Sodomia (avui tocarem... III)

La sodomia és definida al DLC com:

sodomia

1 f. [MD] [LC] Coit anal.
2 f. [LC] [MD] [PS] Homosexualitat masculina.

2 [MD] coit anal Coit realitzat mitjançant la introducció del penis dins l’anus.

La sodomia avui en dia és delicte en moltes societats -fins i tot en molts llocs (mal)anomenats "occidentals/avançats". El "pecado nefando" de l'edad mitjana -o els coits contranatura- encara són mal vistos per gran part de la societat. No cal parlar sols de qui considera que qualsevulla relació sexual sense intenció reproductiva és pecat -hi ha estultícia contra la que no es pot lluitar-; però encara hi ha qui creu que hi ha coses que no són naturals. Naturals? Que potser no és producte de la natura això que passa? Perquè si hi ha qui ho dubta, l'homosexualitat no és un producte únicament humà. Maleïts humans, sempre tan egocèntrics!

A més, les relacions sexuals per via anal, de les que avui farem un comentari, no són únicament per a relacions homosexuals, per sort! Punt primer, i possiblement el més important, les relacions sexuals van molt més enllà del coit!!! Poder gaudir d'una llarga estona dels anomenats "preliminars" (supravalorats? en absolut! gaudir de les carícies, les llepades, els jocs etc...) per poder passar a una bona estona de jocs en diferents possicions fins poder arribar a l'orgasme molt de temps després dels 15 minuts que diuen que dura de mitja una relació sexual completa!!! [Això és vergonyòs...]

Bé, tornem a la temàtica que fugim d'estudi...

Déiem que les relacions sexuals van més enllà, molt més enllà de la introducció del penis a la vagina, o en aquest cas anus, de la dona (o d'un altre home en cas d'homosexualitat; però degut a les meves pròpies fílies -tot i que molta gent s'ha dedicat a dubtar durant molt de temps- em centraré en la vessant heterosexual). A més qui ha provat i gaudit de l'experiència sap que és una zona extremadament ben irrigada i plena de terminacions nervioses fent que pugui originar, quan les coses estan ben fetes, un gaudi ingent. Qui més qui menys reconeix l'atracció o admiració per les figures "calipígies" (de maques natges). Existeix una teoria científica (a la que se lipot donar més o menys credibilitat -crec que està molt poc acceptada i l'esmento a tall anecdòtic) que creu que el desenvolupament de la forma de les mames femenines -les anomeno així perquè no oblidem que som mamífers- estaria relacionada amb la nostra postura erguida com a element d'atracció sexual per a una postura sexual "frontal", fent recordar que les natges que queden exposades durant la postura de "monta trasera" més extesa entre els animals. A més, moltes persones, tant dones com homes reconeixen el plaer que senten en la postura del "gosset", entre d'altres coses per la resta de coses que permet fer.

Si preguntem en un col·lectiu de persones més o menys avingudes, pel fet que sigui un grup fàcilment homogeni, al respecte de les relacions sexuals anals, veurem que no són gaire exteses. Potser perquè encara és bastant tabú; i també perquè hi ha coses que hom no vol fer amb qualsevol. Ara bé, per què no si ja has gaudit de l'experiència? Mentre que molts homes ho poden veure com una possició de "dominació" o fins i tot degradant. Hi ha qui pensa, espero i vull pensar que cada vegada són menys, que això són coses que no faries a la teva esposa però que sí pots fer en relacions fora del matrimoni (sic). Cal trencar amb aquestes barreres i pensar que és una forma més, i molt gran de donar i obtenir plaer. Les accions ben fetes són perfectes. És lògic acceptar que segons quines coses es poden voler experimentar, mica en mica, no és un procés com per entrar de cop i sense miraments, amb una persona determinada. Ara, com tot, cal que sigui una decissió de consens. Però us animo a fer-ho.

