Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistats. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris amistats. Mostrar tots els missatges

dijous, de febrer 15, 2018

Succeí (escrit per a en Xavier Perramon)

El proppassat 1 de febrer, un geni molt especial anomenat complí 50 anys, i els seus companys es conxorxaren per regalar-li algunes paraules de felicitació.

Avui us faig a mans l'escrit, una mica "paranoic" (podia ésser d'alguna altra manera) que vaig dedicar-li. Espero que us agradi. Podeu jugar a trobar les referències; fins i tot, a trobar-li un sentit i, si ho feu, explicar-me'l xD.


Succeí. L’evolució no ho hauria previst mai, però la intel·ligència artificial ho va aconseguir: va fer el salt d’espècie. Tal vegada Déu no jugava pas a daus, però la calamitat feu que les joguines s’alcessin contra els aprenents de Prometeu. I no, no succeí pas en una galaxia molt, molt llunyana; succeí dins d’una bala blava.
Tal volta, ara només resta que en Tom marxi cap a l’espai i qui sap si trobarà en Kirk si en HAL no pren el comandament. La República pràcticament és desapareguda. Només uns pocs alumnes d’un reduït grup de genis planeja la resistència. No foren pas el trífids, ni hi haurà mags amb cicatrius per voltar l’spin del destí. L’última guspira pot ésser una càrrega de brigada lleugera; qui serà el poeta que preguntarà als ulls dels infants “com ho podien ells saber, petit rebel?”.
Els androides continuaven cercant psiquedèlics amb què somniar horitzons d’on vindran pluges suaus quan els vaixells pirates assaltaren les assegurances del poder: els klickys havien esdevingut vius. Naixien més figuretes que nadons, i volien recuperar un món de somnis i no pas de malsons corporificats. El motí no faria presoners.
Els últims supervivents consultaren l’oracle. Lo Gat diu: We can be heroes, just for one day...

Natxo Barrau i Salguero
Barcelona i Calella gener 2018

P.S.: va ésser un plaer aprendre de tu, geni, a exercir de docent.

divendres, de juny 21, 2013

La vida com uns gronxadors

Fa uns dies acomiadàvem el curs dels alumnes de segon de Batxillerat de l'Escola Pia Nostra Senyora i el nostre coordinador de batxillerat en el seu discurs inserí els següents versos de Fabio Morábito; ara que sóc jo qui deixa aquesta centenària casa aprofito per recuperar tan belles i sàvies paraules.



Los columpios

Los columpios no son noticia,
son simples como un hueso
o como un horizonte,
funcionan con un cuerpo
y su manutención estriba
en una mano de pintura
cada tanto,
cada generación los pinta
de un color distinto
(para realzar su infancia)
pero los deja como son,
no se investigan nuevas formas
de columpios,
no hay competencias de columpios,
no se dan clases de columpio,
nadie se roba los columpios,
la radio no transmite rechinidos
de columpios,
cada generación los pinta
de un color distinto
para acordarse de ellos,
ellos que inician a los niños
en los paréntesis,
en la melancolía,
en la inutilidad de los esfuerzos
para ser distintos,
donde los niños queman
sus reservas de imposible,
sus últimas metamorfosis,
hasta que un día, sin una gota
de humedad, se bajan
del columpio
hacia sí mismos,
hacia su nombre propio
y verdadero, hacia
su muerte todavía lejana.



Font de les imatges: Ran Xia i Las voces del silencio.

dilluns, d’abril 15, 2013

17 d'abril: Tres històries d'amor, sexe i ràbia (2ª edició)



El proper 17 d'abril a les 19:00 tornem a presentar el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", a la Biblioteca Josep Miracle de Barcelona (C/ Reis Catòlics, 16-34).

Si vols (tornar a) viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers, tots ells musicats, no et pots perdre


TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA


a
càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja acompanyats a la guitarra per Alejandro Cano.



Per aquesta data tenim vàries sorpreses que anirem revelant poc a poquet, per ara, només comentarem que vam fer-nos una sessió de fotografies per dos motius: un promocional i l`altre literari.

divendres, de març 08, 2013

Contrafabulario ilustrado (avui a la venda!)

