Dolça explosió d'art

 

El text que us faig a mans, intitulat Dolça explosió d'art, és la plasmació en paraules dels sentiments i sensacions que el concert de la Sílvia Pérez Cruz i en Raül Fernández Miró del passat 12 de gener de 2015 a Barcelona em provocaren. Tot i la tardança en publicar-les, les imatges que va mostrant l'escrit anaven florint a mesura que les cançons s'anaven esdevenint a l'escenari; a posteriori “només” calia recordar-les i plasmar-les en paraules. Malauradament, fa massa dies des que brollaren, tot i això no volia desaprofitar l'avinentesa per palesar-les públicament.

Afirma la ciència, i mentre ella no demostri el contrari és cert, que som pols estel·lar; ara bé, igual que a la gran buidor de l'espai infinit hi ha la llum i la bellesa de la creació, l'existència de la humanitat és equiparable al cosmos i així enmig de la buidor trobem la llum. I aquesta llum florí en forma de música el dilluns 12 de gener al Casino de l'Aliança del PobleNou. La Sílvia Pérez Cruz i en Raül Fernández Miró tornaren a Barcelona (en segona nit) a presentar el seu “granada”; un disc arriscat i personal: el projecte de fer-se seves i versionar temes només amb el poder de la veu i les místiques de la guitarra. El treball, i la seva exposició en viu i en directe (i aquells que fa anys que hem tingut la sort de viure-la en directe sabem com sempre hi ha evolució en cada nova faceta), està realitzat des de l'admiració i amb el cor sagnant a la mà, amb la plena capacitat de dur les pròpies versions a cada nova interpretació més enllà vers l'horitzó.

L'espectacle s'inicià amb Abril 74, un clam per unir-nos a la Revolució, una peça on deixar-nos guiar a ulls clucs per la Marianne. Tal vegada el rock no acabarà pas canviant el món i, possiblement, no hem vingut aquí ni per escoltar rock ni per a canviar el món; però, potser sí l'art té molt més poder del que creiem o ens han volgut fer creure i hem acceptat creure, per canviar si més no les persones.

És totalment cert que tot llarg camí s'inicia amb una primera passa, tant com que habitualment la narració més formosa naix d'una petita idea que comença a bategar, i Tonada de Luna llena semblava erigir-se des del seu nòdul sinusal com la siringa del flautista per dur-nos, tal vegada, fins l'abisme per fitar-lo i sortir-ne victoriosos.

Im wunderschönen monat mai, una petita parada en el camí per a aixecar una pregària invocant el bon auguri i guiatge de les muses; un petit refilar de pujada a Helicó tot desitjant trobar les fonts brollant inspiració. I tal i com es desenvolupà l'espectacle, com no podia ésser de cap altra manera una vegada viscuda l'evolució dels artistes, trobaren la font d'hidromel i begueren a bastament per fer-nos partícips de la seva il·luminada catarsi.

Enmig de la foscor refulgia la Sílvia Pérez Cruz transmigració de l'Edith Piaf (Hymne à l'amour) més tràgicament enamorada, com si hagués cantat al metro sota les bombes els poemes de Dylan Thomas més enllà de l'amor i la vida. Emperò, si la veu de l'empordanesa era una esmolada ganivetada de sentiments a l'ànima de l'existència, en Raül Fernández Miró corporificava el Capeller Boig a la guitarra amb tot el savoir faire d'un Peter Pan salvador de tothom menys del mortífer que no pas mortal amor de Wendy.

Si fins aquest moment esperàvem, desitjàvem, anhelàvem fervorosament fruir amb el concert, descobríem que en el nostre passeig musical acabàvem d'emergir de la gorja per rebre el vital impacte d'una gegantesca cascada de tornasolada aigua irisada, al peu de la deu de l'aigua del record de l'instant etern.

Després de l'aparició de la marededéu en el fragor de la batalla, no semblava fàcil tornar a la mundana realitat; però com si calgués el merescut repòs del guerrer, (I get along without you very well -except sometime-) ens feia viatjar fins els tuguris on molt possiblement es confon la melangia amb la set. Tal vegada sortiríem d'allà sense haver-nos guarit ni de la nostàlgia ni sense emborratxar-nos de vida; però si cometíem el crim de no compondre el nostre millor poema, podríem tallar-nos les venes i deixar que l'acohol i les llàgrimes barregessin la sang i la tinta.

