Tus pies de hueso arqueado, tus pequeños pies duros.
Yo sé que te sostienen, y que tu dulce peso sobre ellos se levanta. Tu cintura y tus pechos, la duplicada púrpura de tus pezones, la caja de tus ojos que recién han volado, tu ancha boca de fruta, tu cabellera roja, pequeña torre mía.
Pero no amo tus pies sino porque anduvieron sobre la tierra y sobre el viento y sobre el agua, hasta que me encontraron.
el primer llibre llegit aquest any fou El último Catón de Matilde Asensi.
és una novel·la entretinguda; una novel·la d'aventures moderna. Això no és cap retret, sinó una valoració feta des del recpecte cap a les novel·les que ens fan passar l'estona i viure aventures més o menys creïbles.
és un best-seller, escrit com a tal, fàcil de llegir. és una lectura fàcil tot i les seves 600 pàgines.
ens narra les aventures d'un trio, una paleògrafa vaticana, el cap de seguretat del Vaticà i un expert de la Biblioteca Alexandrina; tractant de resoldre el misteri dels robatoris de ligna crucis i la recerca d'una suposada ordre secreta, els staurofílakes, amb l'ajuda de la Comedia de Dante.
el llibre em feu pensar en les novel·les de Pérez-Reverte, sense tenir tantes trames obertes; i pel fet que tenir un final que no acaba d'ésser allò que espereraves -potser un apuntà massa amunt-. (és, val a dir-ho, millor que el gran timador del Dan Brown). és una novel·la d'aventures, per a passar l'estona.
un dels libres que he pogut llegir en aquest principi d'any ha set Estimada Marta de'n Miquel Martí i Pol. Gràcies a ésser un inesperat regal de reis, aquest ha pogut ésser, tot i que sembli mentida, el primer llibre seu que llegeixo. N'havia llegit poemes agafats al vol, però mai m'havia assegut a gaudir del pas del temps en un libre de Martí i Pol. I, com ja havia decidit que seria un dels autors "a descobrir" d'aquest 2009, doncs ha sigut un inici poètic perfecte.
Respecte el llibre; m'ha agradat força. La seva poètica és senzilla però intensa; directe i acaronadora; seny i rauxa. Aquesta obra escrita entre 1977 i 1978 es subdivideix en tres parts: Set poemes d'aniversari, Capfoguer i Estimada Marta; més un pròleg on parla del perquè d'aquet llibre. La primera part són set poemes per "commemorar" els set primers anys de la seva malaltia. Transpiren la mirada neta d'un poeta, d'una persona, que ha decidit mirar l'hortizó cada dia i somriure; de continuar caminant cap endavant. La segona, parla sobre una de les dues coses que li permet la malatia, la reflexió -l'altra, el desig serà tractat en l'última part-. Aquí el poeta medita sobre la vida, sobre la vida quotidiana. i com ell mateix diu "La veritable mort és desertar." Destaco, per brutalment preciòs, el poema "molt he estimat..." (veure més endavant). L'última part és, personalment la millor. La poesia del poeta es deixa anar i és com les onades arribant a la platja de la nostra pell. La seva capacitat de representar un idili, en i amb totes les seves parts, és senzillament meravellosament vital. L'amor és la vida, i per tant el desig i el sentiment que genera és el que dóna siginifact a la nostra existència. Converteix el desig eròtic en realitat; i posseixen les paraules la capacitat de fer-nos sentir allò que duen escrit. És intens, transmet la bellesa i els sentiments; fa que realment ens veiem i ens sentim conuntament amb la persona estimada.
Una obra molt recomanable, especialment la tercera part -de la que copio un poema al final-.
I recordem que com digué Archibald MacLeish: un poema no significa, és.