El divendres 8 de març es publica el llibre Contrafabulario ilustrado on Maribel Carod il·lustra microrelats i relats curts de 19 diferents autors. Els contes han estat creats expressament per aquesta obra sota el paraigües de mostrar una imatge de la tan comentada "crisi".


Com es diu a la pàgina web de l'editorial Underbrain Books:


Abrid bien los ojos. Estáis a punto de veros reflejados en el espejo neurótico del futuro más cercano. Con el apoyo de diecinueve apasionados escritores, Maribel Carod alza la voz para dar vida a los nuevos arquetipos surgidos del armagedón financiero.


Contiene microrrelatos de Sabrina Rodríguez, Natxo Barrau i Salguero, Maribel Ruiz, Javier López Menacho, Isabel Baeza Varela, Jesús Sánchez Tenedor, Marta Valsecchi, Sergi G. Oset, Fer Navarro, Olga Gallego, Igor Kutuzov, Jacint Casademont, Alejandro Cano, Ainhoa Rebolledo, Víctor García Tur, Diego Marín Hernández, Juan José Castro González, Ideas y Pako Belmonte. Prólogo y edición coordinada por Patricia Muñiz



I sí, heu pogut llegir el meu nom! Tinc l'honor de participar a l'obra. Un microrelat perfectament, com tot el llibre, il·lustrat.



Les presentacions oficials del llibre es faran a:
Madrid, Fnac Callao, 10 de març.
Barcelona, sala Miscelanea, c/. Guardia número 10, 15 de març.

A la presentació a Barcelona també hi haurà una exposició amb els treballs de la Maribel Carod.

Esteu tots convidats. Aquí us deixo l'enllaç a la convocatòria de l'esdeveniment a facebook.


Us deixo també l'enllaç del comentari que fa en Sergi G. Oset, un dels autors així com l'entrevista a la Maribel Carod al blog de rtve

Jo si fos vosaltres, no el deixaria perdre!!!





dissabte, de març 02, 2013

Enyoro el river Dee




Enyoro el river Dee,
enyoro els somnis
de nostàlgia de futur
que significà.
Aquells desigs
ja no poden
esdevenir reals,
afortunadament;
però, de vegades,
jugo a imaginar
què podria haver esdevingut,
com si la nostàlgia
fos set
i es pogués beure
en xarrups de melangia
en gots d'un altre vidre vital.


Natxo Barrau i Salguero
Dewi Sant 2013
BCN 1/I/2013


dimecres, de gener 02, 2013

Play room

El passat novembre es feia a la Llibreria Pequod la presentació dels vídeos publicitaris de la novel·la Play room de Patrícia Muñiz. Confesso que els dos book trailers em feren venir moltes ganes de tenir el llibres a les mans i poder-lo llegir.





El primer book trailer de la novel·la:


El segon book trailer:




A posteriori, el 19 de desembre es fa la presentació del llibre a la FNAC Arenes -amb la fortuna d'haver pogut llegir la novel·la prèviament.


Ara és molt possible que les ganes et remoguin per dins amb ganes de tenir el llibre, bé, aquí pots llegir el primer capítol i llavors les ganes et bulliran per dins.


A partir d'aquí, si no has llegit la novel·la i vols fer-ho, segur que sí, si no, llegeix el primer capítol i canviaràs d'idea; deia que si no has llegit la novel·la, atura't i espera a haver-ho fet, perquè et trobaràs tot una sèrie de filtracions.

Qui consideri que Play room és una novel·la eròtica està fent una reducció injusta. A més a més, què és una novel·la eròtica? Aquella en la què la trama o part de la trama presenta una càrrega eròtica?, cal que sigui explícita? Definiríem Anna Karènina com una novel·la romàntica –un terme massa bescantat–? Bé, possiblement, el terme triat per fer la promoció de "novel·la de misteri eròtic" és força més descriptiu. En el fons, com quasi totes les històries no deixa d'ésser una cerca de la pròpia persona i del propi lloc en el món.


Un món, que no deixa d'ésser captivador per la seva versemblança i semblança, per distopia* propera, amb el nostre món cada vegada més fosc tot i l'aparent llum; llum generadora d'ombres. I és en aquestes ombres on hi juga, o balla una dansa (macabrament eròtica o eròticament macabra?) la història de Seila Dor. Ella, la nostra protagonista, somnia ésser escriptora i creu que ara sí, gràcies a la iniciativa de Play room i l'ajuda del prestigiós escriptor Esteban Rey podrà reeixir; però tota llum genera ombres i tota ombra és generada per alguna llum.


