L'esbós, Sílvia Bel

Les biblioteques són espais per voltar, són socs de paraules on perdre's i vagarejar i tot comerciant amb els nostres aflorats sentiments tractar de trobar aquella promesa, esperant que no esdevingui falsa, de viatges i somnis que ens prometen des de l'estant d'una ploma.

Fou així, passejant per una biblioteca que vaig topar amb el poemari L'esbós de la Sílvia Bel. Obres el llibre a l'atzar i els versos que troben els teus ulls sembla que poden ésser la promesa d'un gaudi. A més a més, la primera frase de la contraportada, fragment del pròleg de Mª Àngels Cabré, és una incitació a la lectura. “La professió de poeta hauria de considerar-se una professió de risc.” Definitivament, em captiva la dedicatòria:

Als amics, amants i familiars

que em vesteixen les capes.

I a la poesia, que em despulla!

...i decideixo emprendre el viatge.

Tot sigui dit, dels pròlegs caldria fer tot un estudi fenomenològic per determinar la seva utilitat i perillositat. En el nostre cas, Cabré ens ofereix un decàleg respecte la “poesia en llibertat” més centrat en la poesia en general que no pas en l'obra en qüestió, i crec que ho agrareixo. En destacaria l'afirmació «L'esbós fa dues aportacions singulars: una és la frescor, fruit de l'espontaneïtat treballada, i l'altra és el rebuig a la poesia que més es ven.»; així com aquesta reflexió quasi final i lapidària «Sílvia Bel és una poeta amant de l'espontaneïtat, que recerca en les paraules un to de facilitat i treballa els poemes amb la voluntat que semblin vius. És descarada i espontània (...). I tracta temes de rabiosa humanitat, que no només actualitat (...)». Ara bé, certes comparatives, poden ésser armes de doble tall, i qui voreja l'abisme pot caure o comprendre que l'abisme també el mira. Coincidim, això sí, inevitablement, “ja va dir Rilke que la poesia no és feta de sentiments, com molts creuen, sinó d'experiències.

Centrant-nos en l'obra L'esbós podria dir que sempre és una bona notícia trobar veus noves a la poesia d'una llengua. Sempre? Bé, cal suposar que sí; tot i de vegades ensopegues amb poemaris que tal vegada han barrat el pas a veus molt millors. Bé, sigui com vulgui, no és aquest el cas. Aquest poemari “feina d'un parell d'anys i planys” és un llibre ple de jocs amb els sentits, no sempre ocults, de les paraules; unes paraules que li permeten a la Sílvia Bel composar uns versos frescs i directes. Potser, de vegades, massa directes.

Sense voler pecar de gongorista, sempre he cregut que la poesia hauria d'anar més enllà; no parlo de la necessitat d'unes estructures tancades i barrades, però si jugar o utilitzar un vocabulari, sense haver de caure en cultismes pedants, que dibuixés una pàtina de “cultura”, o un tractament de la història que semblés que no fos una mera anècdota. Qui sap què és la poesia i com hauria d'ésser, possiblement tots i cadascun de nosaltres ho veiem i la sentim d'una manera; o de diverses maneres segons l'instant vivencial.

Gloso aquest dubte perquè de vegades els poemes de la Sílvia Bel em semblen massa quotidians, com si xerràssim enfrontats separats per una tassa de cafè i una de te seguts en una taula de bar; i, em sembla que la quotidianitat en la poesia demana, reclama, un polsim de màgia que l'allunyi de la mundanitat per fer-la quelcom existencial. Potser només divago sense ordre ni concert.

Tot i això no puc negar que hi ha versos, més que poemes íntegres, que m'han captivat. Mirant-ho des d'una altra atalaia, qui sap si el meu problema rau en la meva (quasi) incapacitat per dibuixar versos escarits o s'un simple senzillesa de vida viscuda i gaudida... Em captiva una de les seves asseveracions a les Confessions i agraïments:

M'agrada que la gent devori la poesia. Tens gana? O potser tens set? Doncs, vinga, apaga el televisor, obre una cervesa i esmola't els dits, que passar un centenar de pàgines avui no està a l'abast de qualsevol tou!

