Llibres llegits durant el 2012

Aquí arriba el tradicional llistat de les lectures de l'any. Demano disculpes per l'ingent nombre de comentaris pendents, esperem poder-ho solucionar en un temps relativament breu (així com els de llistats anteriors).

Gràcies per l'atenció i bona lectura!

• El cel ens cau al damunt Albert Uderzo (comentari)
• El gremio de los magos Trudi Caravan (comentari)
• Lupus (I, II, III, IV) Frederik Peters (comentari)
• Volveré mucho más tarde de las doce María Castrejón (comentari pendent)
• Al país del núvol blanc Sarah Lark (comentari pendent)
• Les dones i els dies Gabriel Ferrater (comentari pendent)
• Palabras encadenadas Maite Carranza (comentari pendent)
• Cereza roja sobre losas blancas Maram al-Masri (comentari pendent)
• Blue Kiriko Nanana (comentari pendent)
• L'esbós Sílvia Bel (comentari)
• Dones que somiaven ser altres dones Estel Solé (comentari pendent)
• Cilici Jaume C. Pons Alorda (comentari pendent)
• Lengua de mapa Almudena Vidorreta Torres (comentari pendent)
• Las chicas con las chicas varias autoras (comentari) 
• Travesía Aude Picault (comentari pendent)
• La aprendiz (Crónicas del Mago Negro II) Trudi Caravan (comentari) 
• Autobiografía Charles Robert Darwin (comentari pendent) 
• La llave de Sarah Tatiana de Rosnay (comentari)
• Ruta literària de Miquel Martí i Pol Llorenç Soldevila (comentari pendent)
• Castillo de arena Frederik Peeters & Pierre Oscar Levy (comentari pendent)
• Corriente sanguínea Patricia Muñiz (ilustrado por Bouman) (comentari) 
• Històries de la història de Barcelona Dani Cortijo (comentari pendent)
• Les cròniques marcianes Ray Bradbury (comentari pendent)
• El sorpasso perico Sergio Fidalgo (comentari pendent)
• Con Dani & Contra Dani Sergio Fidalgo (comentari pendent)
• Sinfonía inacabada Rubén Izquierdo (comentari pendent)
• Españoles, el Barça ha muerto Alex Riquelme (comentari pendent)
• Cròniques de la veritat oculta Pere Calders (comentari)
• Pedra de tartera Maria Barbal (comentari pendent)
• El cor de les tenebres Joseph Conrad (comentari pendent)
• Pares i fills Ivan S. Turguénev (comentari pendent)
• Brodats Marjane Satrapi (comentari pendent)
• David Copperfield Charles Dickens (comentari pendent)
• L'Onada. L'experiment a la classe d'història que va anar massa lluny Morton Rhue (comentari pendent)
• L'Onada. La novel·la gràfica sobre la novel·la de Morton Rhue Stefani Kampmann (comentari pendent)
• Eros / Psique María Llovet (comentari pendent)
• Maus. Relat d'un supervivent Art Spiegelman (comentari pendent)
• Paquidermo Frederik Peeters (comentari pendent)
• Economia liberal per a no economistes i no liberals Xavier Sala-i-Martin (comentari pendent)
• Los juncos Sandra Uve (comentari pendent)
• Ponme la mano aquí. Una odisea sideral, psicosexual y femenina Sandra Uve (comentari pendent)
• Barcelona: Cyan Kenny Ruiz & Co. (comentari pendent)
• Lady Tara Cornwall Pascal Croci (& Françoise-Sylvie Pauly, Agnés Guerin) (comentari pendent)
• Skim Mariko Tamami & Jillian Tamami (comentari pendent)
• Grans esperances Charles Dickens (comentari pendent)
• La mano de Fátima Ildefonso Falcones (comentari) 
• La flaqueza del bolchevique Lorenzo Silva (comentari pendent)
• Noves cartes a un jove poeta Joan Margarit (comentari pendent)
• El gust de la mel Salwa Al Neimi (comentari pendent)
• Resistencia humana Julio Fuentes (comentari pendent)
• Fila índia enfora Sílvia Bel Fransi (comentari pendent)
• Mildred Pierce James M. Cain (comentari pendent)
• Alfa i Omega Sergi G. Oset (comentari)
• Play room Patricia Muñiz (comentari)
• Paraules d'Opòton el Vell Avel·lí Artís-Gener "Tísner" (comentari pendent)
• 40+1 Relatcrossing diversos autors, editat per VullEscriure.cat (comentari pendent)
• Tan de veritat com les coses que penso, les coses m'invento i les coses que he somiat Anna Roig (il·lustrat per Clara-Tanit Arqué) (comentari pendent)

Autoria de les imatges: Maratón fotogràfico de València 2010 (font) i Els llibres del celler, per Jordi Policarp (font)

El café de los Recuerdos

Ahir el Palau de la Música Catalana es recorvertí en el Café de los Recuerdos de la mà d'Ismael Serrano.

