ATRAPASOMNIS

En els teus ulls, dolls de sucs de fruits, la llum de la vida ha aconseguit que l'horitzó sigui un petó etern; l'abraçada infinita del cel i la mar: fent del ventre embarassat la terra perquè jugui l'amor. Gràcies per deixar-me emmirallar en l'espill dels teus ulls i somiar que l'utopia de la felicitat esdevingui realitat. En viatge etern he salpat del port dels teus ulls per solcar els teu cos. He descobert ravals d'espècies en els teus pits; les teves mans m'han escrit el cotó de les paraules que dibuixen i pengen els estels en els cels nocturns mentre a cau d'orella els teus llavis em xiuxiuejaven les carícies de les ànimes quan el far assenyala el camí devers l'illa on forjar l'història eterna i infinita. El meu cos, com els animals que van al riu a beure per viure, t'ha dut en processó el meu cor; on has esculpit el teatre dels somnis...

Sols desitjo dur-te la felicitat i que mai més tinguis cap malson; i els teus desigs esdevinguin boscos de realitat...

de miracles al Nadal...

diu la tradició cristiana que ha nascut el Mesies -reconversió del solstici d'hivern; que, per cert, abans era la data de Santa Llúcia (a qui no li arrencaren els ulls)-; però hi ha una frase en un llibre [The Hammer of God; d'Arthur C. Clarke]que sempre l'he trobada molt encertada i que m'agrada molt i la trobo especialment acurada per aquestes dates:

¿No es hora de que reconozcas, Juan, que Jesucristo tuvo que haber sido un ser humano normal, como Mahoma (que la Paz sea con él?) Hoy los dos sabemos algo que los autores de los Evangelios ignoraban, aunque perece evidente cuando se piensa en ello: una virgen que «concibiera sin pecado» sólo hubiera podido dar a luz una niña, jamás un varón. Por supuesto, el Espíritu Santo podría haber efectudado un segundo milagro, pero o mucho me equivoco o esto habría sido..., en fin, habría sido una jactancia. Incluso habría resultado de mal gusto.

Profetisa Fátima Magdalena

(Segundo Diálogo con el papa Juan Pablo IV, Ed. Mervyn Fernando, SJ, 2029).

DICKENS' DUBLIN

En aquestes dates és fàcil recordar Conte de Nadal de Charles Dickens -potser me'l torno a llegir...-. Qui més qui menys alguna vegada ha sigut subjugat per l'esperit dels nadals com Srooge [recordeu la (per)versió que feren a The Black Adder?]. Però no hauria d'ésser necessari enrecordar-se de Sta Bàrbara només quan trona; així que millor deixar que l'esperit de bonhomia encers les nostres amistats perdurin tot l'any...

us deixo una cançó pel nadal:




Joyful mystery, the birth of our Lord.
This night our Lady and St. Joseph was going up to get registered and, um, they were going down the road
and they met this man and he said, "Have you any room?"
and he said, "No, but there's an old stable over there that I owned,
if yous want to go into it." And they went over and the Lord came down from the heaven at twelve o'clock and loads
of beautiful angels was with them, and when they were walkin'.

I walk the streets of Dublin town
It's eighteen forty-two
It's snowing on this Christmas Eve
Think I'll beg another bob or two
I'll huddle in this doorway here
'Til someone comes along
If the lamp lighter comes real soon
Maybe I'll go home with him
Maybe I can find a place I can call my home
Maybe I can find a home I can call my own

These three wise kings, um, they were all from different countries.
And they always used to look up at the sky and they looked up this night and saw this beautiful star up in the sky.
And when they were going they all meeted together and they had to pass King Herod's,
not that we much care for him. And they went in and he said, "Where ye goin' with yer best stitches on ye?"

The horses on the cobbled stones go by
Think I'll get one, one fine day
And ride into the countryside
And very far away
But now as the daylight disappears
I best find a place to sleep
Think I'll slip into the bell tower
In the church just down the street
Maybe I can find a place I can call my home
Maybe I can find a home I can call my own

And they said,
"Did you not hear the news?" and say he says, "What news?"
He says, "This day the Savior is born."
And he says to them, "When you find him come back and tell me 'cause I want to go and adore him too."
And he was only coddin' them.
He wanted to kill him and when they were going, they stopped and they said, "Surely not this old stable that our King is born in. We were expecting a palace."

Maybe on the way I'll find the dog
I saw the other night
And tuck him underneath my jacket
So we'll stay warm through the night
And as we lie in the bell tower high
And dream of days to come
The bells o'er head will call the hours
The day we will find a home
Maybe I can find a place I can call my home
Maybe I can find a home I can call my own
Maybe I can find a place I can call my home
Maybe I can find a home I can call my own

There was these shepherds and shepherds are fellas that mind the foals and cows and sheep's and little lambs
and all and, um, they hears this beautiful music up in the sky and they were wondering what was so fun.
An angel dissipated them and he said, "I was wonderin' what was so fun" and he said ye, and he said,
"The savior is born. If yous want to go see him, follow that star up in the sky," and it was a beautiful star.

Words and music by Loreena McKennitt

imatges:

1. a winter day in Norway; Frits Thaulow; Musée Orsay
2. Paisatge Nevat; Pieter Brueghel el Jove; Museo del Prado
3. La garsa; Claude Monet; Musée Orsay

un relat per nadal

Tenia moltes ganes de penjar un relat per aquestes èpoques de l'any que diuen que són especials.

He recueprat un que vai' escriure, i enviar, fa uns anyets; però com que li va agradar a una persona molt especial, desitjo penjar-ho públicament. Ell és Michel Caamaño Manjón. El relat és:

ARRULLO DE NAVIDAD

Las primeras luces del alba parece que asoman en lontananza del horizonte que la estatua de la esposa del marinero vislumbra de las costas adyacentes al viejo y silencioso puerto. El mar está ensimismadoramente calmo; todavía no ha despertado y desea descansar tras un largo año de arduas batallas. Un frío susurro acaricia con acelerada parsimonia sus superficie creando reflejos en la oscuridad de las desaparecientes estrellas.
La nieve hace breves instantes ha dejado de caer sobre el silencio de la ciudad. Un gélido viento recorre entre los entresijos de las callejas de piedra, y cualquier recodo que no esté a refugio de los rescoldos del fuego cobijado entre las paredes. En las grisáceas tonalidades que va adquiriendo la azul oscuridad celeste se dibujan escapatorias de almas de blancas reminiscencias saliendo de las chimeneas escondidas entre la gélida capa de nieve.
Una antorcha parece descender una de las más viejas y solitarias calles. Avanza muy lentamente; los pies se hunden hasta las rodillas al atravesar la virginal nívea superficie del camino. Trata de caminar resguardado del aullante viento en las cercanías de las pétreas paredes. Es la única luz, quizá un lucero de la mañana caído, que acompaña la defunción de la eterna noche. Cada pocos pasos se detiene; quizá las puñaladas del traicionero viento sobre sus pulmones le impiden caminar; quizá sean una piernas cansadas; puede que sea debido a los carámbanos que descienden de sus ojos enrojecidos. Su respiración es entrecortada, dificultosa y parece detenerse a meditar.
Las escaleras que en la pequeña plaza mayor conducen hacia la entrada del templo parecen escondidas bajo el manto nevado. Rompiendo la estampa destaca una rota carreta abandonada en una de los bocacalles; una de las ruedas aparece como un brazo desafiante a ser engullido. Las teas que pudieran haber iluminado la escena cerraron sus ojos bajo las caricias de la nieve. Con el rostro cortado por el frío, la antorcha aparece en la plaza; parece no conducir un destino concreto. Se detiene y contempla el manto blanco que se extiende ante su vista como un horizonte infinito que casi hace desapercibir el resto de elementos existentes a su alrededor.
Los cansados ojos han creído ver un movimiento. La nieve de las escaleras parece mirarle desafiante. Sobre ella parece discernir unas pequeñas manchas de colores. Detiene su dolorida vista y cree ver una sombra repleta de colores oscilar ante la puerta del templo. Si detiene su mente por un instante cree que ya la oía cantar antes. Un líquido se derrama de su mano y tiñe la nieve de rojo. No puede ser posible; quien baila casi desnuda, vestida con ropas de colores alegres con apariencia de harapos majestuosos, es una niña… no debe exceder los ocho años.
Tararea, como si el viento la acompañase al piano, lo que parece ser un arrullo; una nana quizá para que la nieve duerma tranquila. Parece que las luces tenues de la mañana caen disimuladamente en la plaza; la antorcha ha caído al blanco suelo fundiéndose con la nieve en un beso de muerte. La niña permanece dado vueltas sobre su propio eje; y más vueltas y más vueltas. Quizá si la miras atentamente verás una sonrisa dibujada en su lácteo rostro de nariz enrojecida. Se detiene; justo al inicio de las escaleras; los ojos cerrados miran al viento, la mañana acaricia su rostro que esboza una tenue sonrisa de felicidad al imaginar un sueño logrado. Los brazos extendidos en cruz; su cuerpo bajo una blusa medio abierta como manchada de colores. La larga falda, todavía agitada, refulge en colores que parecen oscilar.
Él se acerca quedamente. Llega hasta el final de las escaleras. Ella no se ha percatado de su presencia; parece jugar con unas pequeñas piezas de colores entre la nieve. Él oye su voz y cierra los ojos; entiende que está explicando un cuento quién sabe a quién. La observa detenidamente mientras ella sigue sin saber, aparentemente, que él está ahí. La nieve ha anidado entre los tirabuzones de su pelo confiriéndole la semejanza de las plumas de un ave jugando en el viento. Mantiene su varicilla enrojecida como los extremos de los dedos que sobresalen de los cortados guantes de lana. “quizá algún día encuentre mi casa y pueda ofrecértela”; dice una de las supuestas figurillas. Él trata de lograr observarle los ojos a la niña. “aceptemos un establo; que por frío que corra el viento nuestro amor puede vencer cualquier batalla que nos quieran presentar”. Ella cava una gruta en la nieve para introducir las figuras. “si pueden dormir los animales, nosotros también; que hijos de la misma naturaleza somos”. Ella empieza a danzar las manos como si conjurase al tiempo y el espacio; cierra los ojos y parece que el viento gira según la cadencia que marcan sus dedos. “Regocijémonos por cada nacimiento.” chilla con una voz dulce y que parece expandirse más allá de las paredes. Salta y vuelve a bailar dando vueltas y sonriendo al tiempo que el viento se enmaraña en su cabello. Él observa como ella contempla el cielo , y al alzar la vista se percata que una infinidad de estrellas fugaces, procedentes de todas las direcciones, surcan el cielo llegando a convergir sobre el eje de la danza de ella. Las estrellas fugaces se fusionan en un destello silencioso de luz blanca que deja caer una lluvia de gotas doradas.
Apoyados en la almena de un edificio frente al templo, una pareja contempla el atardecer. Las tonalidades del abrazo entre el cielo y el mar se ven acariciados por el blanco de la nieve que lleva todo el día cayendo. Él acaricia los desnudos brazos de ella, como ella hizo al llegar la albada; retira uno de los oscuros bucles de cabello del cuello de ella y deposita un beso tierno. Frente a ellos, un hombre, solo, sigue de rodillas, como ha transcurrido todo el día, sobre las escaleras del templo abandonado…

N.B.S.
StEsteve 2004

les imatges són, respectivament:

1. Hivern; Pere Viver Aymerich; Col·lecció Banc Sabadell.
2. Hivern a Kragerö; Edvard Munch; Museu Munch. Oslo. Noruega.
3. Winter, Close of Day; George Inness; Museu d'Art de Cleveland. Ohio. USA.

a winter's tale

l'hivern s'apropa; i amb ell arriba l'època del fred i de les il·lusions dels móns màgics dels contes de fades i les llegendes que en el fons desitgen parlar de l'esperança d'una nova primavera...

avui vull deixar-vos un poema del gran Dylan Thomas inspirat en una llegenda del País de Gal·les que succeix com a conte d'hivern. llegiu-lo i gaudint de l'hivern somieu amb els desigs que es poden, si realment ho volem amb tota la nostra ànima, fer-se realitat...

A WINTER'S TALE

It is a winter's tale

That the snow blind twilight ferries over the lakes
And floating fields from the farm in the cup of the vales,
Gliding windless through the hand folded flakes,
The pale breath of cattle at the stealthy sail,

And the stars falling cold,
And the smell of hay in the snow, and the far owl
Warning among the folds, and the frozen hold
Flocked with the sheep white smoke of the farm house cowl
In the river wended vales where the tale was told.

