tornant. novament, a Brideshead

No és gens fàcil adaptar segons quines històries des del paper a la pantalla. Qui més qui menys ha afirmat alguna vegada allò de la pel·lícula mai podrà ésser millor que el llibre. Possiblement el problema rau en pretendre-ho.Sigui com sigui, hi ha novel·les que encara semblen més complicades d'adaptar. Brideshead revisited, la gran novel·la d'Evelyn Waugh és una d'aquestes obres mestres que poden semblar predestinades per ésser adaptades i que també semblen predestinades per ésser una decepció.
La pel·lícula dirigida per Juliand Jarrold, a més de més d'ésser un repte per a què Andrew Davies i Jeremy Brock adaptessin el text, havia d'enfrontar-se, irremissiblement, amb un terrible handicap: la meravellosa sèrie de Granada Television per ITV.Si som capaços de centrar-nos en la pel·lícula troabrem una molt interessant versió de la meravellosa novel·la de Waugh. Es centra en el triangle amorós i com la Gràcia divina pot marcar els destins de les persones i si aquestes estan capacitades per ésser tràgics herois que hi lluiten en contra o no podrien fer-ho mai.

En el prefaci de la revisió que l'autor féu l'any 1960, ens comenta les aberracions que considerava tenia la seva obra i el perquè d'aquestes, el com i quan fou escrita la novel·la. De fet ens diu que ell voldria deixar-la com un record de la segona guerra mundial que dels anys vint o trenta, en els que aparentment es desevolupa la història. Ara bé, crec que per tothom que hagi gaudit de la seva lectura, jo ho vaig fer en la traducció al castellà de Caroline Phipps, ha sentit aquella melangia per la societat perduda, pels plaers i el gaudi d'aquella època, pel llenguatge retòric i ornamentat. Una joia, com ho serà per sempre Brideshead, en la forma del castell de Howard a la nostra memòria.

Intentant centrar-nos en la pel·lícula puc afirmar que em va agradar, tot i que, encara que no ho desitgés, constantment la comparès amb la sèrie, i, que en aquesta comparació no sortís gaire afavorida; potser, la mateixa melangia que ens mostra la història provoca aquesta visió idíl·lica de l'adaptació televisiva.
Tant és així que m'ha despertat la necessitat de tornar a llegir el llibre. Quina llàtima no ésser capaç de fer-ho en la seva versió original!

És fàcil parlar de l'acurada fotografia i d'una banda sonora captivadora (gran tasca d'Adrian Johnston), però crec que la en general és una obra correcta; i això és una floreta, ja que tot i sense ésser una gran pel·lícula, crec que l'empresa era força complicada. M'agrada molt com Mathew Goode interpreta amb la mirada i el cos (no era gens fàcil encarnar el Charles Ryder que tohom veiem com Jeremy Irons). Ben Whishaw podia haver sigut una bona tria, i fa un bon paper, espcialment aconseguit al Marroc, però quan el veig a taula per primera vegada el record d'Anthony Andrews és massa gran i no puc valorar bé la seva tasca com a Sebastian. Hayley Atwell, qui no tenia fàcil fer oblidar la Julia de Diana Quick, crec que és un dels encerts de la pel·lícula, juntament amb la gran Emma Thompson.

Charles arriba a Oxford on descobrirà l'especial Sebastian, tot un món particular en ell mateix. Serà seduit pel seu món de plaers i luxes; i especialment, per la casa familiar (Brideshead). Lady Marchmain és un molt devota catòlica qui influeix molt en els seus quatre fills. Les seves relacions... No em resulta gens fàcil parlar d'aquesta obra sense explicar-la, i no voldria fer-ho,
així que encoratjo tothom a llegir (o rellegir) el llibre; una obra genial, tot i que a l'autor de vegades no li ho semblés tant.


"I have been here before," I said; I had been there before; first with Sebastian more than twenty years ago on a cloudless day in June, when the ditches were creamy with meadowsweet and the air heavy with all the scents of summer; it was a day of peculiar splendour, and though I had been there so often, in so many moods, it was to that first visit that my heart returned on this, my latest.

