Cròniques de la veritat oculta

Al sortir del concert homenatge a Pere Calders que es realitzà a L'Auditori en commemoració del centenari del seu naixement vaig fer-ho amb el convenciment que havia de llegir, d'una vegada per totes, el mític Cròniques de la veritat oculta.

El cert és que hom pot entendre que l'obra sigui un referent dins de la literatura catalana, però no sé si era per la gran anomenada que té l'obra, o per una idealització basada en no sé ben bé què, trobo que m'esperava més del llibre.

Les narracions, plenes d'humor i fantasia sota un embolcall de normalitat, acaben moltes vegades deixant-nos amb una sensació d'ambigüitat, una barreja entre “que bo! i Ah, ja està?” que no sempre acaba de confortar.

Val a dir que hi ha contes que m'han agradat força en conjunt, d'altres que m'ha captivat la idea original, tot i que de vegades el final no sempre m'ha deixat satisfet, i d'altres que ni fu ni fa. No puc obviar que molts dels contes presenten un punt d'originalitat, especialment en el seu "macguffin", tot i que la pàtina de realitat que vol mostrar embolcallant-nos no sempre em sembla la més reeixida (quin ànim, criticar públicament en Calders!).

He intentat re-escriure el comentari i no me'n surto: sembla que no m'hagi agradat el llibre, i el que voldria manifestar és que no m'ha agradat tant com esperava, però que això significa que sí he gaudit amb la seva lectura i que la recomanaria.

Podeu submergir-vos en aquests contes amb missatge, cadascun amb la seva personalitat pròpia i marcada, però que vol que atureu durant una estona de la vostra habitud perquè us la replantegeu, des d'una òptica on la ironia, l'absurd i la fantasia tracten de tergiversar-vos la realitat per mostrar-vos allò que s'amaga a les ombres de les nostres existències. En molts casos us trobareu amb una narració en primera persona on es replantegen la racionalitat de la nostra realitat arran d'un fet trasbalsador que ens mostrarà l'ambigüitat de les fronteres entre allò possible i impossible. Els personatges, gairebé caricatures sense rerefons psicològic, en un món quasi totalment ucrònic, intemporal i de referències difuses o confuses.

Per destacar alguns dels contes que millor gust de boca m'han deixat citaria: El desert; La consciència, visitadora social; L'any de la meva gràcia; La ciència i la mesura; La revolta del terrat; Coses de la Providència; El teatre Caramar; La clau de ferro; L'”Hedera helix”; Una curiositat americana; Quieta nit; El crim.