Once when the world turned old
On a star of faith pure as the drifting bread,
As the food and flames of the snow, a man unrolled
The scrolls of fire that burned in his heart and head,
Torn and alone in a farm house in a fold

Of fields. And burning then
In his firelit island ringed by the winged snow
And the dung hills white as wool and the hen
Roosts sleeping chill till the flame of the cock crow
Coombs through the mantled yards and the morning men

Stumble out with their spades,
The cattle stirring, the mousing cat steppin shy,
The puffed birds hopping and hunting, the milkmaids
Gentle in their clogs over the fallen sky,
And all the woken farm at its white trades,

He knelt, he wept, he prayed,
By the spit and the black pot in the log bright light
And the cup and the cut bread in the dancing shade,
In the muffled house, in the quick of night,
At the point of love, forsaken and afraid.

He knelt on the cold stones,
He wept from the crest of grief, he prayed to the veiled sky
May his hunger go howling on bare white bones
Past the statues of the stables and the sky roofed sties
And the duck pond glass and the blinding byres alone

Into the home of prayers
And fires where he should prowl down the cloud
Of his snow blind love and rush in the white lairs.
His naked need struck him howling and bowed
Though no sound flowed down the hand folded air

But only the wind strung
Hunger of birds in the fields of the bread of water, tossed
In high corn and the harvest melting on their tongues.
And his nameless need bound him burning and lost
When cold as snow he should run the wended vales among

The rivers mouthed in night,
And drown in the drifts of his need, and lie curled caught
In the always desiring centre of the white
Inhuman cradle and the bride bed forever sought
By the believer lost and the hurled outcast of light.

Deliver him, he cried,
By losing him all in love, and cast his need
Alone and naked in the engulfing bride,
Never to flourish in the fields of the white seed
Or flower under the time dying flesh astride.

Listen. The minstrels sing
In the departed villages. The nightingale,
Dust in the buried wood, flies on the grains of her wings
And spells on the winds of the dead his winter's tale.
The voice of the dust of water from the withered spring

Is telling. The wizened
Stream with bells and baying water bounds. The dew rings
On the gristed leaves and the long gone glistening
Parish of snow. The carved mouths in the rock are wind swept strings.
Time sings through the intricately dead snow drop. Listen.

It was a hand or sound
In the long ago land that glided the dark door wide
And there outside on the bread of the ground
A she bird rose and rayed like a burning bride.
A she bird dawned, and her breast with snow and scarlet downed.

Look. And the dancers move
On the departed, snow bushed green, wanton in moon light
As a dust of pigeons. Exulting, the graved hooved
Horses, centaur dead, turn and tread the drenched white
Paddocks in the farms of birds. The dead oak walks for love.

The carved limbs in the rock
Leap, as to trumpets. Calligraphy of the old
Leaves is dancing. Lines of age on the stone weave in a flock.
And the harp shaped voice of the water's dust plucks in a fold
Of fields. For love, the long ago she bird rises. Look.

And the wild wings were raised
Above her folded head, and the soft feathered voice
Was flying through the house as though the she bird praised
And all the elements of the slow fall rejoiced
That a man knelt alone in the cup of the vales,

In the mantle and calm,
By the spit and the black pot in the log bright light.
And the sky of birds in the plumed voice charmed
Him up and he ran like a wind after the kindling flight
Past the blind barns and byres of the windless farm.

In the poles of the year
When black birds died like priests in the cloaked hedge row
And over the cloth of counties the far hills rode near,
Under the one leaved trees ran a scarecrow of snow
And fast through the drifts of the thickets antlered like deer,

Rags and prayers down the knee-
Deep hillocks and loud on the numbed lakes,
All night lost and long wading in the wake of the she-
Bird through the times and lands and tribes of the slow flakes.
Listen and look where she sails the goose plucked sea,

The sky, the bird, the bride,
The cloud, the need, the planted stars, the joy beyond
The fields of seed and the time dying flesh astride,
The heavens, the heaven, the grave, the burning font.
In the far ago land the door of his death glided wide

And the bird descended.
On a bread white hill over the cupped farm
And the lakes and the floating fields and the river wended
Vales where he prayed to come to the last harm
And the home of prayers and fires, the tale ended.

The dancing perishes
On the white, no longer growing green, and, minstrel dead,
The singing breaks in the snow shoed villages of wishes
That once cut the figures of birds on the deep bread
And over the glazed lakes skated the shapes of fishes

Flying. The rite is shorn
Of nightingale and centaur dead horse. The springs wither
Back. Lines of age sleep on the stones till trumpeting dawn.
Exultation lies down. Time buries the spring weather
That belled and bounded with the fossil and the dew reborn.

For the bird lay bedded
In a choir of wings, as though she slept or died,
And the wings glided wide and he was hymned and wedded,
And through the thighs of the engulfing bride,
The woman breasted and the heaven headed

Bird, he was brought low,
Burning in the bride bed of love, in the whirl-
Pool at the wanting centre, in the folds
Of paradise, in the spun bud of the world.
And she rose with him flowering in her melting snow.



imatges: Claude Monet

Navidad de un niño en Gales

Un dels més grans poetes, no sols del segle XX, sinó de tota la història fou Dylan Thomas. Aquests dies he gaudit de la lectura del seu poema A Child's Christmas in Wales en versió castellana de Marcelo Covián.

Potser no és l'obra més fàcil per endinsar-se en ell; però, igualment us el recomano. La seva és una lírica molt especial; i la seva obra molt interessant. És una autor que crec que hauríem de conèixer tots un xic més.

No ens enganyem, el fet que dugui el nom de la seva terra el títol era forma de "comprar-me".

Gaudiu de la lectura de la bona poesia.

¿qui no recorda els nadals? ¿per què la infantesa, sempre revisitada, és com una ànima que ens recorda allò que fou i allò que tot i poder ésser no fou? El poema relat ens parla dels eterns records dels nadals sempre iguals: la neu, les escapades amb els amics, els dinars eterns, tot allò que només es fa al nadal perquè és un cop l'any... els nostres records de quan érem petits. I, tant és, si els nostres nadals foren nevats o no, a poble o a ciutat, fa molt o no; aquest poema ens fa reviure aquella època; i, sincerament, us dic que no sé si entren més ganes d'arreulir-se sota una bona manta en companyia de les bones amistats i recordar-les envoltades de l'escalfor d'una llar o de tornar-hi amb tota la família... De com les madalenes de Proust, us sentireu viatjar cap al vostre passat, cap als aiguamolls emboirants dels records.

Crec que Ed Viena a tret una edició en català.

