Alfa
i Omega
no és un relat, o millor dit, no és només un relat; és una part
d'un tot, una de les extremitats d'un cos que sembla estendre's com
una invasió.
Alfa
i omega és
l'adaptació literària que en Sergi
G. Oset
fa de Nova
Sico,
el disc conceptual de la banda barcelonina de rock progressiu
Midnight
Zombie Alligator.
A més a més, no podem obviar que el projecte es complementa amb el
curtmetratge Corpus
Earthling.
Tota una combinació de factors per fer d'aquesta nova creació zombi
quelcom gens habitual, si més no, en els aspectes formals.
A
Alfa
i omega ens
trobem el relat que en Nathan Gripp, un microbiòleg resident en una
urbanització benestant, ens fa de la situació en què es troba una
vegada ha esdevingut un apocalipsi zombi. Durant la seva aventura a
Cuerno Meseta es trobarà amb la Cas, una noia gens típica per les
narracions zombis d'habitud. De fet... Bé, millor que llegiu el
relat breu que en Sergi G. Oset ens brinda, i si és possible, molt
recomanable, amb el disc dels MZA de fons. I en acabar feu un
visionat del curtmetratge.
Vull felicitar l'autor pel transvasament fet des del disc al relat.
Directe, tallant, expeditiu i zombi. Ha aconseguit una narració
perfecta per llegir al llit abans d'anar a dormir, i esperar que ens
atrapin els somnis, tal vegada malsons? I parlant de felicitacions,
vull mostrar la meva admiració per la portada d'Héctor Jenz.
Si
m'ho permeteu, us deixo alguna pinzellada poètica que podreu trobar
a Alfa
i omega,
sí, jo jugaria a cercar rerefons en el títol de l'obra:
D'això en fa una eternitat, quan la tecnologia
era una joguina que ens donava seguretat.
Les explosions se succeeixen aleatòriament en un
correfoc descontrolat.
(...) el responsable de portar la humanitat a un
punt més enllà de la barbàrie.
Us
recomano una llegida, amb el paquet sencer, i fem petar una xerrada.
Com la vetllada, us deixo la fotografia de l'autor parlant de l'obra,
de la presentació conjunta de les tres parts d'aquest totum.
Com a últim comentari, que en
absolut voldria enfosquís l'opinió del relat, com a crítica
constructiva, que caldria una revisió editorial per eradicar certs
aspectes dissonants normativament a nivell lingüístics.
HardCandyés una impressionant
pel·lícula que ens torna a demostrar per què el cinema és
considerat el setè art. Ens trobem davant una impecable història
amb una molt ben treballada i resolta factura i amb unes
interpretacions brillants, bé, la de l'Ellen Page és senzillament
sublim.
Des
dels títols de crèdits, obra de Miki Kato, conjugats amb la música
de Molly Nyman y Harry Escott, ens comencen a submergir en la
història d'aquesta “petita” caramel.
La primera escena (sí, aquest comentari tindrà algunes filtracions,
en català parlen de filtracions i no d'spoilers*)
serveix per introduir-nos mínimament els personatges que se'ns
mostraran ja en tot el seu esplendor a l'escena del cafè, la segona.
Us recomano fervorosament que visioneu aquesta
pel·lícula. I si no l'heu vista, no continueu llegint fins que no
us hagueu enfrontat a aquesta petita joia de cinema independent.
Quan
arriben a la casa del Jeff, el fotògraf professional de trenta-dos
anys que viu en un ampli i quasi minimalista espai lumínic, saps
que, tot i que no hauries, irremissiblement et sentiràs atret per la
Hayley, aquesta lúcida, brillant i encantadora i de magnètic somrís
noia de catorze anys. Intueixes que ets davant d'una versió més
mefistofèlica de la beautiful girl Marty
i que al igual que en Willy no podràs més que sentir-te totalment
captivat i subjugat.
El guió és perfecte, la fotografia i el tractament de la llum i de
l'ambientació és sublim, els jocs de càmera, amb una predilecció
necessària per poder mostrar els sentiments en primer pla, són
acurats i els necessaris per dotar a la narració de la profunditat
que es cerca, rematada amb un muntatge molt encertat per emmarcar
aquesta gran obra. Perquè el gran gol d'aquesta cinta és el seu
guió; un guió molt teatral, en el seu més ampli i positiu aspecte
per una cinta cinematogràfica, i que es sustenta en una història
molt ben treballada i presentada i en dos personatges perfectament
dibuixats, i interpretats, que ens van mostrant els seus matisos al
llarg de tota la cinta. La pel·lícula no juga a fet i amagar durant
la narració, però ens va llançant preguntes, fins i tot
contradictòries, com campanes que repiquen llarg temps.
Una vegada has vist el tràiler, per una vegada veiem un tràiler
ben fet i que no ens mostra tota la història sinó que serveix per
estimular el seu visionat; una vegada vist el tràiler et fas una
idea de la història que et serviran en pantalla, una història que a
l'inici sembla que podria esdevenir allò que t'imagines, però que
comença a mostrar-te un situació amb molts aspectes gens rectilinis
i moltes arestes. Potser, i això et succeirà diverses vegades
durant la narració, no tothom és qui sembla ésser, o no tot allò
que diuen o fan creure és allò que hauríem de pensar. Res més
lluny del maniqueisme que aquesta història i la seva narració. Tant
és així que el dolent, tot i que estàs convençut que ho és, no
et sembla pas, per moments tan dolent, és més, hi ha moments que
dubtes si ell no és l'innocent i la seva veritat està sent
tergiversada; la seva vessant fosca és denigrant, cas que sigui
certa, però cal mostrar-la, i la visió que ens ofereix aquesta
cinta, molt més enllà de la història del caçador caçat, ens farà
ballar el cap mentre la veiem, sota un plaer malsà, i ens farà
plantejar-nos moltes preguntes després. Entre elles, qui és
ella? És realment la bona de la pel·lícula o és un altra
apreciació subjectiva alterada?