Respiràvem. I recordant els intergalàctics viatges de poema en poema preníem consciència de deixar-nos bressolar per la nostra mar en l'etern retorn d'Odisseu o en la infinita recerca d'Ítaca. I la mar d'on naix la vida i on encara s'amaguen les nostres pors emergien de les mans d'un posseït Refree mentre la veu de la Sílvia ens dibuxava un far on arribar descalços per jugar envoltats dels reflexos de la llum com en un quasi innocent “jo mai mai” a estendre els pecats del món i de cascun dels nostres universos. Tingueu Mercè de les nostres expiacions.

Tot i que la SPC no acabà plenament satisfeta amb la Carabelas Nada, a un servidor em reconcilià amb la cançó. Vivies l'experiència com si tot just quan una relació ha d'acabar-se, una descomunal fel·lació et fa adonar-te que mai podràs desitjar res més que fer i refer el salvatge pelegrinatge del cunnilingus a la persona que estaves a punt de fer abandonar la teva vida; sortosament, l'orgasme et salva.

L'agraïment previ a exaltar l'únic veritable sentiment purament i únicament exclusiu de la humanitat, l'amistat, ens feia tocar per uns instants de peus a terra, ésser humans abans de transitar l'infern, el purgatori i el paradís. Amb un dels cims de la paraula (Compañero + Que me van aniquilando) sublimat per un orfebre teixidor de mots i la música del més gran dels artistes del flamenc (la sonoritat del dolor) se'ns mostrava el so que no podia existir durant el Big Bang. La humanitat ja pot justificar la seva existència a la història de l'Univers. Si en sentir aquesta interpretació dels ulls del poeta haguessin caigut a terra les seves llàgrimes de les que haurien brotat flors d'ametllers no ho hauríem viscut com un miracle.

Els rostres d'extenuació que mostraven en acabar la peça era perfectament comprensible considerant que estàvem vivint com el Jardí de les Delícies del Bosc prenia vida sonorament.

Qualsevol peça a continuació seria un retorn a la vulgar rutina, no semblava possible una altra gènesi edènica. I fins i tot en aquestes circumstàncies reeixiren en desvestir l'habitud de la monotonia per fer-nos lluir el somrís del costumisme de les cerveses a la terrasseta al sol amb el medley d'en Pla.

Les Corrandes d'exili serien una altra superlativa interpretació si no fos per les versions prèvies. És una interpretació per treure's el barret i plorar amb l'ànima compungida, però les esqueixadores versions corferidores perpetrades en altres concerts et fan finalitzar el recital amb l'ànima feta esquinçalls en la teva pròpia eixida vers l'exili. En anteriors versions menys “polides” i més distorsionades es tornava a mostrar que l'evolució musical que havia dut fins el heavy metal demostrava que allò que molts anomenen soroll pot ésser art quan com a tal es crea en mans de veritables artistes; i, al igual que el quadre de Munch o els crits de Gillan al nipó Child in Time, la desgargamellada crida de la SPC esdevenia la màxima expressió de la terrorífica tragèdia de l'exili i feien del lament cridat un art.

La Vestida de nit seria la marina música perfecta que construiria una catedral amb els versos de la llengua que es beu de la ploma de Papasseit o d'Espriu si no fos pels atacs terroristes en forma d'incorrecte i inexistent pronom -lis*. Nogensmenys, la paraula esdevé vaixell que ens fa ballar en la ruta de la seda que és la llum de la lluna titil·lant vers l'horitzó; a més a més, aquesta vegada servida amb postres del panquelero per pair la gana que tot viatge genera.

Si Federico García Lorca no hagués escrit en castellà, potser el Poeta en Nueva York seria, de fet ho hauria d'ésser, una de les peces del disc d'or de les sondes Voayager. Si Leonard Cohen verbalitzà la música de la poesia del Pequeño vals vienés, el gran Enrique Morente el vestí de gala per ésser la peça perfecta que hauria somniat el de Fuentevaqueros. I ara, la Sílvia i en Raül definitivament la fan volar cap a les estrelles... Aquest podria ésser el nostre monòlit d'advertència estel·lar informant que aquí no sols hi ha vida intel·ligent sinó a més a més han creat l'art.

Els aplaudiments, amb el públic dempeus, palesaven l'entrega i la comunió entre els creadors de l'art i els fruidors d'aquest.

