Lupus (la novel·la gràfica)

Vaig arribar a Lupus, com suposo que molta gent, gràcies a Píldoras azules. El cert és que agradant-me i tot i que comparteix moltes línies argumentals, Lupus em sembla una molt interessant història, tot i que no em sembla tan rodona com ho era la relació d'amor entre el Frederik i la Cati. Ara bé, us recomano que una vegada llegida aquella us deixeu seduir per aquest viatge que de vegades sembla enlloc però que us durà a un univers molt personal i on és molt necessari viatjar.

Lupus comença com un viatge sideral a la recerca de l'etern plaer enteogènic que les drogues sempre podran administrar i la calma del gaudi de les hores buides passant davant l'espera de la pesca. Dos joves, vells amics, es troben a la recerca del plaer com si l'edat adulta se'ls apropés com una fera ferotge i aquella fos l'última oportunitat de bressolar-se en els plaers de la joventut. I tot és plaent i tranquil fins l'aparició d'una noia. Aquí seria el moment de la cita cinèfila respecte que en el moment que apareix una dona la història dóna un tomb irreversible i dramàtic, en el sentit més dolorós de l'expressió. Aquesta noia, la Sanaa, emperò, farà tombar la narració degut al seu destí, passat i futur, tràgic. I amb ella, tot allò que l'envolta, convertint quasi en una pítia a qui hagi fet entre glops de destil·lats la funesta predicció.

Serà sota aquestes circumstàncies que travessarem l'univers d'un futur quasi de ficció on la imaginació dels oracles de cròniques d'un negre, més que la matèria fosca de l'espai, esdevenidor per a la humanitat es corporifiquen com la realitat més certa a la que podem aspirar. Les eternes lluites socials per la justícia i la llibertat seran la única història, passada i futura, de l'ésser humà, per això, les batalles d'avui, són les mateixes d'ahir repetides, i ens recorden que el demà d'ahir és el nostre avui i aquesta successió no té aturador.

A nivell d'estil cal destacar que el blanc i negre pot ésser, i Peeters ho aconsegueix, molt expressiu i mostrar molts matisos, emperò, en aquestes profunditats de l'espai que ha somniat per narrar-nos la història de Lupus, ens hagués agradat veure l'explosió, o no, de colors que podria haver utilitzat des de la seva demiürga paleta de creador per il·lustrar aquest univers ple d'éssers irreals que són infinitament creïbles.

Ens trobem davant l'eterna història del trànsit de l'adoslència, moral, a l'edat adulta, racional, però farcida de petits detalls en aquestes vinyetes que poden semblar no aportar res a la narració, però ens estan informant d'allò que s'escau dins els personatges. No és una road-movie espacial, és una història de superació personal, de la cerca i recerca de l'espai propi en el món, que per molt gran i infinit que sembli, cal que trobem el nostre petit espai on volem instal·lar-nos i viure la vida, o el bocinet de vida que ens permetin. El missatge de tot plegat és la necessitat de gaudir, o si més no intentar viure, el dia a dia, que no hi ha immensitat més gran que la soledat amb un mateix quan no volem viure amb ningú més.

Lupus és una nova recerca de l'espai i el temps de cada persona, i en el fons, palesar que només l'amor pot ésser un vincle més fort que l'amistat per a poder viure en l'ingent univers ínfim que és el receptacle de pols estel·lar que som, sense obviar que la nostra existència no és sinó nosaltres i les nostres circumstàncies. Una eixida per trobar-nos i trobar qui ens pot fer aconseguir que ho assolim.

Els quatre volums de l'obra, de fet és un continuum es llegeixen atrapat com un mosquit en una teranyina, metàfora adequada per entendre la finitud, en tots els sentits i significats i significants del terme, de l'ésser humà en l'Univers, glatint davant allò que resta amagat darrere cada vinyeta (hi ha tanta o més expressivitat en allò no mostrat que en tota la meravellosa galeria d'imatges que ens dibuixa en Peeters), o davant els batecs ara accelerats ara ralentits dels personatges, de cadascuna de les veus que és cada personatge; perquè amb aquesta història l'autor, des del relat aparentment costumista de fugida en un ambient de ciència ficció és una història en primera persona, la primera persona del lector capaç d'esdevenir el protagonista i transmigrar-se en ell mentre la seva vivència s'entreteixeix amb la nostra.

En el fons aquest viatge és una fugida, però una fugida cap a l'interior, cap a un mateix.

Us recomano fervorosament que us delecteu amb la seva lectura.

addenda

Us deixo algunes joies en forma de diàleg que esquitxent el text:

LUPUS

Frederik Peeters

VOLUMEN 1

Era bella como un sol... Con ese aire altivo y a la vez nada intimidante...

Se planteaba elegir entre la huida y hacerse vieja...

Le pregunté por qué parecía estar triste todo el tiempo... Incluso cuando reía parecía triste... Me respondió que tenía tendencia a sentirse como un agujero negro, una bola antimateria... Tendría que haberla escuchado y haberla creído en lugar de sonreír como un tonto...

Sanaa era un agujero negro... El vacío existencial absoluto... El vagabundeo personificado...

Sentí que no bastaría con llevarla, dejarla en cualquier lado al pie de un árbol y marcharnos... Estábamos en órbita emocional... Como el vacío espacial aspira el aire, el vacío existencial aspira probablemente el amor...

Es así... No la calo... tiene el mal de ojo... Hay gente que tiene influencia sobre lo que gravita a su alrededor... Ella aspira energía... No me gusta... Y huele a miedo a kilómetros...

Y así es como precisamente fue con esta chica con la que me vi... huyendo de no sé quién... para ir a no sé dónde...

VOLUMEN 2

Es un pueblo un poco especial... el fin del camino para algunos viejos decrépitos... supervivientes de grandes luchas sociales... contestarios... tristes anarquistas... de personas que, en definitiva, intentan acabar su vida como les hubiera gustado vivirla...

Los “Todo irá bien” no protegen de nada...

VOLUMEN 3

Tanto optimismo es casi deprimente...

¡Ese es el problema! ¡Y ya he entendido por qué! ¡¡He matado a una persona!! ¡Nunca se siente uno tan solo como cuando mata a alguien!...

-No tienes más que considerar que nustra pareja es como un antídoto contra la soledad...

-¡¿Nuestra pareja?! Jajaja ...además, la pareja nunca ha sido el antídoto contra nada...

VOLUMEN 4

¡Es tan increíble! Sabes, podría morirme aquí en el espacio... tendría la impresión de haber culminado mi vida... Podría ser el final del viaje...