A més en les relacions sexuals anals heterosexuals gaudeixen els quatre. Els 4? Sí, els quatre: ell "donant", ella "rebent" i ella "donant" i ell "rebent". Perquè més enllà de la introducció del penis a l'anus, cal que pensem que el joc anal dóna per moltes "trapelleries": tenim la llengua, els dits i les joguines que la imaginació ens concedeixi. Podem pensar que ens estem entregant totalment a la nostra parella, ja que no la veiem, és a la nostra esquena -però podem fer-ho com si estiguem jugant amb els ulls embenats-. Cal que amb molta cura ens deixem seduir i que mica en mica les flors vagin florint i els fruits madurin per permetre un joc plaent.

Abandonem, definitivament, la hipocresia de les mentalitats tancades i represores i deixem-nos emportar per la saviesa del fruir.

El nostre cos és per poder viure la vida, i la vida cal viure plenament: estimem i deixem-nos estimar... i gaudim plegats.

imatge: Dibujo de El Bosco, alegórico de la sodomía, representada por el hombre que exhibe sus nalgas, mientras expulsa pájaros por su ano. Un bufón le golpea con un instrumento musical, simbolo de la lujuria. (Galeria Albertina, Viena) segons aquí

ho sento

HO SENTO

fa mal.

és dolorós
saber que t'he fallat;
que he faltat a allò que sóc,
i he ferit nosaltres.

l'ànima es dol
del meu cop
que deixa una nafra.

no ho entenc:
vai' deixar d'ésser jo;
el pitjor dolor
és haver-te fet mal.

desitjo el perdó
per poder saber
que t'has recuperat
i que ens hem fet més fort.

Ho sento.

BCN 25-25+1/X/2009



imatge by Raquel Riba Raja.

*

I miss your touch

*

I MISS YOUT TOUCH

I miss your touch
all taciturn
like the slow migration of birds
nesting momentarily
upon my breast
then lifting
silver and quick--
sabotaging the landscape
with their absence

my skin silent without
their song
a thirsty pool of patient flesh

by JEWEL

Trobo a faltar el teu tacte

Trobo a faltar el teu tacte,
taciturn,
com una lenta migració d'ocells
que niuen momentàniament
en el meu pit
i llavors aixequen el vol
argentades i veloces,
sabotejant el paisatge
amb la seva absència.

La meva pell resta en silenci
sense la seva cançó,
assedegat estany de carn pacient.

traducció: N.B.S.

imatge: Noia pèl-roja en camisa, Amedeo Modigliani; col·lecció particular.

video-clip: Hands, Jewel (la versió que he pogut penjar amb els problemes de connexió)

*

Las lágrimas de Eros

El Museu Thyssen inicia l'explicació de l'exposició Las Lágrimas de Eros dient:

El título de la exposición procede del último libro publicado en vida por Georges Bataille, Les Larmes d’Éros (1961). Aquella fue la aportación final del autor sobre un problema que había indagado a fondo en su obra El erotismo (1957): la íntima relación entre Eros y Tánatos, entre la pulsión sexual y el instinto de muerte. El punto de partida de Bataille es la certeza de que en la petite mort del orgasmo experimentamos un avant-goût, una anticipación de la muerte definitiva. El recurso a imágenes de la agonía para expresar el clímax amoroso y al lenguaje del éxtasis para representar la muerte no es desde luego una invención de Bataille. Lo encontramos en Wagner, en la poesía romántica, en Bernini y en Miguel Ángel, en los místicos españoles y en la lírica griega arcaica. Lo que Bataille cree haber hallado es un fundamento para la identificación entre Eros y Tánatos: tanto en la muerte como en la consumación erótica regresamos, desde la discontinuidad de la vida individual, a la continuidad originaria del Ser.

Això fa recordar una exposició a La Pedrera de fa ja uns quants anys de l'AMOR i la MORT (dibuixos i gravats de la Biblioteca Nacional). Veient aquella se'm va ocòrrer el concepte AmorT (que havia de servir de títol per una compilació de poesies).

Tornant a l'exposició acabada d'inaugurar a Madrid, a la seva pàgina diu:

Para explorar la íntima relación entre Eros y Tánatos, nuestra exposición dispone las figuras mitológicas en un itinerario casi narrativo que avanza desde la inocencia a la tentación, de la tentación a los suplicios de la pasión, hasta la expiación y la muerte.

la veritat és que sempre han 'nat força de la mà Eros i Tànatos, no ja sols en l'art... oi?


link de l'expo aquí

i de futures n'hi ha de Monet!!! aquí

així que tocarà tornar a Madrid de visita d'expos...

imatge: Eva, James White.

