El maestro de la Inocencia

Vai’ regalar aquest llibre a ma mare perquè ens havia agradat força La noia de la perla –regal del Gorka en el meu més trist aniversari, perquè the show must go on- de Tracy Chevalier. Aquell llibre que tractava sobre un dels més grans pintors i inventava una història per els seus quadres –realment la semblança aconseguida amb l’Scarlett Johansson fou superba- i era força interessant.

Aquest nou llibre –amb algun altre escrit entre els dos- torna a tenir un personatge de referència per un servidor dins la trama: William Blake. Emperò, no ha set tant reeixida aquesta vegada la història, des del meu humil punt de vista.

Hom té la sensació que sols ha viscut l’inici, com si encara la història fos per desenvolupar-se. Se’ns han presentat els personatges –no del tot dibuixats, quelcom més que un esbós, però no perfilats-. I l’acció queda mancada de força dramàtica. És un apropament a la sorpresa que el Londres del tombant del XVIII cap al XIX podia comportar per a una família de la campanya; la màgia que suposava descobrir el món del circ; els foscos secrets dels bruts carrers de la ciutat i la pèrdua de la innocència –l’eterna cursa sempre perduda-. Es llegeix tranquil·lament, no es fa feixuc però no acaba d’atrapar-te.

És una llàstima, perquè era una proposta molt interessant que no acaba d’arribar al bon port que cerca.

el día que murió Guernica

The day Guernica died (el día que murió Guernica)
Gordon Thomas, Max Morgan-Witts (trad: José Mª Martínez Monasterio) (1975/1976)


aquest llibre ens narra les hores compreses entre les 00 hores del diumenge 25 d'abril de 1937 i les 00 del dimarts 27 d'abril del mateix any. Al mig, la tràgica data del bombardeig de Gernika. els autors feren d'historiadors i documentació d'investigació i ens posen els fets en boca d'alguns supervivents així com d'implicats des del bàndol dels bombarders.

allò fou un acte inhumà, un atemptat de lesa humanitat perpetrat contra tota la població civil del planeta.

us deixo algun fragment:

En los campos de aviación de Burgos y Vitoria se hallaba dispuesta una fuerza aérea formada por cuarenta y tres bombarderos y cazas. Entre todos transportarían unos 50 000 kg de bombas explosivas, “shrapnel” e incendiarias, con objeto de, así se aseguraría más tarde, derribar un puente de piedra que medía 22,5m de longitud por 9m d anchura. Semejante gasto en explosivos se apartaba bastante de la conocida ortodoxia de Von Richthofen, porque, en efecto, estaba dispiesto a emplear 200kg de explosivos por cada metro cuadrado de puente que quería destruir. Y, por otra parte, estaba a punto de lanzar al aire la mayor fuerza aérea jamás reunida antes en España para llevar a cabo un ataque aéreo, todo ello para destruir un puente tan pequeño que se apoyaba solamente sobre dos delgados pilares. Ciertamente, el pueste estaba muy cerca de un importante cruce de carreteras. Pero el hecho de destruirlo no atraparía al enemigo que deseaban cercar las fuerzas nacionales de tierra. Un poco más arriba, el Mundaca era fácil de vadear. Aun cuando las fuerzas republicanas tuvieran que dejar atrás sus camiones y municiones podían vadear el río que, en algunos lugares, apenas mojaba los tobillos. Von Richthofen, por supuesto, quizás ignoraba esto o a lo mejor ni siquiera lo pensó. Pero, dado que lo que él trataba de hacer era destuir un puente, apra ello disponía de un arma mucho más adecuada que los pesados “Junker”. Cada uno de sus bombarderos en picado, los famosos “Stuka”, era capaz de cargar una sola bomba que pesara 500kg. Equipados con los más modernos aparatos de precisión en cuanto se relacionaba con la exactitud de tiro, capaces de “picar” sobre cualquier objetivo, cualquiera de los cuatro “Stuka” de que se disponía aquel día hubiese sido capaz de destruir el puente con un solo impacto. Incluso si este último tenía lugar cerca del puente, la bomba habría producido tal onda explosiva que, si no lo derribaba, indudablemente lo dejaría inutilizado para el tráfico. Segçun declaración del alférez Hans Asmus, Von Richthofen nunca pensó en emplear los “Stuka”. En su lugar eligió los pesados “Junker-52”, con sus anticuados aparatos y poca estabilidad en la descarga de bombas. El viento siempre ha sido la mayor dificultad que pueden sufrir los bombarderos; una súbita ráfaga de viento puede echar por tierra los cálculos más exactos. Sin embargo, tales vientos generalmente se dan por encima de los 1800m de techo de vuelo. Los bombarderos que iban a volar sobre Guernica no podían justificarse al menos en cuanto a sus pesadas bombas- diciendo: “El viento desvió del onbjetivo nuestras bombas.” Por otra parte, la calidad de la mezcla explosiva de las bombas no guardaba relación alguna con el ataque a un simple puente de piedra. Las bombas llamadas antipersonales poco podrían hacer para derribarlo, y muchísimo menos las incendiarias. Pero la metralla y el fuego de las bombas podían provocar un verdadero infierno en una ciudad que Von Richthofen sabía estaba a no más de trescientos metros de distancia del puente. La pregunta sigue en pie: ¿Acaso Von Richthofen, en verdad, trataba de que sus 50000kg de bombas cayeran solamente en el puente, o no le importaban si caían en una amplia zona y mataban a ciudadanos indefensos, mientras que las tropas en retirada se dispersaban?

