"20Hatz Proiekt" Iñaki Plaza & Ion Garmendia

Seduïts per l'atractiu de la música tradicional basca, la Raquel i jo enfilàvem, sense ésser plenament conscients de què anàvem a veure, cap a L'Auditori per gaudir, dins del marc del VIIè Festival de Percussió de Catalunya, del concert d'Iñaki Plaza & Ion Garmendia.
Val a dir, perquè la cortesia no exclou pas el coratge, que com succeí amb el concert de Coetus, les entrades ens les havia aconseguit el nostre company de foc Eduard Marin (borinot roig), motiu pel qual et restem infinitament agraïts!

L'exhibició de “nova música tradicional basca” fou sorprenent. Des de la seva aparició, cada tema que anaven presentant era una nova delectable sorpresa. Els sons i les textures sorgien pures des de l'escenari i arribaven vers nosaltres com una festa dels sentits. Semblava mentida que només tres músics, ells dos amb l'acompanyament de Kepa Calvo, fossin els artífexs d'aquella celebració. Els sons eren moixaines en la solemnitat de la natura i les seves vivències. El "20 Hatz Proiekt" és un viatge al que saltes només veure el tren i a cada instant t'agrada més ser-hi voltant i voltant.

De fet, la informació que ens donaven des de l'organització era:

Iñaki Plaza i Ion Garmendia acumulen un gran recorregut amb els instruments tradicionals d’Euskal Herria i s’han servit d’aquesta experiència per oferir concerts didàctics basats en els instruments d’arrel basca, a més d’impartir cursos i de col·laborar amb diversos grups com Berrogüetto, Ibon Koteron, Tejedor o Kepa Junkera, entre d’altres. El seu primer disc l’han anomenat 20 Hatz Proiekt, que significa, en resum, la suma de les experiències musicals que han compartit en els seus viatges i treballs musicals. El punt de partida està en la importància que han donat als rics ritmes del folklore basc; renoven el sentit clàssic del folk, analitzen la tradició musical basca des de l’òptica experimental. Per a tot això usen el tubiogh de pvc com a baix, o diferents instruments bascos com la trikitixa, la alboka, el txistu i la txalaparta processada, o la txalaparta de fusta o pedra amb bidons de plàstic.

El concert esdevenia entre meravellats embadaliments quan aparegueren els “amics” de Coetus per fer-ho encara més màgic. L'orquestra Ibèrica de Percussió es sumaren a tres temes i mig per acompanyar els tres artistes bascos, i la fantasia encara es desbordà més.

L'hora i quaranta minuts de festival se'ns feren excessivament curtes! Tant de bo hagués durat el doble o el triple. Quin virtuosisme i quina capacitat de sorprendre i transmetre sensacions!

Al acabar el concert compràrem el disc, òbviament!, i sortírem amb la sensació que havíem descobert un grup que esperem poder veure aviat novament!

Ezkerrik asko!

Agua (water) Deepa Mehta

Agua és l'epopeia d'unes dones per sobreviure al tràgic destí que les ha condemnades a ésser mortes vivents: els texts sagrats hindús, des de fa més de dos mil anys, diuen:

Una vídua ha de patir i ésser casta fins la mort.

L'esposa fidel al difunt anirà al cel.

L'esposa infidel renaixerà al ventre d'un xacal.

Les lleis de Manu

Capítol 5è, versos 156-161

Dharamshstras

La Chuyia és una nena de vuit anys que en pocs dies passa d'ésser casada, amb un home gran, a esdevenir la seva vídua. Això significa que no només li han arrabassat la seva infantessa, sinó que ara, li arrabassen la seva vida: com a vídua ha d'abandonar la seva llar familiar i marxar a l'Ashram.

Tot i que ens trobem a l'Índia de l'any 1938, la situació que narra la pel·lícula de Deepa Mehta sembla ésser encara molt vigent al seu país. Una mostra d'això foren els problemes que tingué per rodar la pel·lícula a Venarisi com a conseqüència dels radicals hinduistes.

Mentre Gandhi tractava de sacsejar les consciències polítiques de l'Índia, la situació de moltes persones, fossin de la casta que fossin, encara era dramàtica. Les vídues eren obligades a patir una vida d'abnegació fins la seva mort, purgant les culpes d'ésser responsables de la mort del seu marit; i això ho feien a l'ashram, una comunitat dins la comunitat.