L'inici dels bisos ens feien recordar que érem en un concert, que havíem anat per escoltar cançons i gaudir-les i consegüentment passar-ho bé. I si una imatge podem tenir a la Mediterrània de la diversió és la foguera compartida ja sigui a la platja o la vora del llac i envoltada de cançons tot fent petar la xerrada entre els focs artificials. Aquesta era la sensació que teníem amb el no publicable medley del Rehab i el All the single ladies.

Però tot, diuen, ha de tenir un final, també l'estiu. I com la cançó que tanca l'últim ball de l'estiu i et concedia l'últim ball amb l'amor de l'estiu, aquell amor adolescent que ha de semblar per a tota la vida, així, amb aquella càndida subtilesa de llàgrima eterna pel record sonaren els tendres acords de la quotidianitat serratiana de la seva Menuda.

Ara bé, si el concert havia de posseir un gran final, una apocatàstasi artística, només podia acabar amb Gallo rojo, gallo negro. Una cloenda sublim, la construcció del perillós castell dels nostres somnis; la demostració que si ens ajuntem per crear l'ésser humà pot fer coses extraordinàries. Et sents el guerrer triat per combatre en la lluita definitiva, la batalla de fer realitat els desigs.

Gràcies. Gràcies. Gràcies.

Fou un concert màgic, indubtablement i indescriptiblement sensacional. Un veritable plaer. I així, amb aquesta sensació d'haver travessat la porta dels somnis per arribar fins el paradís, encetaves el camí de tornada cap a casa, com una Ventafocs, una Wendy, una Alícia o una Dorothy sabedora que allò gaudit no era un somni fet realitat sinó la realitat feta somni i viscuda.

Natxo Barrau i Salguero

Barcelona, gener de 2015.

17 d'abril: Tres històries d'amor, sexe i ràbia (2ª edició)

El proper 17 d'abril a les 19:00 tornem a presentar el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", a la Biblioteca Josep Miracle de Barcelona (C/ Reis Catòlics, 16-34).

Si vols (tornar a) viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers, tots ells musicats, no et pots perdre

TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA

a càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja acompanyats a la guitarra per Alejandro Cano.

http://recitalpoeticamorsexerabia.blogspot.com.es/

Per aquesta data tenim vàries sorpreses que anirem revelant poc a poquet, per ara, només comentarem que vam fer-nos una sessió de fotografies per dos motius: un promocional i l`altre literari.

Reflexions respecte "A place to bury strangers"

Diu la saviesa popular que una imatge val més que no pas mil paraules, i aquest fou un nou cas per -ho. A place to bury strangers ens arribà veient l'informatiu, i algunes de les seves imatges ens captivaren: “Fa temps que no anem a veure dansa. Sembla interessant”. I decidírem comprar les entrades. El cert és que l'obra ens agradà, a la Raquel i a mi, moltíssim. Algunes imatges eren realment captivadores i et feien desitjar ésser una de les persones que dansaven pel linòleum.

Possiblement de les arts, la vessant dels moviments gràcils inspirada per Terpsícore, sigui la més etèria i volàtil, la més fugissera dins l'enteniment; però aquestes mateixes característiques la capaciten per inspirar el públic a somniar i deixar la imaginació crear interpretacions de les imatges en moviment que hom pot gaudir, o simplement, deixar-se anar i fruir de la meravella dels cossos en perfecta dansa, els cossos esculpits pels moviments.

El llistat que segueix narra el viatge que la coreografia de A place to bury strangers em féu realitzar mentre gaudia veient els cossos corporificar la dansa.

Notes mentals recordant els quadres de “A place to bury strangers”:

• Naixement: sols al món, com abandonats en un cementiri.
• La vida és perseguir-nos, creuar-nos, cercar-nos, trobar-nos (desconeguts) i intentar conèixer-nos,...
• Evolució: Si l'ontogènia reflecteix la filogènia, cada vida humana mostra l'evolució de l'espècie.
• Viure genera monstres... i fades. I els hem de perseguir, sentir-los, sentir-nos, sentir-nos estranys; tal vegada, ens perseguim, constantment, a nosaltres mateixos.
• L'existència és un llarg cabdell de llana que desfilem en un infinit on no ens trobem mai coneguts; qui sap qui és cert que cal una vida sencera per conèixer-nos i trobar-nos a nosaltres mateixos, i això faria impossible trobar i conèixer ningú altri.
• Pensar / Raonar: som la individualitat envoltats de la massa, de la turba. No és gens fàcil trobar el nostre lloc, deixar d'ésser un desconegut per tothom i entrar dins el grup. Però som un animal social, individus necessitats d'individualitats en col·lectivitat.
  • I en la col·lectivitat trobem l'amistat i l'amor, la joia i la frustració, la vida i la mort, la passió i la traïció, la coneixença i la desconeixença.
• Fins que cau la nit i en la foscor (la soledat) trobem els espills. I podem somniar travessar-los (travessant-nos a nosaltres mateixos, o si més no, les nostres pròpies fronteres i dimensions?).
• Somnis: quin més meravellós somni que volar? Volar en una catifa emparellat? Sí, sempre en companyia, tot i que ens vulguin fer ínfims els espais; fins i tot les catifes voladores.
• Duals: perquè som en el fons ésser duals janos de l'amor i l'amistat que esdevé perfecció en el cercle infinit on no hi ha principi ni final ni de l'una ni de l'altra persona sinó un continum ad infinitum.
• Strangers when we meet... Lluitant per deixar d'ésser-los per a nosaltres i per a qualssevol dels desconeguts.
• Morir: tal vegada dormir... Qui sap si tornar al ventre?
• Seria el dormir del morir somniar? I el somni és un viatge. Potser tot plegat és el somni infinit de viatge etern on deixem d'ésser desconeguts...?

Possiblement, qualssevol de les coincidències amb l'objectiu del creador, RobertoOliván, és l'afortunada col·lisió de dues guspires; sigui com vulgui, vaig gaudir moltíssim deixant-me portar la màgia de l'espectacle. Un altre espectacle que t'agradaria algun dia recuperar, encara que fos en gravació.

Excel·lent el treball artístic de dramatúrgia i creació, musical i especialment de la interpretació de ballarines i ballarins. Gràcies per regalar-nos aquest viatge, onsevulla que hagi estat.

Fitxa artística

Direcció artística Roberto Olivan
Intèrprets Spela Vodeb, Sol Vázquez, Felipe Salazar, Roberto Olivan, Matias Marre
Música Laurent Delforge
Dramatúrgia Roberto Magro
Disseny llums Manu Martínez
Disseny vestuari Roberta Petit
Coproducció Mercat de les Flors, Enclave Arts del Moviment

El café de los Recuerdos

Ahir el Palau de la Música Catalana es recorvertí en el Café de los Recuerdos de la mà d'Ismael Serrano.

I per enèsima vegada vaig enfilar-me fins l'última fila per poder enfilar el camí dels somnis. La d'ahir tornà a ésser, com totes les vetllades musical en la seva companyia, un viatge per deixar-se seduir per les paraules i el poder de la seva màgia corporificant els sentiments.

Del concert d'ahir la primera gran sorpresa fou l'absència d'en Fredi Marugán i la sobrietat musical.

Des de l'interior d'aquest cafè, locus amoenus on trobar les històries viscudes o per explicar, ens narrava la seva pròpia existència que, quasi per art de màgia, és la nostra, perquè cada paraula dita per ell sembla brollar de la nostra ànima amb l'esperit per solcar l'espai fins trobar aquella persona on tot s'inicia i acaba.

Tres hores i mitja de catarsi col·lectiva mitjançant les paraules i la música, muses filles de Lilith, on noves cançons i clàssics del nostre repertori esdevingueren el nostra únic cant, la nostra única bandera. Potser una mica menys polític, en les cançons que no pas en els comentaris, que d'altres vegades, la presència de l'amor i les històries d'un circ de records d'amants, borratxos, ànimes errants, poetes, fantasmes s'entortolliguen amb les nostres pròpies ombres i llums. Els contes esdevenen realitats i l'impossible és allò que succeeix davant nostre.

Com tots i cadascun dels seus concerts em sembla molt més que no pas un concert i una experiència màgicament meravellosa.

Algun dia seré capaç d'explicar tot el que realment la seva música i els seus concerts han significat i signifiquen per a mi. Ara per ara, podríem deixar-ho que cada nou concert és com un festeig i una història d'amor... Recuperar i retrobar algunes de les melodies i les lletres que m'han han captivat les meves tremolors (quasi) descobrint versos que hem deixat en un llimb del llindar de la dimensió desconeguda.

P.S.: Sí, vaig tornar a demanar-li un fill, com després convinguèrem: ja una tradició, que haurem de mantenir.

P.S.II: La meva petita curiositat fou recordar a l'arribar al Palau de la Música Catalana aquell concert de la gira de Los paraísos desiertos a L'Auditori on ens cantà "Qualsevol nit pot sortir el sol", i que ahir nit ens interpretés, amb joia de l'audiència, el Paraules d'amor. Gràcies.