Amb un estil directe i sense gaires concessions a la galeria, sense significar que no hi hagi destil·lats de poesia en la prosa, l'autora ens submergirà en una interessant trama que cada vegada sembla enfosquir-se més, on l'amistat, l'amor, l'erotisme i el sexe aniran mostrant les seves dues cares. I parlant de rostres, si heu visionat els tràilers no podreu no visualitzar els personatges amb altres rostres.


M'encanta la idea de Play room, el concepte domòtic. Ho trobo el més gran encert de la novel·la, i una idea molt suggeridora, tant a nivell sensorial com del nostre més proper futur. Aquesta màquina amb capacitat de generar, des de la seguretat d'on no succeeix res, com a realitats, aparents?, les nostres fantasies. M'agrada jugar a pensar en les mil-i-una voltes, com en el seu fosc i terrorífic passat, que es poden donar a aquest giny. Des de dubtar si realment succeeixen o no les fantasies, o a quins àmbits podrien escampar-se. Reconeixent aquesta fascinació per l'enginy del playroom, em pregunto si acabaria esdevenint el “playroomisme” una parafília. I si playroom com a concepte és sublim, anomenar Puck el seu cervell central és sensualment sinistre.


Tornant a la novel·la, la història s'inicia amb un primer capítol molt engrescador. En ell apareix la Seila narrant la primera sessió amb playroom. Ja tenim pràcticament tots les personatges i la sexualitat ja ha pujat molt la temperatura de la lectura. I s'ha de reconèixer: acabes el capítol amb moltes ganes de saber com continua. Vols conèixer aquesta història que t'estan narrant en primera persona a tu i només a tu.


I a patir d'aquí... Continua llegint, que la novel·la paga la pena. Recorda que hi hi filtracions de la història en el text, aixi que millor llegeix-te la novel·la i després seguim xerrant. T'ho recordo perquè no fos cas que degut a les meves paraules no creguis que aquesta és una relació SSC (segura, sensata, consentida).


Trobo tot un encert que a la presentació de playroom ens parlin del concepte SSC, sorneguera astúcia de l'autora per recordar-nos que la nostra protagonista, i per extensió, nosaltres amb ella, no ens hi sentirem pas així. Ni l'amor, ni el sexe, ni les relacions comercials ho són; però tractem de viure, i de fer-nos-ho creure, en un món que aixi ho pugui aparentar. I són aquestes, les aparences, una altra peça important en la trama de la nostra història. Ni res és allò que sembla; ni sempre ens enganyen els sentits, ens deixem enganyar.


Toparem amb uns personatges perfilats perquè tinguin pes i els corporifiquem segons les nostres pròpies experiències; una trama de thriller sense sorpreses injustificades, tal vegada una mica ràpida en la seva successió dels fets, però potser és només una parafília textual meva; erotisme en unes sessions de playroom que no voldríeu finalitzar (teniu els cinc, sí els cinc, sentits preparats, poden estar alerta i relaxats?) barrejat amb la grisor de la realitat més quotidianament real, i tot amb gotes de misteri, ciència ficció distòpica i novel·la negra.


No caldria divagar més, trobo Play room un llibre atractiu i una lectura recomanable: una barreja de misteri i erotisme amb una dosi de ciència ficció on els seus personatges no fan res més que tractar de cercar el seu lloc món i pensar si són capaços de gaudir i com i amb qui o què podrien aconseguir-ho. És una novel·la concisa, ràpida, directa, on les coses es narren tal i com es viuen, on les aparences són aparences.


Dues preguntes li llençaria a l'autora: qui seria la teva banda sonora per acompanyar la lectura? I, quin seria el teu càsting per adaptar a la televisió, o fins i tot teatre, la història?


I a vosaltres us en llenço una altra: desitjaríeu ésser conills porquins de l'experiment play room?


No puc tancar el comentari sense regalar-vos algunes de les frases que més m'han agradat de la novel·la. Gaudiu, i si us atreviu, playroomejeu.



¡Fertilidad! Esa era la palabra clave. Que del repiqueteo frenético de sus dedos brotaran palabras para ella era comparable a unos pechos rezumando leche. Escribir aliviaba la punzante imperfección de su vida.