A l'ashram de Rawalpur on acaba Chuyia, dirigit amb tradicional mà de ferro per Madhumati, hi tracten de sobreviure poc més d'una desena de vídues, entre elles la jove Kalyania i la Didi, vídua d'un brahman. Les condicions de vida per a les vídues són dramàtiques. En aquest ambient, i de forma casual, apareixerà el jove Narayan, un jove i fervent seguidor de Gandhi.

La pel·lícula, tot i la duresa del tema tractat, és preciosa. Té una narració pausada, con les aigües sagrades del riu, com la lentitud de les vides de les vídues, que li permet mostrar-nos les dures condicions d'aquesta vida, però al mateix temps ens fa aparèixer i ens permet entendre els personatges, algunes són autèntiques flors de lotus. La llum de la cinta és esplèndida, la música, quasi omnipresent, és dolça i esdevé quasi un personatge més. El text està molt ben treballat i les interpretacions són magistrals.

Ens trobem davant d'una obra de cinema independent, no és una pel·lícula de Bollywood, és una obra que cerca enviar un missatge més enllà de l'entreteniment. Water és la pel·lícula que tanca la Trilogia dels Elements de Deepa Mehta. Si Fire parlava de política de la sexualitat i Earth parlava de la política de nacionalisme i Water parla de la política de la religió. Una gran pel·lícula que ens mostra una tràgica realitat amb una bellesa terriblement dramàtica.

[possibilitat d'spoliers]

Sarala, l'actriu que interpreta a Chuyia, qui s'aprengué el guió fonèticament, fa un treball excepcional, com la nena petita que no entén què fa a l'ashram i que no comprèn, ni ho vol fer, perquè ha d'ésser allà. Només les possible pluja de felicitat de la Kalyania semblen que poden fer-la somriure. La seva trista i traumàtica evolució al llarg de la història està magistralment interpretada. Però crec que tant la Kalyania com la Didi són les grans estrelles de la cinta. Seema Biswas composa una ascètica Didi Shakuntala que ens mostra la submissió ascètica a la fe; i tanmateix, la història li farà comprendre que potser ja no hi haurà una nova eixida del sol per una nova vida per a moltes de les dones de l'Índia, però potser sí per les joves i les nenes. La seva actuació és superba: una lliçó de rostres expressius i com modular les paraules per fer-les transmetre tot allò que realment signifiquen i dotar el text de la profunditat que té. Però la gran actuació tràgica és la de Lisa Ray, la Kalyania. La seva tímida bellesa, utilitzada per la Madhumati per aconseguir els diners que poden permetre mantenir l'ashram, encantaran, accidentalment i casual, el Narayan i desencadenaran la catàrtica història. Composa un personatge d'una fragilitat que travessa la pantalla i t'envolta desitjant ésser el sari que la transporti a l'altra riba del riu, però per veure eixir aquest sol d'un nou dia per a l'Índia. Desitges que els somnis que ella i en Narayan, a la meravellosa escena nocturna sota l'arbre, teixeixen esdevinguin realitat, i deixi d'ésser l'ombra nefasta a la que ha estat condemnada. En John Abraham dota a en Narayan de la introspecció que el personatge requereix, però amb la llibertat d'un jove que creu que la realitat es pot canviar, i cal actuar per fer-ho i creu haver trobat la senda per fer-ho i ha decidit caminar-la.

La pel·lícula ens narra una història perfectament real, per això, vivim moments durs, de descoberta, de somnis, de joia, de tragèdia, de recerca i esperança, de decepció i patiment. És l'esdevenidor vital dels rius vitals.

Us recomano que visioneu aquesta pel·lícula: un amor més impossible que un Romeo & Juliet en el marc de la bellesa de l'Índia amb una realització molt aconseguida que ens mostra una vessant de la realitat desconeguda amb una mà ferma que pinta la vida amb la bellesa tràgica de l'existència.

Del dvd em sembla un encert que s'inclogui una petita entrevista a la directora a la presentació al barceloní cinema Verdi de la pel·lícula i el making of. Potser a més a més de la versió original hindi i la traducció i subtítols en castellà, en anglès hauria estat un encert. No entenc incloure un curtmetratge com “amigo no gima”.

El conte (manifest) de la Cultura Popular i Tradicional de Barcelona

El passat diumenge, Diada Nacional de Catalunya, fou un dia important en la història de la cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina. Les entitats que conformen aquesta peça fonamental de la nostra cultura donaven de forma conjuunta el tret de sortida de les Festes de la Mercè 2011.