  

 P.S.III: Olga, tens raó, cal convèncer la Raquel perquè vingui als seus concerts.

Epigrama "Al perderte yo a ti"

Molt sovint no calen gaires paraules per a expresar allò que necessitem, més que volem, dir. Aquesta és moltes vegades una de les grans funcions de la poesia.

En l'àmbit de l'amor, i més especialment en els casos de la tràgica fractura irresoluble de l'amor, pot ésser especialment punyent i efectiu saber dir les coses ben dites però amb la concisió d'un escalpel.

Avui us deixo un dels epigrames (1961), una joia entre les joies, d'Ernesto Cardenal. Gaudiu-la i assaboriu-la. Ompliu-vos la boca mentre la reciteu i sentiu l'escalf que abraonarà el vostre cos. Recordeu aquell moment que ara desitjaríeu haver viscut sabent-les i florirà com menys dolorós, o recordeu-les si mai heu de passar un circumstància similar.

A més a més del text us deixo tres enllaços. En el primer trobareu el poema dit per l'autor i en el segon el poema és dit pel cantautor Hernaldo Zúñiga com a previa del famós tema "Procuro olvidarte", en el tercer trobeu la versió musicada del poema per José María Vitier i Martirio.

Al perderte yo a ti tú y yo hemos perdido:

yo porque tú eras lo que yo más amaba

y tú porque yo era el que te amaba más.

Pero de nosotros dos tú pierdes más que yo:

porque yo podré amar a otras como te amaba a ti

pero a ti no te amarán como te amaba yo.

Ernesto Cardenal

La cançó

 

La imatge procedeix d'aquí.

P.S.: Recordeu que la gran fortuna en aquesta vida és trobar la persona amb la què saps que mai viuràs una sensació com aquesta.

Hard Candy

HardCandy és una impressionant pel·lícula que ens torna a demostrar per què el cinema és considerat el setè art. Ens trobem davant una impecable història amb una molt ben treballada i resolta factura i amb unes interpretacions brillants, bé, la de l'Ellen Page és senzillament sublim.

Des dels títols de crèdits, obra de Miki Kato, conjugats amb la música de Molly Nyman y Harry Escott, ens comencen a submergir en la història d'aquesta “petita” caramel. La primera escena (sí, aquest comentari tindrà algunes filtracions, en català parlen de filtracions i no d'spoilers*) serveix per introduir-nos mínimament els personatges que se'ns mostraran ja en tot el seu esplendor a l'escena del cafè, la segona.

Us recomano fervorosament que visioneu aquesta pel·lícula. I si no l'heu vista, no continueu llegint fins que no us hagueu enfrontat a aquesta petita joia de cinema independent.

Quan arriben a la casa del Jeff, el fotògraf professional de trenta-dos anys que viu en un ampli i quasi minimalista espai lumínic, saps que, tot i que no hauries, irremissiblement et sentiràs atret per la Hayley, aquesta lúcida, brillant i encantadora i de magnètic somrís noia de catorze anys. Intueixes que ets davant d'una versió més mefistofèlica de la beautiful girl Marty i que al igual que en Willy no podràs més que sentir-te totalment captivat i subjugat.

El guió és perfecte, la fotografia i el tractament de la llum i de l'ambientació és sublim, els jocs de càmera, amb una predilecció necessària per poder mostrar els sentiments en primer pla, són acurats i els necessaris per dotar a la narració de la profunditat que es cerca, rematada amb un muntatge molt encertat per emmarcar aquesta gran obra. Perquè el gran gol d'aquesta cinta és el seu guió; un guió molt teatral, en el seu més ampli i positiu aspecte per una cinta cinematogràfica, i que es sustenta en una història molt ben treballada i presentada i en dos personatges perfectament dibuixats, i interpretats, que ens van mostrant els seus matisos al llarg de tota la cinta. La pel·lícula no juga a fet i amagar durant la narració, però ens va llançant preguntes, fins i tot contradictòries, com campanes que repiquen llarg temps.