A mesura que avança el guió et trobes totalment immergit en la
història, i fins a tal punt són bones les actuacions que la veritat
que has cregut, aquella que sosté la Hayley, comences a dubtar si no
serà cert el que afirma en Jeff... I sí, qui és ella? I què
farien tu davant d'ella, t'hagués visitat voluntàriament o no... Si
t'ho narrés la creuries? O preferiries creure'l a ell? No prenguis
partit, deixa't que la història succeeixi i no jutgis, viu-la.
És
d'agrair la versió amb dvd tan completa en extres: comentaris del
guionista i del director, de l'actriu i l'actor, escenes eliminades,
juntament amb l'així es va fer
i un altre documental al voltant de la pel·lícula.
No és gens d'estranyar que fos seleccionada per Sundance o que a
Sitges guanyés Millor pel·lícula, guió i el premi del públic
entre d'altres premis i nominacions.
Tota una joia que no us podeu deixar
perdre. Tinc moltes ganes de tornar-la a gaudir.
P.S.:Estic convençut que aquesta pel·lícula
em continuarà semblant genial cada vegada que la vegi i que pot
arribar a inspirar-me més d'un i més de dos escrits.
P.S.II: Un altra dia, possiblement, us tornaré
a parlar de la pel·lícula. Qui s'anima a fer un visionat conjunt?
La
novel·la de La clau de Sarah
escrita per Tatiana de Rosnay esdevingué un fenomen editorial i
consegüentment fou duta al cinema recentment i, sembla ésser, amb
força bona acollida. Tot i això, les meves referències respecte a
la mateixa eren escasses. Així que quan ara fa uns dies me la
recomanaren vaig acceptar llegir-la.
Elle
s'appelait Sarah ens narra, en
una història en dos temps, la història d'una nena jueva que patí
des de juliol del quaranta-dos la persecució del nazisme amb la
col·laboració del govern de Pétain, iniciant-se amb l'acció del
Vélodrome d'Hiver. La
història d'aquesta nena es veurà entortolligada amb la de la Julia
Jarmond, una periodista parisina d'origen americaine
a qui li demanaran que prepari un article sobre la desgràcia del
Vel' d'Hiv' a les
portes del sexagèsim aniversari.
Aquest
punt de partida pot semblar força interessant, i la novel·la es
llegeix força fàcilment; però pateix del que podríem anomenar les
seves formes i maneres de certs best-sellers moderns:
una escriptura “fàcil” i poc descriptiva, els personatges els
crees a partir de poques dades, en una estructura de capítols
(excessivament) breus que semblen precipitar la història; tot i
això, les poc més de quatre-centes pàgines són excessives perquè
en certs moments, tot i que sembli mentida per la forma de narrar, la
lectura es fa lenta, perquè el greu problema és que és predicible.
A més a més, en molts moments la història no ens sembla creïble,
especialment la història moderna que mou la narració. Ho sento,
però aquests personatges de vida elitista, tot i que ens els vulgui
humanitzar traumatitzant-los o generant-los problemes, em carreguen
en excès.
Crec que és una novel·la que molt eficientment serveix de base per
a un guió cinematogràfic, ara em manca comprovar com fou
l'adaptació fílmica.
Agua
és l'epopeia d'unes dones per sobreviure al tràgic destí que les
ha condemnades a ésser mortes vivents: els texts sagrats hindús,
des de fa més de dos mil anys, diuen:
Una
vídua ha de patir i ésser casta fins la mort.
L'esposa
fidel al difunt anirà al cel.
L'esposa
infidel renaixerà al ventre d'un xacal.
Les
lleis de Manu
Capítol
5è, versos 156-161
Dharamshstras
La
Chuyia és una nena de vuit anys que en pocs dies passa d'ésser
casada, amb un home gran, a esdevenir la seva vídua. Això significa
que no només li han arrabassat la seva infantessa, sinó que ara, li
arrabassen la seva vida: com a vídua ha d'abandonar la seva llar
familiar i marxar a l'Ashram.
Tot
i que ens trobem a l'Índia de l'any 1938, la situació que narra la
pel·lícula de Deepa Mehta sembla ésser encara molt vigent al seu
país. Una mostra d'això foren els problemes que tingué per rodar
la pel·lícula a Venarisi com a conseqüència dels radicals
hinduistes.
Mentre
Gandhi tractava de sacsejar les consciències polítiques de l'Índia,
la situació de moltes persones, fossin de la casta que fossin,
encara era dramàtica. Les vídues eren obligades a patir una vida
d'abnegació fins la seva mort, purgant les culpes d'ésser
responsables de la mort del seu marit; i això ho feien a l'ashram,
una comunitat dins la comunitat.
A
l'ashram de Rawalpur on acaba Chuyia, dirigit amb tradicional mà de
ferro per Madhumati, hi tracten de sobreviure poc més d'una desena
de vídues, entre elles la jove Kalyania i la Didi, vídua d'un
brahman. Les condicions de vida per a les vídues són dramàtiques.