I per enèsima vegada vaig enfilar-me fins l'última fila per poder enfilar el camí dels somnis. La d'ahir tornà a ésser, com totes les vetllades musical en la seva companyia, un viatge per deixar-se seduir per les paraules i el poder de la seva màgia corporificant els sentiments.

Del concert d'ahir la primera gran sorpresa fou l'absència d'en Fredi Marugán i la sobrietat musical.

Des de l'interior d'aquest cafè, locus amoenus on trobar les històries viscudes o per explicar, ens narrava la seva pròpia existència que, quasi per art de màgia, és la nostra, perquè cada paraula dita per ell sembla brollar de la nostra ànima amb l'esperit per solcar l'espai fins trobar aquella persona on tot s'inicia i acaba.

Tres hores i mitja de catarsi col·lectiva mitjançant les paraules i la música, muses filles de Lilith, on noves cançons i clàssics del nostre repertori esdevingueren el nostra únic cant, la nostra única bandera. Potser una mica menys polític, en les cançons que no pas en els comentaris, que d'altres vegades, la presència de l'amor i les històries d'un circ de records d'amants, borratxos, ànimes errants, poetes, fantasmes s'entortolliguen amb les nostres pròpies ombres i llums. Els contes esdevenen realitats i l'impossible és allò que succeeix davant nostre.

Com tots i cadascun dels seus concerts em sembla molt més que no pas un concert i una experiència màgicament meravellosa.

Algun dia seré capaç d'explicar tot el que realment la seva música i els seus concerts han significat i signifiquen per a mi. Ara per ara, podríem deixar-ho que cada nou concert és com un festeig i una història d'amor... Recuperar i retrobar algunes de les melodies i les lletres que m'han han captivat les meves tremolors (quasi) descobrint versos que hem deixat en un llimb del llindar de la dimensió desconeguda.

P.S.: Sí, vaig tornar a demanar-li un fill, com després convinguèrem: ja una tradició, que haurem de mantenir.

P.S.II: La meva petita curiositat fou recordar a l'arribar al Palau de la Música Catalana aquell concert de la gira de Los paraísos desiertos a L'Auditori on ens cantà "Qualsevol nit pot sortir el sol", i que ahir nit ens interpretés, amb joia de l'audiència, el Paraules d'amor. Gràcies.

  

 P.S.III: Olga, tens raó, cal convèncer la Raquel perquè vingui als seus concerts.

La mano de Fátima

M'´havien advertit perquè no patís la desil·lusió que molts lectors de la novel·la prèvia d'Ildefonso Falcones, la gran La catedral del mar centrada en la meravellosa Santa Maria del Mar barcelonina, denotaven al enfrontar-se a lectura de La mano de Fátima. Qui sap, potser aquesta predisposició a trobar una novel·la no tan recomanable ha fet que la consideri positivament.

No és cap obra mestra, és una novel·la per passar una bona estona (954 pàgines) de lectura amb una narració d'aventures històriques amb una marcada dosi d'estil fulletonesc.

Iniciem el camí a Las Alpujarras granadines l'any 1568. El nostre protagonista, Hernando Ruiz, és un jove arrier morisc. Viurem el seu periple vital convivint amb ell revoltes morisques i la supervivència dels cristians nous a una Còrdova allunyada de l'esplendor califal. Com tota narració el leitmotif central, la lluita dels musulmans per sobreviure sota el jou del cristianisme hispànic, s'entortolliga la tragèdia amorosa del protagonista i la seva amada Fátima.

L'obra està molt ben documentada, i això es nota, i s'agraeix, al llarg de tot el seu esdevenir; tot i això, certs elements del fulletó li resten la credibilitat necessària per ésser una obra rodona. Moltes de les vicissituds dels protagonistes són “excessivament” fàcils i succeeixen a una celeritat, necessària per a què no puguis dubtar-ne de la possible versemblança, que li resten credibilitat. Contrapunt serien certs moments, ja sigui plaents o dolorosos pels seus protagonistes, que et mantenen amb l'ai al cor i la tensió dramàtica necessària per voler devorar les pàgines del text. Amb la majoria de personatges millor descrits per les seves accions que a nivell físic, que moltes vegades són succintes, ens teixeix una rica xarxa de jugadors en una partida per la salvaguarda de la fe i la pròpia vida en un món on la diferència pot resultar molt perillosa.