Una vegada has vist el tràiler, per una vegada veiem un tràiler ben fet i que no ens mostra tota la història sinó que serveix per estimular el seu visionat; una vegada vist el tràiler et fas una idea de la història que et serviran en pantalla, una història que a l'inici sembla que podria esdevenir allò que t'imagines, però que comença a mostrar-te un situació amb molts aspectes gens rectilinis i moltes arestes. Potser, i això et succeirà diverses vegades durant la narració, no tothom és qui sembla ésser, o no tot allò que diuen o fan creure és allò que hauríem de pensar. Res més lluny del maniqueisme que aquesta història i la seva narració. Tant és així que el dolent, tot i que estàs convençut que ho és, no et sembla pas, per moments tan dolent, és més, hi ha moments que dubtes si ell no és l'innocent i la seva veritat està sent tergiversada; la seva vessant fosca és denigrant, cas que sigui certa, però cal mostrar-la, i la visió que ens ofereix aquesta cinta, molt més enllà de la història del caçador caçat, ens farà ballar el cap mentre la veiem, sota un plaer malsà, i ens farà plantejar-nos moltes preguntes després. Entre elles, qui és ella? És realment la bona de la pel·lícula o és un altra apreciació subjectiva alterada?

A mesura que avança el guió et trobes totalment immergit en la història, i fins a tal punt són bones les actuacions que la veritat que has cregut, aquella que sosté la Hayley, comences a dubtar si no serà cert el que afirma en Jeff... I sí, qui és ella? I què farien tu davant d'ella, t'hagués visitat voluntàriament o no... Si t'ho narrés la creuries? O preferiries creure'l a ell? No prenguis partit, deixa't que la història succeeixi i no jutgis, viu-la.

És d'agrair la versió amb dvd tan completa en extres: comentaris del guionista i del director, de l'actriu i l'actor, escenes eliminades, juntament amb l'així es va fer i un altre documental al voltant de la pel·lícula.

No és gens d'estranyar que fos seleccionada per Sundance o que a Sitges guanyés Millor pel·lícula, guió i el premi del públic entre d'altres premis i nominacions.

Tota una joia que no us podeu deixar perdre. Tinc moltes ganes de tornar-la a gaudir.

P.S.:Estic convençut que aquesta pel·lícula em continuarà semblant genial cada vegada que la vegi i que pot arribar a inspirar-me més d'un i més de dos escrits.

P.S.II: Un altra dia, possiblement, us tornaré a parlar de la pel·lícula. Qui s'anima a fer un visionat conjunt?

Tres històries d'amor, sexe i ràbia GRÀCIES

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.

Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.

Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...

TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA

El proper 18 d'agost estrenarem el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", per les festes de Gràcia, a la llibreria Pequod.

A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja. Ens acompanyarà a la guitarra Alejandro Cano.

Aquí teniu el vídeo de presentació:







I aquí un petit tast:

Us hi esperem a tots!


P.S.: per si voleu fer difusió via facebook, us enllaço l'esdeveniment.

Cançons de la veritat oculta

Un conte ple de màgia amb final feliç.

Així podríem resumir la vetllada que acabem de viure a L'Auditori on la Judit Neddermann, acompanyada de set gran músics, sota la direcció del Genís Bou, ens han presentat onze temes compostos per músics de l'escena independent catalana basats en onze relats del gran autor Pere Calders.

Sembla curiós, però tot i tenir un llistat d'onze compositors diferents, l'espectacle es veia unitari, sense que això signifiqui que no hi ha diferències compostives en la música actual, ans al contrari, podies jugar, i era força fàcil en alguns moments encertar, qui havia composat la cançó.

Trobo un gran encert homenatjar un dels escriptors cabdals de la nostra literatura, en el centenari del seu naixement, amb un activitat cultural com aquesta: donar llibertat a músics per inspirar-se en els seus contes i crear cançons per ésser interpretades per una banda creada ad hoc. A més a més, si afegim les imatges de la pròpia família Calders, presents avui a la sala, per donar color a les interpretacions, resulta una nit de conte, de conte màgic amb aquest toc tan propi de Pere Calders.

La sensació és tan positiva que des d'aquesta nit la nova lectura serà Cròniques de la veritat oculta.

Sincerament he gaudit molt (gràcies Edu per fer-ho possible). Crec que només faltaria que el concert s'hagués enregistrat (crec que alguna ràdio o televisió potser l'emet en diferit) per posar-lo a la venda, especialment si fos amb dues versions: el directe i les originals del compositors.