En aquest ambient, i de forma casual, apareixerà el jove Narayan, un
jove i fervent seguidor de Gandhi.
La
pel·lícula, tot i la duresa del tema tractat, és preciosa. Té una
narració pausada, con les aigües sagrades del riu, com la lentitud
de les vides de les vídues, que li permet mostrar-nos les dures
condicions d'aquesta vida, però al mateix temps ens fa aparèixer i
ens permet entendre els personatges, algunes són autèntiques flors
de lotus. La llum de la cinta és esplèndida, la música, quasi
omnipresent, és dolça i esdevé quasi un personatge més. El text
està molt ben treballat i les interpretacions són magistrals.
Ens
trobem davant d'una obra de cinema independent, no és una pel·lícula
de Bollywood, és una obra que cerca enviar un missatge més enllà
de l'entreteniment. Waterés
la pel·lícula que tanca la Trilogia dels Elements de Deepa Mehta.
Si Fire parlava de
política de la sexualitat i Earth parlava
de la política de nacionalisme i Water parla
de la política de la religió. Una gran pel·lícula que ens mostra
una tràgica realitat amb una bellesa terriblement dramàtica.
[possibilitat
d'spoliers]
Sarala,
l'actriu que interpreta a Chuyia, qui s'aprengué el guió
fonèticament, fa un treball excepcional, com la nena petita que no
entén què fa a l'ashram i que no comprèn, ni ho vol fer, perquè
ha d'ésser allà. Només les possible pluja de felicitat de la
Kalyania semblen que poden fer-la somriure. La seva trista i
traumàtica evolució al llarg de la història està magistralment
interpretada. Però crec que tant la Kalyania com la Didi són les
grans estrelles de la cinta. Seema Biswas composa una ascètica Didi
Shakuntala que ens mostra la submissió ascètica a la fe; i
tanmateix, la història li farà comprendre que potser ja no hi haurà
una nova eixida del sol per una nova vida per a moltes de les dones
de l'Índia, però potser sí per les joves i les nenes. La seva
actuació és superba: una lliçó de rostres expressius i com
modular les paraules per fer-les transmetre tot allò que realment
signifiquen i dotar el text de la profunditat que té. Però la gran
actuació tràgica és la de Lisa Ray, la Kalyania. La seva tímida
bellesa, utilitzada per la Madhumati per aconseguir els diners que
poden permetre mantenir l'ashram, encantaran, accidentalment i
casual, el Narayan i desencadenaran la catàrtica història. Composa
un personatge d'una fragilitat que travessa la pantalla i t'envolta
desitjant ésser el sari que la transporti a l'altra riba del riu,
però per veure eixir aquest sol d'un nou dia per a l'Índia.
Desitges que els somnis que ella i en Narayan, a la meravellosa
escena nocturna sota l'arbre, teixeixen esdevinguin realitat, i deixi
d'ésser l'ombra nefasta a la que ha estat condemnada. En John
Abraham dota a en Narayan de la introspecció que el personatge
requereix, però amb la llibertat d'un jove que creu que la realitat
es pot canviar, i cal actuar per fer-ho i creu haver trobat la senda
per fer-ho i ha decidit caminar-la.
La pel·lícula ens
narra una història perfectament real, per això, vivim moments durs,
de descoberta, de somnis, de joia, de tragèdia, de recerca i
esperança, de decepció i patiment. És l'esdevenidor vital dels
rius vitals.
Us
recomano que visioneu aquesta pel·lícula: un amor més impossible
que un Romeo & Juliet en el marc de la bellesa de l'Índia amb
una realització molt aconseguida que ens mostra una vessant de la
realitat desconeguda amb una mà ferma que pinta la vida amb la
bellesa tràgica de l'existència.
Del
dvd em sembla un encert que s'inclogui una petita entrevista a la
directora a la presentació al barceloní cinema Verdi de la
pel·lícula i el making of.
Potser a més a més de la versió original hindi i la traducció i
subtítols en castellà, en anglès hauria estat un encert. No entenc
incloure un curtmetratge com “amigo no gima”.
Ara ja fa un cert temps vaig llegir la novel·la de Cecelia AhernPostdata: T'estimo. Ja vaig comentar llavors que la novel·la m'havia agradat més del que esperava, val a dir que no era gaire el que creia que poder oferir; tot i que llavors ja s'havia rodat l'adaptació cinematogràfica, aquesta sí que no m'acabava d'atreure especialment. Resulta que des de feia cert temps el dvd voltava per casa així que ahir primer de gener vaig decidir visionar la pel·lícula i aquest és el cometari.
Com ja he comentat no esperava gaire de la versió fílmica de la novel·la, però sense ésser cap meravella, perquè no ho és, no és tant dolenta com podria esperar-se, tot i presentar certs defectes que la poden llastrar. Si més no, crec que aquesta dramedia, aconsegueix els objectius que té.
Hom entén els canvis "necessaris" que pot requerir una adaptació, tot i que no sempre són els més correctes. Aquesta vegada crec que esdevenen un encert per fer més funcional la pel·lícula (tot i l'estranyesa dels primers segons).
P.S. I love you s'inicia amb una molt encertada seqüència inicial. La Holly (una encertada Hillary Swank) i en Gerry (un gran paper per Gerard Butler) tornen a casa emprenyats i viurem l'escena de la baralla i la reconciliació. És aquest un dels millors moments de la pel·lícula, i ens mostra quin serà l'estil de la cinta.