*

una pregunta per l'aniversari

com agrair-te a tu amb qualssevol delspossibles regals el fet que m'hagis regalat la Vida?

gràcies Vida Meva...

moltes felicitats.

mua

ELUFPA

el pi de formentor

Aquest mes a la revista descobrir parlen de Pollença. Malauradament encara no he visitat ses illes, i és quelcom que m'agradaria molt. pensant he recordat el molt conegut poema del poeta de Pollença. El Pi de Formentor (Miquel Costa i Llobera)

Electus ut cedri

Mon cor estima un arbre! Més vell que l'olivera,

més poderós que el roure, més verd que el taronger,

conserva de ses fulles l'eterna primavera,

i lluita amb les tormentes que assalten la ribera,

com un gegant guerrer.

No guaita per ses fulles la flor enamorada;

no va la fontanella ses ombres a besar;

mes Déu ungí d'aromes sa testa consagrada

i li donà per trone l'esquerpa serralada,

per font l'immensa mar.

Quan lluny damunt les ones renaix la llum divina,

no canta per ses branques l'aucell que encativam;

el crit sublim escolta de l'àguila marina,

o del voltor que passa sent l'ala gegantina

remoure son fullam.

Del llim d'aquesta terra sa vida no sustenta;

revincla per les roques sa poderosa rel,

té pluges i rosades i vents i llum ardenta, i, com un vell profeta, rep vida i s'alimenta de les amors del cel. Arbre sublim! Del geni n'és ell la viva imatge; domina les muntanyes i aguaita l'infinit; per ell la terra és dura, mes besa son ramatge el cel qui l'enamora, i té el llamp i l'oratge per glòria i per delit. Oh! sí: que quan a lloure bramulen les ventades i sembla entre l'escuma que tombi el seu penyal, llavors ell riu i canta més fort que les onades i vencedor espolsa damunt les nuvolades sa cabellera real. Arbre, mon cor t'enveja! Sobre la terra impura, com a penyora santa duré jo el teu record. Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l'altura i alimentar-se i viure de cel i de llum pura... oh vida, oh noble sort! Amunt, ànima forta! Traspassa la boirada i arrela dins l'altura com l'arbre els penyals. Veuràs caure a tes plantes la mar del món irada, i tes cançons tranquiles 'niran per la ventada com l'au dels temporals. imatge: Pi; Albrecht Dürer, British Museum. *

sonríeme esta noche

Vista la bona rebuda dels últims texts propis en versió poètica us deixo un altre. S'anomena Sonríeme esta noche i té ja més de déu anyets; és d'aquells que et guanyen el cor i et fan creure que potser, de vegades, aconsegueixes allò que cerques quan jugues amb les paraules per exorcitzar l'ànima. És el text amb el que seguia la lectura poètica després de Las mentiras del amor. El següent text fou Glisser, el podeu llegir aquí. Espero que us agradi, i moltes mercès per les vostres paraules.

Durant gran part del meu camí pel món “ajuntant paraules” m'he dedicat incansablement a les fronteres que envolten l'amor: la dissort total i absoluta, l'abandonament, la mort del mateix, i altres xamors similars...
Però existeix un moment teatralment “meravellós”: dues persones, una enfront de l'altra, o com a mínim, compartint el mateix escenari. Si volem fer-ho molt “dramàticament romàntic”, que sigui de nit, amb poca llum a la sala, i a l'exterior, una tempesta que aconsellaria el mateix Dimoni a romandre a l'Infern i no passejar-se per la vida. Els nostres personatges retornen de l'amor cap al Big-Crunch; tots els núvols de vidre s'han esquerdat. Ara resta acomiadar-se i tancar la porta... però? Com ho fem? (¿Com amics? ¿i posem una x a la travessa?).
El següent text més o menys té uns nou anys [el 2007], i li tinc molt de carinyo. Pot sonar malament, però estic orgullós d'ell. Crec que aconsegueix plantejar l'enigma que l'esfinx li dibuixava a la meva ànima. Suggereix una manera de veure i viure aquest moment del final de l'amor i el principi de l'adéu.

