Em manquen les paraules...
Han marxat
com un amor de nit
sense tancar la porta,
sense cap terrabastall;
simplement,
ja no hi són.
Les he cercades
a les cantonades de la mar,
en el llunyedar de la llum
i a la solitud de l'univers;
però no trobo ni les seves ombres
i sense el pols de les fades
no puc volar la distància
entre la teva realitat
i els meus somnis.
N.B.S.
BCN 29/II/2012
¿són les meves muses
encara perdudes
tornant a casa?
imatge: Noiresetblanches ManRay
Tu dius que et manquen les paraules... ja m'agradaria que a mi que em faltessin d'aquesta manera tan maca!
ResponEliminaTot molt delicat i senzill i bonic.
Cada dia et superes a tu mateix!
Podríem considerar un oxímoron utilitzar les paraules amb vocació poètica per afirmar que les hem perdudes?
EliminaSigui com vulgui, gracies per les teves paraules.
El poema cerca palesar aquesta sensació que la inspiració no ens il·lumina, to i que tal vegada som nosaltres que no obrim les finestres per on entra la llum.