El
text que us faig a mans, intitulat Dolça
explosió d'art, és la plasmació
en paraules dels sentiments i sensacions que el concert de la Sílvia
Pérez Cruz i en Raül Fernández Miró del passat 12 de gener de
2015 a Barcelona em provocaren. Tot i la tardança en publicar-les,
les imatges que va mostrant l'escrit anaven florint a mesura que les
cançons s'anaven esdevenint a l'escenari; a
posteriori “només” calia
recordar-les i plasmar-les en paraules. Malauradament, fa massa dies
des que brollaren, tot i això no volia desaprofitar l'avinentesa per
palesar-les públicament.
Afirma
la ciència, i mentre ella no demostri el contrari és cert, que som
pols estel·lar; ara bé, igual que a la gran buidor de l'espai
infinit hi ha la llum i la bellesa de la creació, l'existència de
la humanitat és equiparable al cosmos i així enmig de la buidor
trobem la llum. I aquesta llum florí en forma de música el dilluns
12 de gener al Casino de l'Aliança del PobleNou. La Sílvia Pérez
Cruz i en Raül Fernández Miró tornaren a Barcelona (en segona nit)
a presentar el seu “granada”; un disc arriscat i personal: el
projecte de fer-se seves i versionar temes només amb el poder de la
veu i les místiques de la guitarra. El treball, i la seva exposició
en viu i en directe (i aquells que fa anys que hem tingut la sort de
viure-la en directe sabem com sempre hi ha evolució en cada nova
faceta), està realitzat des de l'admiració i amb el cor sagnant a
la mà, amb la plena capacitat de dur les pròpies versions a cada
nova interpretació més enllà vers l'horitzó.
L'espectacle
s'inicià amb Abril 74, un clam per unir-nos a la Revolució,
una peça on deixar-nos guiar a ulls clucs per la Marianne. Tal
vegada el rock no acabarà pas canviant el món i, possiblement, no
hem vingut aquí ni per escoltar rock ni per a canviar el món; però,
potser sí l'art té molt més poder del que creiem o ens han volgut
fer creure i hem acceptat creure, per canviar si més no les
persones.
És
totalment cert que tot llarg camí s'inicia amb una primera passa,
tant com que habitualment la narració més formosa naix d'una petita
idea que comença a bategar, i Tonada de Luna llena semblava
erigir-se des del seu nòdul sinusal com la siringa del flautista per
dur-nos, tal vegada, fins l'abisme per fitar-lo i sortir-ne
victoriosos.
Im
wunderschönen monat mai,
una petita parada en el camí per a aixecar una pregària invocant el
bon auguri i guiatge de les muses; un petit refilar de pujada a
Helicó tot desitjant trobar les fonts brollant inspiració. I tal i
com es desenvolupà l'espectacle, com no podia ésser de cap altra
manera una vegada viscuda l'evolució dels artistes, trobaren la font
d'hidromel i begueren a bastament per fer-nos partícips de la seva
il·luminada catarsi.
Enmig
de la foscor refulgia la Sílvia Pérez Cruz transmigració de
l'Edith Piaf (Hymne à l'amour)
més tràgicament enamorada, com si hagués cantat al metro
sota les bombes els poemes de Dylan Thomas més enllà de l'amor i la
vida. Emperò, si la veu de l'empordanesa era una esmolada ganivetada
de sentiments a l'ànima de l'existència, en Raül Fernández Miró
corporificava el Capeller Boig a la guitarra amb tot el savoir
faire d'un Peter Pan salvador de
tothom menys del mortífer que no pas mortal amor de Wendy.
Si
fins aquest moment esperàvem, desitjàvem, anhelàvem fervorosament
fruir amb el concert, descobríem que en el nostre passeig musical
acabàvem d'emergir de la gorja per rebre el vital impacte d'una
gegantesca cascada de tornasolada aigua irisada, al peu de la deu de
l'aigua del record de l'instant etern.
Després
de l'aparició de la marededéu en el fragor de la batalla, no
semblava fàcil tornar a la mundana realitat; però com si calgués
el merescut repòs del guerrer, (I get along without you
very well -except sometime-) ens
feia viatjar fins els tuguris on molt possiblement es confon la
melangia amb la set. Tal vegada sortiríem d'allà sense haver-nos
guarit ni de la nostàlgia ni sense emborratxar-nos de vida; però si
cometíem el crim de no compondre el nostre millor poema, podríem
tallar-nos les venes i deixar que l'acohol i les llàgrimes
barregessin la sang i la tinta.
Respiràvem.
I recordant els intergalàctics viatges de poema en poema preníem
consciència de deixar-nos bressolar per la nostra mar en l'etern
retorn d'Odisseu o en la infinita recerca d'Ítaca. I la mar d'on
naix la vida i on encara s'amaguen les nostres pors emergien de les
mans d'un posseït Refree mentre la veu de la Sílvia ens dibuxava un
far on arribar descalços per jugar envoltats dels reflexos de la
llum com en un quasi innocent “jo mai mai” a estendre els pecats
del món i de cascun dels nostres universos. Tingueu Mercè
de les nostres expiacions.
Tot
i que la SPC no acabà plenament satisfeta amb la Carabelas
Nada, a un servidor em
reconcilià amb la cançó. Vivies l'experiència com si tot just
quan una relació ha d'acabar-se, una descomunal fel·lació et fa
adonar-te que mai podràs desitjar res més que fer i refer el
salvatge pelegrinatge del cunnilingus a la persona que estaves a punt
de fer abandonar la teva vida; sortosament, l'orgasme et salva.