I dont want to make it easier for you. I hope your heart may break; but I do understand.



el tràlier de la pel·lícula:


unes imatges evocadores de la sèrie:


un documental respecte l'obra:

un petó ¿perfecte? [Rayuela, capítol 7]

Hi ha imatges sublims que ens permeten (re)viure moments perfectes.

Toco tu boca, con un dedo toco el borde de tu boca, voy dibujándola como si saliera de mi mano, como si por primera vez tu boca se entreabriera, y me basta cerrar los ojos para deshacerlo todo y recomenzar, hago nacer cada vez la boca que deseo, la boca que mi mano elige y te dibuja en la cara, una boca elegida entre todas, con soberana libertad elegida por mí para dibujarla con mi mano en tu cara, y que por un azar que no busco comprender coincide exactamente con tu boca que sonríe por debajo de la que mi mano te dibuja.

Me miras, de cerca me miras, cada vez más de cerca y entonces jugamos al cíclope, nos miramos cada vez más de cerca y nuestros ojos se agrandan, se acercan entre sí, se superponen y los cíclopes se miran, respirando confundidos, las bocas se encuentran y luchan tibiamente, mordiéndose con los labios, apoyando apenas la lengua en los dientes, jugando en sus recintos donde un aire pesado va y viene con un perfume viejo y un silencio. Entonces mis manos buscan hundirse en tu pelo, acariciar lentamente la profundidad de tu pelo mientras nos besamos como si tuviéramos la boca llena de flores o de peces, de movimientos vivos, de fragancia oscura. Y si nos mordemos el dolor es dulce, y si nos ahogamos en un breve y terrible absorber simultáneo del aliento, esa instantánea muerte es bella. Y hay una sola saliva y un solo sabor a fruta madura, y yo te siento temblar contra mi como una luna en el agua.

Julio Cortázar

I per il·lustrar aquest text res millor que la seva pròpia veu i una de les més famoses pintures intitulades "petó", la de Gustav Klimt que pot observar-se a la Österreischische Gallerie a Wien.

dos anys de felicitat absoluta (la màgia existeix)

Ara per ara han sigut dos anys (i uns vetllades màgiques prèvies) de Felicitat Abosluta, construir cada dia una mica més Nosaltres.

I la màgia és tal que tot sembla esdevenir possible...

Gràcies.

L’ arc de sant martí
floreix la llum
com gespa fonent la neu.
La lluna fa d’espill
de la mar nocturna
efulgint l’escuma de petons.

El somni és real
com veritat d’amor
de l’ànima,
com dansa d’aromes
entre sabors
d’exides de sol.

L’espai buit
entre electrons
és un caleidoscopi
on cremen
en flames eternes
els gelats.

N.B.S. 5/VIII/2010 BCN

La imatge, els cirerers en flor al Japó prové d'aquesta pàgina: un blog (When East Meets West).

P.S.:podeu llegir el text de la Raquel aquí.

xocolata

la vida és feta de petits plaers; o si més no, és bonic pensar que en això podríem convertir-la.

una de les passions, o gairebé parafília -de les confessables- és la xocolata. en qualsevulla forma o manera... deliciosa...

avui no us en parlaré gaire, perquè si començo m'escorreria daltabaix com una torrentera fins la mar i em desfaria; així que millor us deixo la lletra d'una cançó:

CORRANDES DE LA XOCOLATA per Jaume Arnella

Xocolata si sabessis
el que jo sento per tu
ben segur que et desfaries
ni que fossis un roc dur.

I aquesta cosa que sento
l'arrossego de petit
que preferia menjar-te
més que no llepar-me le dit.

I quan era craitura,
amb prou feines caminar,
volia pa amb xocolata
cada tarda per berenar.

Ja més gran, si és que els meus pares
em donaven el permís
jo sortia de parranda
a la granja a fer un suís.

Mai no n'he perdut les ganes,
tantes ara com abans,
es veu que ve de família:
fan igual els meus germans.

Si és que una depressió et ronda
o et sents massa decaigut,
no hi ha pastilla que valgui:
xocolata i turutut!

Hi ha dòping de moltes menes
-n'hi ha per grans i per petits-
per+o si ho fas amb xocolata
fins podràs llepar-te els dits.

Però no en fem un gra massa,
diuen que crea addicicó:
tres rajoles cada dia
és la millor proporció.