La narració ens mostra els estils de vida, moriscs i cristians, durant els més de quaranta anys de la història explicada amb força precisió com per a esdevenir fresc històric de l'època, envoltat d'una història d'amistats quasi increïbles, d'amors imperfectament perfectes que han de passar les pitjors proves després del paradís, enemistats que només poden cercar la pitjor de les revenges, en un marc de guerres i paus al voltant de les religions en un marc històric molt especial.

El llibre s'estructura en quatre parts. La primera, En nombre de Alá, ens presenta els protagonistes centrals durant la revolta alpujarrenya comandada per Ibn Umayya. Algunes de les millors pàgines de la novel·la es troben en aquesta narració de la tragèdia d'aquesta guerra per la salvaguarda d'un poble de la seva terra i la seva cultura. En aquestes pàgines descobrirem els protagonistes i el seu fat esdevenidor que els guiarà, per èxits i desgràcies, al llarg de la seva vida. La segona part, En nombre del amor, transcorre a la Còrdova cristina, de la que ens mostra tota la seva vital cruesa i la seva veritable realitat. En aquesta secció, menys agitada que l'anterior, veurem florir el nostre protagonista i com la seva vida sembla superar les tristures viscudes. Però ja sabem que la felicitat no pot ésser eterna en una història novel·lada, i les desgràcies no trigaran a aparèixer colpidorament. Ens tornarà a mostrar les diferències en la forma de viure i entendre la vida per les diferents comunitats. La tercera part, En nombre de la fe, el protagonista, assentat dins la vida de la que fou ciutat omeia amb cert prestigi entre certes elits cristianes, tot i el seu estigma de cristià nou, es veurà immergit en una resistance morisca des de l'antiga capital nassarita. Si en la secció prèvia ens descriu la vida i societat cordovesa ara ho farà amb la granadina, mentre ens mostra tota una lluita per tractar de salvar la fe musulmana a les seves terres mitjançant un intent d'unir els dos credos en un viatge quasi intel·lectual; mentre la seva vida personal tracta de superar el més dur dels revessos. La quarta i última part, En nombre de nuestro Señor, quan semblava que la vida del nostre protagonista trobarà per fi el seu lloc en el món es veurà precipitat vers un final quasi terriblement tràgic. És aquesta la part menys reeixida, especialment al final, de la novel·la, potser perquè l'estructura fulletonesca es fa més palesa; tot i això manté l'intriga i esperes saber com acaba la història dels nostres protagonistes que hauran de fer front a l'expulsió definitiva dels moriscs dels diferents regnes. Serà capaç l'amor de vèncer les distàncies físiques, temporals i religioses en el moment més dur de l'existència personal?

Tot i que la sensació final és més positiva que negativa et queda cert regust agredolç respecte la novel·la: massa coses inversemblants al llarg d'una molt ben treballada i documentada novel·la històrica. Jo us la recomano, ara bé, si vàreu llegir la seva anterior novel·la i us agradà molt, agafeu aquesta amb la màxima distància possible. Trobo molt encertada la tria de la temàtica, la visió morisca dels seus últims quaranta anys a la península ibèrica. És una novel·la fulletonesca, amb totes les seves virtuts i defectes; si voleu passar una bona estona captivats per les tragèdies, i les victòries, d'un jove traginer morisc que arribaria a ésser íntim d'un “Grande de España” on a cada cara li segueix una creu, agafeu la novel·la i submergiu-vos en aquest llibre.

Epigrama "Al perderte yo a ti"

Molt sovint no calen gaires paraules per a expresar allò que necessitem, més que volem, dir. Aquesta és moltes vegades una de les grans funcions de la poesia.

En l'àmbit de l'amor, i més especialment en els casos de la tràgica fractura irresoluble de l'amor, pot ésser especialment punyent i efectiu saber dir les coses ben dites però amb la concisió d'un escalpel.

Avui us deixo un dels epigrames (1961), una joia entre les joies, d'Ernesto Cardenal. Gaudiu-la i assaboriu-la. Ompliu-vos la boca mentre la reciteu i sentiu l'escalf que abraonarà el vostre cos. Recordeu aquell moment que ara desitjaríeu haver viscut sabent-les i florirà com menys dolorós, o recordeu-les si mai heu de passar un circumstància similar.

A més a més del text us deixo tres enllaços. En el primer trobareu el poema dit per l'autor i en el segon el poema és dit pel cantautor Hernaldo Zúñiga com a previa del famós tema "Procuro olvidarte", en el tercer trobeu la versió musicada del poema per José María Vitier i Martirio.

Al perderte yo a ti tú y yo hemos perdido:

yo porque tú eras lo que yo más amaba

y tú porque yo era el que te amaba más.

Pero de nosotros dos tú pierdes más que yo:

porque yo podré amar a otras como te amaba a ti

pero a ti no te amarán como te amaba yo.

