The Princess Bride (La princesa prometida)

per a moltes persones aquesta és una pel·lícula mítica, d'aquelles que forgen el nostre esperit i la nostra ànima... qui l'ha vista recorda sempre alguns dels seus passatges, i no pot deixar de tenir una estimació especial per ella i el que suposa.

des de fa molts anys volia llegir la novel·la en que es basa -tot i que tenia la por de no saber si em decebria (ja sabem que sols en el cas de Blade Runner i Somien els androids amb ovelles elèctriques existeixen disparitats d'opinions sobre quina és millor, si la peli o el llibre)-; i per fi ho he fet...



LA PRINCESA PROMETIDA relato clásico de amores verdaderos y grandes aventuras escritos por S. Morgensten versión de las partes buenas compendiadas por William Goldman, autor de Butcht Cassidy and the Sundance Kid


és pot demanar més? No. Ha set genial llegir-la... Realment és una història màgica, fabulosa, perfecte... Sublim...

Si la pel·lícula és meravellosa, que ho és, llegint la novel·la -el guió del film és del propi autor- hom entén per què...

Deixeu-vos seduir per aquesta novel·la senzilla i màgica...

Anna la de Teules Verdes

durant la passada setmana santa, TV3 va emetre una versió televisiva de la saga d'Anna la de Teules Verdes basada en les novel·les de la canadenca Lucy Maud Montgomery.



Val a dir que la Raquel s'enganxà a la sèrie i jo ho vai' fer de retruc. Al tornar vai' cercar el llibre a la biblio -vai' trobar sols el primer en català- i després que ella se'l llegís ara ho he fet jo.

La veritat és que el llibre és interessant. Ens narra la vida d'Anne Shirley, una òrfena adoptada pels germans Cuthbert -tot i que ells cercaven un nen- a Avonlea a la finctícia illa canadenca del Príncep Edward. Vuerem al llarg d'aquesta primera entrega com ella evoluciona dels 11 als 16 anys.

La novel·la, des de llavors considerada per jovenetes, és una novel·la lleugera, al estil del realisme de les Brönte però sense tant dur dramatisme. Té un lirisme senzill i una narrativa ràpida i directe. El personatge de l'Anne, tot i, o precissmanet, per la seva verborrea -i tots els seus estremiments- es fa estimar.

És una lectura entretinguda, per a passar l'estona. Crec que sí que és una interessant lectura per a persones joves i no tan joves.

Sembla ésser que Mark Twain digúé d'Anne Shirley que era la nena de ficció més estimada i encantadora des de l'immortal Alícia.


info de la wiki aquí

els metges (avui tocarem... I)

un dels grans avenços de la Humanitat és la Sanitat -especialment el concepte de Sanitat Pública en alguns països-. Emperò, com tot allò que és conformat o prové de la genialitat humana, és formada per éssers humans; o millor, dit persones.

Si hom pregunta al respecte de l'aportació dels metges a la història humana i més concretament de la humanitat, la resposta és:

aconseguir que les dones pareixin en una postura antinatural però molt més còmode pels metges...



això és tot.

No fóra més lògic tornar a les postures naturals -i no cal renunciar als avenços científics, com exempli gratia, l'epidural-.

imatge procedent d'aquí.

avui, tocarem les consciències i/o el collons! (0)

encetem avui amb aquesta prèvia una sèrie de comentaris que serviran per reflectir i deixar constància certs pensaments que poden, potser voluntàriament, tal vegada de forma gairebé involuntària, ferir algunes sensibilitats; emperò, ja se sap que per tot depèn de si considerem que el got és ple o cal demanar-ne una altra consumició. O dit, d'una altra manera: "Para gustos: posturas!". Tot el que es desitja és dibuixar com onades a la mar una sèrie de pensaments i incitar, si no és demanar massa, a la reflexió. De vegades seran més incorrectes o d'altres seran més profunds... qui sap?!



Com tot en aquesta bitàcola, és obert a tots aquells comentaris que creieu convenients, o no, fer.

Gràcies per la vostra col·laboració i comprensió, o no.

imatge de la indicació aconseguida aquí (blog de Mary. M..)

imatge de l'eslògan aconsegguida aquí

t'estimo perquè sí.

avui fa un any de la primera foto...



T'estimo perquè sí. Perquè el cos m'ho demana.
Perquè has vingut de l'ona sense ordre ni concert.
Perquè el brull del boscatge t'enrama la cabana
sense panys ni bernats, en un desvari verd.

Perquè vull. Perquè em xucla la rel de la follia.
Perquè és l'amor, dallat, que ha granat el meu llit.
Perquè duc, ben reblat, el bleix de l'escorpit
que provoca el salobre i encrespa la badia.