Per primera vegada això esdevenia d'aquesta manera. Gràcies a la llavor plantada per "cinc boigs amics" una vella senda torna a ésser un objectiu per ésser caminada.

Aprofitant el desè concert de música tradicional que acompanya la plantada de gegants, aquesta vegada amenitzada per Safolk, es procedí a l'acte conjunt simbolitzat amb la rúbrica d'un pilar de quatre aixecat pels Castellers de Barcelona i el ball dels Gegants de la Ciutat. A més, es procedí a llegir un manifest en forma, gairebé exclusiva, de conte (ulteriorment, esperem, veurà la llum el conte íntegre). Arran de la idea de les cinc persones que hem exercit de catalitzadors, Josep Maria Blanes, Toni Lucena, Toni Mendieta, Jordi Ullate i un servidor, vaig tenir l'honor de redactar, i poder llegir el manifest, del que us deixo còpia:

“Temps era temps la ciutat de Barcelona havia estat la capital del món, si més no, de la Mediterrània, i, com tota gran ciutat, havia generat la seva cultura i les seves tradicions...” Així diu la inscripció d'entrada al Museu Popular Barceloní. Davant les seves portes una gernació espera per descobrir quin és el seu passat i quina se suposa que era la seva cultura.

Al travessar el llindar i després d'uns instants de foscor se sent un “Que comenci la festa!” seguit d'un audiovisual d'un castell de focs artificials. “Filleta,” diu l'ancià “així s'encetaven les Festes de la Mercè, quan encara es podien fer festes al carrer”. Seguint el recorregut per l'exposició els visitants del museu podran (re)descobrir músiques i cançons, danses i balls, així com els diferents elements que conformaven la tradició; d’aquesta manera recordaran com la ciutadania gaudia i vibrava essent partícip de la creació de la festa i les activitats culturals. Tal i com aquest ancià li ho explica a la seva néta, totes aquelles persones que visqueren aquells dies i nits de glòria de la ciutat comtal, recordaran quan la cultura era a les mans de la gent.

Molts texts, imatges i sons il·lustren com era aquell passat no tan llunyà. Fins i tot al final del recorregut, en els jardins de l'edifici, podran veure un tast mitjançant la recreació de les diferents activitats que es duien a terme.

Avui, Diada Nacional de Catalunya, ens trobem a la Casa de la Caritat ciutadans i ciutadanes que estimem la nostra cultura popular i tradicional d'arrel barcelonina, davant de les festes majors d'estiu de la ciutat, per mostrar com els diferents àmbits d'aquesta cultura podem treballar plegats. Perquè creiem que són més els motius que ens uneixen que no pas els que ens separen. Tots plegats som el cor de la festa i la celebració. Perquè units podem fer el camí i podem arribar allà on ens proposem.

Aquest projecte cerca la unitat perquè només amb i des d’ella aconseguirem que aquest conte continuï essent ficció i que no esdevingui realitat que ens condemnin a una reserva fictícia en un parc temàtic.

Som escola. Som cultura!

Som la cultura popular i tradicional de Barcelona.

UNA ROSA (diada de Sant Jordi)

UNA ROSA

Sant Jordi, santa diada

del passat i de l'avenir,

Fe i Pàtria nostrada

del meu cor fas sobreeixir.

Oh bella matinada!

Quina joia de collir

una rosa perlejada,

una rosa a mig obrir!

Maria Antònia Salvà

23 d'abril 1931

Dimecres de Cendra

Avui és dimecres de cendra, s'inicia la Quaresma, i com ja és tradició des de fa nou anys, Diables de Les Corts proposem el nostre espectacle:

http://www.diablesdelescorts.cat/node/351

A més us deixo un text de la gran Caterina Albert i Paradís

DIMECRES DE CENDRA

El dret a ser orat ha caducat
i la Quaresma en son rigor l'immola
l'amenaçada feble carn tremola
i el desig clama en clams de condemnat.

Del fons corrupte de la voluptat
brollant -flor del femer ardida i sola-
bada el penediment sa ardent corol·la
amb un gran gest d'austera dignitat.

Un pols de cendra baixa de l'atzur
I damunt dels fronts pàl·lids se destria...
Marmoteigs de confés ha pres l'augur...