Ernesto Cardenal

La cançó

 

La imatge procedeix d'aquí.

P.S.: Recordeu que la gran fortuna en aquesta vida és trobar la persona amb la què saps que mai viuràs una sensació com aquesta.

Hard Candy

HardCandy és una impressionant pel·lícula que ens torna a demostrar per què el cinema és considerat el setè art. Ens trobem davant una impecable història amb una molt ben treballada i resolta factura i amb unes interpretacions brillants, bé, la de l'Ellen Page és senzillament sublim.

Des dels títols de crèdits, obra de Miki Kato, conjugats amb la música de Molly Nyman y Harry Escott, ens comencen a submergir en la història d'aquesta “petita” caramel. La primera escena (sí, aquest comentari tindrà algunes filtracions, en català parlen de filtracions i no d'spoilers*) serveix per introduir-nos mínimament els personatges que se'ns mostraran ja en tot el seu esplendor a l'escena del cafè, la segona.

Us recomano fervorosament que visioneu aquesta pel·lícula. I si no l'heu vista, no continueu llegint fins que no us hagueu enfrontat a aquesta petita joia de cinema independent.

Quan arriben a la casa del Jeff, el fotògraf professional de trenta-dos anys que viu en un ampli i quasi minimalista espai lumínic, saps que, tot i que no hauries, irremissiblement et sentiràs atret per la Hayley, aquesta lúcida, brillant i encantadora i de magnètic somrís noia de catorze anys. Intueixes que ets davant d'una versió més mefistofèlica de la beautiful girl Marty i que al igual que en Willy no podràs més que sentir-te totalment captivat i subjugat.

El guió és perfecte, la fotografia i el tractament de la llum i de l'ambientació és sublim, els jocs de càmera, amb una predilecció necessària per poder mostrar els sentiments en primer pla, són acurats i els necessaris per dotar a la narració de la profunditat que es cerca, rematada amb un muntatge molt encertat per emmarcar aquesta gran obra. Perquè el gran gol d'aquesta cinta és el seu guió; un guió molt teatral, en el seu més ampli i positiu aspecte per una cinta cinematogràfica, i que es sustenta en una història molt ben treballada i presentada i en dos personatges perfectament dibuixats, i interpretats, que ens van mostrant els seus matisos al llarg de tota la cinta. La pel·lícula no juga a fet i amagar durant la narració, però ens va llançant preguntes, fins i tot contradictòries, com campanes que repiquen llarg temps.

Una vegada has vist el tràiler, per una vegada veiem un tràiler ben fet i que no ens mostra tota la història sinó que serveix per estimular el seu visionat; una vegada vist el tràiler et fas una idea de la història que et serviran en pantalla, una història que a l'inici sembla que podria esdevenir allò que t'imagines, però que comença a mostrar-te un situació amb molts aspectes gens rectilinis i moltes arestes. Potser, i això et succeirà diverses vegades durant la narració, no tothom és qui sembla ésser, o no tot allò que diuen o fan creure és allò que hauríem de pensar. Res més lluny del maniqueisme que aquesta història i la seva narració. Tant és així que el dolent, tot i que estàs convençut que ho és, no et sembla pas, per moments tan dolent, és més, hi ha moments que dubtes si ell no és l'innocent i la seva veritat està sent tergiversada; la seva vessant fosca és denigrant, cas que sigui certa, però cal mostrar-la, i la visió que ens ofereix aquesta cinta, molt més enllà de la història del caçador caçat, ens farà ballar el cap mentre la veiem, sota un plaer malsà, i ens farà plantejar-nos moltes preguntes després. Entre elles, qui és ella? És realment la bona de la pel·lícula o és un altra apreciació subjectiva alterada?

A mesura que avança el guió et trobes totalment immergit en la història, i fins a tal punt són bones les actuacions que la veritat que has cregut, aquella que sosté la Hayley, comences a dubtar si no serà cert el que afirma en Jeff... I sí, qui és ella? I què farien tu davant d'ella, t'hagués visitat voluntàriament o no... Si t'ho narrés la creuries? O preferiries creure'l a ell? No prenguis partit, deixa't que la història succeeixi i no jutgis, viu-la.

És d'agrair la versió amb dvd tan completa en extres: comentaris del guionista i del director, de l'actriu i l'actor, escenes eliminades, juntament amb l'així es va fer i un altre documental al voltant de la pel·lícula.

No és gens d'estranyar que fos seleccionada per Sundance o que a Sitges guanyés Millor pel·lícula, guió i el premi del públic entre d'altres premis i nominacions.

Tota una joia que no us podeu deixar perdre. Tinc moltes ganes de tornar-la a gaudir.