Se había excitado tanto que sus jugos se habían liberado como los de una fruta exprimida. Se deshacía sin control. Su sexo era un muñeco de nieve derritiéndose bajo el influjo erótico del experimento.


Lamentable Seila descendiendo en un ascensor de crital transparente hacia las llamas del Infierno.


Al principio es salado y marino. Recuerda al sabor que te queda en la boca cuando nadas en la playa. Pero después se vuelve dulzón, como una fruta exótica. Diría que sabe a comer piña madura al lado del mar. Así sabe mi sexo.


Mira a tu alrededor, todo el mundo tiene sus tragedias y no van por ahí cargando con esqueletos.


Y para nuestra sorpresa, descubrimos que lo mejor del invierno era todo el tiempo que teníamos para contemplar el mar.



Sí, podem concedir-ho: Play room és una novel·la romàntica... en el seu estil.




Com a addenda, us enllaço una entrevista a l'autora i us deixo dos vídeos per a què gaudiu de la cançó "Asuir, borrar y reescribir" del segon book trailer. En el primer interpretada pel seu compositor, Manel Cano i en la segona, la versió íntegra del book trailer per Carrie Lewis:






*terme no normatiu, encara.

 P.S.: les fotografies són de la jornada de presentació a la FNAC.

No podia acabar aquesta entrada sense deixar per escrit que fou tota una sorpresa i un ingent honor veure el meu nom, i el de la Raquel, en els agraïments del llibre. WOW! Gràcies!!!

dijous, d’agost 23, 2012

Vaig ésser un bufó? (Postcard to Bangor IV -1a part de les memòries d'un burlesc-



Passes despullat davant l'espill, un mirall tot púdic que tanca els ulls per no veure les teves nueses, però que saps que mai no ho faria pas per perdre cap detall del teu interior, i penses si això no serà una transmigrada tradició inserida en la més pretèrita reptiliana part de la nostra ànima.

Sí, encara que no ho sembli, o tal vegada sí, qui sap, això podria ésser, potser, unes notes mentals escrites per una Postcard to Bangor.

Crec fermament, des de la molt científica posició que no existeixen reencarnacions ni fenòmens similars com una consciència social, que entre d'altres aspectes que he viatjat com si travessés forats de cuc desteixint l'entramat del temps i l'espai; i sí, vaig ésser un bufó. Aplicant la navalla d'Occam el probablement possible és que fos un bufó que mig nu cantés malament, essent la meva existència un nuu més enllà de l'horitzó, perquè la meva vida perillava a cada paraula.

Ara algú podria acusar-me de col·laboracionista, emperò, n'hi ha coses que sempre seran impossibles. Sóc qui sóc, i mai he estat qui no era i mai no vaig ésser qui era; oh, no us preocupeu, vaig ésser massa temps fum, vaig ésser l'espasa i el foc. No fou gens fàcil sobreviure a les meves assemblees, jo i les meves circumstàncies: sí, tots els meus jo; però no era això que m'esdevenia agent doble, bé, de fet em feia esdevenir agent múltiple, pluralitat en la multiplicitat de la unitat. Algun dia aconseguirem segar arran les cadenes!

Entre els perills de joglars i trobadors havia de resistir per fer caure jous en àpats pantagruèlics afilant l'enginy (com si no, subhastes diables en plena nit?) per sobreviure mirant l'abisme que contempla l'abisme; podien intentar escriure la història, però algú havia d'atiar el foc per fer tòrcer els renglons. La millor fotografia no és la que resta per fer, és aquella que somniaràs cada nit sense recordar-ho, fins que la trobis: t'atreviràs a fer-la esdevenir realitat?



Quan mori i em vulguin fer l'autòpsia, no trobaran les meves vísceres, hauran migrat en un vaixell sense rumb etern, però si algú explorés les meves mans, trobaria el meu cor entregant-te la meva llibertat.

Vols jugar un joc amb mi? Imagina't mig despullada envoltada de gent més o menys desconeguda. Ara tracta d'esbrinar què en pensarien de tu...