En la nit del pecat trenca un nou dia
i amb pas de guilla torna a l'antre obscur
com meuca derrotada la follia.

Caterina Albert i Paradís (Víctor Català)

Tam O'Shanter

Cada 25 de gener els escocesos i d'altres que no ho són, envoltats en tartan i amarats en whisky s'apleguen per celebrar el naixement del "Bard", Robert Burns, el 1759.

Al voltant d'un haggis que ha entrat seguit d'un gaiter, vestit amb el seu kilt, se li rendeixen tributs, se li dirigeix la paraula, es brinda per ell amb més whisky i ritualment és devorat amb neeps i tatties.

A continuació s'explica la història de Tam O'Shanter, que podeu llegir en Scots -la llengua en la que escrivia Rabbie Burns, "la versió escocesa de l'anglès"; es brindarà encara més i es cantarà i ballarà en una melée tradicional escocesa.

Tot acabarà amb el mític Aulg Lang Syne (el podeu trobar i traduït aquí)

Al final del text (en espera que us pugui oferir una bona traducció) us deixo algunes versions animades o musicades del text.

Alba an Aigh

Tam O' Shanter

"Of Brownyis and of Bogillis full is this Buke."

Gawin Douglas.

When chapman billies leave the street,
And drouthy neibors, neibors, meet;
As market days are wearing late,
And folk begin to tak the gate,
While we sit bousing at the nappy,
An' getting fou and unco happy,
We think na on the lang Scots miles,
The mosses, waters, slaps and stiles,
That lie between us and our hame,
Where sits our sulky, sullen dame,
Gathering her brows like gathering storm,
Nursing her wrath to keep it warm.

This truth fand honest Tam o' Shanter,
As he frae Ayr ae night did canter:
(Auld Ayr, wham ne'er a town surpasses,
For honest men and bonie lasses).

O Tam! had'st thou but been sae wise,
As taen thy ain wife Kate's advice!
She tauld thee weel thou was a skellum,
A blethering, blustering, drunken blellum;
That frae November till October,
Ae market-day thou was na sober;
That ilka melder wi' the Miller,
Thou sat as lang as thou had siller;
That ev'ry naig was ca'd a shoe on
The Smith and thee gat roarin' fou on;
That at the Lord's house, ev'n on Sunday,
Thou drank wi' Kirkton Jean till Monday,
She prophesied that late or soon,
Thou wad be found, deep drown'd in Doon,
Or catch'd wi' warlocks in the mirk,
By Alloway's auld, haunted kirk.

Ah, gentle dames! it gars me greet,
To think how mony counsels sweet,
How mony lengthen'd, sage advices,
The husband frae the wife despises!

But to our tale: Ae market night,
Tam had got planted unco right,
Fast by an ingle, bleezing finely,
Wi reaming sAats, that drank divinely;
And at his elbow, Souter Johnie,
His ancient, trusty, drougthy crony:
Tam lo'ed him like a very brither;
They had been fou for weeks thegither.
The night drave on wi' sangs an' clatter;
And aye the ale was growing better:
The Landlady and Tam grew gracious,
Wi' favours secret, sweet, and precious:
The Souter tauld his queerest stories;
The Landlord's laugh was ready chorus:
The storm without might rair and rustle,
Tam did na mind the storm a whistle.

Care, mad to see a man sae happy,
E'en drown'd himsel amang the nappy.
As bees flee hame wi' lades o' treasure,
The minutes wing'd their way wi' pleasure:
Kings may be blest, but Tam was glorious,
O'er a' the ills o' life victorious!

But pleasures are like poppies spread,
You seize the flow'r, its bloom is shed;
Or like the snow falls in the river,
A moment white-then melts for ever;
Or like the Borealis race,
That flit ere you can point their place;
Or like the Rainbow's lovely form
Evanishing amid the storm. -
Nae man can tether Time nor Tide,
The hour approaches Tam maun ride;
That hour, o' night's black arch the key-stane,
That dreary hour he mounts his beast in;
And sic a night he taks the road in,
As ne'er poor sinner was abroad in.

The wind blew as 'twad blawn its last;
The rattling showers rose on the blast;
The speedy gleams the darkness swallow'd;
Loud, deep, and lang, the thunder bellow'd:
That night, a child might understand,
The deil had business on his hand.

