dilluns, de maig 14, 2012

Cròniques de la veritat oculta

Al sortir del concert homenatge a Pere Calders que es realitzà a L'Auditori en commemoració del centenari del seu naixement vaig fer-ho amb el convenciment que havia de llegir, d'una vegada per totes, el mític Cròniques de la veritat oculta.

El cert és que hom pot entendre que l'obra sigui un referent dins de la literatura catalana, però no sé si era per la gran anomenada que té l'obra, o per una idealització basada en no sé ben bé què, trobo que m'esperava més del llibre.

Les narracions, plenes d'humor i fantasia sota un embolcall de normalitat, acaben moltes vegades deixant-nos amb una sensació d'ambigüitat, una barreja entre “que bo! i Ah, ja està?” que no sempre acaba de confortar.

Val a dir que hi ha contes que m'han agradat força en conjunt, d'altres que m'ha captivat la idea original, tot i que de vegades el final no sempre m'ha deixat satisfet, i d'altres que ni fu ni fa. No puc obviar que molts dels contes presenten un punt d'originalitat, especialment en el seu "macguffin", tot i que la pàtina de realitat que vol mostrar embolcallant-nos no sempre em sembla la més reeixida (quin ànim, criticar públicament en Calders!).

He intentat re-escriure el comentari i no me'n surto: sembla que no m'hagi agradat el llibre, i el que voldria manifestar és que no m'ha agradat tant com esperava, però que això significa que sí he gaudit amb la seva lectura i que la recomanaria.

Podeu submergir-vos en aquests contes amb missatge, cadascun amb la seva personalitat pròpia i marcada, però que vol que atureu durant una estona de la vostra habitud perquè us la replantegeu, des d'una òptica on la ironia, l'absurd i la fantasia tracten de tergiversar-vos la realitat per mostrar-vos allò que s'amaga a les ombres de les nostres existències. En molts casos us trobareu amb una narració en primera persona on es replantegen la racionalitat de la nostra realitat arran d'un fet trasbalsador que ens mostrarà l'ambigüitat de les fronteres entre allò possible i impossible. Els personatges, gairebé caricatures sense rerefons psicològic, en un món quasi totalment ucrònic, intemporal i de referències difuses o confuses.

Per destacar alguns dels contes que millor gust de boca m'han deixat citaria: El desert; La consciència, visitadora social; L'any de la meva gràcia; La ciència i la mesura; La revolta del terrat; Coses de la Providència; El teatre Caramar; La clau de ferro; L'”Hedera helix”; Una curiositat americana; Quieta nit; El crim.


diumenge, de maig 13, 2012

Corriente sanguínea

Avui he llegit, amb moltes ganes, la novel·la Corriente sanguínea de la Patricia Muñiz il·lustrada per en Bouman. Val a dir que vàrem tenir la sort de tenir un dels primers exemplars de l'obra, i signada pels autors gràcies a la màgica diada de Lo Cavaller Sant Jordi. La novel·la és una salvatge fantasia perversa salpebrada d'àcid humor. Ens narra en unes breus hores les vides de quatre personatges solitaris abandonats en aquest món de falses companyonies. Aquests quatre personatges es troben, o aspiren trobar-se, per compartir solituds i, tal vegada, i si els fluids vitals ho permeten, tal vegada compartir una companyia incipient que pot permetre abandonar, definitivament, la resta del món.

Amb un estil directe, sense gaires concessions, com l'ambient asèptic d'una sala de cinema, la narració és plena de referències cinematogràfiques, l'autora ens narra les vicissituds d'aquests quatre particulars éssers a tomba oberta, com si en qualsevol moment aquests personatges poguessin tornar pel seu forat negre al seu propi cau i no poguéssim conèixer tota la història. Tot i aquest estil quasi de guitarra elèctrica en un fosc concert de rock una nit d'assedegats vampirs, trobem algunes frases, quasi versos de la veritat fluïda, ben destil·lades com si fossin roselles naixent en un camp de blat.