Potser en el fons, només m'he convertit en el fum que cremava en el vaixell del missatge dins l'ampolla i he sorgit al sentir una cançó que em feia recordar el meu passat. L'havia cantada abans d'haver-ho viscut!




imatges: la primera, la segona, l'última.

dilluns, d’agost 20, 2012

Tres històries d'amor, sexe i ràbia GRÀCIES

Ho vàrem fer!

I l'experiència fou molt positiva...

Sí, Tres històries d'amor, sexe i ràbia esdevingué el passat dissabte 18 d'agost a la llibreria Pequod. I ho vàrem gaudir plenament i bella. Es creà un ambient màgic a la llibreria tant a nivell del públic que hi era a dins com amb els vianants que ens descobrien per l'aparador i l'altaveu.


Els poemes foren desgranant-se amb l'acompanyament de la música que l'Alex havia compost ex-professo i la gent gaudia i es deixava seduir per les tres plomes que corporificaven en les nostres veus. Hi ha força històries ara a escriure d'aquesta escenificació, però potser em quedaré amb el record de la sensació de gaubança que ens abraçà al acabar i sentir la calor del públic i la seva joia.

Vàrem viure moments tendres d'amor, les intenses sensacions del sexe i l'odi de la ràbia, així com uns versos més metafísics com en un nou ressuscitar de l'univers. Em delectà compartí versos amb la Raquel Riba i la Patricia Muñiz, i ésser musicat per l'Alejadro Cano Vilavendrell. Fou un plaer que la Llibreria Pequod esdevingués el vaixell per solcar les nostres imaginacions i dur-nos singlant universos paral·lels gràcies a les nostres paraules.



Òbviament, un espectacle com aquest no es crea de la nit al dia, calen hores (sense comptar les moltes viscudes per rebre la inspiració de les muses)  per aconseguir emmetxar totes les peces; però, estranyament, ha estat un procés força ràpid i compenetrat per aconeguir-ho. A nivell personal era la primera vegada que declamava acompanyat i amb música i el cert és que em vaig sentir molt còmode. Fou una experiència meravellosa.

Només puc agrair a les persones que em val voler fer partícip d'aquesta experiència i agrair les persones que s'atansaren fins la llibreria i els elogiosos comentaris que reberem, així com els ànims sincers d'aquelles persones que no pogueren assistir.


Tres fragments del recital gravats per @lamevaperdicio (Sergi G. Oset)







Les sensacions foren tan agradoses per totes bandes que sembla que no serà l'unica escenificació de Tres històries d'amor, sexe i ràbia.Serà un gran moment tornar a plantejar-se omplir l'espai de paraules perquè l'audiència les faci seves...


dilluns, d’agost 13, 2012

TRES HISTÒRIES D'AMOR, SEXE I RÀBIA

El proper 18 d'agost estrenarem el recital "Tres històries d'amor, sexe i ràbia", per les festes de Gràcia, a la llibreria Pequod.




A càrrec de Natxo Barrau i Salguero, Patrícia Muñiz i Raquel Riba i Raja. Ens acompanyarà a la guitarra Alejandro Cano.



Aquí teniu el vídeo de presentació:







I aquí un petit tast:











Us hi esperem a tots!


P.S.: per si voleu fer difusió via facebook, us enllaço l'esdeveniment.

dilluns, d’abril 02, 2012

Paco Ibáñez en concert. Gràcies!

El passat divendres el gran i absolutament necessari en estos días inciertos Paco Ibáñez oferí un concert al Casino de l'Aliança del PobleNou. Gràcies a la Raquel per fi he aconseguit poder veure'l en directe.



És curiós, però per parlar d'un concert basat en la poesia manquen paraules per poder explicar la sensació allà viscuda.



La seva veu característica, com la seva negra vestimenta i la seva particular forma de tocar, ens transportaren per la història de la poesia i ens mostraren com no podem abandonar cap lluita.


El concert començà amb Coplas a la muerte de su padre de Manrique, una peça que des del 2003 té una significació especial per a mi. Fou com immergir-se de cop. I llavors després vindrien tota una sèrie de clàssics imprescindibles i necessaris com Andaluces de Jaén, Como tú, Érase una vez, La mala reputación, Palabras para Julia, Me lo decía mi abuelito o A galopar durant les dues hores i vinte que durà el concert.