P.S.:Estic convençut que aquesta pel·lícula em continuarà semblant genial cada vegada que la vegi i que pot arribar a inspirar-me més d'un i més de dos escrits.

P.S.II: Un altra dia, possiblement, us tornaré a parlar de la pel·lícula. Qui s'anima a fer un visionat conjunt?

La aprendiz (Crónicas del mago negro II)

Dèiem en parlar de, El gremio de los magos, la primera novel·la de la triologia, ara sembla que té escrita també una “preqüela”, de las Crónicas del mago negro, que ens mostrava amb una prosa previsible i jovenívola una història de fantasia més prometedora del que ens acabava oferint. La segona baula de la saga, La aprendiz, ens ofereix, amb les mateixes habilitats, una passa més en la història.

La nostra personatge, Sonea, ja és membre de gremi dels mags i ara haurà de fer front a cinc anys d'aprenentatge a la seva universitat. Òbviament, i com era previsible per tothom, el seu particular origen, no prové de les cases adinerades sinó de les barriades, farà que hagi de fer front a un ambient molt més hostil que qualsevol altre aprenent. A tot això, cal afegir el negre secret que ella, el seu tutor i l'administrador amaguen. A més a més, cal afegir dos nous misteris: una recerca històrica i una vessant criminalística.

L'estil narratiu és idèntic al de la primera novel·la, si més no, ens agradi l'estil o no, és bo que es mantingui; llàstima que ho fa durant tota la novel·la exceptuant l'últim capítol de la primera part i el primer de la segona, on l'acció es precipita i, més enllà d'haver previst tot el que havia de succeir, tens la sensació que no han jugat net amb tu com a lector. A més a més, hi ha moments que la història pateix d'aquell estil jovenívol i poc treballat i a estones no aconsegueix que estiguis plenament immers en la història sinó que desitgis acabar-la simplement per saber com acaba i llegir alguna altra cosa. Tant és així que de vegades sembla poc treballat, que en molts moments et sembla que no hi ha res d'original, que tot et recorda coses que ja has llegit, i que ni la història, ni l'estil aporta res de nou.

Una novel·la, com sembla ser la trilogia, que s'iniciava amb un bon i prometedor començament però que l'estil i en molts moments la pròpia història és massa poca cosa.

La llave de Sarah (la novel·la)

La novel·la de La clau de Sarah escrita per Tatiana de Rosnay esdevingué un fenomen editorial i consegüentment fou duta al cinema recentment i, sembla ésser, amb força bona acollida. Tot i això, les meves referències respecte a la mateixa eren escasses. Així que quan ara fa uns dies me la recomanaren vaig acceptar llegir-la.

 

Elle s'appelait Sarah ens narra, en una història en dos temps, la història d'una nena jueva que patí des de juliol del quaranta-dos la persecució del nazisme amb la col·laboració del govern de Pétain, iniciant-se amb l'acció del Vélodrome d'Hiver. La història d'aquesta nena es veurà entortolligada amb la de la Julia Jarmond, una periodista parisina d'origen americaine a qui li demanaran que prepari un article sobre la desgràcia del Vel' d'Hiv' a les portes del sexagèsim aniversari.

Aquest punt de partida pot semblar força interessant, i la novel·la es llegeix força fàcilment; però pateix del que podríem anomenar les seves formes i maneres de certs best-sellers moderns: una escriptura “fàcil” i poc descriptiva, els personatges els crees a partir de poques dades, en una estructura de capítols (excessivament) breus que semblen precipitar la història; tot i això, les poc més de quatre-centes pàgines són excessives perquè en certs moments, tot i que sembli mentida per la forma de narrar, la lectura es fa lenta, perquè el greu problema és que és predicible. A més a més, en molts moments la història no ens sembla creïble, especialment la història moderna que mou la narració. Ho sento, però aquests personatges de vida elitista, tot i que ens els vulgui humanitzar traumatitzant-los o generant-los problemes, em carreguen en excès.

Crec que és una novel·la que molt eficientment serveix de base per a un guió cinematogràfic, ara em manca comprovar com fou l'adaptació fílmica.

Las chicas con las chicas

Las chicas con las chicas

varias autoras

És aquest un conjunt de relats eròtics de temàtica lèsbica. Podeu trobar des de vessants purament romàntiques fins al plaer del sexe pel pur plaer del sexe, de bons relats i de dolents, de bones idees originals o de fantasies molt visitades. Apte per a tota persona capaç de voler gaudir amb un bon relat eròtic. Aquí us deixo unes notes, aquesta vegada en castellà, de cada relat.

