Sorgí la
possibilitat de participar en el Club de Lectura del Museu de
Ciències de Barcelona i no podia deixar passar la possibilitat.
L'obra triada per enguany era Els arbres a la poesia catalana.
L'obra s'inicia amb una encertada introducció que ens palesa la
necessitat d'aquell recull, així com dels seus orígens; volent
mostrar l'arbre com un símbol de la Vida, i de les seves meravelles,
i de la seva dificultat per entendre-la, tot fent un paral·lelisme
amb el poema com l'estructura més complexa de la literatura.
A
continuació del corpus poètic
s'addicionen dos breus annexes: unes biografies dels poetes
antologats així com la relació dels arbres poetitzats.
Tal
i com vàrem comentar les persones que participàrem en el club de
lectura, la poesia no sempre, més aviat al contrari, és fàcil; i,
si a més a més, la fas tan centrada en un àmbit temàtic pot ésser
fins i tot feixuga. Tot i això, trobo que el llibre és tot un
encert necessari i, cercant-ne utilitats,
quelcom impossiblement més allunyat de l'objectiu de la poesia,
podem dir que pot ésser una eina d'educació transversal molt
interessant. Com tota antologia, sempre hi trobarem a faltar autors i
poemes, així com potser en faríem caure d'altres, però trobo que
és un formós viatge botànic per la nostra literatura.
Trobo
que és un molt adient llibre per dur de passeig i gaudir-ne de la
seva lectura, contemplativa, no necessàriament en soledat, a l'ombra
d'un arbre durant les aturades del caminar per gaudir de la vegetació
de la nostra pàtria. En el fons, ja ens ho va dir el gran Ramon
Margalef: «el
bosc és l'ecosistema terrestre d'estructura més complexa. La peça
cabdal del bosc és l'arbre, i cal
un poeta per descriure apropiadament la complexitat d'un arbre».
Us
trio tres poemes, obviant, voluntàriament, els majestuosos, també
inclosos a l'antologia, Lo pi de les tres branques de
Jacint Verdaguer i Lo pi de Formentor de
Miquel Costa i Llobera.
VORA
LA MAR, ELS PINS
Muntanya avall, vora la mar, els
pins
davallen fins la sorra
tan desitjosos d'entrar mar endins,
que en ells veiem el moviment de
córrer;
i oïm la veu de llur desig ardent
com una torrentada,
muntanya avall cridant sobre el
pendent
que s'esllangueix on se desfà
l'onada.
Josep-Maria lópez Picó
EXILI
Si vull combatre,
no vull combat;
contra qui estimo
qui m'ha girat?
Poc em movia,
que ha estat el vent;
el vent, amb cara
de malcontent,
que se m'enduia
fora camí:
fugint, corria
pel meu destí.
Enfredorida
cerco redós:
sóc estrangera,
com tu, com vós.
Lluny de la vinya,
lluny de l'oliu,
no sóc covarda.
Si res ho diu,
és que no em resta
prou força al cor
per a amargar-hi
l'escampadissa
i l'enyorança
del meu tresor.
La mar, tan fina,
qui la veiés,
i aquella estesa
del meus carrers!
Barcelonina
sóc més que mai;
¿què se me'n dóna
del clar desmai,
de les arbredes
vora el corrent?
De l'aigua dòcil
del riu, ¿què en faig,
sense la ufana
d'abril i maig
i l'aire tebi
del meu jardí?
Tu la primera
ja deus florir,
bella glicina
vora del mur;
el pi que et vetlla
callat i obscur,
sé que sospira
pel teu fulla,,
mentre dins l'aire,
com en un clam,
totes les branques
visen el cel.
I la figuera,
arbre de mel,
antic i nostre
i amic del mar,
veig que brotona
adelerada
per no fer tard.
Tremoladisses
clapes de sol
per tot el volt
de la palmera!
Jo la vetllada
com un infant;
cada any em deia:
«Com es fa gran!»
I m'abellia
que prosperés
amb les regades
entorn copsades
pels violers.
Gronxa, palmera,
l'aire subtil!
Ara la casa
ja m'és hostil.
T'he ben perduda!
Per sempre? No.
Em veig, un dia
de gran claror,
per l'ampla costa
dels pins pujant,
la que jo veia
de casa estant.
A mitja altura
m'he de girar:
la bella estesa
de Sarrià,
amb la cintura
des deus jardins
i tanta rosa
negada a dins,
voldrà aparèixer
davant dels ulls.
«Hola, palmera,
veges si culls
l'adéu que et llanço
del fons de mi!»
Les teves palmes
diran que sí.
Clementina Arderiu
DESOLACIÓ
Jo só l'esqueix d'un arbre,
esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l'hora
de la sesta;
mes branques, una a una, va rompre
la tempesta,
i el llamp, fins a la terra, ma soca
migpartí.
Brots de migrades fulles coronen el
bocí
obert i sens entranyes que de ma
soca resta;
cremar he vist ma llenya; com un
fumerol de festa,
al cel ha vist anar-se'n la millor
part de mi.
I l'amargor de viure xucla ma arrel
esclava,
i sent brostar les fulles, i sent
pujar la saba,
i m'aida a esperar l'hora de caure,
un sol conhort:
cada ferida mostra la pèrdua d'una
branca;
sens jo, res parlaria de la meitat
que em manca;
jo visc sols per a plànyer lo que
de mi s'és mort.
Joan Alvcover