Hi ha metges que la prohibeixen,
d'altres diuen que és pecat,
però és bona de tota manera,
amb el dolç i amb el salat.

Hi ha qui cuina amb xocolata
conill, llebre o senglar,
però per mi és amb els dolços
que té més bon paladar.

Fem treballar la memòria:
ja en el temps més antic
servia de cobertura
per coca i pa de pessic.

Amb la motxilla ben plena:
bombons, trufes i torrons;
això no hi ha qui ho aturi:
ja pots anar per aquests móns.

Com t'estimo, xocolata,
presa, desfeta o en pols;
valga'm déu, que bé que et poses
amb un traguet de vi dolç.

extret de El plaer de la xocolata, de Maria Antònia Martí Escayol (fragment del llibre on-line a google books aquí)

imatge: xocolata, cedida per la pastisseria Boages, plç Concòrdia, la tarda de l'acte en motiu del Dia de la Dona Treballadora.

CALMINA

els dolors et posseixen
desolant la terra del teu cos.

com onades forasenyades,
un exèrcit de sensacions
traeix la nit
impossibilitant l'albada
dels horitzons.

els estels
no haurien de vore
les teves llàgrimes.

la pàtria
és la vida que descansa
entre els plecs
de tota tu.

tòpicament,
em dono per la teva pell;
moviment mareal
per foragitar els malsons
i dur repòs
al vaixell a port
que transportarà les espècies
des de Golconda
a la porta de la realitat.

voldria
veure't dormir:
ulls tancats en descans,
somrís de dolços somnis,
respiració tranquil·la;
plaer en cada instant
que et toca
i et penetre de la vida.

deixa'm besar els teus llavis
mentre acarono la teva panxa
essent druïda solar
per il·luminar el teu despertar.

BCN 9-13/III/2009

l'administració de la (natxo)calmina està prescrita per a dolors molt concrets i en pacients molt específiques... consulteu amb el vostre apotecari -no cal anar fins a Màntua-...

us heu plantejat mai lo preciós que són unes mans acaronant una panxa:



la imatge original procedeix d'aquí de DoulasBarcelona

És molt interessant el concepte de DOULA...

queda prohibido

Amb la imatge de les postals que he rebut aquest estiu vull deixar-vos un text que he descobert fa poquet. Sembla que molta gent li donà l'autoria al gran Pablo Neruda -diuen que forma part de Los Versos del Capitán (on es troba l'ingent poema Tus pies- però sembla ésser que podria pertànyer a Alfredo Cuervo Barrero. Sigui com sigui és una bonica peça i diu grans veritats que massa sovint oblidem... un text ambs reminiscències del Il est interdit d'interdire.


Aprofito també per agrair a les persones que mantenen l'agradós costum d'enrecordar-se d'un servidor quan marxen fora i m'envien una postal... sou el millor que hi ha damunt la superfície del planeta. Mercès



¿Qué es lo verdaderamente importante?,
busco en mi interior la respuesta,
y me es tan difícil de encontrar.

Falsas ideas invaden mi mente,
acostumbrada a enmascarar lo que no entiende,
aturdida en un mundo de irreales ilusiones,
donde la vanidad, el miedo, la riqueza,
la violencia, el odio, la indiferencia,
se convierten en adorados héroes,
¡no me extraña que exista tanta confusión,
tanta lejanía de todo, tanta desilusión!.

Me preguntas cómo se puede ser feliz,
cómo entre tanta mentira puede uno convivir,
cada cual es quien se tiene que responder,
aunque para mí, aquí, ahora y para siempre:

Queda prohibido llorar sin aprender,
levantarme un día sin saber qué hacer,
tener miedo a mis recuerdos,
sentirme sólo alguna vez.

Queda prohibido no sonreír a los problemas,
no luchar por lo que quiero,
abandonarlo todo por tener miedo,
no convertir en realidad mis sueños.

Queda prohibido no demostrarte mi amor,
hacer que pagues mis dudas y mi mal humor,
inventarme cosas que nunca ocurrieron,
recordarte sólo cuando no te tengo.

Queda prohibido dejar a mis amigos,
no intentar comprender lo que vivimos,
llamarles sólo cuando los necesito,
no ver que también nosotros somos distintos.