POEMA DEL VELL MARINER

Aquest dies he gaudit de la lectura de The Rime of the Ancient Mariner de Samuel T. Coleridge en versió catalana de Marià Manent.

Feia molt de temps que em volia submergir en aquest clàssic -part de les Lyrical Ballads de Coleridge y Wordsworth-; i la veritat és que no sols no m'ha decebut, sinó que m'ha extasiat.

És absolutament impressionant l'ambientació que aconsegueix al llarg de tot el poema; realment et sents embarcat i patint les tràgiques conseqüències als mars del sud; així com veneres el "moral" desenllaç...

sols puc recomanar la seva lectura.

una maca cançó en dues parts inspirada en l'obra:

Cartes a un jove poeta

Un company del New York, en Jordi Grau, em va recomanar que em llegís aquest breu llibre.

L'únic que puc dir-li -ja ho vai' fer- és GRÀCIES.

Aquell recull de deu cartes que el gran Rilke -molt aficioinat a l'espístola- li envià al jove Franz Xaver Kappus, cadet de l'escola militar. Són un compendi de les idees de l'autor, sense gairebé voler fer-ho, al respecte de la creació artística; emperò, i sobretot, respecte de la vida, la mort, l'amor, lo sobrenatural, etc.

És una d'aquestes obres que quan les rellegeixes descobreixes noves visions i sempre està donant-te un consell, o si més no, una forma d'enfocar la vida.

L'únic que puc fer és donar-vos el mateix bon consell que feren amb mi: llegiu-lo.

enllaç on podeu trobar-lo en format pdf en castellà (aquí)

També l'art és solament una forma de viure. Hom pot preparar-s'hi sense adonar-se'n vivint de qualsevol manera. De tota realitat, s'hi està més a prop i se n'és més veí amb l'art que amb els oficis irreals, més o menys artístics, que, fent-nos caure en el miratge d'apropar-nos a l'art, en neguen pràticament l'existència i el fan malbé, com s'esdevé en tot el periodisme i en gairebé tota la crítica, i també en les tres quartes parts d'allò que s'anomena i es vol anomenar literatura. En un mot, m'alegra molt que hagi deixat enrera el perill de caure-hi i que es trobi ben sol i valent enmig d'una realitat rigorosa.

(trad, Antoni Pasqual i Piqué)

El Meu Amor Sense Casa

ahir després del WPP'08 la Raquel i jo vàrem fer cap al Centre Francesca Bonemaisson -teatre La Cuina- per gaudir d'una lectura musicada de poemes de la Maria-Mercè Marçal.

la veritat és que la conjunció de la veu de Cinta Massip i una de les millors guitarres del nostre país, Toti Soler, fou, simplement brutal.

tinc el dics de la gravació que feren; però sentir-ho ahir en directe -i en companyia, ;p- feien possar la carn de gallina...

insiteixo, descobriu a una de les millors plomes que han sorgit mai: MARIA-MERCÈ MARÇAL

EL MEU AMOR SENSE CASA

L'ombra del meu amor sense casa.

La bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

Les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

El vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

Els meus ulls que arrelen el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

El meu amor que s'emmiralla en els ulls que arrelen en el vent que arrenca les fulles que cobreixen la bala que travessa l'ombra del meu amor sense casa.

WORLD PRESS PHOTO 2008

Avui l'Astrid, la Raquel i un servidor ens hem atançat fins el CCCB per visitar l'expo del World Press Photo.

Qui alguna vegada les hagi vist ja sap què es trobara: les millors imatges, segons l'organització, del fotoperiodisme de l'any. La de dalt és la guanaydora. Us encoratjo a que feu una ullada; però només teniu fins el diumege 14 de desembre!!!


winners; aquí

algunes altres fotos:

Raó del Cos (Maria-Mercè Marçal)

fa uns pocs dies us parlava d'aquesta grandíssima escriptora, grna entre les més grans, que és Maria-Mercè Marçal ja que havia llegit la seva compilació Llengua Abolida. Aquest cap de setmana m'he submergit en el seu llibre Raó del Cos.

És un llibre publicat pòstumament, amb els textos -molts inacabats o encara no revistas; altres llegits i publicats- que conservava quan les moires la vingueren a cercar. Degut al coneixement de la seva malatia, un càncer, aquests poemes destil·len, més enllà de les seves pròpies temàtiques de l'autora, la malaltia i la pròpia mort; sempre des de la seva ingent destressa amb les paraules.

És un recull corprenedor; però absolutament necessari de llegir.

Morir: potser només

perdre formai i contorns

desfer-se, ser

xuclada endins

de l'úter viu,

matriu de déu

mare: desnéixer.

***********************************

Covava l'ou de la mort blanca

sota l'aixella, arran de pit

i cegament alletava

l'ombra de l'ala de la nit.

No ploris per mi mare a punta d'alba.

No ploris per mi mare, plora amb mi.

Esclatava la rosa monstruosa

botó de glaç

on lleva el crit.

Mare, no ploris per mi, mare.

No ploris per mi mare, plora amb mi.

Que el teu plor treni amb el meu la xarxa

sota els meus peus vacil·Lants

en el trapezi

on em contorsiono

agafada a la mà de l'esglai

de l'ombra.

Com la veu del castrat

que s'eleva fins a l'excés de la

mancança

Des de la pèrdua que sagna

en el cant cristal·lí com una deu.

La deu primera, mare.

Aquesta setmana hi ha una sèrie d'actes relacionats amb Maria-Mercè Marçal:

10 de desembre de 2008

Recital "El meu amor sense casa",

amb música de Toti SolerPoemes de Maria-Mercè Marçal recitats per Cinta Massip

Lloc: Centre Francesca de Bonnemaison. Teatre La Cuina Carrer de Sant Pere més Baix, 7, Barcelona

Hora: 19 hEntrada lliure

Del 12 al 13 de desembre de 2008

Segones Jornades Marçalianes al Palau Robert de Barcelona Saba vella per a les fulles noves

Palau RobertPasseig de Gràcia, 107, 08008 Barcelona

93 238 80 91 / 92 / 93 Fax 93 292 12 70

www.gencat.cat/palaurobert / nota

programa de l'acte

també al palau robert podeu visitar:

Les fotògrafes Colita, Aymerich i Manent retraten l’escriptora Maria-Mercè Marçal

link

llàstima no poder assistir a les jornades; ella ho entendria.