Perquè sóc massa fràgil per bastir l'aturall
a la marea viva que em nega a l'endeví.
Perquè sóc massa forta perquè em blegui un destí
que han signat, sense mi, les busques de l'estrall.

Perquè l'aigua més fonda no vol ni pau ni treva
i pregona ben fort que sóc d'estirp romeva.

Maria Mercè Marçal

de teatros y querencias en la vida

de teatros y querencias en la vida

dijiste que querías ser mi primera dama;
y entre mis sábanas lo has conseguido,
si quieres saber más
pregúntaselo a tus nalgas…

…pero para el escenario de vida
mejor se lo dejamos a las sombras…

no querría quejíos marchitos por el amor;
que si me he crucificado en tus ojos,
ha sido por la voluntad vencida en los ensayos
viendo como se cimbreaban los pliegues de tu falda…

…pero sin gemidos desearía las palabras
y sólo las dudas del guión bajo los focos casi apagados…

adoro envolverme en tu aliento;
sentir que eres la única ropa que deseo vestir
bajo las caricias de la ducha,
quiero que tu saliva sea mi perfume…

…pero no busco, todavía, los rosales celestes
como para discernir cuál es la rosa de maravilla…

al fondo, el ballet enseñorea el vacío espacio;
mientras te digo qué deseo de ti
tratando de mirarte sólo a los ojos,
sabiendo que si tiemblo a tus labios…

…la fuente fría en la noche habrá sido derrotada
porque mis demás ya nos habrán visto…

yo sólo quería dirigir desde lo oscuro de un guión;
pero tú me has bajado a los escenarios incendiarios
de las revoluciones callejeras de gemidos,
desnudas entre paredes y mordiscos a las palabras…

…que en el espectáculo no debemos enamorarnos
de los personajes que sabemos que nunca podrán llegar a nuestras camas…


Natxo Barrau Salguero
10/IV/05 BCN
(sin niña de la escena
reconvertida en musa de cama)

imatge: The Theater in Taormina; Gustav Klimt; Burgtheater. Viena. Austria.

ULVERTON

Una docena de relatos sirven a Thorpe para narrar la historia de un pueblo ficticio, Ulverton, a lo largo de 300 años. Los más variopintos personajes se pasean por este libro, generación tras generación, elaborando una precisa radiografía de la historia británica.



Amb aquesta resenya vai' pensar que seria un llibre prou interessant... marrada! És insoportable. Sincerament, no tingeu mai la temptació de llegir-lo. Gairebé han sigut dues setmanes tan perdudes com la "lectura" de las "papanatades" de D. Brown.

Els relats no tenen cap mena d'interés, perquè fa que no en tinguin, amb el seu intent d'ésser molt modern cercant noves vies, experimentals o no, de narració, fent que la història es perdi i no quedi res.

Sincerament, un llibre totalment prescindible.

cel de llibertat

...m'agradaria ésser crit de llibertat...


desitjaria volar en el cel,
ocell de plomes discretes,
solcant l'aire devers l'hortizó,
l'infinit horitzó d'horitzons;
sols essent el desig de viure,
d'ésser lliure i gaudir d'ésser...


desitjaria ésser l'onada a la mar,
la carícia que piga la teva pell
de l'esperit blau de la vida;
l'escalfor blanca de la llum;
desitjaria pintar-me la vista
amb els colors de l'existència...

desitjaria ésser un au com un foc follet,
una cançó per fer somriure les ànimes,
una paraula que bressoli els cors
una mirada que besi les polpes dels dits,
un xiuxiueig que faci pessigolles a la pell...

del color dels dies al nàixer,
amb les olors del bosc després de la rosada,
amb el gust del cos després de l'amor,
amb els sons de les danses de galanteig,
del tacte de l'aigua al escolar-se;

sols una traça al cel
camí devers el paradís...

aucell del desig d'ésser lliure...




imatges: Luis Sidrach de Cardona

de la poesia

Avui llegint un article d’opinió d’en Joan Barril (aquí) al respecte de la poesia i la seva imatge a nivell global, o general, m’ha fet reflexionar-hi.
Els que hem coneixen saben que sóc un amant de les “belles lletres”; tant com que de vegades intento “ajuntar-ne” per expressar el meu interior. Sempre he cregut que pot ésser un vehicle molt màgic i meravellós per transmetre els nostres sentiments, creences, idees, etc.