Cançons de la veritat oculta

Els contes de Pere Calders es transformen en cançons

Amb la veu de Judit Neddermann
Direcció musical i arranjaments: Genís Bou


Judit Neddermann: veu
Andrés Tosti: trompeta i flughelhorn
Sidru Palmada: trombó
Genís Bou: saxo tenor i flauta
Vic Moliner: baix elèctric i contrabaix
Adrià Plana: guitarra elèctrica i acústica
Eloi Escudé: piano i teclats
Aleix Bou: bateria

Cançons escrites i composades per Jaume Pla (Mazoni), Maria Rodés, Pere Agramunt (La Brigada), Joan Pons (El Petit de Cal Eril), Joan Colomo, Vicky de Clascà (Bikimel), Guillem Caballero (Els Surfing Sirles), Mireia Madroñero (Miss Carrussel), Ramon Faura (Le Petit Ramon), Pau Guillamet (Guillamino) i Jordi Lanuza (Inspira).


Imatges originals de Pere Calders
Edició i realització: Raúl Cuevas

Una producció de Bankrobber i l’Auditori
Estrena: 4 de maig a l'Auditori (Barcelona)

Confessions (Kokuhaku)

Venjança.

Ni l'honor ni el plaer. Sols venjança.

Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.



Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)



Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.



És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.



Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.



Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.



A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.



Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.



A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.



Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.




Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.



Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.

El azul es un color cálido

Hi ha llibres que saps que t'agradaran abans de llegir-los. El azul es un color cálido (Le bleu est une couleur chaude) de Julie Maroh n'és un.

Quan sostens el llibre a les mans la seva portada ja et captiva.

Una esquena pot ésser un món infinit, ple de replecs on s'amaguen els somnis esdevinguts records i les melangies de futur. Hi ha les carícies i la pell trencada, les cicatrius i els dibuixos. Aquesta esquena és d'Emma, de qui la Clem, la nostra protagonista dirà dels seus blaus cabells:

El meu àngel blau

Blau cel

Blau riu

Font de vida

Només començar la història sents un cop de puny a l'estómac. Les quatre primeres pàgines, tot i que el cop el reps a les quatre vinyetes de la primera pàgina, esdevé la tragèdia; i, si habitualment, aquestes tragèdies inicials per narrar una història només et situen, aquí ja reps la fiblada del dolor. Un dolor que al final de l'obra et farà tant de mal que ploraràs. Ploraràs tot el dolor de la història i tot el teu propi dolor. Ploraràs, esbossant un somrís per la felicitat buscada i el record etern del instants de plaer i joia.

Passada aquesta primera presa de contacte amb la història, farem un salt en el temps fins l'octubre del 1994, el dia dotze, la nostra Clem -una vegada llegida la història tant ella com l'Emma passen a formar part de la nostra pròpia motxilla existencial- compleix quinze anys. Inicià uns diaris que anirem seguint al llarg de la història. Viurem tres anys gràcies als seus diaris. Els viurem amb un dibuix en blanc i negre ple de color i matisos, ple de detalls de llums i ombres; l'únic color serà el blau dels ulls i els cabells de l'Emma. Cent vint pàgines que viurem essent la Clem. La història està narrada de forma tan perfecte que esdevenim la jove protagonista i les seves sensacions són les nostres, els patiments ens estremeixen de dolor i els gaudis ens estremeixen de plaer. Tremolarem en veure aparèixer l'Emma, ens odiarem pel què significa i ens gaubarem en el que esdevindrà. Solcarem llegint embarcats en la nostra ànima les mars dels diaris regolfats de la Clementine.

Una el·lipsi temporal ens durà fins el final del 2008, present de la nostra història. El blanc i negre deixa pas a uns colors gairebé difosos com aquarel·les sota la pluja. Trenta pàgines per desenvolupar la catarsi final. Per mossegar-te els llavis i per sentir el plaer quan te'ls mosseguen, per acaronar i sentir l'estremiment quan t'acaronen, per sentir quan batega el cor accelerat i quan s'atura davant el temps infinit, per sentir la remor de la platja i per deixar-te bressolar per les onades eternes; per deixar d'ésser nosaltres i plorar essent Clem, per sentir tot el que Emma sent...

Ningú podria afirmar que viure és fàcil; que l'amor, la seva cerca i conquesta, no és un treball de Sísif; que l'acceptació és, de vegades i massa sovint, quelcom molt més difícil que no pas ens pensàvem; ni que els nostres somnis d'infantesa poden trencar-se en mil bocins, però entre plors i somrisos no cal que esdevinguin malsons sinó que poden ésser el descobriment d'un nou món que podria ésser la nostra terra. I sí, el blau pot ésser un color càlid...

Només puc dir que la novel·la gràfica de Julie Maroh és una autèntica joia. Una obra sublim que recomano fervorosament a tothom.