No podem obviar les mil i unes anècdotes i comentaris que les seves intervencions generaren, com la batalleta de defensar l'ús de les llengües pròpies i de sentir-se català que féu a Burgos presentant una vegada la cançó A galopar. A més a més, cal agrair les col·laboracions que hi hagué durant el concert, especialment la de la Marina Rossell.

I és molt interessant ressenyar que Paco Ibáñez cantà en sis idiomes: castellà, gallec, èuscar, francès, català i llombard. Quantes persones poden oferir aquesta riquesa? I per cert, podria fer-ho més sovint en català: especialment si ho aconsegueix amb tant savoir faire com la seva musicació espriuana.


Per a mi fou una experiència, amb la pell de gallina moltes vegades, poder cantar, per fi!, aquestes cançons en un concert seu. Gràcies Raquel!

Si algun però es pot posar al concert fou el fet que no interpretés la molt necessària La poesía es un arma cargada de futuro. Però el públic la cantàrem sortint del concert.

P.S.: la primera entrada d'aquest blog fou La poesía es un arma cargada de futuro.

divendres, de gener 13, 2012

aforisme al voltant d'ésser qui som


De vegades les idees brollen del cap qui sap per què, aquesta vegada fou conseqüència d'una imaginària conversa molt real:

-Ja no ets qui eres...
-Mai vaig ésser aquell qui era...
 


I per il·lustrar millor l'aforisme, a més a més de l'esbós Jano d'Alejandro Mesonero us deixo un molt interessant videoclip d'una grandíssima banda, que avui actua en directe: Mala Digestión, la cançó s'intitula Nunca sabrás quien soy. Oi que es complementen?



dijous, de novembre 17, 2011

atreverse a soñar



Acabo de leer la dedicatoria que en esta libreta ha escrito Ismael Serrano, y más allá de la ternura del admirador hacia el ídolo, me quedo con la verdad absoluta que transmite: la primera vez que nos atrevimos a soñar.


Porqué sí, hay que atreverse a soñar, hay que ser consciente que es una aventura, que quien decide soñar decide asumir un riesgo, porque quien se atreve a adentrarse en los sueños puede acabar convírtiéndose en un guerrillero por un mundo mejor.


Podemos imaginar que la luna brillará con tal fulgor que las noches, además de acoger los paraísos para bebedores y amantes, mentirosos compulsivos en aras de la libertad de la vida, podría albergar el amanecer de todas las playas de la felicidad.


Si nos atrevemos a soñar podemos convertir el amor en la realidad del instante eterno, hacer infinita la ínfima parte del universo que somos. Si nos atrevemos a soñar podemos convertir las estrellas fugaces en nuestras cabalgaduras y llevarnos más allá de lontananza del horizonte. Si nos atrevemos a soñar podremos conseguir despertarnos en un mundo nuevo donde los sueños nos sonrían a cada paso.

Atreverse a soñar no es dejarse mecer por las olas en los brazos de Morfeo, no, no sólo es eso. Atreverse a soñar es una caricia a un corazón falto de amor, es una sonrisa a un alma falta de esperanza, es una mirada cómplice a un héroe que todavía no sabe que lo es; atreverse a soñar es tender una mano cuando no existe puente para cruzar el río, es entregar las alas a quien no sabe que existe un mundo más allá de las arenas movedizas, es entregar la luz del sol e primavera a quien ha vivido recluído en la oscuridad del calabozo. Atreverse a soñar es creer que sólo nos pueden atenazar aquellas cadenas que nosotros mismos nos impongamos y que somos capaces de cortar cualquier atadura a toda prisión.


Gracias Ismael por aquella primera noche de sueños y por todas las veladas que la han seguido y por todas las que vendrán: la verdad está en los sueños y algún día conseguiremos abrirle las puertas a la realidad.


Gracias a todas las personas que me permiten seguir soñando...


imágenes: El sueño, Henri Matisse, colección particular

El sueño (también conocida como La hamaca), Gustave Courbet, Fundación oskar Reinhart, winterthur, Suiza

dimecres, de setembre 14, 2011

El conte (manifest) de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona

El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.

Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.

Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:

Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.


Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.


Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.


Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.


Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.



Som escola. Som cultura!



Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.

dimarts, de febrer 15, 2011

Vimbodí vs. Praga





Trobo una molt bona pensada el concepte T6 del TNC. Som un país que estima el teatre i que gaudeix veient-ne, una demostració é

s com continuen, tot i la tant fotuda crisi, obrint-se sales de petit format que permeten mantenir viu i amb bona salut (tal vegada sigui aquell concepte de la mala salut de ferro) el teixit de la nostra dramatúrgia. Sé que hi ha molta gent crítica amb la direcció i gestió

del TNC, però en general, ara per ara, sóc bastant benèvol amb la seva trajectòria. I, tornant al concepte T6, trobo interessant l'existència d'aquest grup seleccionat d'autors-directors amb una companyia amb una base actoral estable. Òbviament, sorgiran coses millors que d'altres, però això és part intrínseca del procés creatiu. Genis sempre n'hi ha pocs, el que cal és tractar de donar vies per mantenir viva la nostra flama creativa.


La història [com el comentari s'escriu una vegada ja han acabat les funcions programades al TNC no hi ha risc, ara mateix, qui sap en un futur, d'spoilers] ens la narra l'Ariadna (una correcte Maria Molins molt creïble en el seu paper). Ha sigut el seu any feliç (tot i que ens mostrarà, que la vida és com Jano, i sempre té dos rostres; així que no podem oblidar el costat amagat -per què fosc?- de la Lluna). Una vegada acabada les festes majors, és el moment de plantejar què fer cara l'any vinent. Ara bé, els poulidors del carrer Praga volen guanyar, d'una maleïda vegada els eterns vencedors del carrer Duero; però topen amb un petit gran problema: el torn rotatiu de tria de temàtica recau en l'Ariadna, qui no gaudeix de la confiança manifesta dels seus companys; especialment vist el gran premi que suposa guanyar aquesta nova edició. Però ja sabem que com diu la rumba, molt arrelada també al barri de la vil·la de Gràcia: sorpresas te da la vida... I sí, Paf, era un drac màgic...


Els poetes és possible que sols siguin uns mentiders empedreïts, però tal vegada, les seves paraules no siguin únicament castells a l'aire... Per tant, podria ésser cert que els nostres dracs estiguin esperant esdevenir princeses; o, potser, dormen un son no etern del que despertaran per dur-nos a la victòria...


Però cal creure en el poder de la màgia per deixar que esdevinguin reals els seus somnis. I de vegades els descreguts acaben creient. Semblava que les pors es dissoldrien com la boira quan bufa el vent.

Paral·lelament, ens apareixerà la Pilar (una magnífica -per què ja no és novetat?- Anna Moliner) per tractar d'engalanar el carrer Vimbodí. La Pilar és una malalta terminal de càncer a qui la seva família tracta de donar-li un últim regal.


Els anhels. Són els veritables motors de la nostra existència? Són aquests desigs la nostra diferència respecte la resta d'éssers vius? La possibilitat de plantejar-nos, i arribar a contestar, la pregunta de Què voldries fer si sabessis propera l'hora de la teva mort? De fet, com a animals que tenen consciència de la seva mortalitat, la nostra és una existència basada en la resposta diària a aquesta pregunta; tot i que sense saber quan caurà l'espasa de Damocles. Qui sap si per poder fer front a la por inherent a la solitud de la mort o per desitjar poder perpetrar aquests anhels, som necessitats d'éssers propers i estimats.


Dos mons aparentment distants convergeixen en la realització d'un somni. I amb elles podrem veure els fantasmes que tothom amaga sota la pell. El desig desfermat de guanyar, ara sí, al preu que sigui, farà que els companys de l'Ariadna la traeixin pel aconseguir el disseny de la Pilar, aquell que ells, per desconeixement i manca d'esperit creatiu, havien rebutjat. No és coincidència qui entén el significat de la proposta de la Pilar.


M'agradà com és l'exposició dels personatges. Amb breu pinzellades aconsegueixes descobrir com són, en termes generals, tot i les seves mil corbes amagades, els seus caràcters.


Abans de solcar cap el comentari del desenllaç de l'obra, critiquem-la:


A mi em va agradar. Vaig gaudir amb la seva representació. Crec que el text és força bo i no es fa pesat, així que l'hora cinquanta minuts passen agradablement. És una comèdia molt agradable per fruir una estona i, que si volem cercar-li les voltes, podem trobar unes reflexions per poder fer; i el punt tràgic crec que està força ben tractat. És una ficció que tot i que saps que no és certa et resulta perfectament creïble.


