplatiu. Em varen agradar especialment les seqüències de filmació així com el personatge femení i la seqüència final, una petita joia.

Poc abans de la gran seqüència final passejant entre els arbres (els pensaments intuits, les cares no mostrades...) hi ha conversa que ens mostra on són les esquerdes de l'amor una vegada ja s'ha fracturat i tractem de retrobar-lo:

Després d'un silenci, mirant-se els dos, ella diu "T'enrecordes?" I ell respon: "De què?"

tornant. novament, a Brideshead

No és gens fàcil adaptar segons quines històries des del paper a la pantalla. Qui més qui menys ha afirmat alguna vegada allò de la pel·lícula mai podrà ésser millor que el llibre. Possiblement el problema rau en pretendre-ho.Sigui com sigui, hi ha novel·les que encara semblen més complicades d'adaptar. Brideshead revisited, la gran novel·la d'Evelyn Waugh és una d'aquestes obres mestres que poden semblar predestinades per ésser adaptades i que també semblen predestinades per ésser una decepció.
La pel·lícula dirigida per Juliand Jarrold, a més de més d'ésser un repte per a què Andrew Davies i Jeremy Brock adaptessin el text, havia d'enfrontar-se, irremissiblement, amb un terrible handicap: la meravellosa sèrie de Granada Television per ITV.Si som capaços de centrar-nos en la pel·lícula troabrem una molt interessant versió de la meravellosa novel·la de Waugh. Es centra en el triangle amorós i com la Gràcia divina pot marcar els destins de les persones i si aquestes estan capacitades per ésser tràgics herois que hi lluiten en contra o no podrien fer-ho mai.

En el prefaci de la revisió que l'autor féu l'any 1960, ens comenta les aberracions que considerava tenia la seva obra i el perquè d'aquestes, el com i quan fou escrita la novel·la. De fet ens diu que ell voldria deixar-la com un record de la segona guerra mundial que dels anys vint o trenta, en els que aparentment es desevolupa la història. Ara bé, crec que per tothom que hagi gaudit de la seva lectura, jo ho vaig fer en la traducció al castellà de Caroline Phipps, ha sentit aquella melangia per la societat perduda, pels plaers i el gaudi d'aquella època, pel llenguatge retòric i ornamentat. Una joia, com ho serà per sempre Brideshead, en la forma del castell de Howard a la nostra memòria.

Intentant centrar-nos en la pel·lícula puc afirmar que em va agradar, tot i que, encara que no ho desitgés, constantment la comparès amb la sèrie, i, que en aquesta comparació no sortís gaire afavorida; potser, la mateixa melangia que ens mostra la història provoca aquesta visió idíl·lica de l'adaptació televisiva.
Tant és així que m'ha despertat la necessitat de tornar a llegir el llibre. Quina llàtima no ésser capaç de fer-ho en la seva versió original!

És fàcil parlar de l'acurada fotografia i d'una banda sonora captivadora (gran tasca d'Adrian Johnston), però crec que la en general és una obra correcta; i això és una floreta, ja que tot i sense ésser una gran pel·lícula, crec que l'empresa era força complicada. M'agrada molt com Mathew Goode interpreta amb la mirada i el cos (no era gens fàcil encarnar el Charles Ryder que tohom veiem com Jeremy Irons). Ben Whishaw podia haver sigut una bona tria, i fa un bon paper, espcialment aconseguit al Marroc, però quan el veig a taula per primera vegada el record d'Anthony Andrews és massa gran i no puc valorar bé la seva tasca com a Sebastian. Hayley Atwell, qui no tenia fàcil fer oblidar la Julia de Diana Quick, crec que és un dels encerts de la pel·lícula, juntament amb la gran Emma Thompson.

Charles arriba a Oxford on descobrirà l'especial Sebastian, tot un món particular en ell mateix. Serà seduit pel seu món de plaers i luxes; i especialment, per la casa familiar (Brideshead). Lady Marchmain és un molt devota catòlica qui influeix molt en els seus quatre fills. Les seves relacions... No em resulta gens fàcil parlar d'aquesta obra sense explicar-la, i no voldria fer-ho,
així que encoratjo tothom a llegir (o rellegir) el llibre; una obra genial, tot i que a l'autor de vegades no li ho semblés tant.


"I have been here before," I said; I had been there before; first with Sebastian more than twenty years ago on a cloudless day in June, when the ditches were creamy with meadowsweet and the air heavy with all the scents of summer; it was a day of peculiar splendour, and though I had been there so often, in so many moods, it was to that first visit that my heart returned on this, my latest.

I dont want to make it easier for you. I hope your heart may break; but I do understand.



el tràlier de la pel·lícula:


unes imatges evocadores de la sèrie:


un documental respecte l'obra:

Firmin

El protagonista de Firmin només podia ésser una rata, quin altre animal pot devorar, literalment i metafòricament, els llibres d'una vella llibreria? La novel·la de Sam Savage ha esdevingut «tot un símbol de l'amor a la literatura» merescudament, és un petit text, per extensió i pretensions, on les referències literàries basteixen una tràgica, més aviat tragicòmica, història d'amor vers la literatura i una forma de viure-la, una forma de sobreviure en un món decadent i condemnat a l'extinció.

