La llave de Sarah (la novel·la)

La novel·la de La clau de Sarah escrita per Tatiana de Rosnay esdevingué un fenomen editorial i consegüentment fou duta al cinema recentment i, sembla ésser, amb força bona acollida. Tot i això, les meves referències respecte a la mateixa eren escasses. Així que quan ara fa uns dies me la recomanaren vaig acceptar llegir-la.

 

Elle s'appelait Sarah ens narra, en una història en dos temps, la història d'una nena jueva que patí des de juliol del quaranta-dos la persecució del nazisme amb la col·laboració del govern de Pétain, iniciant-se amb l'acció del Vélodrome d'Hiver. La història d'aquesta nena es veurà entortolligada amb la de la Julia Jarmond, una periodista parisina d'origen americaine a qui li demanaran que prepari un article sobre la desgràcia del Vel' d'Hiv' a les portes del sexagèsim aniversari.

Aquest punt de partida pot semblar força interessant, i la novel·la es llegeix força fàcilment; però pateix del que podríem anomenar les seves formes i maneres de certs best-sellers moderns: una escriptura “fàcil” i poc descriptiva, els personatges els crees a partir de poques dades, en una estructura de capítols (excessivament) breus que semblen precipitar la història; tot i això, les poc més de quatre-centes pàgines són excessives perquè en certs moments, tot i que sembli mentida per la forma de narrar, la lectura es fa lenta, perquè el greu problema és que és predicible. A més a més, en molts moments la història no ens sembla creïble, especialment la història moderna que mou la narració. Ho sento, però aquests personatges de vida elitista, tot i que ens els vulgui humanitzar traumatitzant-los o generant-los problemes, em carreguen en excès.

Crec que és una novel·la que molt eficientment serveix de base per a un guió cinematogràfic, ara em manca comprovar com fou l'adaptació fílmica.