Queda prohibido no ser yo ante la gente,
fingir ante las personas que no me importan,
hacerme el gracioso con tal de que me recuerden,
olvidar a todos aquellos que me quieren.

Queda prohibido no hacer las cosas por mí mismo,
no creer en mi dios y hallar mi destino,
tener miedo a la vida y a sus castigos,
no vivir cada día como si fuera un último suspiro.

Queda prohibido echarte de menos sin alegrarme,
odiar los momentos que me hicieron quererte,
todo porque nuestros caminos han dejado de abrazarse,
olvidar nuestro pasado y pagarlo con nuestro presente.

Queda prohibido no intentar comprender a las personas,
pensar que sus vidas valen más que la mía,
no saber que cada uno tiene su camino y su dicha,
sentir que con su falta el mundo se termina.

Queda prohibido no crear mi historia,
dejar de dar las gracias a mi familia por mi vida,
no tener un momento para la gente que me necesita,
no comprender que lo que la vida nos da, también nos lo quita.

...in the shadows of Paris...

ahir parlant amb l'Astrid em va enviar la següent fotografia d'una meravellosa llibreria de la capital francesa:

us l'adjunto com a link perquè no aconsegueixo pujar-la:

...el paradís deu ésser ple de llibres...

Noltros, quan 'nàrem com El Trio Calavera a París, estiguérem allà...

A més en aquell moment, li deia que pensava que encara em cal "acabar" de conèixer París. L'Orangerie, el mueseu Moreau, tornar a Orsay, els jardins Shakespeare... i tants llocs!!!

i sempre recordo la cançó de la b.s.o de Henry Mancini de "a shot in the dark" de Blake Edwards,
in the shadows of Paris



Why must we meet in the shadows of Paris,
Where hardly a star seems to shine?
Why can't we meet in the sunlight of Paris,
Where Paris can see you and I?

Have you come to me from another
Whose lips you have tried?
Do you still belong to another?
Is that why we hide?

Why am I cold in the sunlight of Paris,
Where laughter and song fill the skies?
Why am I warm in the shadows of Paris,
When I know that dawn means goodbye?

Why am I cold in the sunlight of Paris,
Where laughter and song fill the skies?
Why am I warm in the shadows of Paris,
When I know that dawn means goodbye?

Per cert, la fotografia és de Arnaud Frich aquesta és la seva pàgina web:

http://www.arnaudfrichphoto.com/

CÉRVOLES

Cérvoles (Costers del Segre) Celler de Cantonella www.cervoles.com

Elaborat amb les varietats ull de llebre (41%), cabernet sauvignon (30%), garnatxa (18%) i merlot (11%).

Collit manualment en caixes de 25 kg per tal de seleccionar i preservar la integritat del raïm. Desrapat directe a l'entrada del dipòsit sense bombejament del raïm. Fermentació a 30† amb remuntats periòdics i trencament manual del barret per tal d'aconseguir una extracció més acurada.

Criança en bóta nova de roure francès (80%) i americà durant 12 mesos.

comentari per www.vinissimus.com

Nota de cata
•
Vista

Color rubí de brillante e intensa capa.
•
Nariz

En nariz muestra complejidad y potencia aromática mediterránea, madura y especiada: pimienta blanca, albahaca. Fondo afrutado: confitura de ciruela, pasa de corinto. Frutos secos y torrefactos.
•
Boca

En boca encontramos equilibrio y armonía con un roble perfectamente integrado, aportando sensaciones de anisados, corteza de eucaliptos, y caja de puros, junto con mermeladas de arándanos, cereza, cacao y ahumados. Gran estructura tánica combinada con suficiente acidez, confiriendo madurez y frescor al mismo tiempo. Final de boca profundo y persistente.

Otras Características
•
Envejecimiento: 15 meses en barricas de roble francés Allier y Tronçais, con pequeños porcentajes de roble americano.
•
Graduación: 14,0º
•
Temperatura de servicio óptima: entre 15º y 16º C
•
Para consumir ahora o conservar hasta 2014.

Valoración (Cérvoles 2003)
Este potente, complejo y estructurado vino, ensamblaje de uvas autóctonas e internacionales, nos muestra la cara más actual de las bodegas de Montsant. Y así lo reconoce la crítica internacional. 94 puntos Parker no los consigue cualquiera!

preu aprox: 18€