SONRÍEME ESTA NOCHE

No me mires con ojos de tigresa
que disfruta jugando con su presa
antes de convertirse en una mantis.
No te ofendas,
pero sé que habías pensado abandonarme.
No es necesario que llores.
No te entristezcas, no debe haber sido culpa tuya.
Dijiste que buscabas alguien especial,
¿por qué te fijaste en este vagabundo de los sentimientos
que duerme entre palacios de palabras
y sólo sabía estar despierto para poder hacerte sonreír?
No recuerdo dónde me encontraste,
litros de buenas ideas debían bailar en mi interior.
Dijiste que querías construir un jardín
donde los ángeles pudiesen jugar;
ahora millones de fotografías de hermosos querubines nos observan.
No permitamos que vean nuestras lágrimas.
¿Por qué te encaprichaste de mí?
¿O fui yo quien se enamoró de ti?
No sería una locura,
pero quizá confundí la belleza con el futuro;
o quizá tú malentendiste deseo por amor.
No pensemos en derribar nuestro castillo de cristal;
simplemente déjame besarte la mejilla,
y no lloremos,
sonríeme esta noche antes de abandonarme.
Yo me quedaré con los recuerdos,
¿qué te llevarás tú?

Natxo Barrau i Salguero
delirios malsanos en el edén de los narcótios sedados
julio'97-mayo'98

imatge: The Knight's Farewell;Edward Burne Jones

*

las mentiras del amor

avui us deixo un poema que sempre m'ha agradat; però del que crec que tinc por que sigui veritat: que hagi fet una aproximació (para)científica per entendre el concepte de l'amor (lligat a la vida i la mort)

fou l'etern candidat per ésser llegit en les lectures poètiques, i ho fou en la que vai' fer de textos propis On vàrem perdre Nausícaa. Prèviament llegireu la base del petit "speech" que l'introduia en la lectura:


Possiblement no existeixi tema més manit que l'amor; emperò, tal vegada la pregunta més interessant sigui "¿Quines maldicions és l'amor?" I no em refereixo únicament al camí emprés per la Ciència en el què ens pot arribar a informar de la quantitat de saliva que intercanviem en un petó... Potser algun dia aconseguirem desxifrar la veritable fisiologia bioquímica de l'amor... I aquest dia els poetes i dramaturgs es suicidaran pels records de la nit... Però més enllà de filosofies, creences i "ciències lletraferides" seguim sense entendre què és l'amor.

De vegades les nits de l'ànima són terriblement dures; i és en quests moments què podem veure la llum, i potser entendre quines són LES MENTIDES DE L'AMOR; i tinguem por a continuar...


LAS MENTIRAS DEL AMOR

Siento haberte mentido
pero no estoy contigo
por el amor,
si no por el temor;
el irracional miedo a la muerte.
Tus brazos me han cobijado
y en tus ojos he sufrido
la imaginación de la esperanza.
Quizá sí sea esto el amor;
pero si no,
nunca hubiera deseado
que te sintieses engañada.
Junto a ti
he olvidado la mortalidad
y he creído
en la irrealidad del amor.
Siento en todo mi interior
el cosquilleo
de saberme en tus redes,
y al igual que soy feliz
desearía
que sonrieses querida
al verme mi alma
en los ojos llorosos
cuando nos abrazamos...

Natxo Barrau i Salguero
maig'05


imatge: Death Crowning Innocence, George Frederic Watts.

*

À peine défigurée + Bonjour Tristesse

Fa ja forces anys vai' llegir Bonjour, tristesse d'aquella "adorable petit monstre" Françoise Sagan, en traducció castellana -de la que hi ha la versió fílmica d'Otto Premimger, que ara em vindria de gust veure-. Recordo que la sensació que em deixà fou de desasosec i certa falsa plasidesa de migdiada a la vora de la platja. Pensava que algun dia voldria escriure quelcom amb aquella forma de deixar caure les paraules. A més, la seva és el fons una obra que més que al respecte de la bellesa o el plaer realment és centrada en el remordimet; en el gaudi i les seves consqüències. Perquè l'amor por esdevenir dolor...