L'agraïment
previ a exaltar l'únic veritable sentiment purament i únicament
exclusiu de la humanitat, l'amistat, ens feia tocar per uns instants
de peus a terra, ésser humans abans de transitar l'infern, el
purgatori i el paradís. Amb un dels cims de la paraula (Compañero
+ Que me van
aniquilando) sublimat per un
orfebre teixidor de mots i la música del més gran dels artistes del
flamenc (la sonoritat del dolor) se'ns mostrava el so que no podia
existir durant el Big Bang. La humanitat ja pot justificar la seva
existència a la història de l'Univers. Si en sentir aquesta
interpretació dels ulls del poeta haguessin caigut a terra les seves
llàgrimes de les que haurien brotat flors d'ametllers no ho hauríem
viscut com un miracle.
Els
rostres d'extenuació que mostraven en acabar la peça era
perfectament comprensible considerant que estàvem vivint com el
Jardí de les Delícies del Bosc prenia vida sonorament.
Qualsevol
peça a continuació seria un retorn a la vulgar rutina, no semblava
possible una altra gènesi edènica. I fins i tot en aquestes
circumstàncies reeixiren en desvestir l'habitud de la monotonia per
fer-nos lluir el somrís del costumisme de les cerveses a la
terrasseta al sol amb el medley
d'en Pla.
Les
Corrandes d'exili serien
una altra superlativa interpretació si no fos per les versions
prèvies. És una interpretació per treure's el barret i plorar amb
l'ànima compungida, però les esqueixadores versions corferidores
perpetrades en altres concerts et fan finalitzar el recital amb
l'ànima feta esquinçalls en la teva pròpia eixida vers l'exili. En
anteriors versions menys “polides” i més distorsionades es
tornava a mostrar que l'evolució musical que havia dut fins el heavy
metal demostrava que allò que molts anomenen soroll pot ésser art
quan com a tal es crea en mans de veritables artistes; i, al igual
que el quadre de Munch o els crits de Gillan al nipó Child in Time,
la desgargamellada crida de la SPC esdevenia la màxima expressió de
la terrorífica tragèdia de l'exili i feien del lament cridat un
art.
La
Vestida de nit seria la marina música perfecta que construiria una
catedral amb els versos de la llengua que es beu de la ploma de
Papasseit o d'Espriu si no fos pels atacs terroristes en forma
d'incorrecte i inexistent pronom -lis*. Nogensmenys, la paraula
esdevé vaixell que ens fa ballar en la ruta de la seda que és la
llum de la lluna titil·lant vers l'horitzó; a més a més, aquesta
vegada servida amb postres del panquelero per pair la gana que tot
viatge genera.
Si
Federico García Lorca no hagués escrit en castellà, potser el
Poeta en Nueva York seria, de
fet ho hauria d'ésser, una de les peces del disc d'or de les sondes
Voayager. Si Leonard Cohen verbalitzà la música de la poesia del
Pequeño vals vienés,
el gran Enrique Morente el vestí de gala per ésser la peça
perfecta que hauria somniat el de Fuentevaqueros. I ara, la Sílvia i
en Raül definitivament la fan volar cap a les estrelles... Aquest
podria ésser el nostre monòlit d'advertència estel·lar informant
que aquí no sols hi ha vida intel·ligent sinó a més a més han
creat l'art.
Els
aplaudiments, amb el públic dempeus, palesaven l'entrega i la
comunió entre els creadors de l'art i els fruidors d'aquest.
L'inici
dels bisos ens feien recordar que érem en un concert, que havíem
anat per escoltar cançons i gaudir-les i consegüentment passar-ho
bé. I si una imatge podem tenir a la Mediterrània de la diversió
és la foguera compartida ja sigui a la platja o la vora del llac i
envoltada de cançons tot fent petar la xerrada entre els focs
artificials. Aquesta era la sensació que teníem amb el no
publicable medley del
Rehab i el All
the single ladies.
Però
tot, diuen, ha de tenir un final, també l'estiu. I com la cançó
que tanca l'últim ball de l'estiu i et concedia l'últim ball amb
l'amor de l'estiu, aquell amor adolescent que ha de semblar per a
tota la vida, així, amb aquella càndida subtilesa de llàgrima
eterna pel record sonaren els tendres acords de la quotidianitat
serratiana de la seva Menuda.
Ara
bé, si el concert havia de posseir un gran final, una apocatàstasi
artística, només podia acabar amb Gallo rojo, gallo
negro. Una cloenda sublim, la
construcció del perillós castell dels nostres somnis; la
demostració que si ens ajuntem per crear l'ésser humà pot fer
coses extraordinàries. Et sents el guerrer triat per combatre en la
lluita definitiva, la batalla de fer realitat els desigs.
Gràcies.
Gràcies. Gràcies.
Fou
un concert màgic, indubtablement i indescriptiblement sensacional.
Un veritable plaer. I així, amb aquesta sensació d'haver travessat
la porta dels somnis per arribar fins el paradís, encetaves el camí
de tornada cap a casa, com una Ventafocs, una Wendy, una Alícia o
una Dorothy sabedora que allò gaudit no era un somni fet realitat
sinó la realitat feta somni i viscuda.
Natxo
Barrau i Salguero
Barcelona,
gener de 2015.
