las mentiras del amor

avui us deixo un poema que sempre m'ha agradat; però del que crec que tinc por que sigui veritat: que hagi fet una aproximació (para)científica per entendre el concepte de l'amor (lligat a la vida i la mort)

fou l'etern candidat per ésser llegit en les lectures poètiques, i ho fou en la que vai' fer de textos propis On vàrem perdre Nausícaa. Prèviament llegireu la base del petit "speech" que l'introduia en la lectura:


Possiblement no existeixi tema més manit que l'amor; emperò, tal vegada la pregunta més interessant sigui "¿Quines maldicions és l'amor?" I no em refereixo únicament al camí emprés per la Ciència en el què ens pot arribar a informar de la quantitat de saliva que intercanviem en un petó... Potser algun dia aconseguirem desxifrar la veritable fisiologia bioquímica de l'amor... I aquest dia els poetes i dramaturgs es suicidaran pels records de la nit... Però més enllà de filosofies, creences i "ciències lletraferides" seguim sense entendre què és l'amor.

De vegades les nits de l'ànima són terriblement dures; i és en quests moments què podem veure la llum, i potser entendre quines són LES MENTIDES DE L'AMOR; i tinguem por a continuar...


LAS MENTIRAS DEL AMOR

Siento haberte mentido
pero no estoy contigo
por el amor,
si no por el temor;
el irracional miedo a la muerte.
Tus brazos me han cobijado
y en tus ojos he sufrido
la imaginación de la esperanza.
Quizá sí sea esto el amor;
pero si no,
nunca hubiera deseado
que te sintieses engañada.
Junto a ti
he olvidado la mortalidad
y he creído
en la irrealidad del amor.
Siento en todo mi interior
el cosquilleo
de saberme en tus redes,
y al igual que soy feliz
desearía
que sonrieses querida
al verme mi alma
en los ojos llorosos
cuando nos abrazamos...

Natxo Barrau i Salguero
maig'05


imatge: Death Crowning Innocence, George Frederic Watts.

*

À peine défigurée + Bonjour Tristesse

Fa ja forces anys vai' llegir Bonjour, tristesse d'aquella "adorable petit monstre" Françoise Sagan, en traducció castellana -de la que hi ha la versió fílmica d'Otto Premimger, que ara em vindria de gust veure-. Recordo que la sensació que em deixà fou de desasosec i certa falsa plasidesa de migdiada a la vora de la platja. Pensava que algun dia voldria escriure quelcom amb aquella forma de deixar caure les paraules. A més, la seva és el fons una obra que més que al respecte de la bellesa o el plaer realment és centrada en el remordimet; en el gaudi i les seves consqüències. Perquè l'amor por esdevenir dolor...

Sempre havia volgut (re)trobar-me amb el poema de Paul Eluard del que Sagan agafà el títol. A continuació us deixo el poema i l'inici de la novel·la. Sublim els dos.

À peine défigurée

Paul Eluard (1895-1952)

Adieu tristesse
Bonjour tristesse
Tu es inscrite dans les lignes du plafond
Tu es inscrite dans les yeux que j'aime
Tu n'es pas tout à fait la misère
Car les lèvres les plus pauvres te dénoncent
Par un sourire
Bonjour tristesse
Amour des corps aimables
Puissance de l'amour
Dont l'amabilité surgit
Comme un monstre sans corps
Tête désappointée
Tristesse beau visage.


in La vie immédiate, 1935

DESFIGURADA APENAS

Adiós tristeza.
Buenos días tristeza.
Estás inscrita en las líneas del techo.
Estás inscrita en los ojos que amo.
Tú no eres exactamente la miseria,
pues los más pobres labios te denuncian
por una sonrisa.
Buenos días tristeza.
Amor de los cuerpos amables,
potencia del amor ,
cuya amabilidad surge
como un monstruo incorpóreo.
Cabeza sin punta,
tristeza bello rostro.

