divendres, de desembre 31, 2010

llibres llegits durant el 2010

  1. El abanico de seda Lisa See (aquí)
  2. La sombra del águila Arturo Pérez Reverte (aquí)
  3. Quatre contes russos (aquí)
  4. Alicia en Westminster Saki (aquí)
  5. El país bajo mi piel Gioconda Belli (aquí)
  6. T'he dit que em miris Bibiana Ballbè (aquí)
  7. Un film (3000 metres) Víctor Català (Caterina Albert i Paradís) (aquí)
  8. El clan de l'ós de les cavernes (Els fills de la terra I) Jean M. Auel (aquí)
  9. El llibre d'or d'Astèrix i Obèlix René Gosciny i Albert Uderzo (aquí)
  10. Demian Hermann Hesse (aquí)
  11. La neu i altres complements circumstancials Xuan Bello (aquí)
  12. Un viejo que leía novelas de amor Luis Sepúlveda (aquí)
  13. El concierto y Cinco narraciones Harmut Lange (aquí)
  14. Apocalipsi blanc Francesc Puigpelat (aquí)
  15. Miracle a Llucmajor Sebastià Alzamora (aquí)
  16. La vall dels cavalls (Els fills de la terra II) Jean M. Auel (aquí)
  17. Algún amor que no mate (Trilogía de la Huida I) Dulce Chacón (aquí)
  18. Blanca vuela mañana (Trilogía de la Huida II) Dulce Chacón (aquí)
  19. Háblame, musa, de aquel varón (Trilogía de la Huida III) Dulce Chacón (aquí)
  20. Autobiografía sin vida Félix de Azúa (aquí)
  21. Les bruixes d'Arnes David Martí (aquí)
  22. La promesa del ángel Frédéric Lenoir i Violette Cabesos (aquí)
  23. Memòries d'Adrià Marguerite Yourcenar (aquí)
  24. El déu de les coses petites Arundahti Roy (aquí)
  25. Un abril encantado Elizabeth Von Arnim (comentari pendent)
  26. Cercamón Lluís Racionero i Grau (comentari pendent)
  27. Els jugadors de whist Vicenç Pagès Jordà (comentari pendent)
  28. Sofía de los presagios Gioconda Belli (comentari pendent)
  29. El petit príncep Antoine de Saint-Exupéry (comentari pendent)
  30. Primera història d'Esther /+/ Antígona Salvador Espriu (comentari pendent)
  31. Pedra foguera (Antologia de poesia jove dels Països Catalans) (comentari pendent)
  32. Cartas de un asesino insignificante José Carlos Somoza (comentari pendent)
  33. Dafne desvanecida José Carlos Somoza (comentari pendent)
  34. Cielos de barro Dulce Chacón(comentari pendent)
  35. L'últim patriarca Najat El Hachmi (comentari pendent)
  36. Trece rosas rojas Carlos Fonseca (comentari pendent)
  37. Homenatge a Catalunya George Orwell (comentari pendent)
  38. Focs Marguerite Yourcenar (comentari pendent)
  39. La cabra que hi havia Blanca Llum Vidal (comentari pendent)
  40. Els altres Siba al-Harez (aquí)
  41. Un ángel sin ala Paz Puente Greene (comentari pendent)
  42. No i jo Delphine de Vigan (aquí)
  43. Antichrista Amélie Nothomb (comentari pendent)
  44. La ciudad sin tiempo Enrique Moriel (Francisco González Ledesma) (comentari pendent)
  45. Mentre visqui un sol poeta Aleksandr S. Puixkin (comentari pendent)
  46. Terra del foc Adam Zagajewski (comentari pendent)
  47. Per què has deixat el cavall sol? Mahmud Darwix (comentari pendent)
  48. Cicle líric Salvador Espriu (comentari pendent)
  49. O rei o res! Llorenç Capdevila (aquí)

dilluns, de desembre 13, 2010

R.I.P. Enrique Morente


Cada vegada que un artista mor naix una constel·lació. En moments com aquests hom desitjaria escoltar una veu amorosament maternal que ens digués això com un xiuxiueig agafat de la nit.


Gairebé a les cinc de la tarda, eran las cinco en punto de la tarde, es certificava la mort del cantaor Enrique Morente. Definir-lo com a “cantaor” és qualificar-lo únicament per la seva professió perquè la paraula que millor el podria definir seria Maestro per la seva capacitat per corporificar l'art.


Enrique Morente no fou simplement flamenco, com demostra la meravellosa pàgina d'homenatge que RTVE li ha dedicat; Enrique Morente era el matrimoni entre la música i la poesia, entre la veu i el sentiment, era el retrobament de les muses, era el vent fent carícia per fer camí fins la mar.


Com moltíssima gent vaig descobrir-lo en tot el seu esplendor amb Omega, un dels millors discs de la història de la música. La seva veu no m'era desconeguda, ma mare m'obrí al flamenc des de ben petit, però aquella joia ingent, ulterior regal per part de mons pares, em féu recuperar el gust pel flamenc i per l'experimentació: era la perfecta conjunció entre el flamenc, la poesia, el rock... era ajuntar tantes meravelles, i admirades per mi, en un epicentre bigbangnià. I ésser molt conscient del que s'estava fent: “Per mirar cap endavant cap mirar endarrere”.