Per a qui no conegui la història farem cinc cèntims: Poc després d'aquesta primera seqüència en Gerry morirà víctima d'un tumor cerebral. Pocs dies després és el trentè aniversari de la Holly, qui rebrà un regal inesperat, en Gerry li ha deixat escrites una sèrie de cartes que anirà rebent mensualment.
El punt de partida, breu i concís, serveix per intentar reflexionar respecte l'efemiritat de la vida i de la potència de l'amor i la seva eternitat, o no, més enllà de la vida; així com el repte d'afrontar la viudetat, especialment en la joventut o primera maduresa.
La pel·lícula vol, en part, allunyar-se del drama fàcil productor de catarates de llàgrimes i per això intenta dotar-la de força moments més lleugers i dotar-la d'una pàtina de realitat amb l'alicient de dur-la al món de cadascun dels potencials espectadors. Al respecte voldria afegir que cal que defugim d'una vegada dels tòpics de "cinema per a dones" com si els homes no poguéssim deixar anar una llàgrima veient segons quines escenes (acabi succeïnt o no).
Del film podria destacar algunes de les interpretacions, les ja esmentades dels protagonistes, sense ésser de premi, crec que són adequades per fer creïble la història, així com les de la Kathy Bates i el crooner Harry Connick Jr. La fotografia a Irlanda, els flashbacks que en Gerry interpreta quan la Holly llegeix les seves cartes, així com la música i la molt acurada selecció musical. Hi ha algunes escenes força correctes i que permeten assolir la barreja de drama i comèdia. Certs canvis del guió respecte la novel·la que la doten de cert caire més cinematogràfic.
Per altra banda, podríem retreure-li al film que hi ha massa el·lipsis que poden treure-li continuitat a la història, la descoberta de la vocació final de la Holly, que certs moments volen ésser tan realistes que acaben esdevenint "típicament i tòpica de pel·lícula". Respecte la durada del film crec que pot ésser la correcta, tot i que també hi ha alguna escena que podria haver-se treballat d'una altra forma.
En general crec que és un film correcte, idoni per veure en una freda tarda d'hivern o tardor ben arraulilt en una bona companyia.
Confessions ens mostra la venjança en el seu estat natural, simple i pur.
Aquesta pel·lícula és una freda obra mestra en un equilibri perfecte. Confessions (Kokuhaku en versió original) és l'adaptació de Tetsuya Nakashima de la novel·la homónima de Kanae Minato (quin desig de poder-la llegir!)
Ningú pot negar que d'un temps ençà el Japó és una fàbrica de grans pel·lícules, especialment en l'àmbit del thriller i el terror; doncs aquest film és al capdavant. Estem davant una peça d'orfebreria on la crueltat més real se'ns mostra davant dels ulls esdevenint una autèntica joia que et deixa corprés.
És gairebé imposible fer una ressenya de la pel·lícula sense destripar part de la seva màgia. És un conjunt tan perfectament orquestrat i d'un equilibri absolut que costa imaginar com parlar de la pel·lícula aconsellant veure-la sense condicionar el futur espectador.
Llegint la sinopsi sembla que estarem davant d'una pel·lícula més, una de tantes, fins i tot el tràiler és absolutament injust amb el film (això sí, com a bona pel·lícula és molt més que un bon tràiler, toti que no sigui el cas). Una professora davant el seu últim dia de feina davant la seva classe va fent una confessió davant uns alumnes que no presten cap mena d'atenció a les seves paraules fins que aquesta confessió esdevé quelcom que no s'haurien imaginat mai. És en aquest punt on tot es desferma.
Simple i aparentment no gens pertorbador ni quasi atractiu. Val a dir que la seqüència d'introducció és un tour de force calmat, orientalment calmat, de mitja hora. Un mediometratge genial que ja seria una obra mestra; emperò, li manca més d'una hora que farà encara millor aquesta pel·lícula.
A la veu de la professora s'afegiran algunes veus de l'alumnat implicats directament o no en la confessió de la professora i continuaran la narració. Aquesta mantindrà el seu pols calmat però sense deturar-se. Un equilibri entre la narració pausada i una cursa de fons.
Les interpretacions són excepcionals, encapçalades per uns superba Takako Matsu. Cada gest és una mostra de sentiments, cada paraula és un text sencer. I estan emmarcades en un quadre sublim on la fotografia conjuga extraòrinàriament bé i de forma sorpresiva els suggeridor estil oriental amb el desbordant estil de videoclip amb flashbacks, situacions oníriques, i càmara lenta. S'acompanya la imatge amb una banda sonora que sinergia cada seqüència, especialment la corglaçadora cançó de Radiohed i els temes de Boris, sense desmerèixer la resta. El text, la base de tota la història, és superb. I encara millor és aconseguir l'equilibri perfecte perquè això no acabi esdevenint un desgavell pretenciós sinó una autèntica obra mestra que mostra la crudesa de la venjança i la seva vessant més realista; tan colpidorament que necessitaràs visionar-la més d'una vegada perquè acabarà enganxada a la pell de la teva ànima com un somni repetitiu o un viatge produint per un alucinogen.
A mesura que avança el metratge et sents més captivat per la pel·lícula, no pots desviar la teva atenció de la pantalla i aquesta contrucció de la venjança mitjançant la deconstrucció de l'horror s'introdueix dins teu com un líquid ascendeix per capil·laritat.
Una altra virtut de la història és que no pren partit, “només” ens mostra allò que succeix, ens obre les portes per a les reflexions, moltes, però no en tanca cap, hem d'ésser nosaltres qui ens posicionem.