Sempre havia volgut (re)trobar-me amb el poema de Paul Eluard del que Sagan agafà el títol. A continuació us deixo el poema i l'inici de la novel·la. Sublim els dos.

À peine défigurée

Paul Eluard (1895-1952)

Adieu tristesse
Bonjour tristesse
Tu es inscrite dans les lignes du plafond
Tu es inscrite dans les yeux que j'aime
Tu n'es pas tout à fait la misère
Car les lèvres les plus pauvres te dénoncent
Par un sourire
Bonjour tristesse
Amour des corps aimables
Puissance de l'amour
Dont l'amabilité surgit
Comme un monstre sans corps
Tête désappointée
Tristesse beau visage.


in La vie immédiate, 1935

DESFIGURADA APENAS

Adiós tristeza.
Buenos días tristeza.
Estás inscrita en las líneas del techo.
Estás inscrita en los ojos que amo.
Tú no eres exactamente la miseria,
pues los más pobres labios te denuncian
por una sonrisa.
Buenos días tristeza.
Amor de los cuerpos amables,
potencia del amor ,
cuya amabilidad surge
como un monstruo incorpóreo.
Cabeza sin punta,
tristeza bello rostro.

Versión de Luis A. Cano

(from aquí -A media Voz-)

"Sur ce sentiment inconnu dont l'ennui, la douceur m'obsèdent, j'hésite à apposer le nom, le beau nom grave de tristesse. C'est un sentiment si complet, si égoïste que j'en ai presque honte alors que la tristesse m'a toujours paru honorable. Je ne la connaissais pas, elle, mas l'ennui, le regret, plus rarement le remords. Aujourd'hui, quelque chose se replie sur moi comme une soie, énervante et douce, et me sépare des autres."

"A ese sentimiento desconocido cuyo tedio, cuya dulzura me obsesionan, dudo en darle el nombre, el hermoso y grave nombre de tristeza. Es un sentimiento tan total, tan egoísta, que casi me produce vergüenza, cuando la tristeza siempre me ha parecido honrosa. No la conocía, tan sólo el tedio, el pesar, más raramente el remordimiento. Hoy, algo me envuelve como una seda, inquietante y dulce, separándome de los demás."

(Paràgraf primer de la novel·la Bonjour, tristesse de Françoise Sagan)

imatge: Love and Death, George Frederic Watts

*

TABALS (passions compartides II)

Ahir ja vàrem fer una primera part de les versions compartides AFRODITA CALIPIGIA i SEMIREA. En l'edició d'avui simplement revertim l'ordre de les peces publicades.

Per això avui us deixo un text que vai' presentar a Lectura poètica On vàrem perdre Nausícaa? -i agrair novament a les persones que heu invertit temps en escoltar-les-. És un gran plaer poder gaudir de l'amor i la passió del foc acompanyat per una colla de tabalers/es; però el gran gaudi es poder afirmar que ara hem construir una gran família a DDCC, on tenim grans amistats.

TABALS

una múscia que s'ha convertit
en la meua companyia;
una de les més estimades

Nit.
Reflexos de foc
a la foscor.
La sang s'altera
i la vida balla.
Cors bategant
des de les vísceres
del sentiment
de l'ànima.
Els cossos vibren
i el ritme
de la bacanal
composa
l'amor a la vida.
Festeig
de vi i dansa,
som onades
de la mar;
els tabals
fan marxar les penes
arribant l'alegria.
Goig de viure,
ballant la nit...

(¿Qui són els millors tabalers?!)

Natxo Barrau i Salguero

imatges de: Àngela Garcia i Òscar Moto.