Versión de Luis A. Cano

(from aquí -A media Voz-)

"Sur ce sentiment inconnu dont l'ennui, la douceur m'obsèdent, j'hésite à apposer le nom, le beau nom grave de tristesse. C'est un sentiment si complet, si égoïste que j'en ai presque honte alors que la tristesse m'a toujours paru honorable. Je ne la connaissais pas, elle, mas l'ennui, le regret, plus rarement le remords. Aujourd'hui, quelque chose se replie sur moi comme une soie, énervante et douce, et me sépare des autres."

"A ese sentimiento desconocido cuyo tedio, cuya dulzura me obsesionan, dudo en darle el nombre, el hermoso y grave nombre de tristeza. Es un sentimiento tan total, tan egoísta, que casi me produce vergüenza, cuando la tristeza siempre me ha parecido honrosa. No la conocía, tan sólo el tedio, el pesar, más raramente el remordimiento. Hoy, algo me envuelve como una seda, inquietante y dulce, separándome de los demás."

(Paràgraf primer de la novel·la Bonjour, tristesse de Françoise Sagan)

imatge: Love and Death, George Frederic Watts

*

TABALS (passions compartides II)

Ahir ja vàrem fer una primera part de les versions compartides AFRODITA CALIPIGIA i SEMIREA. En l'edició d'avui simplement revertim l'ordre de les peces publicades.

Per això avui us deixo un text que vai' presentar a Lectura poètica On vàrem perdre Nausícaa? -i agrair novament a les persones que heu invertit temps en escoltar-les-. És un gran plaer poder gaudir de l'amor i la passió del foc acompanyat per una colla de tabalers/es; però el gran gaudi es poder afirmar que ara hem construir una gran família a DDCC, on tenim grans amistats.

TABALS

una múscia que s'ha convertit
en la meua companyia;
una de les més estimades

Nit.
Reflexos de foc
a la foscor.
La sang s'altera
i la vida balla.
Cors bategant
des de les vísceres
del sentiment
de l'ànima.
Els cossos vibren
i el ritme
de la bacanal
composa
l'amor a la vida.
Festeig
de vi i dansa,
som onades
de la mar;
els tabals
fan marxar les penes
arribant l'alegria.
Goig de viure,
ballant la nit...

(¿Qui són els millors tabalers?!)

Natxo Barrau i Salguero

imatges de: Àngela Garcia i Òscar Moto.

*

BALL DE DIABLES (passions compartides I)

Aquesta vida a la que hem set condivats com si fos una festa en un jardí, hi ha nits millors i d'altres que millor oblidar-les, cal tenir certes passions -una bona conversa sota un til·ler amb una bona beguda, per exemple, seguint amb el símil nocturno festiu-. Si heu anant seguint els meus blocs (SEMIREA i SWEET HELL TORTURE CHAMBER) haureu descobert algunes (parlant de la festa, que tal vegada hauria començat amb un vodka sol o amb un tequila repossat amb tònica). Hi ha una expressió que n'aglutina algunes de les més estimades: Ciència i Amor per la Llengua/Literatura; n'és Científic Lletraferit. Però qualssevol de les nostres accions no són úniques, nosaltres mateixos sí, però el que fem no sempre ho és, (sempre hi ha algú més que coneix la cançó, la està ballant o té un passat compartit a aquella persona amb la que parla encara decidint si cal o no amagar-se més en aquell racó); i, per sort en podem trobar molts d'exemples. Avui, emperò, no us en parlaré del gran paradigme català, en Pompeu Fabra, citaré el Dr. David Jou.

Si voleu saber més d'ell cliqueu aquí (que vindria a ésser com preguntar al cambrer què en sap d'aquella persona d'allà). Jo sabia de la seva existència com a científic i traductor; però fou preparant la meva primera Lectura Poètica que vai' "ensopegar" amb la seva producció poètica (com quan xerres amb algú i sense adonar-te ensopegues amb algú amb qui creues la cinematogràfica mirada). Per aquella vegada vai' seleccionar dues peces: ADN i BALL DE DIABLES.

