Sinceritat amb el coixí

La inspiració mai saps ni quan ni d'on ni com arribarà; així que millor estar sempre preparats, amb la finestra ben oberta, per permetre l'arribada volant de les muses i rebre-les amb els braços ben oberts.


El següent text naix de lectura d'un poema, del fet de quedar captivat per uns versos. Aquests nien en tu, i sense que tu t'adonis vas voltant la font d'Aganipe i al final brollen en fructificació. El text original és el poema Sinceritat amb el coixí de la Raquel M. Martínez, ara exalumna de l'Escola Pia Nostra Senyora. Aquesta poesia m'arribà a mans gràcies als esdeveniments de Lo Cavaller Sant Jordi, i com una floració de la sang aquí us deixo els versos que n'inspiraren.

Si amb el coixí no pots,

Doncs, amb qui seràs sincera?

Sinceritat amb el coixí

Raquel M. Martínez

Hi ha veritats

que només es poden confessar

en el silenci del coixí.

Només en aquesta solitària companyia

es pot perpetrar

el delit de certs crims;

deixar-nos dur pel corrent

de les emocions que no podem permetre'ns,

estibar d'esperances l'steamer

i bogar-lo fins la llibertat de la mar.

Tan sols en l'espill del capçal

ens atrevim a visualitzar

ablamant-nos en cutanis focs aliens,

desfer-nos en el miratge

del somni de corporificar el pecat.

És la nit amb l'aferrada del galter

qui dóna llum a les nostres foscors,

guspirejant anhels en deliquis d'excitació.

No hi ha cap oasi

que calmi la nostra sed

d'amants desterrats del paradís

que no sigui el l'esperit de vi del coixí.

Natxo Barrau i Salguero

BCN VI-XI/2013

inspirat en el poema Sinceritat amb el coixí de Raquel M. Martínez

 N'hi ha uns altres versos, però aquests encara cerquen la derrota correcta.

La primera imatge és una fotografia de l'escultura Snowdrift d'Edward Onslow Ford (font de la imatge). La segona és la imatge amb la que al Raquel M. Martínez il·lustrava el seu poema. La imatge del text  és una fotografia del llibre especial de Sant Jordi 2013 de l'EPNS

Has imaginat un futur llunyà...

Tot i que l'escultura que il·lustra el text no fou concebuda sota la influència de les mateixes muses, ni ha influenciat el seu naixement,crec que s'acompanyen força bé.

Has imaginat un futur llunyà

on compartir un delit conjunts;

podria esmolar el somrís

i extasiar-me en el desig

del possible castell oníric d’onades,

però sempre brolla un dubte

en la contemplació de tota flor...

Per què t’imagines

un esdevenidor allà d’enllà en el temps,

què no et fa desitjar

solcar els cels del present?

Natxo Barrau i Salguero

BCN 4-17/VI/2013

Imatge: Els primers freds, Miquel Blay

el David de Michelangelo

El proppassat dia 12 d'agost m'arribava una postal des d'Itàlia de la meva amiga Astrid. Ella sap la il·lusió que em provoca rebre aquests regals i sempre sempre compleix amb aquesta ja instaurada tradició.

Aquesta vegada era una imatge del David de Michelangelo.

L'obra, una de les escultures més conegudes al món, és per molts considerada la millor representació del cos humà. I no sols això, sinó que la doctora Magherini descrigué la Síndrome de David, com ja féu amb la Síndrome d'Stendhal.

Ara bé, si l'obra del pastor que derrotà Goliat ha pogut evadir ésser destruïda per un raig (1512), revoltes populars (1527), estúpides neteges amb àcid clorhídric (mitjans del segle XIX), l'atac d'un imbècil embogit (1991), no deixarà d'ésser (gairebé) perfecte tot i que molta gent opini com la meva estimada amiga:

però trobo que té el cap massa gros i les mans enormes

De fet, el propi autor deixà per escrit que hi havia una imperfecció anatòmica, a l'alçada de l'omòplat dret, i que seria deguda a la coneguda imperfecció del marbre amb el que treballà. Més enllà d'això es considera que és anatòmicament perfecte. Afirmen que el cap és una vuitena part del cos, tal i com pertocaria. Les mans hi ha qui afirma que són més grans però que està fet per dotar la imatge de més força al mirar-la des de una posició inferior.

Us deixo dos links relacionats amb notícies respecte la seva anatomia recollides del prestigiós diari Clarín essent la font original el prestigiós The Guardian:

El David tiene un error y no es culpa de Miguel Ángel

Los detalles anatómicos del David revelan miedo ante un peligro

english version

Obrim el moment per al debat.

I mentre mediteu unes paraules inspirades per aquest motiu:

De genollons a terra

sota la pluja del Cel

una vegada superat en perfecció,

veig les teves mans:

ingents,

llum per recórrer el meu Univers;

el teu cap,

contraposa la por

al desig de vèncer,

a la necessitat de trobar un cos

no tacat per la sang

per poder restar.

Són les carícies

i la intel·ligència

en la lluita

contra el gegant

de la fal·locràcia.