Una vegada vista, gaudida i patida, hom entén que s'emportés els premis a millor pel·lícula, direcció, guió i muntatge a la 34ª edició dels premis de la cinematografia japonesa; que aquesta la triés per la cursa pels Oscar del 2010, i que allà no la seleccionessin; com tants d'altres premis i participacions a festivals que aconseguí.
Confessions (Kokuhaku) és una autèntica obra mestra que mostra la venjança més cruel i real amb una perícia mestrívola que no us hauríeu de perdre.
La voz dormida és una meravellosa novel·la de l'escriptora Dulce Chacón. Des del moment que la vaig llegir em vaig sentir captivat per aquesta crua història.
La història es centra en els personatges de Pepita i la Tensi, deixant en part la resta de dones tancades al Penal de Ventas. Cal entendre que dur una novel·la a la pantalla implica un canvi de registre i que no es pot abarcar sempre tota la trama original.
Pepita és una jove cordobesa sense filiacions polítiques que arriba per estar a prop de la seva germana Tensi, embarassada a la presó i pendent encara de judici i amb el marit perdut per la serra tractant de mantenir viva la lluita.
La història ens mostra la terrible vida de les dones a les pressons franquistes. I, tanmateix, ens mostra, gràcies als seus personatges i la gent que les envolta la grandària i grandesa del cor humà.
Personalment crec que la versió hagués agradat a la Dulce Chacón, potser hagués estat una mica diferent, si ella hagués pogut participar, però crec que és una molt reeixida versió.
Hi ha qui criticarà el fet que hi hagi una nova pel·lícula respecte la Guerra Civil Espanyola, però crec que aquestes obres són absolutament necessàries, perquè no podem oblidar allò que succeí, perquè la història fou la que fou i perquè no podem permetre que es visqui amb una mena de "Llei de punt final".
També hi haurà qui critacarà el film per maniqueïsta. Discrepo. I ho faig perquè no crec que el suposat maniqueïsme, no és tal, no m'ho sembla. Algú pot dubtar de la veracitat d'allò que s'està mostrant. Això seria cinisme.
De la pe·lícula el més destacable són les interpretacions de les dues protagonistes, especialment d'Inma León (no m'estranya la Concha de Oro a Donostia). Ambdues doten els personatges de la versemblança per fer que la història travessi la pantalla.
Una història que es veu reforçada per les altres presses. El record que tinc del llibre és més centrat en la vida de les internes, crec que l'adaptació és la correcta per al medi cinematogràfic.
Vull deixar constància d'un fet: ahir fou la primera vegada que plorava dins d'un cinema. Amb Mi vida sin mí vaig tenir una plorera interna ingent, potser un minut més de metratge i encara seria a la sala plorant, però vaig acabar contenint-me amb un dolorós nus a les vísceres i els ulls humidament tremolosos. Ahir no em fou possible (tampoc vaig intentar evitar-ho) contenir les llàgrimes.
Sento la nana i encara la pell se'm posa de gallina i els ulls em tremolen:
Closer és una bona pel·lícula. Es nota molt que originàriament era un text teatral, les escenes són una seqüència de quadres teatrals on la paraula és la protagonista; emperò, no és cap retret, és una descripció d'una, en aquest cas, virtut, fet d'importància cabdal és que la versió sigui escrita pel propi autor teatral (Patrick Marber)
Quatre personatges, grans molt bones actuacions, desconeguts entre ells que jugaran el perillós joc de conèixer-se i entrellaçar les seves vides creant vincles i relacions.
La pel·lícula s'inicia sota la bonica cançó The blowers daughter mentre de la broma que és la munió de gent caminant pels carrers d'una ciutat sorgeix una preciosa lluent Natalie Portman i un guapo i atractiu Jude Law. Pot l'amor nàixer a primera vista? Per un somrís? Pot ésser un accident?
Hello, stranger.
Potser les vides no són sinó voltes en espiral al voltant d'un centre oscil·lant, tal vegada l'amor, la necessitat de pertànyer algú o la por a la soledat? Som quelcom més que animals?
Arran d'aquest incident, accident?, inicial, quatre vides començaran a entortolligar-se. Quatre desconeguts que només es coneixen a ells mateixes començaran a relacionar-se i a descobrir, i tal vegada compartir, els costats més lluminosos i foscos de les relacions humanes: les carícies i les paraules, els silencis i el sexe, les mirades i els encontres, les nits i els dies, les ferides i les llepades...
L'obra en global és potent, la direcció i el muntatge són les que requereix la pel·lícula per esdevenir bona, el guió és molt bo amb alguns moments realment brillants i unes interpretacions molt aconseguides; especialment cal destacar les de Natalie Portman i Clive Owen, justos guanyadors del Golden Globe i nominats als Oscar. Hi ha algunes escenes sublims.
Una gran pel·lícula per veure sol i acompanyat i reveure-la algunes vedages. M'hagués agradat molt poder veure l'obra teatral...
Aquestes preguntes serien el resum de la pel·lícula de Hur-Jin ho. La seva sinopsi diu:
Un técnico de sonido conoce a una locutora radiofónica en un viaje para captar los sonidos de la naturaleza en primavera. Enseguida se enamoran, pero una vez regresan a la realidad de sus vidas, deben enfrentarse al dolor de la separación...
La pel·lícula, lenta, de diàlegs mínims i tranquils, ens mostra tot el procès d'una relació d'amor. Des del seu naixement casual fins a un final on les preguntes i els rostres no vistos ens plantegen quines són les seves fronteres i les seves destinacions.