Molt he estimat i molt estimo encara. Ho dic content i fins un poc sorprès de tant d'amor que tot ho clarifica. Molt he estimat i estimaré molt més sense cap llei de mirament ni traves que m'escatimin el fondo plaer que molta gent dirà incomprensible. Ho dic content: molt he estimat i molt he d'estimar. Vull que tothom ho sàpiga. Des de l'altura clara d'aquest cos que em fa de tornaveu o de resposta quan el desig reclama plenituds, des de la intensitat d'una mirada o bé des de l'escuma d'un sol bes, proclamo el meu amor, el legitimo.
VI
Abrupte i prepotent, aquest esclat que em serva erecte i m'empeny cap a tu muda la sorra en sang i estampa noms a totes les parets. Indiferent a la crida del temps, deturo el temps en el teu cos i et beso els llavis molls i els pits i el sexe, moll també i suau. A trenc de somnis pel crestall dels mots i en el silenci dens d'uns besos folls i alhora astuts, conjurem els perills i les temences. Glops de boira i mar fan d'horitzons que vulnerem, i tot és el teu ventre lleu i els teus malucs durçissims i tan dòcils. Marta, el goig abriva la creixença del desig. No hi ha cap llac tan clar com els teus ulls ni cap vent tan subtil com els teus dits.
Avui ha nevat al Pedraforca; Gran joia a les contrades.
La neu davallarà per la tartera central, escolant-se com la xocolata entre el pastís, fins arribar a la vall on les criatures juguen corrent entre les volves, plomes d’àngels perdudes en el bategar amorós, com dofins saltironejant a la mar.
A la vila, a l’escalfor del foc, amassen el pa del dia i les coques per les celebracions.
Els ferms pollegons continuen reptant el cel sota el blanc broll que els dibuixen de nata, com nivis bombons terrenals.
La neu es diposita com mans que intenten abastir tot un cos, cobrint tota la superfície, relliscant cercant el camí que les durà a ésser aigua i vida de la que sorgiran les corones.
La neu colpeja la pell de la muntanya esclatant en una dispersió d’esquitxos pintant de blanc la superfície sencera del Pedraforca i entapissant com un riu de vida les rodalies...
primera versió (potser definitiva) BCN 14-15/I/2009
L'últim llibre que vai' llegir en el 2008 fou Trempant t'empaito de Celdoni Fonoll il·lustrat, meravellosament bé, per Mariona Millà.
reconec que el tema de poesia eròtica és una mica terrenys relliscós (acudit fàcil), i que pot acabar essent quelcom vulgar fàcilment; emperò, es pot esser vulgar -en sentit etimològic- i no barroer... i de fet, pensem com parlem quan ho fem en el nostre àmbit més privat al respecte. Aquest és un recull de poemes sexuals -més enllà de l'erotisme-, encertats, divertits i estimulants.
us recomano que el cerqueu i feu una lectura; ara més que mai acompanyada, ja sigui físicament o com a presència...
M'agrada xuclar-te els pits i acaronar el teu cos càlid, demorant-me a l'entrecuix, i notar-me els dits humits, i sentir com ve l'orgasme i esclates en uns grans crits.
tornem. caminem pels carrers, gairebé deserts; em parles de tu i em fas (encara) més teu. Vols que sàpiga qui ets; i això fa que t'entregui la meva ànima en la safata dels meus llavis. Em regales el teu passat; i així, nosaltres construim el futur...
Així comença Aloma de Mercè Rodorera [si exceptuem la dedicatòria i la cita d'Anna Karenina de Tolstoi "I bé, tot m'apareix en la forma més grollera, més regunant.].
És aquesta un molt ideal forma d'encetar la novel·la (si més no la seva versió, la de 1968), considerant la seva història i el que succeirà. La història, per la qual obtingué el premi Creixells l'any 1937, ens narra el dur trànsit de la infantesa a la maduresa vist des dels ulls del primer amor; millor dit, des de la primera decepció de l'amor. Tot això dins de les típiques envolures de l'autora barcelonina: la importància de l'ambient familiar, el pes de la casa comuna i les sempre presents flors com a reflex de la natura.