*******

El día posterior al ataque aéreo, el mal tiempo impidió que despegaran los aviones de la Legión Cóndor, excepto una o dos escuadrillas que operaron cerca de Durango. Sin embargo, los aviadores no se aburrían porque sobraban los temas de conversación. Al caer Marquina se supo que las tropas nacionales presionaban hacia Guernica.
En Berlín, el ministro nazi de la guerra, mariscal de campo Von Blomberg, envió repetidos cables al alto mando de la Legión Cóndor deseando saber quiénes habían bombardeado Guernica. Según el sargento telegrafista Kurt Albrecht, se le ordenó desponder: “Alemanes no.”
Años más tarde, el jefe de escuadrilla Freiherr von Beust dijo que, aproximadamente por aquellos días, “se nos dijo súbitamente que debíamos silenciar todo detales sobre el ataque aéreo”.
Aquella noche, los nacionales informaron por Radio ampliamente, emitiendo una larga serie de curiosas negativas. En su emisión regular de todas las noches, a las diez en punto, el general Queipo de Llano dijo a los oyentes de España, Francia y a todo el mundo, que los “informes sobre el hecho de que Guernica ha sido bombardeada por nuestros aviadores son totalmente falsos”. Sugirió que los propios vascos habían destruido la ciudad con dinamita. Y también en aquella misma noche el Gabinete de Prensa Nacional, en Salamanca, repitió esta versión.
Y así nació la leyenda de que Guernica había sido incendiada por sus propios habitantes.
(...)
Los hombres de Franco penetraron en la villa tras haber cruzado el todavía intacto puente de Rentería.

New SpringWidget

Get this widget!

Les amants; Elfriede Jelinek

per ara, i degut a les moltes hores que passo en el transport públic -i no les utilitzo totes- estic llegint força. l'altre dia em tornà a plantejar el "i ara què lelgeixio?" tenia una revista d'un cert temps amb recomanacions. I una de les que hi havia era aquesta. Em va interessar.

La novel·la Les amants (Die liebhaberinnen; 1975) de la premi Nobel de Literatura 2004 Elfriede Jelinek no és una obra fàcil.