Toda una vida Arancha Apellàniz

Los riesgos del amor eterno y tener que compacionar trabajo y vida personal, así como los riesgos de mirar a otras personas y querer jugar a ciertos juegos, que sabiendo los riesgos son peligrosos, sin saberlo, se convierten en una ruleta rusa. Un cuento duro con una narración tierna.

Dulce tentación Carmen Aranda

La fantasía lésbica en una pastelería. Para encender hornos y saber trabajar la masa.

Las chicas con la chicas Mª Ángeles Cabré

Cómo un sueño puede cambiar nuestro futuro o cómo podemos convertirlo en verdadero. Como en una montaña rusa, más que una concatenación de vuelos, las relaciones abiertas pueden convertir el sexo abierto y sin tapujos en una bendición o en una penitencia para la relación. Algunas buenas escenas de cama.

Alicia María Castrejón

Interesante versión del cuento aplicada a la realidad. Una versión oscura, ¿hay luz al otro lado del espejo?, de la necesidad de descubrir nuevos mundo.

Rímel Juana Cortés

Los riesgos de intentar convertir a alguien en otra persona a la que pertenecimos. Los riesgos del sexo para olvidar y el riesgo del amor al jugar en el abismo. Como un relato erótico puede contener una dolorosa historia rota de amor.

La erótica del pa amb tomàquet Lola Van Guardia

Curiosa versión donde se narra la visión erótica de tan catalán plato gastronómico. Más allá de las línias eróticas del pa amb tomàquet, prescindible.

Aceite con sabor a mango Mabel Galán

La maravilla de ciertos encuentros fugaces y la dolorosa pérdida de ellos en la rutina, así como el savoir faire del sexo de la mujer madura. Conseguir que un relato erótico sea un maravilloso masaje sensual repleto de lascivas humedades.

El río de la plata Concha García

Descubrirse de golpe en una nueva ciudad y descubrir de nuevo el amor, y descubrir una nueva sexualidad. Relatar el (re)descubrimiento y cómo se abre una a la nueva vida.

Las cosas no son lo que parecen Beatriz Gimeno

El deseo de un polvo pendiente que se rompe. Narrar la desgracia de un eterno sueño que se rompe.

Cambios de aire María Jesús Méndez

Los ligues de una noche que pueden ser maravillosos. De la búsqueda del amor tras el fracaso al placer absoluto del sexo.

La otra noche Libertad Morán

Negar el amor y hablar del sexo y sus consecuencias. La noche, el sexo y la negación del amor por miedo al dolor.

Algo más Lucía Moreno

Lesbianismo, voyeurismo, dominación y una geisha. En el lesbianismo también pueden entrar todas las parafilias.

Reina de corazones Illy Nes

Sexo versus amor. La sumisión laboral mezclada con idealismo sexual y el eterno rechazo a lo que debiéramos escoger.

El encuentro Inés Núñez

El placer de una gran noche de sexo con una desconocida. Vamos a disfrutar el sexo por el sexo sin importarnos las consecuencias, porqué no habrá ¿No habrá?

Sí, quiero Cristina Peri Rossi

La historia de una lesbiana buscando su pene de plástico. Un intento de mostrar la cotidianeidad.

Veneno Carmen Rivera

Bonita historia de amor con la muerte y el crimen rondando entre las sombras. De la atracción al sexo, y del roce al cariño. ¿Veneno más grandre que el amor? ¿Tanto como para cambiar a una persona?

La trenza Lola Vega

El amor tiene la capacidad de florecer allí donde menos se lo espera. El amor, y el descubrimiento total, en mitad de un caso criminal.

A destacar:

• Las chicas con las chicas **
• Rímel **
• El encuentro **
• Aceite con sabor a mango *·
• Alicia *
• El río de la plata *
• El veneno *
• Toda una vida (*)
• Algo más ·

Lupus (la novel·la gràfica)

Vaig arribar a Lupus, com suposo que molta gent, gràcies a Píldoras azules. El cert és que agradant-me i tot i que comparteix moltes línies argumentals, Lupus em sembla una molt interessant història, tot i que no em sembla tan rodona com ho era la relació d'amor entre el Frederik i la Cati. Ara bé, us recomano que una vegada llegida aquella us deixeu seduir per aquest viatge que de vegades sembla enlloc però que us durà a un univers molt personal i on és molt necessari viatjar.

Lupus comença com un viatge sideral a la recerca de l'etern plaer enteogènic que les drogues sempre podran administrar i la calma del gaudi de les hores buides passant davant l'espera de la pesca. Dos joves, vells amics, es troben a la recerca del plaer com si l'edat adulta se'ls apropés com una fera ferotge i aquella fos l'última oportunitat de bressolar-se en els plaers de la joventut. I tot és plaent i tranquil fins l'aparició d'una noia. Aquí seria el moment de la cita cinèfila respecte que en el moment que apareix una dona la història dóna un tomb irreversible i dramàtic, en el sentit més dolorós de l'expressió. Aquesta noia, la Sanaa, emperò, farà tombar la narració degut al seu destí, passat i futur, tràgic. I amb ella, tot allò que l'envolta, convertint quasi en una pítia a qui hagi fet entre glops de destil·lats la funesta predicció.