*

BALL DE DIABLES (passions compartides I)

Aquesta vida a la que hem set condivats com si fos una festa en un jardí, hi ha nits millors i d'altres que millor oblidar-les, cal tenir certes passions -una bona conversa sota un til·ler amb una bona beguda, per exemple, seguint amb el símil nocturno festiu-. Si heu anant seguint els meus blocs (SEMIREA i SWEET HELL TORTURE CHAMBER) haureu descobert algunes (parlant de la festa, que tal vegada hauria començat amb un vodka sol o amb un tequila repossat amb tònica). Hi ha una expressió que n'aglutina algunes de les més estimades: Ciència i Amor per la Llengua/Literatura; n'és Científic Lletraferit. Però qualssevol de les nostres accions no són úniques, nosaltres mateixos sí, però el que fem no sempre ho és, (sempre hi ha algú més que coneix la cançó, la està ballant o té un passat compartit a aquella persona amb la que parla encara decidint si cal o no amagar-se més en aquell racó); i, per sort en podem trobar molts d'exemples. Avui, emperò, no us en parlaré del gran paradigme català, en Pompeu Fabra, citaré el Dr. David Jou.

Si voleu saber més d'ell cliqueu aquí (que vindria a ésser com preguntar al cambrer què en sap d'aquella persona d'allà). Jo sabia de la seva existència com a científic i traductor; però fou preparant la meva primera Lectura Poètica que vai' "ensopegar" amb la seva producció poètica (com quan xerres amb algú i sense adonar-te ensopegues amb algú amb qui creues la cinematogràfica mirada). Per aquella vegada vai' seleccionar dues peces: ADN i BALL DE DIABLES.

Avui, perquè sí, perquè l'altra part de la meva ànima (la persona amb qui gaudeixo de la vida i l'Univers -podeu visitar-la a AFRODITA CALIPIGIA) hem decidit que volem parlar de dues aficions compartides conjuntament: DIABLES i la seva música, els TABALS. Per això, aquí us deixo el text Ball de Diables de David Jou; per tenir la segona part de l'entrega compartida, podeu esperar fins demà, o visitar TABALS a Afrodita Calipigia.

Perquè no hi ha res com poder gaudir de la vida amb les persones que estimem...

BALL DE DIABLES

Necessitem el foc. I el foc es torna gesta:
pólvora, coets, espurnes i castells
-diables als carrers; al mar, els docs més bells
que fan els pirotècnics per a les nits de festa.

Diables, sorollosos -quin ritme de timbals,
com el batec d'un cor desmesurat, frenètic,
que impulsés la festa, tota foc herètic,
pels carrers de joia d'un laberint de calç.

Drac i àliga, espurnejants -polsim de sol i d'ales
de papallones mortes en la calor d'agost:
cada carrer esdevé un perillós congist,
parany de foc: la gent s'enfila a les escales.

Ah, la meva festa!: quan ha passat en queda
molt de soroll encara, encara molta flaire
de pólvora en un aire
finíssim com la seda.

DAVID JOU

*

mirem l'horitzó i caminem devers el futur amb peu ferm

podem ésser conscients o no; però cada dia avancem en el nostre esdevenidor fent que el futur esdevingui present, i el farem passat. l'important és que mai ens haguem de penedir d'haver construit aquest passat i que sempre tinguem un futur al que arribar.

Quan hem aconseguit fer allò que ens havíem marcat com a fita, cal somriure al ésser al cim, i pensar fent descens quina serà la propera ascenció.

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...

Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso.

>Antonio Machado




*

El festí de Babette

Reconec que sabia de l'exitència d'aquesta obra per la versió fílmica -que no he vist-; però l'altre dia vagarejant per una de les biblioteques, el vai' veure i en aquell moment vaig sentir unes ganes ingents de llegir-lo.

és una novel·la breu, es llegeix en molt poqueta estona. no és d'aquells llibres dels que en vols més, perquè és tancat i saps que és això el que l'autora, Isak Dinesen, volia explicar.

és la història d'un festí en homenatge a un degà religiós; i com les persones relacionades ho són. Emperò, el tema central és el destí. Aquest destí que es plega davant nostre i ens fa travessar viaranys estranys. Un destí que quan mirem cap al passat no serà res del que haguéssim imaginat; i si mirem cap endavant, per molt que somiem se'ns fa difícil imaginar-lo.

crec que és una interessant novel·la.