Weel-mounted on his grey mare, Meg,
A better never lifted leg,
Tam skelpit on thro' dub and mire,
Despising wind, and rain, and fire;
Whiles holding fast his gude blue bonnet,
Whiles crooning o'er some auld Scots sonnet,
Whiles glow'rin round wi' prudent cares,
Lest bogles catch him unawares;
Kirk-Alloway was drawing nigh,
Where ghaists and houlets nightly cry.

By this time he was cross the ford,
Where in the snaw the chapman smoor'd;
And past the birks and meikle stane,
Where drunken Charlie brak's neck-bane;
And thro' the whins, and by the cairn,
Where hunters fand the murder'd bairn;
And near the thorn, aboon the well,
Where Mungo's mither hang'd hersel'.
Before him Doon pours all his floods,
The doubling storm roars thro' the woods,
The lightnings flash from pole to pole,
Near and more near the thunders roll,
When, glimmering thro' the groaning trees,
Kirk-Alloway seem'd in a bleeze,
Thro' ilka bore the beams were glancing,
And loud resounded mirth and dancing.

Inspiring bold John Barleycorn!
What dangers thou canst make us scorn!
Wi' tippenny, we fear nae evil;
Wi' usquabae, we'll face the devil!
The swats sae ream'd in Tammie's noddle,
Fair play, he car'd na deils a boddle,
But Maggie stood, right sair astonish'd,
Till, by the heel and hand admonish'd,
She ventur'd forward on the light;
And, wow! Tam saw an unco sight!

Warlocks and witches in a dance:
Nae cotillon, brent new frae France,
But hornpipes, jigs, strathspeys, and reels,
Put life and mettle in their heels.
A winnock-bunker in the east,
There sat auld Nick, in shape o' beast;
A towzie tyke, black, grim, and large,
To gie them music was his charge:
He screw'd the pipes and gart them skirl,
Till roof and rafters a' did dirl. -
Coffins stood round, like open presses,
That shaw'd the Dead in their last dresses;
And (by some devilish cantraip sleight)
Each in its cauld hand held a light.
By which heroic Tam was able
To note upon the haly table,
A murderer's banes, in gibbet-airns;
Twa span-lang, wee, unchristened bairns;
A thief, new-cutted frae a rape,
Wi' his last gasp his gabudid gape;
Five tomahawks, wi' blude red-rusted:
Five scimitars, wi' murder crusted;
A garter which a babe had strangled:
A knife, a father's throat had mangled.
Whom his ain son of life bereft,
The grey-hairs yet stack to the heft;
Wi' mair of horrible and awfu',
Which even to name wad be unlawfu'.
Three lawyers tongues, turned inside oot,
Wi' lies, seamed like a beggars clout,
Three priests hearts, rotten, black as muck,
Lay stinkin, vile in every neuk.

As Tammie glowr'd, amaz'd, and curious,
The mirth and fun grew fast and furious;
The Piper loud and louder blew,
The dancers quick and quicker flew,
The reel'd, they set, they cross'd, they cleekit,
Till ilka carlin swat and reekit,
And coost her duddies to the wark,
And linkit at it in her sark!

Now Tam, O Tam! had they been queans,
A' plump and strapping in their teens!
Their sarks, instead o' creeshie flainen,
Been snaw-white seventeen hunder linen!-
Thir breeks o' mine, my only pair,
That ance were plush o' guid blue hair,
I wad hae gien them off my hurdies,
For ae blink o' the bonie burdies!
But wither'd beldams, auld and droll,
Rigwoodie hags wad spean a foal,
Louping an' flinging on a crummock.
I wonder did na turn thy stomach.

But Tam kent what was what fu' brawlie:
There was ae winsome wench and waulie
That night enlisted in the core,
Lang after ken'd on Carrick shore;
(For mony a beast to dead she shot,
And perish'd mony a bonie boat,
And shook baith meikle corn and bear,
And kept the country-side in fear);
Her cutty sark, o' Paisley harn,
That while a lassie she had worn,
In longitude tho' sorely scanty,
It was her best, and she was vauntie.
Ah! little ken'd thy reverend grannie,
That sark she coft for her wee Nannie,
Wi twa pund Scots ('twas a' her riches),
Wad ever grac'd a dance of witches!