Perquè és l'Amor

la Llibertat

que guiarà la Victòria

del Poble.

imatge extreta de la Viquipèdia

Las lágrimas de Eros

El Museu Thyssen inicia l'explicació de l'exposició Las Lágrimas de Eros dient:

El título de la exposición procede del último libro publicado en vida por Georges Bataille, Les Larmes d’Éros (1961). Aquella fue la aportación final del autor sobre un problema que había indagado a fondo en su obra El erotismo (1957): la íntima relación entre Eros y Tánatos, entre la pulsión sexual y el instinto de muerte. El punto de partida de Bataille es la certeza de que en la petite mort del orgasmo experimentamos un avant-goût, una anticipación de la muerte definitiva. El recurso a imágenes de la agonía para expresar el clímax amoroso y al lenguaje del éxtasis para representar la muerte no es desde luego una invención de Bataille. Lo encontramos en Wagner, en la poesía romántica, en Bernini y en Miguel Ángel, en los místicos españoles y en la lírica griega arcaica. Lo que Bataille cree haber hallado es un fundamento para la identificación entre Eros y Tánatos: tanto en la muerte como en la consumación erótica regresamos, desde la discontinuidad de la vida individual, a la continuidad originaria del Ser.

Això fa recordar una exposició a La Pedrera de fa ja uns quants anys de l'AMOR i la MORT (dibuixos i gravats de la Biblioteca Nacional). Veient aquella se'm va ocòrrer el concepte AmorT (que havia de servir de títol per una compilació de poesies).

Tornant a l'exposició acabada d'inaugurar a Madrid, a la seva pàgina diu:

Para explorar la íntima relación entre Eros y Tánatos, nuestra exposición dispone las figuras mitológicas en un itinerario casi narrativo que avanza desde la inocencia a la tentación, de la tentación a los suplicios de la pasión, hasta la expiación y la muerte.

la veritat és que sempre han 'nat força de la mà Eros i Tànatos, no ja sols en l'art... oi?


link de l'expo aquí

i de futures n'hi ha de Monet!!! aquí

així que tocarà tornar a Madrid de visita d'expos...

imatge: Eva, James White.

*

The shower

Avui m'ha vingut a al memòria un poema de Charles Bukowski; un que a més vai' llegir a la meva primera Lectura Poètica. I he decidit que el podríem compartir. Us el deixo en la versió original i en una versió traduïda al castellà.

THE SHOWER by Charles Bukowski

we like to shower afterwards
(I like the water hotter than she)
and her face is always soft and peaceful
and she'll watch me first
spread the soap over my balls
lift the balls
squeeze them,
then wash the cock:
"hey, this thing is still hard!"
then get all the hair down there,-
the belly, the back, the neck, the legs,
I grin grin grin,
and then I wash her. . .
first the cunt, I
stand behind her, my cock in the cheeks of her ass
I gently soap up the cunt hairs,
wash there with a soothing motion,
I linger perhaps longer than necessary,
then I get the backs of the legs, the ass,
the back, the neck, I turn her, kiss her,
soap up the breasts, get them and the belly, the neck,
the fronts of the legs, the ankles, the feet,
and then the cunt, once more, for luck. . .
another kiss, and she gets out first,
toweling, sometimes singing while I stay in
turn the water on hotter
feeling the good times of love's miracle
I then get out. . .
it is usually mid-afternoon and quiet,
and getting dressed we talk about what else
there might be to do,
but being together solves most of it
for as long as those things stay solved
in the history of women and
man, it's different for each-
for me, it's splendid enough to remember
past the memories of pain and defeat and unhappiness:
when you take it away
do it slowly and easily
make it as if I were dying in my sleep instead of in
my life, amen.

LA DUCHA by Charles Bukowski (trad. Cecilia Ceriani y Txaro Santoro)

nos gusta ducharnos después
(a mí me gusta el agua más caliente que a ella)
y ella me lava primero
me extiende el jabón por los huevos
los levanta
los aprieta,
luego me lava la polla:
"¡oye esto sigue duro!"
luego me lava el vello de ahí abajo,
la tripa, la espalda, el cuello, las piernas,
yo sonrío sonrío sonrío,
y después la lavo yo a ella ...
primero el coño,
me pongo detrás, mi polla en sus nalgas
suavemente enjabono los pelos del coño
,lavo ahí con un movimiento suave
tal vez me detenga más de lo necesario,
luego las piernas por detrás, el culo,
la espalda, el cuello, la hago girar, la beso,
enjabono los pechos, luego la tripa, el cuello,
las piernas por delante, los tobillos, los pies,
y luego el coño, una vez más, para que me dé suerte...
otro beso, y ella sale primero,
se seca, a veces canta mientras yo sigo allí
pongo el agua más caliente
disfrutando los buenos momentos del milagro amoroso
luego salgo...
normalmente es por la tarde y todo está tranquilo,
y mientras nos vestimos hablamos sobre qué otra cosa
podríamos hacer,
pero el estar juntos resuelve casi todo,
en realidad, lo resuelve todo
porque mientras esas cosas estén resueltas
en la historia de un hombre y
una mujer, es diferente para cada uno
mejor y peor para cada uno...
para mí, es tan espléndido como para recordarlo
después de la marcha de los ejércitos
y de los caballos que pasan por las calles fuera
después de los recuerdos del dolor y el fracaso y la desdicha:
Linda, tú me has traído esto,
cuando te lo lleves
hazlo lenta y suavemente
hazlo como si estuviera muriéndome en sueños en lugar de
en vida, amén.

imatge: Els amants, Rodin.

*