P.S.: ara tinc ganes de veure la versió fílimica; i, sobretot, de llegir més coses d'ella.

poemes Renée Vivien

El passat dimarts us deixava un poema de Renée Vivien, i comentava que havent llegint la novel·la de Maria-Mercè Marçal sobre ella m'havien vingut moltes ganes de llegir-ne obres seves.


Vai' atansar-me a la biblioteca i vai' trobar aquesta selecció de poemes traduïts al castellà (l'epíleg, quan em vai fixar em va defraudar una mica, que són fragments de la marçaliana novel·la sense res més).


Els seus poemes transpiren amor, sensualitat, vivències i contactes... és una obra viva, en el sentit que és la seva pròpia vida feta poesia. Hom suposa que les fonts de tota persona per escrire poesia són aquestes; però, més enllà de la possible, o no, sinceritat de l'autor/a, hi ha vegades que el verisme dels versos és evident i gairebé, segons els casos, punyents.

Aquest n'és un. Els seus versos parlen dels seus sentiment devers les seves estimades; les sensacions que 'naven deixant rastres a la seva ànima. La seva és una poesia personal amarada d'influències que seria difícil classificar. Quan l'estàs llegint et sembla com si una veu et parlés de lluny, des de l'horitzó dels propis records, i fa que sentis com teves les seves paraules i les seves sensacions.

És una poesia per llegir amb molta calma; amb molta tranquil·litat. Per paladejar i assaborir cadascuna de les seves paraules. Una obra per recordar postes de sol, eixides en companyia o en solitud; així, com els cossos de les persones estimades i les sensacions que ens produiren...

Petit poème érotique (de Sillages, 1908)

Et je regrette et je cherche ton doux baiser.
Quelle femme saurait me plaire et m’apaiser ?
Laquelle apporterait les voluptés anciennes
Sur des lèvres sans fard et pareilles aux tiennes ?

Je sais, tu mentais, ton rire sonnait creux
Mais ton baiser fut lent, étroit et savoureux,
Il s’attardait, et ce baiser atteignait l’âme,
Car tu fus à la fois le serpent et la femme.

Mais souviens-toi de la façon dont je t’aimais…
Moi, ne suis-je rien dans ta chair ? Si jamais
Tu sanglotas mon nom dans l’instant sans défense,
Souviens-toi de ce cri suivi d’un grand silence.

Je ne sais plus aimer les beaux chants ni les lys
Et ma maison ressemble aux grands nécropolis.
Moi qui voudrais chanter, je demeure muette.
Je désire et je cherche et surtout je regrette…

Pequeño poema erótico (trad. Aurora Luque)

Añoro y busco tu beso delicioso.
¿Qué mujer me podría dar placer y calmar?
¿Quién me devolvería las lujurias antiguas
sobre unos labios tersos, parejos a los tuyos?

Yo lo sé, tu mentías, tu risa estaba hueca.
Mas tu beso fue lento, apretado y sabroso.
Se extendía y llegaba a lamer hasta el alma
porque eras a la vez la mujer, la serpiente.

Mas recuerda los modos de amarte que yo tuve.
¿No me quedé en tu carne? Si nunca sollozaste
mi nombre en ese instante que no admite barreras,
recuerda el grito aquél seguido del silencio.

Ya no acierto a querer ni lirios ni canciones,
ymi casa semeja una inmensa necrópolis.
Yo, que quise cantar, he quedado tan muda.
Sólo busco y deseo, y, sobre todo, añoro...

*

Silencio de Blanca

Després de llegir Clara y la penumbra, un dels llibres que més m'ha agradat, vai' decidir cercar més obres de J.C. Somoza. La primera nova incursió ha sigut aquest Silencio de Blanca.


És una novel·la eròtica basada en els rituals, sense paraules, que el protagonista, professor de música, fa amb Blanca una total desconeguda pels lectors. Les dues trames adjacents a la principal permeten dotar de profunditat els personatges. També hi ha una reflexió onírica al respecte de Chopin, que permetrà entendre el conjunt.

La veritat és que és força interessant; si més no, per comentar els rituals i parlar al respecte.

La història acaba amb un gir inesperat; i el final real resta una mica a l'interpretació de cadascú.

Crec que és un llibre interessant; i merescut premi La Sonrisa Vertical. (XVIII edició, 1996).