Avui, perquè sí, perquè l'altra part de la meva ànima (la persona amb qui gaudeixo de la vida i l'Univers -podeu visitar-la a AFRODITA CALIPIGIA) hem decidit que volem parlar de dues aficions compartides conjuntament: DIABLES i la seva música, els TABALS. Per això, aquí us deixo el text Ball de Diables de David Jou; per tenir la segona part de l'entrega compartida, podeu esperar fins demà, o visitar TABALS a Afrodita Calipigia.

Perquè no hi ha res com poder gaudir de la vida amb les persones que estimem...

BALL DE DIABLES

Necessitem el foc. I el foc es torna gesta:
pólvora, coets, espurnes i castells
-diables als carrers; al mar, els docs més bells
que fan els pirotècnics per a les nits de festa.

Diables, sorollosos -quin ritme de timbals,
com el batec d'un cor desmesurat, frenètic,
que impulsés la festa, tota foc herètic,
pels carrers de joia d'un laberint de calç.

Drac i àliga, espurnejants -polsim de sol i d'ales
de papallones mortes en la calor d'agost:
cada carrer esdevé un perillós congist,
parany de foc: la gent s'enfila a les escales.

Ah, la meva festa!: quan ha passat en queda
molt de soroll encara, encara molta flaire
de pólvora en un aire
finíssim com la seda.

DAVID JOU

*

mirem l'horitzó i caminem devers el futur amb peu ferm

podem ésser conscients o no; però cada dia avancem en el nostre esdevenidor fent que el futur esdevingui present, i el farem passat. l'important és que mai ens haguem de penedir d'haver construit aquest passat i que sempre tinguem un futur al que arribar.

Quan hem aconseguit fer allò que ens havíem marcat com a fita, cal somriure al ésser al cim, i pensar fent descens quina serà la propera ascenció.

Todo pasa y todo queda,
pero lo nuestro es pasar,
pasar haciendo caminos,
caminos sobre el mar.

Nunca persequí la gloria,
ni dejar en la memoria
de los hombres mi canción;
yo amo los mundos sutiles,
ingrávidos y gentiles,
como pompas de jabón.

Me gusta verlos pintarse
de sol y grana, volar
bajo el cielo azul, temblar
súbitamente y quebrarse...

Nunca perseguí la gloria.

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.

Al andar se hace camino
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.

Caminante no hay camino
sino estelas en la mar...

Hace algún tiempo en ese lugar
donde hoy los bosques se visten de espinos
se oyó la voz de un poeta gritar
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Murió el poeta lejos del hogar.
Le cubre el polvo de un país vecino.
Al alejarse le vieron llorar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso...

Cuando el jilguero no puede cantar.
Cuando el poeta es un peregrino,
cuando de nada nos sirve rezar.
"Caminante no hay camino,
se hace camino al andar..."

Golpe a golpe, verso a verso.

>Antonio Machado




*

El festí de Babette

Reconec que sabia de l'exitència d'aquesta obra per la versió fílmica -que no he vist-; però l'altre dia vagarejant per una de les biblioteques, el vai' veure i en aquell moment vaig sentir unes ganes ingents de llegir-lo.

és una novel·la breu, es llegeix en molt poqueta estona. no és d'aquells llibres dels que en vols més, perquè és tancat i saps que és això el que l'autora, Isak Dinesen, volia explicar.

és la història d'un festí en homenatge a un degà religiós; i com les persones relacionades ho són. Emperò, el tema central és el destí. Aquest destí que es plega davant nostre i ens fa travessar viaranys estranys. Un destí que quan mirem cap al passat no serà res del que haguéssim imaginat; i si mirem cap endavant, per molt que somiem se'ns fa difícil imaginar-lo.

crec que és una interessant novel·la.

P.S.: ara tinc ganes de veure la versió fílimica; i, sobretot, de llegir més coses d'ella.

poemes Renée Vivien

El passat dimarts us deixava un poema de Renée Vivien, i comentava que havent llegint la novel·la de Maria-Mercè Marçal sobre ella m'havien vingut moltes ganes de llegir-ne obres seves.


