Reflexions respecte "A place to bury strangers"

Diu la saviesa popular que una imatge val més que no pas mil paraules, i aquest fou un nou cas per -ho. A place to bury strangers ens arribà veient l'informatiu, i algunes de les seves imatges ens captivaren: “Fa temps que no anem a veure dansa. Sembla interessant”. I decidírem comprar les entrades. El cert és que l'obra ens agradà, a la Raquel i a mi, moltíssim. Algunes imatges eren realment captivadores i et feien desitjar ésser una de les persones que dansaven pel linòleum.

Possiblement de les arts, la vessant dels moviments gràcils inspirada per Terpsícore, sigui la més etèria i volàtil, la més fugissera dins l'enteniment; però aquestes mateixes característiques la capaciten per inspirar el públic a somniar i deixar la imaginació crear interpretacions de les imatges en moviment que hom pot gaudir, o simplement, deixar-se anar i fruir de la meravella dels cossos en perfecta dansa, els cossos esculpits pels moviments.

El llistat que segueix narra el viatge que la coreografia de A place to bury strangers em féu realitzar mentre gaudia veient els cossos corporificar la dansa.

Notes mentals recordant els quadres de “A place to bury strangers”:

• Naixement: sols al món, com abandonats en un cementiri.
• La vida és perseguir-nos, creuar-nos, cercar-nos, trobar-nos (desconeguts) i intentar conèixer-nos,...
• Evolució: Si l'ontogènia reflecteix la filogènia, cada vida humana mostra l'evolució de l'espècie.
• Viure genera monstres... i fades. I els hem de perseguir, sentir-los, sentir-nos, sentir-nos estranys; tal vegada, ens perseguim, constantment, a nosaltres mateixos.
• L'existència és un llarg cabdell de llana que desfilem en un infinit on no ens trobem mai coneguts; qui sap qui és cert que cal una vida sencera per conèixer-nos i trobar-nos a nosaltres mateixos, i això faria impossible trobar i conèixer ningú altri.
• Pensar / Raonar: som la individualitat envoltats de la massa, de la turba. No és gens fàcil trobar el nostre lloc, deixar d'ésser un desconegut per tothom i entrar dins el grup. Però som un animal social, individus necessitats d'individualitats en col·lectivitat.
  • I en la col·lectivitat trobem l'amistat i l'amor, la joia i la frustració, la vida i la mort, la passió i la traïció, la coneixença i la desconeixença.
• Fins que cau la nit i en la foscor (la soledat) trobem els espills. I podem somniar travessar-los (travessant-nos a nosaltres mateixos, o si més no, les nostres pròpies fronteres i dimensions?).
• Somnis: quin més meravellós somni que volar? Volar en una catifa emparellat? Sí, sempre en companyia, tot i que ens vulguin fer ínfims els espais; fins i tot les catifes voladores.
• Duals: perquè som en el fons ésser duals janos de l'amor i l'amistat que esdevé perfecció en el cercle infinit on no hi ha principi ni final ni de l'una ni de l'altra persona sinó un continum ad infinitum.
• Strangers when we meet... Lluitant per deixar d'ésser-los per a nosaltres i per a qualssevol dels desconeguts.
• Morir: tal vegada dormir... Qui sap si tornar al ventre?
• Seria el dormir del morir somniar? I el somni és un viatge. Potser tot plegat és el somni infinit de viatge etern on deixem d'ésser desconeguts...?

Possiblement, qualssevol de les coincidències amb l'objectiu del creador, RobertoOliván, és l'afortunada col·lisió de dues guspires; sigui com vulgui, vaig gaudir moltíssim deixant-me portar la màgia de l'espectacle. Un altre espectacle que t'agradaria algun dia recuperar, encara que fos en gravació.

Excel·lent el treball artístic de dramatúrgia i creació, musical i especialment de la interpretació de ballarines i ballarins. Gràcies per regalar-nos aquest viatge, onsevulla que hagi estat.

Fitxa artística

Direcció artística Roberto Olivan
Intèrprets Spela Vodeb, Sol Vázquez, Felipe Salazar, Roberto Olivan, Matias Marre
Música Laurent Delforge
Dramatúrgia Roberto Magro
Disseny llums Manu Martínez
Disseny vestuari Roberta Petit
Coproducció Mercat de les Flors, Enclave Arts del Moviment