L'escenografia trobo que és encertada: aquest espai (gairebé) únic on passa tot ens introdueix en el familiar món associatiu d'aquestes persones. Un espai ple de detalls a cercar com amb aquella mà groga dient adéu, ens va sentir realment dins del temps i l'espai de l'obra. Així com força aconseguit el vestuari per referenciar cada personatge. Així com les diferents “parles” dels mateixos (tot i que això són figues d'un altre paner: hom entén que, afortunadament, hi ha parles diferents dins el català, però algunes no són parles sinó “malparles”...).


M'agradà el personatge de la Pilar (impressionat Anna Moliner), amb una caracterització perfecta. Els malalts terminals volen viure el temps que els resta, no morir-lo en vida abans de temps. Ella, la malaltia de la qual és el macguffin que ho genera tot, podríem consider-la de tornada de tot, pel fet de marxar aviat, és el motor ocult d'aquesta història de l'Ariadna. Ambdues són pols oposats, potser per això seran capaces d'entendre's entre elles, tot i que el veritable fet sigui la sinceritat que aconsegueixen mostrar-se.


Una menció especial mereixen les actrius i els actors que doblen paper i que no sols han de mudar de pell sinó d'esperit diverses vegades en l'obra. Més enllà de les realitats imposades, i de la tradició de representar diferents papers, ho trobo un encert ja que ens mostra com en un joc d'espills que mai ningú no és un personatge pla, sinó que tenim arestes que no sempre es mostren.


M'agradà la Mercè Boher en el personatge de la Berta, especialment en l'escena que espera girada cap a la paret que acabi una discussió de la família de la Pilar. Els que podíem veure-li la cara podíem veure l'expressió de qui pateix aquestes situacions. A més, la seva defensa per un català correcte és una joia. Gràcies pel moment Heu de! Aquest Heu de! hauria de passar als annals de la història del teatre. És necessari fer una defensa de la nostra llengua i recordar que la millor defensa és tractar de mantenir-la viva i cuidar-la i demanar respecte envers ella.


No sols la Berta, sinó tot el grup de Praga, exceptuant l'Ariadna, ens mostren que ens movem pels nostres egoistes, No ho eren també així els gens?, interessos. El David (molt correcte en els seus dos papers, tot i que potser m'agradà més com a Mario) ens mostra com podem ésser molt comprensius, però fins el límit d'allò que ens toca realment les nostres línies vermelles. A més, la seva pèrdua d'estreps ens permet recuperar les ¿sinceres? crítiques a la Berta per parlar “dels del càncer”. Mentre mantenim els tabús a la parla i seguim fent ús d'eufemismes demostrem que no volem acceptar les realitats tal i com són. Vivim entre les mentides i les mitges veritats... I, com la Pilar, no cerquen llàstima i compassió, cerquen poden viure.


Voldria fer esment també de la Rosa Bolanderas com a Mònica (Com no es mata amb aquells talons?) un paper que no és tan fàcil com pot semblar i que dota d'una comicitat molt interessant. Del Joan Negrí com a Fidel, un personatge entranyable i necessari i ben resolt. I no podria obviar l'Oriol Genís com a Ciscu.

I arribem al desenllaç. I sí, Paf era un drac màgic... És cert que, possiblement tot, és força previsible, però això no li resta ni credibilitat, veracitat ni autenticitat a l'obra. I de fet, m'agradà molt, moltíssim, l'instant final: el moment en que l'Ariadna ens narra des de la gairebé foscor (un artefacte molt ben trobat per aquesta veu narrativa) el final de la història i de la Pilar (punt àlgid de la tragèdia que podria trencar la pau de la comèdia) és un instant de tremolor d'ulls (potser perquè alguns hem viscut tristes situacions que es corporifiquen a la memòria en aquell moment); però que la pluja de càrregues de cafès dota d'una felicitat final deliciosa.


Resumint i per tancar: Felicitats i gràcies!


P.S.: M'agradaria saber què els va dir l'Anna Lizaran al acabar l'obra?


Totes les fotografies són realitzades i tenen © de David Ruano i TNC, excepte la primera només de TNC. Són extretes de la pàgina de premsa de l'obra. En la mateixa pàgina podeu veure el tràiler i petits fragments.


Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"