Si reviseu el meu comentari quan vai' llegir la novel·la (aquí) podreu comprovar que fou molt crític amb la mateixa. Tot i això, el temps atempera totes les passions i porta el seu record cap a un punt més equilibrat. Així que ara diria que l'obra em sembla una petita obra des de la que la juventut s'apropa a la duresa de la vida i de les trencadisses del cor.
Però avui hem de parlar de l'adaptació que podem vore al TNC.
La valoració que vàrem fer al acabar l'obra -comentari de la nit aquí- variava molt segons les persones; quelcom que és interessant, si és no... total, obre el debat. El primer que podem afirmar és que és el més fluix dels últims tres treballs de Dagoll Dagom, fet que no significa que sigui dolent ni poc recomanable. Personalment, la recomano. Tot i això, podria haver sigut molt més. És com si es quedés en un bon intent; però no del tot reixit.
D'acord; potser no era un text per fer-ne un muscial... però, potser el problema és que calia treballar més l'adaptació del text per aquest art tan especial. Hi ha moments en que les peces queden una mica deslligades del text, i aquestes no sempre acaben de ser especialment explicatives. Tot i això, crec que és una versió acceptable i que aconsegueix transmetre el sentiment de l'obra. No voldria que semblés que no m'agrada la partitura, ans al contrari; però crec que l'adaptació teatral del text no ha sigut tan gran com podia ésser-ho.
Un altre punt dèbil, i molt, són les coreos; molt previsibles (el cas de la pantomima de l'amor és un crim, essent una cançó molt interessant). Per contrpartida, l'escenografia em sembla molt encertada.
Respecte a les actuacions... anem a pams. Qui torna a sobresortir en un repartiment de Dagoll Dagom és la flamant guanyadora del premi Butaca, Anna Moliner -fet encara més difícil degut a l'alt grau de secundarisme que tenen els personatges acompanyants-. Especialment remarcable és l'actuació a l'inici del segon acte (interessant cançó, novament, llàstima de coreo). Les dues Alomes -crec que fou una idea interessant jugar amb el fet de l'Aloma gran que narra la història i la jove que la viu; com un reflex de les dues versions de l'obra; però que potser no acaba d'estar del tot ben resolt en l'adaptació- són, com a mínim, correctes. Crec que la Carme Sansa ho fa prou bé, i refelcteix l'esperit rodoredià que té la pròpia Aloma narrant la història, i la Julia Möller crec que aconsegueix transmentre molt bé el que representa Aloma i la seva història. L'Anabel Totusaus està molt i molt bé en el seu paper d'Anna i costa de identificar-la com a noia. Tot un encert, la seva actuació és molt acurada per al que necessita el seu paper. Josep Julien com a Joan i Carlos Gramaje com a Robert serien les dues peces menys encertades. Aquell mai ha sigut actor de la meva devoció, i tot i que crec que s'acosta a part del que necessitava el paper no acaba d'ésser versemblant en alguns moments claus. De'n Gramaje, és la vegada que l'he vist més fluix -tot i que a la segona part m'agradà més-; no acaba d'ésser un paper per a ell. Bé, oblidava la Gisela. podríem dir que "progresa adecuadamente" però és massa lluny de poder treballar en aquest tipus d'obres. Com a Coral gairebé és creïble. De'n Marc Pujol sols es pot dir que és una llàstima que no tingui més pes a l'obra. Així com que el personatge de'n Cabanes, Ferran Frauca -un grandíssim actor i cantant- no acaba de tenir cap necessitat en l'adaptació de l'obra. Del nen; que la cançoneta és tendra i un moment maco de l'obra -crec que toca la fibra, tot i que no fou un dels moments que més m'agradà-; però qui ho feia aquella nit no acabà d'agradar-me en la seva actuació.
Com a valoració final; Sr. Bozzo, aquesta vegada sols l'aprovo, ja que tenia un projecte molt interessant a les mans, però no l'ha dut fins el port més desitjable.
Recomano, emperò l'obra, per les seves part positives i remarcables, essent conscient que podia haver set millor.