Alphonse Mucha

ahir a la tarda la Raquel i un servidor vàrem aprofitar per fer una escapadeta al CaixaFòrum i visitar l'expo sobre Alphonse Mucha (no fou posible fer-ho també amb l'Astrid ja que ella jo havia fet la tarda abans).

La veritat és que tothom, conscientment o de forma inconscient, alguna vegada a la nostra vida hem vist una obra d'Alphonse Mucha -o fins i tot hem rebut alguna postal-; o podríem afirmar que vivim rodejats de publicitat que encara li deu moltes coses. Tot i això, és un gran desconegut per al públic en general.

Fou una molt grata sorpresa. Ens agradaren molt algunes de les obres; i en general és una expo molt i molt recomanable. Tant els cartells, per el teatre o no, com especialment l'Epopeia Eslava -tot i que aquesta per imatges de video- són impressionants. [destacar Primavera, dona entre flors]

Us recomano molt fervorosament que aprofiteu -és fins els 4 de gener- per a visitar-la (a més és gratuïta). Jo tornaria.

Les seves imatges femenines transmeten sensacions des de tots els sentits... pots veure com es mouen, com oloren, com la llum incideix en elles; com els seus ulls semblen vius i surten des del dibuix per subjugar-te; els seus cartells t'obliguen a veure les obres que anuncien o fer-te amb el producte...

link CaixaFòrum
link dossier expo
Mucha Fundation
Mucha museum Praga
Mucha Collection
Epopeia Eslava


la veritat és que estiguèrem dues hores i gairbé no l'acabem; però això impedí que visitéssim la resta d'expos que hi ha ara al CaixaFòrum.

dimecres, World Press Photo 2008
World Press Phtot homeapge

firenze

Moltes vegades a un els somnis semblen que li brollen com les aigües en el naixement d'un riu. Alguns semblen realitzables; altres semblen meres utopies; però, sempre, per tot, cal lluitar i tractar de fer-los vivibles i gaudibles.



Aquests somnis poden ésser visitar llocs, qui sap si Suïssa l'estiu vinent, o Istanbul amb el Far Barcelona?; sigui com sigui, els somnis poden viure's de més aprop si alguna persona estimada ens fa partíceps dels seus (per això m'agrada rebre les vostres postals quan viatgeu). Hi ha un territori que tinc moltes ganes de visitar, Itàlia, i el fet d'haver viscut durant tres mesos amb italians quan era a Bangor encara ho va fer més palès. Tinc present la recomanació de gaudir de dues setmanes a Umbria per poder visitar natura i art amb escapades a Firenze i Roma.



Avui us vull deixar una postal que vai' rebre fe molts anys i que m'encoratjava a visitar Firenze, així com unes ratlles -primer poema de Las Ilsuiones del Bosque (septiembre'98-marzo'99); podríem discutir molt de la seva inclusió allà, però això són figues d'un altre paner...-.

FIRENZE

Me detengo a contemplar
desde los bancos del atrio de
San Miniato
la ciudad que abandonó la adolescencia
en pleno solsticio
del hombre.
Hasta los cielos se elva,
para susurrarles,
la cúpula de
Santa Maria
contemplándolos desde su belleza,
como los ojos hermosos de
quien se sabe amada
se detienen a explorar las profundidades del enamorado.
Me imagino tu vista clavada en mí
en lo alto del sueño de Brunelleschi.
Desearía abrazarte
enmitad de un universo zarco
mientras los vientos
acarician sedosos tu piel.
Esos lentos movimientos
que durante
demasiadas noches en el entramado existencial
me han acompañado en la
soledad de la altura.
Envuelto en mis pensamientos,
no pude ser raudo
para comprender
que la belleza de esta cúpula
que dios hubiese deseado
idear para la creación
reside en la máxima delicadeza
en el dominio del
ornamento.
Y tu imagen me ahoga,
como más de una vez
el Arno ha
intentado hacer
con esta musa inmovilizada,
quién sabe por qué hechizo.
Tu figura desnuda...
Sin ornamentación
ni innecesarios adornos;
diría que la ciudad dobla su espalda
para mostrate pleitesía.
Te
imagino cruzando el Ponte Vecchio.
Las casas durante siglos
consolidadas
en sus lomos
tiemblan como la flor deshojada
en manos de un indeciso
enamorado
en una noche de vientos huracanados
apostado ante un
embravecido y asalvajado océano.
Los pasajes del corredor de Vasari
te
explican todos sus secretos
en una confesión
que sólo la más sincera
admiración
y el virginal enamoramiento
les obliga a hacer.
Desde una
habitación con vistas
contemplo a una ruborizada Venus
que corre veloz
a abrite la puerta de un paraíso
que ni tan siquiera Ghiberti
hubiera sido capaz de soñar
en sus noches más felices.
Y el síndrome
de Stendhal llega
cuando el Davida,
que Michelangelo jamás
habría
extradío a base de caricias y besos de la piedra
si te hubiera conocido,
se derrite al verte.
Si algún día reniego de tu amor
quemis carnes
iluminen la Piazza della Signora
como lo hizo Savonarola;
y depositen
allí
una imagen tuya
para que tu magnifcencia
ilumine por siempre
los universos...

apaga aquests ulls meus...

Apaga aquests ulls meus: no deixaré de veure’t,
si em tapes les orelles podré igualment sentir-te,
i podré sense peus anar vers tu
i sense boca podré encara conjurar-te.
Lleva’m els braços i t’agafaré
amb el meu cor com si fos una mà;
para’m el cor, bategarà el cervell;
i si al meu cervell tu cales foc,
llavors et portaré en la meva sang.

poema de R.M.Rilke; traducció de Joan Vinyoli.

fotografia: Petó en el Hotel de Ville, de Doisneau

Lösch mir die Augen aus: ich kann dich sehn,
wirf mir die Ohren zu: ich kann dich hören,
und ohne Füße kann ich zu dir gehn,
und ohne Mund noch kann ich dich beschwören.
Brich mir die Arme ab, ich fasse dich
mit meinem Herzen wie mit einer Hand,
halt mir das Herz zu, und mein Hirn wird schlagen,
und wirfst du in mein Hirn den Brand,
so werd ich dich auf meinem Blute tragen.

LLENGUA ABOLIDA (1973-1988) Maria-Mercè Marçal

Durant molts dies d'aquesta tardor m'he deixat seduir pels versos continguts en aquest llibre. És pràcticament tota l'obra poètica de Maria-Mercè Marçal. (faltaria la compilació Raó del cos publicada pòstumament).