Serà sota aquestes circumstàncies que travessarem l'univers d'un futur quasi de ficció on la imaginació dels oracles de cròniques d'un negre, més que la matèria fosca de l'espai, esdevenidor per a la humanitat es corporifiquen com la realitat més certa a la que podem aspirar. Les eternes lluites socials per la justícia i la llibertat seran la única història, passada i futura, de l'ésser humà, per això, les batalles d'avui, són les mateixes d'ahir repetides, i ens recorden que el demà d'ahir és el nostre avui i aquesta successió no té aturador.

A nivell d'estil cal destacar que el blanc i negre pot ésser, i Peeters ho aconsegueix, molt expressiu i mostrar molts matisos, emperò, en aquestes profunditats de l'espai que ha somniat per narrar-nos la història de Lupus, ens hagués agradat veure l'explosió, o no, de colors que podria haver utilitzat des de la seva demiürga paleta de creador per il·lustrar aquest univers ple d'éssers irreals que són infinitament creïbles.

Ens trobem davant l'eterna història del trànsit de l'adoslència, moral, a l'edat adulta, racional, però farcida de petits detalls en aquestes vinyetes que poden semblar no aportar res a la narració, però ens estan informant d'allò que s'escau dins els personatges. No és una road-movie espacial, és una història de superació personal, de la cerca i recerca de l'espai propi en el món, que per molt gran i infinit que sembli, cal que trobem el nostre petit espai on volem instal·lar-nos i viure la vida, o el bocinet de vida que ens permetin. El missatge de tot plegat és la necessitat de gaudir, o si més no intentar viure, el dia a dia, que no hi ha immensitat més gran que la soledat amb un mateix quan no volem viure amb ningú més.

Lupus és una nova recerca de l'espai i el temps de cada persona, i en el fons, palesar que només l'amor pot ésser un vincle més fort que l'amistat per a poder viure en l'ingent univers ínfim que és el receptacle de pols estel·lar que som, sense obviar que la nostra existència no és sinó nosaltres i les nostres circumstàncies. Una eixida per trobar-nos i trobar qui ens pot fer aconseguir que ho assolim.

Els quatre volums de l'obra, de fet és un continuum es llegeixen atrapat com un mosquit en una teranyina, metàfora adequada per entendre la finitud, en tots els sentits i significats i significants del terme, de l'ésser humà en l'Univers, glatint davant allò que resta amagat darrere cada vinyeta (hi ha tanta o més expressivitat en allò no mostrat que en tota la meravellosa galeria d'imatges que ens dibuixa en Peeters), o davant els batecs ara accelerats ara ralentits dels personatges, de cadascuna de les veus que és cada personatge; perquè amb aquesta història l'autor, des del relat aparentment costumista de fugida en un ambient de ciència ficció és una història en primera persona, la primera persona del lector capaç d'esdevenir el protagonista i transmigrar-se en ell mentre la seva vivència s'entreteixeix amb la nostra.

En el fons aquest viatge és una fugida, però una fugida cap a l'interior, cap a un mateix.

Us recomano fervorosament que us delecteu amb la seva lectura.

addenda

Us deixo algunes joies en forma de diàleg que esquitxent el text:

LUPUS

Frederik Peeters

VOLUMEN 1

Era bella como un sol... Con ese aire altivo y a la vez nada intimidante...

Se planteaba elegir entre la huida y hacerse vieja...

Le pregunté por qué parecía estar triste todo el tiempo... Incluso cuando reía parecía triste... Me respondió que tenía tendencia a sentirse como un agujero negro, una bola antimateria... Tendría que haberla escuchado y haberla creído en lugar de sonreír como un tonto...

Sanaa era un agujero negro... El vacío existencial absoluto... El vagabundeo personificado...

Sentí que no bastaría con llevarla, dejarla en cualquier lado al pie de un árbol y marcharnos... Estábamos en órbita emocional... Como el vacío espacial aspira el aire, el vacío existencial aspira probablemente el amor...

Es así... No la calo... tiene el mal de ojo... Hay gente que tiene influencia sobre lo que gravita a su alrededor... Ella aspira energía... No me gusta... Y huele a miedo a kilómetros...

Y así es como precisamente fue con esta chica con la que me vi... huyendo de no sé quién... para ir a no sé dónde...

