SOLSTICI

SOLSTICI

El teu sexe i el meu són dues boques.

No sents quin bes de rou sobre la molsa!

Quin mossec amb lluors d'ametlla viva!

Quina parla, amb rellent de gorga oberta!

Quin ball, petites llengües sense brida!

Quin secret de congost! Els nostres exes,

amor, són dues boques. I dos sexes

ara ens bateguen al lloc de les boques.

A esglai colgat, fos l'eco de la brida

que domava la dansa de la molsa,

de bat a bat tenim la platja oberta:

avarem-hi el desig d'escuma viva.

El teu sexe i la meva boca viva,

a doll, trenats com si fossin dos sexes,

entremesclen licors de fruita oberta

i esdevenen, en ple desvari, boques.

Boques, coralls en llacuna de molsa

on l'hora peix l'atzar i perd la brida.

Som on l'hora i l'atzar perden la brida,

on, a cavall de la marea viva,

llisquen sense velam, pels solcs de la molsa,

el meu sexe i la teva boca: sexes

al mig del rostre i a l'entrecuix, boques.

Tot és un daltabaix de sal oberta.

Castells de mar en festa, a nit oberta

esborren signes i donen la brida

de tot a la follia de les boques.

Qualsevol fulla morta es torna viva

al clar del sol que ens fa llum negra als sexes

i pinta de carmí flames de molsa.

Que cremi tot en un torrent de molsa

i que ens mauri la nostra saba oberta!

Que facin el solstici els nostres sexes,

que el cor transformi en pluja tota brida!

Que esclatin els bancals en saó viva!

Que els boscs floreixin en milers de boques!

I que les boques facin que la molsa

arreli, viva, com la pell oberta

sense brida al mirall dels nostres sexes!

Maria Mercè Marçal

imatge: Eternal Spring by A. Rodin, Ermitage, St. Petersburg