Com he dit, destaco més versos caçats al vol com papallones en un camp idealitazadament arquetípic que no pas poemes. Emperò, podria arribar a destacar en major o menor mesura, i en ordre d'aparició, els següents: Capes (com a obertura del compendi), Adéu, Furar, Mobbing, Alfa fidelitat, Taps, La platja dins les sabatilles, Acordió, 11-S, Radar, Quasimonosíl·labs, Joc de dames, Que no voli l'amor, Polítiques poètiques, Tensar el poema, L'esbós.

És una poesia simple, de versos senzills on se'ns mostra la seva realitat vital i ens arriba ens clars frasejos com les aigües d'un rierol. És un intent per (re)convertir una vida viscuda en una vida poetitzada, un anhel per corporificar amb lleus pinzellades instants aparentment banals per habituals en fotografies de l'existència. Són poemes d'amor, bé, l'anomenada poesia amorosa és, majoritàriament, poesia del desamor; és la narració d'una existència, d'unes vivències de la tragèdia d'estar viu i sentir, en totes les seves fiblades i pulsions, l'amor; amb un acurat tractament de les paraules i dels seus significats, reals, imaginaris o intuïtius.

Pràcticament a cada poema pots trobar algun vers que et fibla tocant alguna nota dins la teva ànima. És per això que us recomano que enceteu la lectura de L'esbós de Sílvia Bel, perquè potser trobareu els vostres versos vivencials, aquelles paraules que us mostrin la vostra realitat des d'una treballada senzillesa del llenguatge habitant un petit poema.

Us deixo alguna mostra de la seva art poètica (el subratllat és meu). Espero que us serveixi per obrir la gana de degustar-ne més.

(...)

La tarda fa l'última mandra.

Blanc sobre blanc final.

(...)

[Diapositiva]

(...)

Milers d'artistes es llances cada nit al buit

amb paracaigudes de joguina

sota el focus de la lluna plena.

Però quan un artista cau,

sempre cau sol.

I el públic, desconcertat,

l'espera incòmodament avergonyit,

per apartar-se en l'instant precís

de xocar a terra.

[La caiguda de l'artista]

Furar *

Vam deixar de fumar,

de parlar del futur

de voler anar al futbol.

Érem un tros de carn,

presa fàcil del temps

que mai no fa favors.

I ens vam anar podrint

al cau de les mentides.

La trampa era el silenci

que ens venia a furar.

Però nosaltres allà,

ben endins,

mirant-nos la carn,

egoistament immòbils.

I ens vam anar ofegant

al cau de les mentides.

Al final una mà,

apuntant un fusell

a punt per disparar

les veritats amb fúria

ens va fer reaccionar.

I vam sortir del cau

amb els braços amunt,

ensenyant els palmells.

Radar **

Els feliçment aparellats

tenen el radar adormit.

En canvi, els qui som un del sol,

com ara jo,

en portem un a dins del pit

(que fa sovint pi-pip, pi pip).

És un radar d'alerta,

primitiu,

de lloba que va de cacera,

d'amant incansable,

de vetlla,

d'espera,

un radar que detecta

una olor de dona

fins tot en un bar ple de fregits,

un radar que et fa girar

de sobte pel carrer

- a veure si ella també es gira -

radar a internet,

al correu electrònic,

radar amb les amigues

que són només amigues,

radar amb la caixera del súper,

radar a dins el mar,

a l'hora baixa,

radar a les orelles

(abaixo el volum de la ciutat

per escoltar només

aquella desconeguda

com xarrupa el gelat);

radar a la planta dels peus,

que s'aturen

sense raó aparent

com si la presa estigués

a menys d'un metre,

radar a les parpelles

i al melic,

radar a la piscina

(avui una noia m'ha parlat,

-es deia Paula-

i he pensat:

“que sigui ella, que sigui ella”,

però s'ha dutxat i ha marxat”).

Ha passat tant de temps desconnectat,

que dec tenir el radar

mig rovellat.