But here my Muse her wing maun cour,
Sic flights are far beyond her power;
To sing how Nannie lap and flang,
(A souple jade she was and strang),
And how Tam stood, like ane bewithc'd,
And thought his very een enrich'd:
Even Satan glowr'd, and fidg'd fu' fain,
And hotch'd and blew wi' might and main:
Till first ae caper, syne anither,
Tam tint his reason a thegither,
And roars out, "Weel done, Cutty-sark!"
And in an instant all was dark:
And scarcely had he Maggie rallied.
When out the hellish legion sallied.

As bees bizz out wi' angry fyke,
When plundering herds assail their byke;
As open pussie's mortal foes,
When, pop! she starts before their nose;
As eager runs the market-crowd,
When "Catch the thief!" resounds aloud;
So Maggie runs, the witches follow,
Wi' mony an eldritch skreich and hollow.

Ah, Tam! Ah, Tam! thou'll get thy fairin!
In hell, they'll roast thee like a herrin!
In vain thy Kate awaits thy comin!
Kate soon will be a woefu' woman!
Now, do thy speedy-utmost, Meg,
And win the key-stone o' the brig;^1
There, at them thou thy tail may toss,
A running stream they dare na cross.
But ere the keystane she could make,
The fient a tail she had to shake!
For Nannie, far before the rest,
Hard upon noble Maggie prest,
And flew at Tam wi' furious ettle;
But little wist she Maggie's mettle!
Ae spring brought off her master hale,
But left behind her ain grey tail:
The carlin claught her by the rump,
And left poor Maggie scarce a stump.

Now, wha this tale o' truth shall read,
Ilk man and mother's son, take heed:
Whene'er to Drink you are inclin'd,
Or Cutty-sarks rin in your mind,
Think ye may buy the joys o'er dear;
Remember Tam o' Shanter's mare.

[Footnote 1: It is a well-known fact that witches, or any evil spirits, have no power to follow a poor wight any further than the middle of the next running stream. It may be proper likewise to mention to the benighted traveller, that when he falls in with bogles, whatever danger may be in his going forward, there is much more hazard in turning back.-R. B.]

Search This Site: Robert Burns

Everything you wanted to know about Robert Burns, Scotland's national bard (and lots more besides). Please let us know if anything's missing, wrong, or just plain wonderful

Burns Country Collage

Tam O' Shanter

A Tale

1790

Type: Poem

SANT JORDI

La versió més coneguda respecte de qui era Sant Jordi, com la de tantes hagiografies, és la inclosa a Legenda aurea escrita per Iacopo da Varazze al segle XIII. A les nostres terres existeix una versió de la qual situa l’acció a la vila de Montblanc, i no a la Capadòcia.

Però qui fou realment el màrtir que esdevingué Sant Patró de la Confederació Catalano-Aragonesa? Difícil contestar a aquesta pregunta. Sabem que nasqué a Lydda (Lot), a Palestina, cap a l’any 270. Martiritzat a Nicomèdia (Izmit), l’any 303. Segurs? No. La llegenda el fa néixer a la Capadòcia, i el fa morir a Lydda. El gran problema rau en l’absència d’una acta martyrum vàlida. Les que hi ha o no són coetànies o ja descriuen fets amb una estela llegendària.

Les més antigues ens diuen que Jordi –que en realitat seria un agnom, és fill d’un noble persa, Geronci, i d’una dama palestina, Policrònia. Educat com a cristià, el jove forma part de la milícia romana i viu “en pecat” amb una vídua. Quan l’emperador Dioclecià proclama l’edicte que obliga a rendir culte al déu Apol·lo, Jordi renega de soldat, distribueix les seves riqueses entre els pobres i s’enfronta a l’emperador; motiu pel qual és empresonat i martiritzat.

El martiri arribà a durar set anys, durant els quals morí i resucità tres cops. La història com ens la narrà el bisbe genovè, Iacopo da Varazze, és molt maca. Cerqueu-la. Però era tant fosca la seva història que l’any 496, el papa Gelasi promulgà un decret esegons el qual l’acta martyrum de sant Jordi passava a ésser considerada apòcrifa i en desautoritza tots els autors. Jordi serà un d’aquells sants venerats pels homes, els actes del qual només coneixerà Déu, pontificà.

Tot i que la política de tolerància religiosa de Constantí, successor de Dioclecià,fou decisiva per difondre’n el culte; la veritat és que sant Jordi és arrelat en el més fons de història humana.