És una de les més grans poetesses europees del segle XX; i podríem afegir que la seva és una de les obres que més m'ha arribat al cor i l'ànima, que m'ha colpit ja que és totalment corprenedora.



En els seus textos es destil·la la bellesa i l'amor de i devers la llengua; els setiments -des de l'amor, la devoció, la solitud, etc- floreixen des de l'arrel de la terra albirant arribar a l'horitzó més blau -del dia o de la nit- dels nostres cels. La seva paraula et captiva i sols vols fer el viatge amb ella.



Al respecte de Maria-Mercè Marçal us deixo les paraules de http://www.escriptors.cat/ :



Maria-Mercè Marçal (Barcelona, 1952-1998). Poeta, traductora i narradora. Tot i haver nascut circumstancialment a Barcelona es considera sempre d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), població on passa tota la infància. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Es dóna a conèixer l'any 1977 amb el recull de poemes Cau de llunes (Premi Carles Riba 1976). Des d'aleshores publica diversos poemaris, l'últim del quals, Desglaç, recull l'obra escrita entre el 1984 i el 1988. L'escriptora publica també la novel·la La passió segons Renée Vivien (Premi Carlemany 1994), que obté diverses distincions de la crítica. Com a traductora, aporta al català obra de Colette, Yourcenar i Leonor Fini. L'any 1973 és cofundadora de l'editorial Llibres del Mall. A més de prendre part activament en la vida literària catalana, participa en la política i en moviments cívics com el feminista, que no abandona mai. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet. Va ser membre de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana.




(llegir més aquí)

Us encoratjo a que us deixeu seduir per la seva meravellosa obra. Els seus versos són per ésser llegits en soledat, redescoberts en bona companyia i somiats sota un cel estrellat entre la muntanya i la mar.

per saber més, visiteu la pàgina de la seva FUNDACIÓ.

A continuació us deixo alguns dels seus versos, triats al vol; perquè fossin quins fossin serien intensos i preciosos:

Encara que mil molles de melangia ballin
mogudes per fils tristos de pluja sense solc,
amor, ara et convoco, vol clar de voliana:
surt del celler on l'oratge ha reclòs el teu vi.
Que el llevant esbarriï un polsim de revetlla!
Plana damunt els núvols amb les ales del maig!
Acosta la teva ombra amb seguici de cintes,
al cel posa-hi domassos, estrelles als terrats!
I duu-nos en carrossa un sol vell amb copalta
i un doll de serpentins que amanti tot el món.

de Cau de Llunes

LA FESTA DE LA SAL

Tu i jo som aire que estalona el foc.

Som aigua oberta que esmola la terra.

Som terra espessa que s'allera en l'aire.

Som foc que imanta amb arrels noves l'aigua.

Tu i jo, amor, avui som tot el món

congrat en la festa de la sal.

Han trobat el seu lloc el pa i la sal

i la por no ens allunya de cap foc.

Rebem, com a penyora, tot el món:

fora del nostre abast, ni un pam de terra,

ni un bri de verd, esgarriat en l'aire,

ni un bri de blau, dissolt al clar de l 'aigua.

Ni un ram de nit, perdut pel fosc de l'aigua,

ni un glop de mar, colgat sota la sal.

L'urc del desig fa el ple al grat de la'ire

i torna lívides herbes i foc.

Amants, parem el jaç damunt la terra

i ens fan de cambra boscos d'aquest món.

Som d'aquest món, però encetem un món

que endevinenm amb els sentits de l'aigua.

Ens creixen arbres com si fóssim terra

i se'ns arrapen vives flors de sal.

Cremem i alhora transformem el foc

en energia dolça i en bleix l'aire.

Veus de desig fan que es capgiri l'aire

i escampen tretze vents arreu del món.

Ens abracem amb les plomes del foc

i mesclem l'ona com si fóssim d'aigua.

Ens batega a la boca un cor de sal

que obre finestres noves a la terra.

Quan fem l'amor, se'ns assembla la terra.

S'espiguen, altes, les branques de l'aire.

Cristal·litza la pena de la sal

i una alegria d'heura pren el món.

No hi ha paranys en el sexe de l'aigua

ni tirania en la farga del foc:

Som amb el foc al centre de la terra,

brollem amb l'aigua i alenem amb l'aire.

Fem rodar el món a l'era de la sal.

de Terra de Mai dins La germana, l'estrangera

I en tu trio la meva desmesura.

Aquest era el senyal i la paraula,

salconduit viu per a la meva sang.

Entra, doncs, ja, hoste del meu desig.

En tu, per tu, sóc jo qui em posseeixo,

triomfant en la teva desmesura.

de Desglaç

A voltes el desig se'ns torna mut
i és un dard retardat a l'aljava
que els enverinen, consagrat
al mirall sense temps de l'absència.

I ara véns, i em retornen els mots
com un ressò del teu desig, com un
reflex encès de la sageta viva
amb què em claves al foc de l'instant.

I t'abraço com si jo fos tu
que m'abraces com si fossis jo.

ídem

Perquè t'estimo, estimo les teves cicatrius.

La meva carn les sent, ara que les renova

la pluja, i em fan mal. Estimo, sobretot,

aquella que defenses del meu amor, lacrada

per un vell urc de tigressa ferida

que arremeté, ferotge,

no pas contra la bala del caçador nocturn

-ombra emboscada en l'alta jungla d'ombres-

sinó contra l'escut tan frèvol de la pell,

contra l'ull que fendia inútilment la fosca,

contra la dent encesa que sols cremava l'aire,

contra l'interrogant que no trobà resposta,

contra el doll de la sang que li digué vençuda,

contra el mirall atònit que reflectí l'estrall.

ídem

Com peix sense bicicleta

cerco el meu cor entre les ones.

Alço la copa on mor la lluna

en vi molt dolç.

M'he emborratxat de solitud.

de Cau de Llunes

CONTA CONTES CONTRA LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES

A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria Mercè Marçal

En verdad les digo:

no hay nada más poderoso en el mundo

que una mujer.

Por eso nos persiguen.