És una pel·lícula correcta, no gaire recomanable si no es té afinitat per cert tipus de cinema asiàtic lent i contemplatiu. Em varen agradar especialment les seqüències de filmació així com el personatge femení i la seqüència final, una petita joia.
Poc abans de la gran seqüència final passejant entre els arbres (els pensaments intuits, les cares no mostrades...) hi ha conversa que ens mostra on són les esquerdes de l'amor una vegada ja s'ha fracturat i tractem de retrobar-lo:
Després d'un silenci, mirant-se els dos, ella diu "T'enrecordes?" I ell respon: "De què?"
No és gens fàcil adaptar segons quines històries des del paper a la pantalla. Qui més qui menys ha afirmat alguna vegada allò de la pel·lícula mai podrà ésser millor que el llibre. Possiblement el problema rau en pretendre-ho.Sigui com sigui, hi ha novel·les que encara semblen més complicades d'adaptar. Brideshead revisited, la gran novel·la d'Evelyn Waugh és una d'aquestes obres mestres que poden semblar predestinades per ésser adaptades i que també semblen predestinades per ésser una decepció.
La pel·lícula dirigida per Juliand Jarrold, a més de més d'ésser un repte per a què Andrew Davies i Jeremy Brock adaptessin el text, havia d'enfrontar-se, irremissiblement, amb un terrible handicap: la meravellosa sèrie de Granada Television per ITV.Si som capaços de centrar-nos en la pel·lícula troabrem una molt interessant versió de la meravellosa novel·la de Waugh. Es centra en el triangle amorós i com la Gràcia divina pot marcar els destins de les persones i si aquestes estan capacitades per ésser tràgics herois que hi lluiten en contra o no podrien fer-ho mai.
En el prefaci de la revisió que l'autor féu l'any 1960, ens comenta les aberracions que considerava tenia la seva obra i el perquè d'aquestes, el com i quan fou escrita la novel·la. De fet ens diu que ell voldria deixar-la com un record de la segona guerra mundial que dels anys vint o trenta, en els que aparentment es desevolupa la història. Ara bé, crec que per tothom que hagi gaudit de la seva lectura, jo ho vaig fer en la traducció al castellà de Caroline Phipps, ha sentit aquella melangia per la societat perduda, pels plaers i el gaudi d'aquella època, pel llenguatge retòric i ornamentat. Una joia, com ho serà per sempre Brideshead, en la forma del castell de Howard a la nostra memòria.
Intentant centrar-nos en la pel·lícula puc afirmar que em va agradar, tot i que, encara que no ho desitgés, constantment la comparès amb la sèrie, i, que en aquesta comparació no sortís gaire afavorida; potser, la mateixa melangia que ens mostra la història provoca aquesta visió idíl·lica de l'adaptació televisiva. Tant és així que m'ha despertat la necessitat de tornar a llegir el llibre. Quina llàtima no ésser capaç de fer-ho en la seva versió original!
És fàcil parlar de l'acurada fotografia i d'una banda sonora captivadora (gran tasca d'Adrian Johnston), però crec que la en general és una obra correcta; i això és una floreta, ja que tot i sense ésser una gran pel·lícula, crec que l'empresa era força complicada. M'agrada molt com Mathew Goode interpreta amb la mirada i el cos (no era gens fàcil encarnar el Charles Ryder que tohom veiem com Jeremy Irons). Ben Whishaw podia haver sigut una bona tria, i fa un bon paper, espcialment aconseguit al Marroc, però quan el veig a taula per primera vegada el record d'Anthony Andrews és massa gran i no puc valorar bé la seva tasca com a Sebastian. Hayley Atwell, qui no tenia fàcil fer oblidar la Julia de Diana Quick, crec que és un dels encerts de la pel·lícula, juntament amb la gran Emma Thompson.
Charles arriba a Oxford on descobrirà l'especial Sebastian, tot un món particular en ell mateix. Serà seduit pel seu món de plaers i luxes; i especialment, per la casa familiar (Brideshead). Lady Marchmain és un molt devota catòlica qui influeix molt en els seus quatre fills. Les seves relacions... No em resulta gens fàcil parlar d'aquesta obra sense explicar-la, i no voldria fer-ho,
així que encoratjo tothom a llegir (o rellegir) el llibre; una obra genial, tot i que a l'autor de vegades no li ho semblés tant.
"I have been here before," I said; I had been there before; first with Sebastian more than twenty years ago on a cloudless day in June, when the ditches were creamy with meadowsweet and the air heavy with all the scents of summer; it was a day of peculiar splendour, and though I had been there so often, in so many moods, it was to that first visit that my heart returned on this, my latest. I dont want to make it easier for you. I hope your heart may break; but I do understand.
Ahir dimcres 9 de juny, i aprofitant la Festa del Cinema la Raquel i un servidor vàrem aprofitar per saldar un compte pendent: veure la pel·lícula Avatar, i veure-la en format 3D.
Recordo quan s'estrenà que hi hagué molts comentaris respecte enorme qualitat tècnica de la pel·lícula i l'ínfima qualiltat dramàtica de la mateixa. També hi havia qui et deia que el guió era millor del que s'esperava; o fins qui et deia que potser el guió no aportava res de nou a la història del cinema, però que permetia el visionat de la pel·lícula i no estar veient simplement una demostració tècnica; i fins qui deia que li havia agradat.