VOLUMEN 2

Es un pueblo un poco especial... el fin del camino para algunos viejos decrépitos... supervivientes de grandes luchas sociales... contestarios... tristes anarquistas... de personas que, en definitiva, intentan acabar su vida como les hubiera gustado vivirla...

Los “Todo irá bien” no protegen de nada...

VOLUMEN 3

Tanto optimismo es casi deprimente...

¡Ese es el problema! ¡Y ya he entendido por qué! ¡¡He matado a una persona!! ¡Nunca se siente uno tan solo como cuando mata a alguien!...

-No tienes más que considerar que nustra pareja es como un antídoto contra la soledad...

-¡¿Nuestra pareja?! Jajaja ...además, la pareja nunca ha sido el antídoto contra nada...

VOLUMEN 4

¡Es tan increíble! Sabes, podría morirme aquí en el espacio... tendría la impresión de haber culminado mi vida... Podría ser el final del viaje...

 

Ablama't en el teu desig

-->

Ablama't en el teu desig

El desig et crema la pell,

t'abrasa les vísceres,

en la necessitat

del plaer consumat.

Ho sento;

però només sóc l'escriva

de la teva història,

el narrador del teu conte.

Mai volgueres

(pogueres?)

concedir-me altres poders;

les prebendes de la teva geografia

les regalares a mans d'altri.

Somnia.

Desitja.

Consuma la delectació

dels plaers dels teus anhels

en les nits

dels teus somnis,

i fes real la gaubança de les carícies

en les teves mans

que mai volgueres concedir

que fossin meves.

El desig et crema la pell,

no em miris així,

només puc ésser el vent

que atiï el teu foc,

no l'arbre que cremi

amb i per tu.

Ablama't en el teu desig...

Natxo Barrau i Salguero

BCN 21-21/VIII/2012

imatge: L'escala del foc, René François Ghislain Magritte/ A les aigües del somni, Manuel Viola.

Vaig ésser un bufó? (Postcard to Bangor IV -1a part de les memòries d'un burlesc-

Passes despullat davant l'espill, un mirall tot púdic que tanca els ulls per no veure les teves nueses, però que saps que mai no ho faria pas per perdre cap detall del teu interior, i penses si això no serà una transmigrada tradició inserida en la més pretèrita reptiliana part de la nostra ànima.

Sí, encara que no ho sembli, o tal vegada sí, qui sap, això podria ésser, potser, unes notes mentals escrites per una Postcard to Bangor.

Crec fermament, des de la molt científica posició que no existeixen reencarnacions ni fenòmens similars com una consciència social, que entre d'altres aspectes que he viatjat com si travessés forats de cuc desteixint l'entramat del temps i l'espai; i sí, vaig ésser un bufó. Aplicant la navalla d'Occam el probablement possible és que fos un bufó que mig nu cantés malament, essent la meva existència un nuu més enllà de l'horitzó, perquè la meva vida perillava a cada paraula.

Ara algú podria acusar-me de col·laboracionista, emperò, n'hi ha coses que sempre seran impossibles. Sóc qui sóc, i mai he estat qui no era i mai no vaig ésser qui era; oh, no us preocupeu, vaig ésser massa temps fum, vaig ésser l'espasa i el foc. No fou gens fàcil sobreviure a les meves assemblees, jo i les meves circumstàncies: sí, tots els meus jo; però no era això que m'esdevenia agent doble, bé, de fet em feia esdevenir agent múltiple, pluralitat en la multiplicitat de la unitat. Algun dia aconseguirem segar arran les cadenes!

Entre els perills de joglars i trobadors havia de resistir per fer caure jous en àpats pantagruèlics afilant l'enginy (com si no, subhastes diables en plena nit?) per sobreviure mirant l'abisme que contempla l'abisme; podien intentar escriure la història, però algú havia d'atiar el foc per fer tòrcer els renglons. La millor fotografia no és la que resta per fer, és aquella que somniaràs cada nit sense recordar-ho, fins que la trobis: t'atreviràs a fer-la esdevenir realitat?

Quan mori i em vulguin fer l'autòpsia, no trobaran les meves vísceres, hauran migrat en un vaixell sense rumb etern, però si algú explorés les meves mans, trobaria el meu cor entregant-te la meva llibertat.

Vols jugar un joc amb mi? Imagina't mig despullada envoltada de gent més o menys desconeguda. Ara tracta d'esbrinar què en pensarien de tu...

Potser en el fons, només m'he convertit en el fum que cremava en el vaixell del missatge dins l'ampolla i he sorgit al sentir una cançó que em feia recordar el meu passat. L'havia cantada abans d'haver-ho viscut!

imatges: la primera, la segona, l'última.