La seva carrera és una senda plena del purisme clàssic del flamenc com si fos un paisatge que les aigües en el seu ballar constant, aquesta vegada seria en el seu cantar etern, modelen com les mans de l'orfebre donen vida al somni de la inspiració esquitxant-la amb els vents d'altres fonts, esdevenint pròxim horitzó on es troben el cel i la terra.


Avui les paraules, les barques dels poetes que ell tantes vegades havia permès que solquessin la vida, no volen sortir perquè saben que no podran dir res millor que el silenci ni que la seva música. Avui podem intentar glossar la seva carrera però sols podem restar en silenci amb la pell de gallina escoltant la seva música, el seu art etern.


R.I.P. Enrique Morente, Maestro, Grande entre los Grandes, La Voz Libre.



dilluns, de desembre 06, 2010

No i jo


No i jo és una novel·la deliciosa. Breu i senzilla com els amors d'estiu, profunda i reflexiva com les llargues nit d'hivern junt la xemeneia mentre el vent li explica històries al vent.


Us confesso que he llegit, absolutament captivat, el llibre sentint cada paraula com si brollés del meu propi interior; captivat pels personatges, especialment per la Lou Bertignac, i per la dolçor de la narració, no sempre de la història.


Vaig trobar la seva referència en un arxiu de la llibreria Pròleg quan cercava la fotografia per il·lustrar l'entrada per Els altres. Era una nota molt breu però em va semblar interessant, tot i que poc deia, o poc vaig voler que digués. Vaig anar a la biblioteca a demanar-lo en préstec i vaig descobrir una joia.


La història de la No i la Lou és un conte de fades modern. És un fosc conte de fades ple de llum. La Lou és una noia de tretze anys que habita un món que no sent com a seu i que no la sent com a pròpia. El seu és un ambient familiar enrarit, el silenci els ha conquerit anormalment i tracten de viure la seva vida tractant d'acceptar la desgràcia i les conseqüències; però la Lou es sent oprimida, i sap que aquella no hauria d'ésser la seva vida, no així. A més, la seva intel·ligència, poc habitual, l'ha duta a ésser en una classe que no és la que li pertocaria per edat; i així, essent una persona tímida, com moltes vegades ho són els éssers assenyalats com a diferents, es troba amb majors dificultats en el seu àmbit que li hauria d'ésser llibertat i refugi. Però ella té somnis, desigs i anhels, tot i que també pors i fugides cap endavant. En una d'aquestes coneixerà la No, una noia més gran i sense sostre. Una altra ànima meravellosa però captada per una pàtina d'ombres que no deixen lluir tota la seva llum.


I... No, no puc continuar escrivint. Vull deixar-vos el plaer, per a mi molt gran, de descobrir com continua la novel·la.


De vegades us semblarà que esteu llegint un veritables conte de fades, d'altres tal vegada una tragèdia grega o potser Cims Borrascosos; però jo crec que us pot arribar a agradar molt aquesta novel·la de Delphine de Vigan on els personatges són ben dibuixats i te'ls creus, perquè la història és creïble, i la seva narració et captiva. Davant nostre tindrem, mirant-nos com quan mirem l'abisme, l'amistat i les relacions socials, la joventut i les ganes de canviar el món, el que hauria d'ésser i el que ha esdevingut, els somnis i els malsons de la realitat; en definitiva, la llum i la foscor.


Prepareu-vos a somriure, a plorar, a somniar, a deixar-vos seduir per la Lou i la Nolwenn...


En veure-la, seria fàcil de creure que acaba de tornar d'un llarg viatge, que ha creuat deserts i oceans, caminat descalça per viaranys de muntanya, fet quilòmetres de carreteres, trepitjat terres desconegudes. Torna de molt lluny.

Torna de territoris invisibles, i tanmateix tan a prop nostre.


P.S.: Trobo molt encertada la suggeridora portada.


No i jo (No et moi)

Delphine de Vigan ©2007

Traducció d'Ona Rius Piqué

Col·lecció El Balancí, 611

Edicions 62

ISBN: 978-84-297-6209-9



Lou Bertignac té tretze anys: la seva família viu tancada en un silenci orpiment, i a l'escola la seva intel·ligència precoç l'ha portat fins a una classe avançada. Incapaç d'establir cap relació, Lou passa la major part del temps col·leccionant paraules, somniant en un petó i observant les emocions dels altres en les estacions de tren.


I és aquí, a la parisenca estació d'Austerlitz, on Lou troba Nolwenn, una jove sense sostre solitària i rebel, amb els vestits bruts i l'expressió cansada de tant qüestionar-se el món. Enmig de la follia de la gran ciutat, No i Lou construiran una amistat que potser aconseguirà canviar les seves vides i reduir la injustícia i la misèria del món.


Novel·la d'aprenentatge, No i jo relata amb el to just i els sentiments sincers un somni d'adolescència sotmès a prova per la realitat.


«No i jo és un animal híbrid: agrada a adults i a adolescents; és elogiada pels llibreters, saludada per la premsa i reconeguda pels jurats literaris». Astrid Eliard, Le Figaro



Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"