Vai' atansar-me a la biblioteca i vai' trobar aquesta selecció de poemes traduïts al castellà (l'epíleg, quan em vai fixar em va defraudar una mica, que són fragments de la marçaliana novel·la sense res més).


Els seus poemes transpiren amor, sensualitat, vivències i contactes... és una obra viva, en el sentit que és la seva pròpia vida feta poesia. Hom suposa que les fonts de tota persona per escrire poesia són aquestes; però, més enllà de la possible, o no, sinceritat de l'autor/a, hi ha vegades que el verisme dels versos és evident i gairebé, segons els casos, punyents.

Aquest n'és un. Els seus versos parlen dels seus sentiment devers les seves estimades; les sensacions que 'naven deixant rastres a la seva ànima. La seva és una poesia personal amarada d'influències que seria difícil classificar. Quan l'estàs llegint et sembla com si una veu et parlés de lluny, des de l'horitzó dels propis records, i fa que sentis com teves les seves paraules i les seves sensacions.

És una poesia per llegir amb molta calma; amb molta tranquil·litat. Per paladejar i assaborir cadascuna de les seves paraules. Una obra per recordar postes de sol, eixides en companyia o en solitud; així, com els cossos de les persones estimades i les sensacions que ens produiren...

Petit poème érotique (de Sillages, 1908)

Et je regrette et je cherche ton doux baiser.
Quelle femme saurait me plaire et m’apaiser ?
Laquelle apporterait les voluptés anciennes
Sur des lèvres sans fard et pareilles aux tiennes ?

Je sais, tu mentais, ton rire sonnait creux
Mais ton baiser fut lent, étroit et savoureux,
Il s’attardait, et ce baiser atteignait l’âme,
Car tu fus à la fois le serpent et la femme.

Mais souviens-toi de la façon dont je t’aimais…
Moi, ne suis-je rien dans ta chair ? Si jamais
Tu sanglotas mon nom dans l’instant sans défense,
Souviens-toi de ce cri suivi d’un grand silence.

Je ne sais plus aimer les beaux chants ni les lys
Et ma maison ressemble aux grands nécropolis.
Moi qui voudrais chanter, je demeure muette.
Je désire et je cherche et surtout je regrette…

Pequeño poema erótico (trad. Aurora Luque)

Añoro y busco tu beso delicioso.
¿Qué mujer me podría dar placer y calmar?
¿Quién me devolvería las lujurias antiguas
sobre unos labios tersos, parejos a los tuyos?

Yo lo sé, tu mentías, tu risa estaba hueca.
Mas tu beso fue lento, apretado y sabroso.
Se extendía y llegaba a lamer hasta el alma
porque eras a la vez la mujer, la serpiente.

Mas recuerda los modos de amarte que yo tuve.
¿No me quedé en tu carne? Si nunca sollozaste
mi nombre en ese instante que no admite barreras,
recuerda el grito aquél seguido del silencio.

Ya no acierto a querer ni lirios ni canciones,
ymi casa semeja una inmensa necrópolis.
Yo, que quise cantar, he quedado tan muda.
Sólo busco y deseo, y, sobre todo, añoro...

*

Silencio de Blanca

Després de llegir Clara y la penumbra, un dels llibres que més m'ha agradat, vai' decidir cercar més obres de J.C. Somoza. La primera nova incursió ha sigut aquest Silencio de Blanca.


És una novel·la eròtica basada en els rituals, sense paraules, que el protagonista, professor de música, fa amb Blanca una total desconeguda pels lectors. Les dues trames adjacents a la principal permeten dotar de profunditat els personatges. També hi ha una reflexió onírica al respecte de Chopin, que permetrà entendre el conjunt.

La veritat és que és força interessant; si més no, per comentar els rituals i parlar al respecte.

La història acaba amb un gir inesperat; i el final real resta una mica a l'interpretació de cadascú.

Crec que és un llibre interessant; i merescut premi La Sonrisa Vertical. (XVIII edició, 1996).