dissabte, de desembre 19, 2009

de l'esperança



Diuen de l'Esperança que fou l'únic mal que restà dins el receptacle de la virtuosa fèmina primigènia Pandora qui havia esset revenja dels déus enviada als humans després de l'igni robatori de Prometeu per ésser casada amb son germà Epimeteu. També deien que era junt amb la fe i la caritat virtut teologal.

Sigui com sigui tothom creu que és necessari que resti sempre al nostre costat, que no podem perdre-la mai o serem nosaltres els perduts per sempre.

Avui us deixo un poema del culteranista per excel·lència que en parla al respecte.



Poema de la Esperanza

Sople rabiosamente conjurado
Contra mi leño el Austro embravecido,
Que me ha de hallar el último gemido,
En vez de tabla, al áncora abrazado.

¿Qué mucho, si del mármol desatado
Deidad no ingrata la esperanza ha sido
En templo que de velas hoy vestido
Se venera, de mástiles besado?

Los dos lucientes ya del cisne pollos,
De Leda hijos, adoptó: mi entena
Lo testifique dellos ilustrada.

¿Qué fuera del cuitado, que entre escollos,
Que entre montes, que cela el mar, de arena,
Derrotado seis lustros ha que nada?

Luis de Góngora



imatges: Pandora, Jules Joseph Lefevre. // Esperança, Edward Burne Jones.

1 comentari:

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"