La mano de Fátima

M'´havien advertit perquè no patís la desil·lusió que molts lectors de la novel·la prèvia d'Ildefonso Falcones, la gran La catedral del mar centrada en la meravellosa Santa Maria del Mar barcelonina, denotaven al enfrontar-se a lectura de La mano de Fátima. Qui sap, potser aquesta predisposició a trobar una novel·la no tan recomanable ha fet que la consideri positivament.

No és cap obra mestra, és una novel·la per passar una bona estona (954 pàgines) de lectura amb una narració d'aventures històriques amb una marcada dosi d'estil fulletonesc.

Iniciem el camí a Las Alpujarras granadines l'any 1568. El nostre protagonista, Hernando Ruiz, és un jove arrier morisc. Viurem el seu periple vital convivint amb ell revoltes morisques i la supervivència dels cristians nous a una Còrdova allunyada de l'esplendor califal. Com tota narració el leitmotif central, la lluita dels musulmans per sobreviure sota el jou del cristianisme hispànic, s'entortolliga la tragèdia amorosa del protagonista i la seva amada Fátima.

L'obra està molt ben documentada, i això es nota, i s'agraeix, al llarg de tot el seu esdevenir; tot i això, certs elements del fulletó li resten la credibilitat necessària per ésser una obra rodona. Moltes de les vicissituds dels protagonistes són “excessivament” fàcils i succeeixen a una celeritat, necessària per a què no puguis dubtar-ne de la possible versemblança, que li resten credibilitat. Contrapunt serien certs moments, ja sigui plaents o dolorosos pels seus protagonistes, que et mantenen amb l'ai al cor i la tensió dramàtica necessària per voler devorar les pàgines del text. Amb la majoria de personatges millor descrits per les seves accions que a nivell físic, que moltes vegades són succintes, ens teixeix una rica xarxa de jugadors en una partida per la salvaguarda de la fe i la pròpia vida en un món on la diferència pot resultar molt perillosa.

La narració ens mostra els estils de vida, moriscs i cristians, durant els més de quaranta anys de la història explicada amb força precisió com per a esdevenir fresc històric de l'època, envoltat d'una història d'amistats quasi increïbles, d'amors imperfectament perfectes que han de passar les pitjors proves després del paradís, enemistats que només poden cercar la pitjor de les revenges, en un marc de guerres i paus al voltant de les religions en un marc històric molt especial.

El llibre s'estructura en quatre parts. La primera, En nombre de Alá, ens presenta els protagonistes centrals durant la revolta alpujarrenya comandada per Ibn Umayya. Algunes de les millors pàgines de la novel·la es troben en aquesta narració de la tragèdia d'aquesta guerra per la salvaguarda d'un poble de la seva terra i la seva cultura. En aquestes pàgines descobrirem els protagonistes i el seu fat esdevenidor que els guiarà, per èxits i desgràcies, al llarg de la seva vida. La segona part, En nombre del amor, transcorre a la Còrdova cristina, de la que ens mostra tota la seva vital cruesa i la seva veritable realitat. En aquesta secció, menys agitada que l'anterior, veurem florir el nostre protagonista i com la seva vida sembla superar les tristures viscudes. Però ja sabem que la felicitat no pot ésser eterna en una història novel·lada, i les desgràcies no trigaran a aparèixer colpidorament. Ens tornarà a mostrar les diferències en la forma de viure i entendre la vida per les diferents comunitats. La tercera part, En nombre de la fe, el protagonista, assentat dins la vida de la que fou ciutat omeia amb cert prestigi entre certes elits cristianes, tot i el seu estigma de cristià nou, es veurà immergit en una resistance morisca des de l'antiga capital nassarita. Si en la secció prèvia ens descriu la vida i societat cordovesa ara ho farà amb la granadina, mentre ens mostra tota una lluita per tractar de salvar la fe musulmana a les seves terres mitjançant un intent d'unir els dos credos en un viatge quasi intel·lectual; mentre la seva vida personal tracta de superar el més dur dels revessos. La quarta i última part, En nombre de nuestro Señor, quan semblava que la vida del nostre protagonista trobarà per fi el seu lloc en el món es veurà precipitat vers un final quasi terriblement tràgic. És aquesta la part menys reeixida, especialment al final, de la novel·la, potser perquè l'estructura fulletonesca es fa més palesa; tot i això manté l'intriga i esperes saber com acaba la història dels nostres protagonistes que hauran de fer front a l'expulsió definitiva dels moriscs dels diferents regnes. Serà capaç l'amor de vèncer les distàncies físiques, temporals i religioses en el moment més dur de l'existència personal?

Tot i que la sensació final és més positiva que negativa et queda cert regust agredolç respecte la novel·la: massa coses inversemblants al llarg d'una molt ben treballada i documentada novel·la històrica. Jo us la recomano, ara bé, si vàreu llegir la seva anterior novel·la i us agradà molt, agafeu aquesta amb la màxima distància possible. Trobo molt encertada la tria de la temàtica, la visió morisca dels seus últims quaranta anys a la península ibèrica. És una novel·la fulletonesca, amb totes les seves virtuts i defectes; si voleu passar una bona estona captivats per les tragèdies, i les victòries, d'un jove traginer morisc que arribaria a ésser íntim d'un “Grande de España” on a cada cara li segueix una creu, agafeu la novel·la i submergiu-vos en aquest llibre.