L'amor no correspost és dolent; però el que veritablement et pot enfonsar és l'amor impossible de correspondre. L'amor, els amors, amb totes les seves vessants i costats del mirall, desfilaran per entre les pàgines d'aquestes parets plenes de paraules tot cercant una redempció que potser només l'amistat o la literatura podrien salvar.

Firmin és una rata nascuda en una petita llibreria bostoniana que aprendrà a llegir devorant les pàgines dels llibres desats al magatzem. La seva insostenible solitud, alienant dels seus congèneres, la durà a confraternitzar amb el llibreter així com d'un escriptor fracassat. I apareixerà la Ginger. Tot plegat en un món condemnat, ple de condemnats; perquè, de vegades, sembla que la lectura és l'única salvació per amagar-se del destructiu món.

No cal ésser un erudit per gaudir de la lectura de Firmin, només ganes de gaudir d'una estona envoltats de paraules i humor cínic tot servit com a faula. A mi m'arribà de la mà del Cavaller Sant Jordi, en una encertada tria per recordar que la literatura ens pot fer lliures, però que cal poder compartir-la.

Us encoratjo a llegir Firmin, tal vegada us semblarà que no passa res a la narració, però és una història mínima que ens recorda el poder de les petites històries i de la màgia de la literatura.

La nacionalitat catalana

La nacionalitat catalana fou publicada per primera vegada l'any 1906. Ens glosa l'ideari polític de l'insigne Enric Prat de la Riba, especialment conegut per haver sigut president de la Mancomunitat.

El cert és que les cent pàgines que conformen aquest assaig polític són d'una prosa modèlica i d'un contingut que doten de significat el nacionalisme modern. Ens trobem davant d'un temple per edificar la terra, aquesta la nostra nació. Una lectura que hauria d'ésser necessària i gairebé diria obligatòria des de la seva aparició. Un resum de la doctrina catalanista amè, entenedor i clarificador.

Ara bé, existeix un molt greu problema amb aquesta obra: la seva vigència. Més aviat, que encara no l'haguem superat; que encara els seus anhels no hagin arribat a produir-se, i encara més greu: ésser conscients com a poble que ja només podem anar més enllà però no poder, gairebé ni plantejar-ho. Avui en dia sembla que els dits els millors encara creuen que és possible l'encaix de la nació catalana dins la Federació Ibèrica; quan des del plantejament en aquesta obra (llavors hagués sigut meravellós, les llàgrimes emboiren el record de la seva proclamació per part del President Companys) ha plogut massa com per no entendre que sols podem ésser estat independent.

Tot i això, l'obra és molt recomanable i necessària per entendre el passat, present i (necessitats de) futur de la nostra nació. Amb una breu introducció històrica, necessària per entendre la situació social, i política, de la nostra nació llavors, ens glosarà com ha anat despertant-se la flama nacionalista a Catalunya, gens diferent del que passava a altres indrets del continent europeu; així com ens demostrarà, científicament, la sòlida base del nacionalisme i així arribar a il·luminar-nos mostrant-nos el camí que resta per arribar i com es pot assolir per part de la nació catalana.

L'edició presentada dins MOLC es complementa amb els articles La qüestió catalana, Importància de la llengua dins del concepte de nacionalitat,“Greater Catalanoia”, Per la llengua catalana que permeten copsar encara millor les intencions de l'autor i del seu ideari nacionalista.

L'home era home encara que per la llei no ho fos; la nació és nació encara que per la llei no ho sigui.

L'esperit nacional no existiria, no s'hauria format, si l'estructura o la situació del territori no hagués sotmès els seus pobladors a les mateixes influències, si una barreja de les races no hagués engendrat certs tipus físics mitjans o bé fet prevaler una raça determinada sobre les altres, si la unitat de llengua no hagués buidat en un motlle únic el pensament nacional. Però un cop constituït, només la destrucció del poble pot anihilar-lo: caurà el Dret, emmudirà la llengua, s'esborrarà fins el record de la seva existència, però per dessota les ruïnes seguirà bategant l'esperit del poble presoner del Dret i la llengua i el poder d'un altre poble, però lluitant sempre i espiant l'hora de fer sortir altre cop a la llum del dia la seva personalitat característica.

Però jo voldria per a la meva pàtria més encara que la seva llibertat. Jo voldria que Catalunya es penetrés bé de la significació i la transcendència d'aquest moviment social, i comprengués la glòria eterna que conquistarà la nacionalitat que es posi a l'avantguarda de l'estol de guerra dels pobles oprimits. Jo voldria que aquesta nacionalitat fos la pàtria meva.