Emperò, moltes vegades ha set acusada de “cultisme”, o refinament demodé. Discrepo. La poesia pot ésser quelcom proper i planer –mireu l’exemple del recentment desaparegut Benedetti- o quelcom més abstractament complex. La poesia, un arma carregada de futur com deia Celaya, és la millor forma, utilitzant les paraules, que la humanitat ha trobat per mostrar a l’Univers que Gaia no es va equivocar del tot fent una aposta arriscada per aquell mico que davallava dels arbres a la vall del Rift. La poesia pot expressar des de l’astorament davant la magnificència del DNA, fins la sensació de petitesa sota un cel estrellat envoltat de la remor de la mar, les aromes de la natura al passejar una tarda de primavera entre el bosc montà, fins al dolor de la pèrdua d’un ésser estimat, o l’exaltació joiosa de l’amor esdevingut real, i fins i tot aixecar les masses per defensar les seves justes idees. La poesia ho pot tot, perquè ho és tot; però cal que creguem en ella.


Per desgràcia, en el nostre estil vital, o si més no, en l’occidental, que sempre es vol posar com exemple generalitzat, no considera necessari el restar uns segons per gaudir del temps amb nosaltres mateixos o conjuntament amb qui nia a la nostra ànima. La poesia requereix de cert temps per degustar-la. No podem oblidar que quan la humanitat guanyà el do de la paraula, una de les primeres coses que feu fou trametre les seves històries com a grup a la vora del foc; aquesta era la forma d’establir la pertinença al grup i de sentir-se quelcom més que un volva microscòpica. Ulteriorment, però possiblement no gaire, aparegué la música, i es feren les cançons per narrar aquestes històries... i algú decidí que es podien fer estèticament més atractives; i la poesia era naixent.


La poesia, com a art que és, s’insereix en lo més profund de la nostra ànima, allà on el nostre neocòrtex i el nostre cervell més primari combreguen en unes noces perfectes, com l’horitzó serveix, al llunyedar, perquè la mar i el cel es trobin. Aquestes fílies hom les troba en el seu esdevenir per la vida; emperò, tots plegat, podem ajudar a trobar-nos.


imatge: Al·legoria de la Poesia; Santiago Rusiñol; Museu Cau Ferrat. Barcelona.

un llibre sense acabar?

és lícit deixar un llibre sense acabar de llegir? Ho heu fet mai?

confessaré els pecats; si la memòria no em falla, sols hi ha un llibre que no hagi acabat -de fet, oficialment fa anys que el tinc esperant el seu moment-. Emperò, n'hi hagut uns quants que s'han fet durs i que desitjaves que arribés el final per no haver de tornar. Recordo un en especial que em va costar força quan era jove; però em tingut problemes amb més d'un.

Dic tot això perquè el llibre que estic llegint ara mateix se'm fa ferragós i no acabo de trobar-li la distracció ni el gaudi; i això que li havia posat certes ganes per lo desconegut i allò de "què troabrem?" Li he donat unes quantes pàgines més (ara dex portar el 25%) però no sé si podrem millorar gaire...

Si un llibre és un amic que ens espera, abandonar-lo seria com aquella amistat que podia haver esdeningut però no quallà...? Si és una ànima oberta que ens parla, seria el savi consell que no vàrem voler escoltar...? Si és un viatge per fer, seria abandonar-lo en l'últim moment en una estació per una altra oferta...? Si cada llibre té una lliçó per ensenyar-nos, seria la classe a la que vam fer kampana...?

És un crim no acabar un llibre?

dels petons i el canibalisme

La parella de nuvis continuava fent-se petons àvids per damunt dels bols d'enciam i això em va tornar a fer venir al cap el canibalisme. A la cultura a la qual jo pertanyo està socialment acceptat xuclar-se i llepar-se, fins i tot en públic, encara que sigui damunt els plats del sopar. El límit del tabú no es manifesta fins a intervencions culinàries més irreversibles. Suposava que a l'antiga cultura de les Fiji devia haver estar diferent. No devia estar permès petonejar-se públicament i menys durant un àpat. En canvi, la comunitat acceptava la ingestió de les tripes d'un ésser humà mort.

Maya Jostein Gaarder trad. d'Anne-Lise Cloetta i Anna Casassas


no és maco la imatge de dues persones estimant-se? l'entenem com a quelcom innat i natural? En quin moment i per quin motiu l'evolució humana decidí que aquesta fos la "nostra" forma d'expressar-nos amor? Com ho faria Gaia? Altres éssers a l'univers s'expressen igual?

És el canibalisme la última frontera humana? O ho seria la tortura? Podem arribar a considerar-ho un acte d'amor extrem? Per això ens agraden certs jocs sexuals?

tot just al anar a penjar-lo, he recordat que havia penjat aquest text a l'altre bloc, i casualitat, li havia posat el mateix títol:

aquí

imatge: Petó, Edvard Much; Museo de Munch. Oslo. Noruega.