La plaça salvatge

La plaça salvatge ( Det vilda torget -1983-) de Tomas Tranströmer, en traducció de Carolina Moreno Tena, és una petita col·lecció de sublims versos; petita per la seva quantitat, però ingent per la qualitat.

Ja sigui amb breus poemes, poemes en prosa o en poemes més llargs, hi ha una subtilitat surant a cadascuna de les paraules, i una fondària amagada on pots trobar el teu reflex nedant entre les abraçades de la llum i la foscor.

Els seus versos són plens d'una intel·ligent reflexió vestida de gala la millor dolçor de la poesia. Cap paraula és sobrera i no trobes en falta cap carícia del text. Subtilitat i una realitat quasi surrealista es donen la mà per dur-nos de passeig entre els nostres propis viaranys i la natura que ens envolta. Entre la felicitat i la melangia. Sublim com la metàfora del títol...

Moltes passes entre anemones formant gargots de foc fins l'estació on uns ulls de satèl·lit escriuen la resposta a una carta mentre els records em veuen copsant la mirada de l'hivern convertint les postals negres en seminaris dels somnis.

Postludium

Jag släpar som en dragg över världens botten.

Allt fastnar som jag inte behöver.

Trött indignation, glödande resignation.

Bödlarna hämtar sten, Gud skriver i sanden.

Tysta rum.

Möblerna står flygfärdiga i månskenet.

Jag går sakta in i mig själv

genom·en skog av tomm rustningar.

Postludium

M'arrossego com un ruixó pel fons del món.

Tot el que no em cal s'hi enganxa.

Indignació cansada, resignació ardent.

Els botxins cullen les pedres, Déu escriu a la sorra.

Cambres callades.

Els mobles a punt d'aixecar el vol al clar de la lluna.

Entro lentament a dins meu

a través d'un bosc d'armadures buides.

Havent llegit aquests versos es pot entendre que se li hagi concedit el premi Nobel de Literatura l'any 2011.

Sílvia Pérez Cruz homenatja el seu pare

El proppassat divendres 11 de novembre de 2011 la cantant Sílvia Pérez Cruz feia un concert a la barcelonina Sala Capitol, dins del VollDamm Jazz Festival de Barcelona, que era un continuum del realitzat la vesprada anterior a Girona dins del Festival de Tardor de Catalunya Temporada Alta.

Els dos concerts eren un homenatge al seu pare, Càstor Pérez, músic i estudiós de les havaneres del qual el dia 10 es complia un any de la seva mort i el dia 11 hauria fet 56 anys. Per això la cantant de Palafrugell, possiblement la millor veu actualment a casa nostra, va decidir retre-li el millor homenatge possible: dos concerts oferint el bo i millor del seu repertori, a l'espera de la publicació del seu primer disc en solitari (amb futura presentació al Liceu).
Musicalment fou arropada per Mario Mas i Raül Fernández (Refree) a la guitarra, Joan Antoni Pich i Oriol Aymat al violoncel, Olvido Lanza al violí, Bernat Bofarull a la viola, Igor Cortadellas al corn anglès, Miquel Àngel Cordero al contrabaix iAlex Tobías a les percussions així com els integrants de Coetus a la percussió per dos temes que posaren la pell de gallina encara més i la sorpresa de la presència de Toti Soler per intepretar "He mirat aquesta terra".

Del concert no és pot fer una crònica, era una experiència sensorial única, d'un misticisme desbordant i desbordat. La seva veu, i la seva particular forma de convertir-la en art omplia tots els racons de l'espai i ens acaronava la pell mentre se'ns posava de punta de com fruïem i gaudíem estorats davant tal magnificència.

Els músics demostraren com és possible la connivència dins d'un escenari, fent que allò semblés una jam session d'emocions i sensacions plaents.

És molt difícil destacar alguns moments, però Gallo rojo, Gallo negro fou absolutament sublim, Alfonsina i el mar transmetia tota la tràgica bellesa de la situació, He mirat aquesta terra eriçava tots els teus sentits, Corrandes d'exili et feia plorar sentint la desesperació, Vestida de nit era el cim per tancar la nit...

Foren gairebé dues hores d'un gaudi extrem, el millor homenatge que es pot fer a una persona estimada.

A falta d'imatges del concert, alguns vídeos:










També us deixo:

article a El País previ als concerts
comentari respecte els concert a Ara
opinió a ElPuntAvui respecte el concert a Girona
crònica a Ara del concert a Barcelona