Gioconda Belli

ahir dijous 27 d'octuubre al casal de les corts vàrem celebrar l'acte CONTACONTES CONTRA LA VIOLÈNCIA CONTRA LES DONES!!! (comentari al blog)

fou tot un èxit; moltes mercès a les persones que s'aproparen, a les que col·laboraren... esperem que pocs actes així haguem de fer més; però mentrestant continaurem lluitant perquè no hi hagi cap agressió més a cap dona:

la cançó que es versionà per gairebé concloure l'acte:

La Idea d'Europa (per Georg Steiner)

Cinc axiomes per definir Europa: els cafès; el paisatge que podem recórrer, abastable i d'escala humana; els carrers i les palces que porten noms d'estadistes, científics, artistes, escriptors del passat -a Dublín, fins i tot les parades d'autobús indiquen on són les cases dels poetes; la nostra doble procedència d'Atenes i de Jerusalem; i, per acabar, el temor d'un capítol final, d'aquell famòs crepuscle hegelià, que enfosquina la idea i la substància d'Europa fins i tot en ple migdia.

Així acaba la primera part d'aquest llibre -és la transcripció d'una conferència- de Georg Steiner. La veritat és que és molt interessant -i amè, tota l'obra són 49 pàgines-; però amb una profunditat intel·lectual ingent.

Aquests cinc axiomes ens permeten entendre com i per què Europa és el què és i com ha evolucionat fins arribar-hi. Un sent que està vivint el moment de la veritat revelada; i si més no, guanya una bona estona de lectura i una molt llarga estona -totes les hores que hom vulgui dedicar-hi- de reflexió.

Si mai us heu preguntat el per què de la Vella Europa, més enllà del mític rapte per part del brau zeusià; i voleu tractar d'entendre perquè som com som i perquè pensem moralment, políticament, històricament i socialment com ho fem, us recomano que llegiu aquesta interesantíssima conferència.




Us deixa la nota que fan a LA CENTRA:

La idea d´Europa La idea d´Europa reprodueix la conferència que va pronunciar George Steiner el mes de maig d´enguany dins les activitats promogudes pel Nexus Instituut, una institució holandesa amb seu a Tilburg, dirigida per Rob Riemen, l´objectiu de la qual és aprofundir en la tradició cultural europea en un context social, filosòfic i artístic.

George Steiner és un gran erudit i estudiós de la cultura europea. Va néixer a París, l´any 1929, fill de jueus austríacs. L´any 1940 la seva família es va traslladar als Estats Units, i ell es va educar a les universitats de París, Chicago, Harvard, Oxford i Cambridge. La seva carrera acadèmica l´ha dut a ensenyar literatura comparada als centres universitaris més prestigiosos d´Europa i els Estats Units. Les aportacions com a crític, que ha estès a col·laboracions periodístiques a revistes com The New Yorker i el TLS, han situat Steiner al capdavant dels referents mundials en la matèria. Entre els seus llibres més importants destaquen Language and Silence (1967), After Babel (1975), Real Presences (1989), No Passion Spent (1996), Grammars of the Creation (2001) i Lessons of the Masters (2003), i el volum autobiogràfic Errata (1999).

Saint Crispin's day

El 19 de novembre és Sant Crispí; efemèride de la batalla d'Agincurt. De fet, la batalla fou el divendre 25 d/octubre de 1415; però fou moguda del calendari litúrgic pel Concili Vaticà II-.

Les meravelloses paraules que el cigne posà en boca de Henry V resonaran per sempre en un dia com aquest.

What's he that wishes so?
My cousin Westmoreland? No, my fair cousin:
If we are mark'd to die, we are enow
To do our country loss; and if to live,
The fewer men, the greater share of honour.
God's will! I pray thee, wish not one man more.
By Jove, I am not covetous for gold,
Nor care I who doth feed upon my cost;
It yearns me not if men my garments wear;
Such outward things dwell not in my desires:
But if it be a sin to covet honour,
I am the most offending soul alive.
No, faith, my coz, wish not a man from England:
God's peace! I would not lose so great an honour
As one man more, methinks, would share from me
For the best hope I have. O, do not wish one more!
Rather proclaim it, Westmoreland, through my host,
That he which hath no stomach to this fight,
Let him depart; his passport shall be made
And crowns for convoy put into his purse:
We would not die in that man's company
That fears his fellowship to die with us.
This day is called the feast of Crispian:
He that outlives this day, and comes safe home,
Will stand a tip-toe when the day is named,
And rouse him at the name of Crispian.
He that shall live this day, and see old age,
Will yearly on the vigil feast his neighbours,
And say 'To-morrow is Saint Crispian:'
Then will he strip his sleeve and show his scars.
And say 'These wounds I had on Crispin's day.'
Old men forget: yet all shall be forgot,
But he'll remember with advantages
What feats he did that day: then shall our names.
Familiar in his mouth as household words
Harry the king, Bedford and Exeter,
Warwick and Talbot, Salisbury and Gloucester,
Be in their flowing cups freshly remember'd.
This story shall the good man teach his son;
And Crispin Crispian shall ne'er go by,
From this day to the ending of the world,
But we in it shall be remember'd;
We few, we happy few, we band of brothers;
For he to-day that sheds his blood with me
Shall be my brother; be he ne'er so vile,
This day shall gentle his condition:
And gentlemen in England now a-bed
Shall think themselves accursed they were not here,
And hold their manhoods cheap whiles any speaks
That fought with us upon Saint Crispin's day.

William Shakespeare

Henry V, Act IV Scene III

Darwin's Dangerous Idea

Nothing in Biology makes sense except in the light of Evolution; aquesta maca i certa sentència del grandíssim Theodosius Dobzhansky ens permetria resumir aquest interessant llibre (bé, de fet, ens permet explciar la vida en 11 paraules).

El llibre de Daniel C. Dennett és un gran -per volum i exposició- compendi d'idees al respecte de les conseqüències de la Perillosa Idea de Darwin.

Quan parla de la Darwin's Dangerous Idea, ho fa en aquests termes des del respecte i l'admiració cap a una de les més brillants teories -veritats científiques- a que ha pogut arribar l'home. Aquesta idea encara avui en dia, i fins i tot en àmbits científics, no és del tot acceptada, o si més no, no totes les seves ingents i nombroses implicacions. És aquí on aquest llibre tracta d'incidir.

L'obra primer ens presenta la teoria; i des d'aquí inicia un camí per les seves implicacions biològiques. Aprofita per recordar-nos i demostrar-nos com només som una espècie més dins del món animal. Mentre va fent això ens presenta les crítiques que se li han fet i les rebutja amb arguments sempre darwinians. Després ens anirà mostrant les seves implicacions a nivell filosòfic -com aquesta té arrels més profundes del que pensem a nivell social-; a nivell de la AI, o de la consciència i l'evolució moral de les nostre idees; així com del que Dawkins anomenà memes.