Doncs a mi la pel·lícula m'ha agradat. Potser no m'esperava gaire de la història, però com em va dir l'Òscar, qui era el meu cap a IDIBELL és molt senzillament yankee però que li dóna sentit al que veus i et permet gaudir d'un conte durnat dues hores i quaranta-cinc minuts.
És cert que la història té llacunes, que és quelcom molt vist, però crec que tampoc s'havia d'esperar que ens mostressin una història nova, sinó que un esclat tècnic fos acompanyat amb una història. A més, es poden trobar molts paral·lelismes o inspiracions i es pot jugar a recordar-les.
A nivell tècnic, si has vist la pel·lícula en 3D doncs no fa falta dir res més. Per fi el cinema té un 3D amb profunditat (l'estil IMAX t'ho apropa tot però no acaba de donar-te la fondària). Crec, sincerament, que Avatar aconsegueix allò que desitjava: ésser un abans i un després en la història del cinema, en aquest cas a nivell tècnic.
El proppassat divendres vaig tenir l'oportunitat de veure, en molt bona companyia: la Raquel, l'Ira i n'Aleix, la pel·lícula que Tim Burton ha dirigit inspirant-se en els llibres d'Alícia del gran Lewis Carroll.
Afortunadament, ja n'era conscient que la versió no és una adaptació literal, mai millor dit, de les obres carrollianes, perquè sinó m'haugés sentit decebut. De fet, ja ho vai' comentar al acabar, trobo que el gran problema és el nom de la pel·lícula: quelcom com Alícia torna al País de les Meravelles ó Les desventures d'Alícia al País de les Meravelles; però, clar, potser això no ven tant.
A nivell fílmic podem afirmar que aquesta versió més timburtoniana que gòtica del món alicià és una molt interessant pel·lícula; a mi, em va agradar. Podem estar d'acord que una adaptació hagués sigut una petita joia, però ja posats a fer una versió lliure aquesta podia ésser una molt bona pensada. A nivell d'imatges hi ha una gran feina: les mítiques il·lustracions de John Tenniel han set portades amb uns colors molt adequats i ens fa sentir realment en aquell món que Dodgson imaginà en aquella passejada en barca. Tot i que el 3D, que de fet està aplicat després de la filmació, pot aportar una mica de màgia tampoc és innecessari, crec -sí la vaig veure així- per a gaudir de la pel·lícula.
Crec que és una pel·lícula interessant, entretinguda i feta amb respecte a l'original. Jo us la recomano, però recordeu que els llibres en que s'inspira són autèntiques obres mestres.
Us deixo uns links:
crítica a Fotogramas aquí comentari a La Vanguardia aquí i la wiki aquí
El 3 de maig de 2008 comentava que volia recuperar la pel·lícula Cabaret (aquí); ja que acabava de veure la versió teatral. Es donava la coincidència que la Raquel també havia anat a veure-la, llavors encara no érem parella, i també desitjava revisitar la versió cinematogràfica de Bob Fosse.
Doncs bé, ahir la nit, després d'haver estat jugant per la tarda amb les meves nebodes i d'un agradable sopar, vàrem poder tornar a veure i gaudir de Cabaret, la pel·lícula (per cert, algú sap si hi ha versió en dvd de l'obra de teatre?).
Potser aquesta versió tracta de recuperar més les històries d'Isherwood i té molta més vida fora del Kit Kat Klub, però crec que són força complementàries amb la versió teatral. Qui ja ha vist la pel·lícula ja sap què és genial, i que sempre es pot fer una ullada a aquestes vides una mica al límit en una Alemanya que era tant al límit que caigué al precipici.
Per a qui no l'ha vista, sols puc dir una cosa: a què esteu esperant? Viureu la vida de Sally Bowles com a gran dama del cabaret Kit Kat Club. Com coneix al jove anglès Brian Roberts; com viuen la màgia del cabaret com a oasi en mig de la bogeria/bajanada que era el Berlín dels anys trenta on el NSDAP guiats de la mà del genial Emcee (mestre de cerimònies). Les seves cuites i amistats...
Els números musicals són genials, els personatges sublims, tant Liza Minelli com a Sally i Joel Gray com a mestre (ja ho havia sigut a Brodway) estan genials. També destacar a Michale York i a Helmut Griem. No podem obviar que s'emportà 8 de les 10 estatuetes oscar a les que era nominada davant la gran favorita: The Godfather -qui s'emportà pel·lícula, actor i guió adaptat-.
Vaig descobrir la poesia de José Val del Omar gràcies al disc "val del omar" del, com ell, granadí grup, també inclassificable, de rock Lagartija Nick després d'haver-los descobert en la joia que és Omega, un dels millors discs de la història.
Omega era la versió que el gran Enrique Morente, molt ben acompanyat, feia de la sublim obra Poeta en Nueva York del genial F.G.Lorca; així com de qui ell deia el més lorquià dels poetes moders: Leonard(o) Cohen. Allà participaven els Lagartija Nick en algunes cançons. Poc després ells varen treure el disc en homenatge a José Val del Omar. Me'l vaig comprar i quelcom nou aparegué davant meu; tot un món molt especial. Vaig cercar informació al respecte de Val del Omar i alguna antologia va poder caure a les meves mans.
José Val del Omar naixè a Granada el 1904. Fou un dels investigadors més importants en les possibilitats tècniques de la cinematografia. Amic de molts membres de la genaració del 27. Cernuda digué d'ell: (...)ese extraordinario artista de la cámara que, en unión del pintor Ramónn Gaya y del poeta Rafael Dieste(...)
