Vaig
arribar a Lupus, com suposo que molta gent, gràcies a Píldoras azules. El cert és que agradant-me i tot i que comparteix
moltes línies argumentals, Lupus em sembla una molt interessant
història, tot i que no em sembla tan rodona com ho era la relació
d'amor entre el Frederik i la Cati. Ara bé, us recomano que una
vegada llegida aquella us deixeu seduir per aquest viatge que de
vegades sembla enlloc però que us durà a un univers molt personal i
on és molt necessari viatjar.
Lupus
comença com un viatge sideral a la recerca de l'etern plaer
enteogènic que les drogues sempre podran administrar i la calma del
gaudi de les hores buides passant davant l'espera de la pesca. Dos
joves, vells amics, es troben a la recerca del plaer com si l'edat
adulta se'ls apropés com una fera ferotge i aquella fos l'última
oportunitat de bressolar-se en els plaers de la joventut. I tot és
plaent i tranquil fins l'aparició d'una noia. Aquí seria el moment
de la cita cinèfila respecte que en el moment que apareix una dona
la història dóna un tomb irreversible i dramàtic, en el sentit més
dolorós de l'expressió. Aquesta noia, la Sanaa, emperò, farà
tombar la narració degut al seu destí, passat i futur, tràgic. I
amb ella, tot allò que l'envolta, convertint quasi en una pítia a
qui hagi fet entre glops de destil·lats la funesta predicció.
Serà sota
aquestes circumstàncies que travessarem l'univers d'un futur quasi
de ficció on la imaginació dels oracles de cròniques d'un negre,
més que la matèria fosca de l'espai, esdevenidor per a la humanitat
es corporifiquen com la realitat més certa a la que podem aspirar.
Les eternes lluites socials per la justícia i la llibertat seran la
única història, passada i futura, de l'ésser humà, per això, les
batalles d'avui, són les mateixes d'ahir repetides, i ens recorden
que el demà d'ahir és el nostre avui i aquesta successió no té
aturador.
A nivell
d'estil cal destacar que el blanc i negre pot ésser, i Peeters ho
aconsegueix, molt expressiu i mostrar molts matisos, emperò, en
aquestes profunditats de l'espai que ha somniat per narrar-nos la
història de Lupus, ens hagués agradat veure l'explosió, o no, de
colors que podria haver utilitzat des de la seva demiürga paleta de
creador per il·lustrar aquest univers ple d'éssers irreals que són
infinitament creïbles.
Ens trobem
davant l'eterna història del trànsit de l'adoslència, moral, a
l'edat adulta, racional, però farcida de petits detalls en aquestes
vinyetes que poden semblar no aportar res a la narració, però ens
estan informant d'allò que s'escau dins els personatges. No és una
road-movie espacial, és una
història de superació personal, de la cerca i recerca de l'espai
propi en el món, que per molt gran i infinit que sembli, cal que
trobem el nostre petit espai on volem instal·lar-nos i viure la
vida, o el bocinet de vida que ens permetin. El missatge de tot
plegat és la necessitat de gaudir, o si més no intentar viure, el
dia a dia, que no hi ha immensitat més gran que la soledat amb un
mateix quan no volem viure amb ningú més.
Lupus és una nova
recerca de l'espai i el temps de cada persona, i en el fons, palesar
que només l'amor pot ésser un vincle més fort que l'amistat per a
poder viure en l'ingent univers ínfim que és el receptacle de pols
estel·lar que som, sense obviar que la nostra existència no és
sinó nosaltres i les nostres circumstàncies. Una eixida per
trobar-nos i trobar qui ens pot fer aconseguir que ho assolim.
Els quatre volums de l'obra, de fet és un continuum es
llegeixen atrapat com un mosquit en una teranyina, metàfora adequada
per entendre la finitud, en tots els sentits i significats i
significants del terme, de l'ésser humà en l'Univers, glatint
davant allò que resta amagat darrere cada vinyeta (hi ha tanta o més
expressivitat en allò no mostrat que en tota la meravellosa galeria
d'imatges que ens dibuixa en Peeters), o davant els batecs ara
accelerats ara ralentits dels personatges, de cadascuna de les veus
que és cada personatge; perquè amb aquesta història l'autor, des
del relat aparentment costumista de fugida en un ambient de ciència
ficció és una història en primera persona, la primera persona del
lector capaç d'esdevenir el protagonista i transmigrar-se en ell
mentre la seva vivència s'entreteixeix amb la nostra.
En el fons aquest viatge és una fugida, però una fugida cap a
l'interior, cap a un mateix.
Us recomano fervorosament que us delecteu amb la seva lectura.
addenda
Us deixo algunes joies en forma de diàleg que esquitxent el text:
LUPUS
Frederik Peeters
VOLUMEN 1
Era bella como un sol... Con ese aire altivo y a la vez nada
intimidante...
Se planteaba elegir entre la huida y hacerse vieja...
Le pregunté por qué parecía estar triste todo el tiempo... Incluso
cuando reía parecía triste... Me respondió que tenía tendencia a
sentirse como un agujero negro, una bola antimateria... Tendría que
haberla escuchado y haberla creído en lugar de sonreír como un
tonto...
Sanaa era un agujero negro... El vacío existencial absoluto... El
vagabundeo personificado...
Sentí que no bastaría con llevarla, dejarla en cualquier lado al
pie de un árbol y marcharnos... Estábamos en órbita emocional...
Como el vacío espacial aspira el aire, el vacío existencial aspira
probablemente el amor...
Es así... No la calo... tiene el mal de ojo... Hay gente que tiene
influencia sobre lo que gravita a su alrededor... Ella aspira
energía... No me gusta... Y huele a miedo a kilómetros...
Y así es como precisamente fue con esta chica con la que me vi...
huyendo de no sé quién... para ir a no sé dónde...
VOLUMEN 2
Es un pueblo un poco especial... el fin del camino para algunos
viejos decrépitos... supervivientes de grandes luchas sociales...
contestarios... tristes anarquistas... de personas que, en
definitiva, intentan acabar su vida como les hubiera gustado
vivirla...
Los “Todo irá bien” no protegen de nada...
VOLUMEN 3
Tanto optimismo es casi deprimente...
¡Ese es el problema! ¡Y ya he entendido por qué! ¡¡He matado a
una persona!! ¡Nunca se siente uno tan solo como cuando mata a
alguien!...
-No tienes más que considerar que nustra pareja es como un antídoto
contra la soledad...
-¡¿Nuestra pareja?! Jajaja ...además, la pareja nunca ha sido el
antídoto contra nada...
VOLUMEN 4
¡Es tan increíble! Sabes, podría morirme aquí en el espacio...
tendría la impresión de haber culminado mi vida... Podría ser el
final del viaje...