L’origen de l’agnom és evident; prové del grec γεωργός, “georgós”; que significa agricultor. Literalment, “treballador de la terra” i, especifícament, “jardiner” o “vinyater”. Per la seva etimologia, Gea + érgon; es converteix en l’agricultor per antonomàsia. I l’agricultor per excel·lència fou el primer home: Adam. Nom que en llengües emítiques significa “roig” –el color de la terra-. I cal tenir present que el terme hebreu Gir –emparentat amb el grec georgós-, designa el fang roig de la terra d’on el Creador formà el primer home.

Reflexionem que ja des de l’antic Egipte, els déus eren de color vermell i les deesses de color groc. Que el vermell seria el color del vi, la sang, que la civilització extreu de la terra; però que prèviament, és el vermell del foc. Però, a més, aquest Adam roig, conté en el seu nom “jordi” un significat recollit en el seu origen grec: “el doble”. De vegades és el company, de vegades la dama. Com escriuen F.Bofill i J. Saw:

El primer desdoblament té lloc en el moment en què el Creador sumeix l’home en un somni profund –del qual enlloc no es diu que s’hagi desvetllat- i n’extreu la dona, el seu complement. El segon doble és el bessó, el company d’armes. La cara oculta de l’heroi.

Però més enllà de tot això, en la primera narració divina, el dragó Kur rapta la deessa Ereshkigal i el déu Enki lluita contra el monstre per alliberar-la. Després arriba l’epopeia del déu Nimurta, fill d’Enlil. I ulteriorment, la història de Gilgamesh.

I des del seu Uruk arribarem a l’Egipte on Ra combat a Apep. I on Horus, fill d’Isis i Osiris, fou l’ultim déu que hi va regnar. En vèncer Set-Tifó, el cocodril-drac, assassí i germà d’Osiris, va obtenir el tron dels faraons. I amb aquesst Horus, ressuscitat per la seva mare després d’ésser derrotat pels titans, era amb qui els grecs identificaven Apol·lo.

Fins i tot a la Bíblia trobem relacions. Al Gènesi es diu que “El serpent era el més astut de tots els animals del camp que Jahvè Elohim havia fet.” Al llibre de Job, el Creador recorda a Job la dificultat de dominar el drac. I no oblidem que el drac del principi tornarà al final, segons l’Apocalipsi de Sant Joan.

Dins la tradició de la nissaga dels matadors de dracs també trobaríem Mitra, Perseu, HèrculesmCadmos, Jàson.

Podem marxar més lluny, o més a prop de les terres jordianes. El Khdr o Khidr, és el “cavaller verd” que apareix a l’Alcorà; i que el musulmans consideren un profeta, si bé fora de la línia oficial, el qual s’identifica amb el cristià Sant Jordi. De fet els croats al recuperar Lydda el 1098 de mans turques comprovaren astorats com els que ells anomenaven infidels havien conservat el culte que la població rendia a sant Jordi, mantenint-lo com Khidr.

I aquest cavaller és protagonista d’un conte en què un noble guerrer salva una princesa. En els relats de sant Jordi primigenis no hi havia una possible Margalida de Silene. Possiblement la màgia de les narracions orientals captivà els guerrers cristians ales croades; i sorgí un mite que feia temps que rondava tota la conca mediterrània.

I foren les croades les que transmigraren sant Jordi de les terres bizantines fins l’Europa occidental. Fins i tot arribant a la batalla d’Alcoraç.

Per no fer-ho més extens; parlem un moment de tradicions:

El 23 d’abril era festa popular a València el 1343, a Mallorca el 1407; i a Catalunya la proposta de convertir la diada en festa de precepte és formulada el 1436 a les Corts per la Generalitat, però no es va fer efectiva fins a l’any 1456.

Al segle XV ja es celebrava el dia de Sant Jordi una fira de roses –coneguda també com fira dels enamorats- al pati de la Generalitat i voltants. Se sap que almenys a partir del segle XVII ja es regalaven roses a les dames que assistien als actes organitzats per la Generalitat. La popularització definitiva data de 1914 en que es restablí la fira al palu de la Generalitat –sota la Mancomunitat- i es proimogué activament aquest gest.

La primera vegada que es celebrà el dia del llibre fou el 7 d’octubre del 1926. Coincidia amb l’aniversari del naixement de Cervantes. La idea havia sorgit de l’editor i escriptor valencià resident a Barcelona Vicent Clavel, tenint abast nacional al principi. El seu escàs èxit va propiciar que el 1930 fos traslladada al 23 d’abril, data de la mort de Cervantes i Shakespeare (1616).