Una de les seves esperances era dur la intensitat de la poesia al cinema. És curiós el fet que els seus films acabaven "Sin Fin".
Com Luis García Montero diu en la compilació Tientos de Erótica Celeste de la seva obra realitzada, selecció i adaptació, per Gonzalo Sáenz de Buruaga i María José Val del Omar:
El horizonte de los poemas tiene las mismas características que su mundo cinematográfico. Puede resumirse en sus dos columnas: la intuición de la fuerza cohesionadora del amor y la necesidad de salirnos del propio yo y la propia civilización para comprobar el sentido unitario de la realidad. Todas las imágenes y todo el juego conceptual del libro se relacionan con estas verdades últimas que pretendes acuñar una vanguardia mística. El amor se define como el deseo o el vínculo real de la unidad. Es la consecuencia de un universo que tiene voluntad esférica, apetencia de plenitud unitiva. Todo está en todo, todo se vuelve hacia todo, superando la ordenación disgregada y lineal del tiempo. Hay que tirar el reloj al agua porque la sucesión cronológica es lineal, extiende distancias, impidiendo la visión cerrada y total de los instantes. Es el camino que llega a los lazos pitagóricos tradicionales entre el hombre y la naturaleza, el ciclo equilibrado entre la vida y la muerte. Pero esta voluntad de disolverse en las analogías necesita "saltar fuera de nuestro yo", fuera de la cultura reglada, volver a una mirada infantil.(...)
Trobo que és una poesia molt interessant i que crec que és molt recomanable per submergir-nos en altres esferes no habituals d'aquest art.
EL CIELO ESTÁ A LOS PIES
El cielo está a los pies, corazón mío!
en soledad sonora sumergido
en cero gravedad, firme firmamento.
Amor divinamente eléctrico,
amor enciende amor por tientos
de puntillas y en silencio,
glorieta, cúpula, cópula.
Para sentirse libre de la náusea, el hombre necesita una tensión,
una pasión, una mística.
Frente a la sociedad encuadrada, la sociedad animada
entre infrarrojos y ultravioletas, voz de sombra.
El mito contiene el sueño profundo.
DIOS ANDA SOBRE EL MAR
La criatura está rodeada de miserias artificiales.
Los circuitos que nos han estampado en las mentes
están envejecidos. No nos valen.
Nos levanta la mayor ola de aceleración conocida
en la historia del nosotros.
Desde su punto más alto, se pueden ver el paraíso y el infierno.
Dios anda sobre el mar, infundiéndonos el entusiasmo.
Mirarlo andar sobre las olas:
"No puedo cantar, ni quiero, a este Jesús del madero,
sino al que anduvo en la mar".
Amor necesita el mundo, que es el gozo de crear.
TIEMPO SIN ESPACIO
Tiempo bullente y diferente
Dios transparente.
Explosión e implosión
“amada en amado
transformada”.
Insondable, inmenso
Tiempo donde manda Dios.
En el espacio, el Diablo.
El tiempo sin espacio
es lo profundo.
Cuerpo de lo profundo
es lo inmutable.
Fluencia mutación huida
nostalgia intuición presentimiento
Queremos ser Tiempo, ser no morir.
Lírica que eterniza lo temporal
música de imagen intuitiva.
Presente frontera viva del margen.
Vivir, desvivirse, reinventando el mundo.
El gran temblor es vertical,
el sabio se identifica con el polvo,
el que quiere obtener algo antes tiene que darlo.
De la esclavitud al tiempo de muerte
Sólo se libra
quien ama por encima del yo, del día, del orden.
Cuando el hombre se sienta Tiempo,
sin espacio, fuera de su carne,
respeto ecológico transcendente
cuando se programe geneosamente,
mortal, fuera de sus días,
cuando siembre olivos para los que le sucedan,
cumplirá su destino. Estará llegando.
Hi ha una pàgina, encara en construcció al respecte de la seva persona (aquí)
P.S.: Si escriviu "Val de Omar" en el youtube trobareu, fragmentats, Fuego en Castilla, Aguaespejo Granadino, Acariño galaico i d'altres.
P.S.II: A la mateixa pàgina de vídeos només he trobat una cançó del disc, i és de les instrumentals:
així que us deixo la cançó primera que vaig escoltar i que em va enamorar d'Omega:
Què es pot dir, tractant d'aportar quelcom nou, d'aquest llibre? Possiblement res. Emperò, hom sent la necessitat de deixar constància de la seva lectura. D'haver-se mossegat el llavi impotentment amb ràbia davant la situació viscuda. Quin crim inhumà la “neteja ètnica”!
El diari d'Anna Frank ens mostra la vida “quotidiana” d'una família amagada a l'Holanda ocupada. I ens serveix per il·lustrar el que suposa una vida sota el feixista jou d'una guerra i una ocupació militar. Veiem els intents per mantenir-se dins la cordura, per créixer, per ser éssers vius enmig de la barbàrie.
No hi ha paraules per expressar el que representa; sols llegir-ho i emetre un silenciós plor privat i convèncer que la lluita encara no ha acabat: la dignitat humana encara no ha set plenament assolida.
P.S.: sempre podem ampliar aquestes visions amb el llibre Amb ulls de nena (aquí).
P.S.II: he recordat la lletra d'una cançó que sortia al molt recomanable film, o així ho recordo, Drengene fra Sankt Petri (Els nois de Sant Petri):
colguemos a Goering cerdo alemán colguemos a Goebbles que es otro patán Adolfo Hitler y Ribbentrop irán también al paredón nazis al paredón!