En aquesta accelerada fugida cap endavant dels personatges descobrirem com els fluids corporals esdevenen el motor dels desigs que peixen les ànimes. I, tot i poder semblar, i ser-ho, una història d'extrems, quasi parafílicament duta davant l'abisme per obligar-nos a mirar-lo i que per tant ens faci d'espill, trobem les més elevades i baixes passions, les accions més simples i ximples i les complicades i estúpides de la maquinària existencial humana. En definitiva, aquesta història, bellament adornada pels dibuixos quasi naïfs, curiós contrast necessari per la descarnada vivència, ens mostra, amb un sarcasme punyent i esquitxant com les passions són l'única motivació per sobreviure. M'agradaria veure aquesta història adaptada a la gran pantalla, podria ésser una experiència de fruïció fluïda. Us recomano que us deixeu portar durant una estona, que us serà agradosa, tot i que només sigui per la estranya sensació de riure que us provoca la morbosa delectació, per les passions desfermades en aquesta corrent sanguinosa...

[Nota: text escrit el 24/IV/2012]


dimecres, de maig 09, 2012

aPARAULA'm

A les "xarxes socials" he descobert que avui la catosfera es mobilitza per apadrinar paraules: aPARAULA'm.

Al llegir-ho he pensat: quina seria la meva? Xiuxiuejar, acaronar, melic o acotxar són les primeres candidates. Una inevitable és Ciència que ens duu, directament, fins la Poesia. Clar que no podria obviar mots com colla,diable o foc.

Quin dilema! I llavors penso que també m'agradaria que fos alguna paraula que mostrés el desig constant per aprendre i respectar la nostra llengua, el Català, per això apareixen les meves "q": quelcom, qualcú i qualssevol.

Sigui com vulgui, com transportada en un pailebot, trobo la solució:

Escórrer-se

La quarta acepció del verb escórrer és com a verb intransitiu i pronominal amb el sentit de la petite morte: tenir un orgasme.

Estimar una llengua i voler fer-ne un bon ús demana fer-ho fins a les últimes conseqüències.

divendres, de maig 04, 2012

Cançons de la veritat oculta


Un conte ple de màgia amb final feliç.





Així podríem resumir la vetllada que acabem de viure a L'Auditori on la Judit Neddermann, acompanyada de set gran músics, sota la direcció del Genís Bou, ens han presentat onze temes compostos per músics de l'escena independent catalana basats en onze relats del gran autor Pere Calders.


Sembla curiós, però tot i tenir un llistat d'onze compositors diferents, l'espectacle es veia unitari, sense que això signifiqui que no hi ha diferències compostives en la música actual, ans al contrari, podies jugar, i era força fàcil en alguns moments encertar, qui havia composat la cançó.

Trobo un gran encert homenatjar un dels escriptors cabdals de la nostra literatura, en el centenari del seu naixement, amb un activitat cultural com aquesta: donar llibertat a músics per inspirar-se en els seus contes i crear cançons per ésser interpretades per una banda creada ad hoc. A més a més, si afegim les imatges de la pròpia família Calders, presents avui a la sala, per donar color a les interpretacions, resulta una nit de conte, de conte màgic amb aquest toc tan propi de Pere Calders.

La sensació és tan positiva que des d'aquesta nit la nova lectura serà Cròniques de la veritat oculta.

Sincerament he gaudit molt (gràcies Edu per fer-ho possible). Crec que només faltaria que el concert s'hagués enregistrat (crec que alguna ràdio o televisió potser l'emet en diferit) per posar-lo a la venda, especialment si fos amb dues versions: el directe i les originals del compositors.



Cançons de la veritat oculta

Els contes de Pere Calders es transformen en cançons

Amb la veu de Judit Neddermann
Direcció musical i arranjaments: Genís Bou


Judit Neddermann: veu
Andrés Tosti: trompeta i flughelhorn
Sidru Palmada: trombó
Genís Bou: saxo tenor i flauta
Vic Moliner: baix elèctric i contrabaix
Adrià Plana: guitarra elèctrica i acústica
Eloi Escudé: piano i teclats
Aleix Bou: bateria

Cançons escrites i composades per Jaume Pla (Mazoni), Maria Rodés, Pere Agramunt (La Brigada), Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo, Vicky de Clascà (Bikimel), Guillem Caballero (Els Surfing Sirles), Mireia Madroñero (Miss Carrussel), Ramon Faura (Le Petit Ramon), Pau Guillamet (Guillamino) i Jordi Lanuza (Inspira).


Imatges originals de Pere Calders
Edició i realització: Raúl Cuevas

Una producció de Bankrobber i l’Auditori
Estrena: 4 de maig a l'Auditori (Barcelona)



Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"