Daniel C. Dennet és filòsof, professor a TUFS, i ens demostra com aquella tradicional diferència entre Ciències i Lletres caldria deixar-la abolida definitivament. Una persona no pot ésser culta si no té uns mínims de coneixiements científics.

Casi nadie es indiferente a Darwin y nadie debería serlo. La teoría de Darwin es una teoría científica, pero no sólo eso. Los creacionistas que se oponen tan amargamente tienen razón en una cosa: la peligrosa idea de Darwin penetra más profundamente en el entramado de nuestras creencias fundamentales de lo que muchos de sus refinados apologistas han admitido hasta ahora. (cap I pág. 16)

el llibre és una mica dens, en el sentit que vol, i ho fa, abarcar tants aspectes que acaba essent un tòtem. Però, és un llibre totalment lúcid i molt indicat per a qui no ha fet una aproximació real cap a la Perillosa Idea de Darwin. Us aconsello que cerqueu una bona estona de calma i us deixeu seduir per els raonaments d'aquest llibre.

Planeta Famolenc

El passat divendres la Raquel i un servidor vàrem visitar l'exposició Planeta Famolenc a l'Espai Cultural de Caja Madrid.

link

És una interessant expo, on la primera part consta de 30 fotografies, i la segona de tota una sèrie de conceptes que volen fer-nos recapacitar al respecte del que hem vist.

Les fotografies són realitzades per el fotògraf Peter Menzel, conjuntament amb l'escriptora Faith D'Aluisio, a famílies de 24 països amb el menjar que cosumiran durant una setmana. Així podrem apreciar des de qui pot utilitzar 500€ i qui tant sols 1€.



És interessant vore les diferents cultures -molt condicionades per les possibilitats-, a nivell d'hàbits alimentaris. És cert que es podien haver fet encara més paleses les diferencies del primer món del primer món respecte als oblidats per aquest; però tot i així també es veuen alguns efectes de la globalització i com les dietes no són, en els esapcis occidentalitzats, tan adequades com podrien ésser. (Podeu jugar a dues versions del famós "cercant en Wally": on és el peix? i trobeu la beguda de cola i els "pringles"?)



Una vegada vistes les fotografies, ens volen fer reflexionar al respecte dels fets de la gran diferència entre el que es pot consumir en els diferents llocs del món; com mentre en alguns països augmenta l'obessitat -i cada vegada més la infantil; ja veureu com la gran pandèmia occidental serà la diabetes- i en d'altres es manté la increïble taxa elevadíssima de desnutrició... Però no oblidem les greus implicacions polítiques i sicoials que duu això darrera. Al mateix temps; també ens fa certa incidència al respecte de les tendències publicitàries; i les seves grans, i acceptades, voluntàriament o de forma "massiva" -relatiu a la massa de la que formeçm part-, mentides...

És una exposició interesant que no us robarà gaire temps, que és al centre de la ciutat i que us farà, o ho hauria de fer, reflexionar durant un cert temps...

visita virtual: aquí

SOLSTICI

SOLSTICI

El teu sexe i el meu són dues boques.

No sents quin bes de rou sobre la molsa!

Quin mossec amb lluors d'ametlla viva!

Quina parla, amb rellent de gorga oberta!

Quin ball, petites llengües sense brida!

Quin secret de congost! Els nostres exes,

amor, són dues boques. I dos sexes

ara ens bateguen al lloc de les boques.

A esglai colgat, fos l'eco de la brida

que domava la dansa de la molsa,

de bat a bat tenim la platja oberta:

avarem-hi el desig d'escuma viva.

El teu sexe i la meva boca viva,

a doll, trenats com si fossin dos sexes,

entremesclen licors de fruita oberta

i esdevenen, en ple desvari, boques.

Boques, coralls en llacuna de molsa

on l'hora peix l'atzar i perd la brida.

Som on l'hora i l'atzar perden la brida,

on, a cavall de la marea viva,

llisquen sense velam, pels solcs de la molsa,

el meu sexe i la teva boca: sexes

al mig del rostre i a l'entrecuix, boques.

Tot és un daltabaix de sal oberta.

Castells de mar en festa, a nit oberta

esborren signes i donen la brida

de tot a la follia de les boques.

Qualsevol fulla morta es torna viva

al clar del sol que ens fa llum negra als sexes

i pinta de carmí flames de molsa.

Que cremi tot en un torrent de molsa

i que ens mauri la nostra saba oberta!

Que facin el solstici els nostres sexes,

que el cor transformi en pluja tota brida!

Que esclatin els bancals en saó viva!

Que els boscs floreixin en milers de boques!

I que les boques facin que la molsa

arreli, viva, com la pell oberta

sense brida al mirall dels nostres sexes!

Maria Mercè Marçal

imatge: Eternal Spring by A. Rodin, Ermitage, St. Petersburg

per la meva Txe, ara que viurà a Santiago

ara ja fa un temps, supose que quan ´tot s'estabilitzà després de la relació, vai' escriure aquest petit, en tots els sentits, text per la Txe.

com que ara ha decidit que comença una nova vida a la ciutat de Santiago, crec que és el moment, ja que la compilació Txe's Zoo mai ho féu, de que vegi la llum. així deixem palès que les amistats de debó no es veuen afectades per la distància física, ja que la proximitat sentimental o anímica o espiritual -o si voleu científica-, la guanyarà sempre (i d'això començo a saber-ne una micona).

se'm va estrany que sigui en castellà; sempre parlàrem en català, però també és cert que llavors escrivia més en castellà...

SÉ

Sé que eres mi amiga.
Y también sé que nos seguimos queriendo...
y mucho;
pero que no es como antes.
Fuimos novios,
amantes,
amigos perfectos;
y ahora somos tú y yo.

Sé que sigues ahí,
caminando entre las brumas
para que no me pierda mucho...
espero que notes mi presencia
por las noches
asegurándome de que no pasas miedo
y que eres feliz
y disfrutas la vida.

Sé que el río fluye,
y el agua nunca es la misma;
pero a veces te añoro...
y me pregunto si a ti te ocurrirá los mismo.
Sólo tengo intención
de recordar los buenos momentos;
me gustaría saber que también piensas hacerlo.

Sé que seguiré aquí
para saber qué ocurre en tu vida;
pero ahora que no escribiré tu historia,
déjame disfrutar de los recuerdos
e inventar nuevas.
Siempre seremos el uno para el otro...