és seu leitmotiv podria ésser, com es diu a la pròpia novel·la:

si hi ha algú que tingui un destí, vol dir que es un home. si hi ha algú que rebi un destí, vol dir que és una dona.

la novel·la, fins a un cert punt una visió molt àcidament sarcàstica de les novel·les roses, refelxiona, i ens fa reflexionar, al respecte dels rols suposadaments masculins i femennins en la societat. És un relat dur, fred i sarcàstic. Tal vegada, el seu estil -molt particular- que pot ésser jutjat com un gran encert o por provocar un allunayament del relat per part de l'audiència fa que la narració i la forma d'entrar el relat no sigui fàcil del tot.

Més enllà del continent, el contigut és molt interessant. Ens mostra com la societat considerava la dona un objecte la funció de la qual era acontentar el seu marit -l'únic objectiu de la qual era trobar un marit adequat i fer-lo feliç-, mentre ell s'havia de dedicar a trebllar i a divertir-se. La descarnada forma amb la que ens ho mostra ens permet entendre l'errada que és una societat d'ascendència masclista -per desgràcia massa present a la vida real, en les injustícies devers les unes i els assassiants masclites que cada dia es succeeixen-.

És una crítica al destí al que s'ha comdemnat a la dona des de fa segles i contra el que encara avui dia cal seguir lluitant.

Tot i que al principi us pugui semblar un llibre aspre per llegir, crec que és interessant.

Clara y la penumbra; José Carlos Somoza

aquesta novel·la caigué a les meves mans casualment; quina gran sort! és una de les millors novel·les que he llegit mai. tal i com sona; sens cap mena de dubte.

Aquesta novel·la de José Carlos Somoza, guanyadora del premi Fernando Lara 2001, es situa en un 2006 fictici on la tendència, des de fa anys, en l'ambit artístic és l'HD -l'art HiperDramàtic-. Podríem classificar-la novel·la de ciència ficció especulativa o art-ficció. Clara és un "lienzo"; els quadres ja no es pinten sobre tel·les sinó sobre cossos humans. Aquests, pintats segons les directrius de l'artista -poden arribar a ésser "imprintats" (tot un meravellós concepte)- seran exposats durant x hores en les posicions i ambient que definieixin el quadre. Aquests com a tals, podren ésser venuts.

Tot el món al respecte del món HD és perfectament descrit al llarg de la novel·la -sense donar la sensació de classe magistral dels best-sellers, sinó com a part lògica i innerent del text-. A més, al llarg de la història 'nem seguint les passes d'una cacera policial devers algú que està atacant algunes de les millors obres HD.

De fet, la novel·la combina dues històries: el procés de Clara per esdevenir una obra d'art que passi a la història i la trama policial dels atemptats contra les obres de Bruno van Tysch. Tot, absolutament tot, és creïble i et fa ficar-te en la història i fa que no vulguis sortir d'aquest món.

A més de la màgia del relat, les virtuts de Somoza escrivint-la són sublims. Tot els pesonatges són perfectament dibuixats i podem entendre com són i perquè, així com els motius de les seves actuacions; i tot l'entramant al voltant de l'HD és tan real, que ens fa plantejar com pot ésser que fossin uns desconeixedors d'aquesta corrent artística. (De fet acabaràs plantejant-te si no serà que existeix en certs ambients tancats i barrats per al gran públilc). I la narració que ens presenta, a més, té la virtut de fer-nos replantejar els nostres conceptes i preceptes respecte l'art, el seu món, i les tendències de la nostra societat.

Crec, sincerament, que és una autèntica joia que tothom amb cert esperit per gaudir d'una bona lectura i de la imaginació combinada amb l'art hauria de llegir.

us deixo tres links:
la seva pàgina web (aquí)
comentari (aquí)
un altre (aquí)

Mario Benedetti R.I.P.

és trista la vida quan hom descubreix la seva fugasitat.

si la paraula és allò que ens ha fet humans als humans, la poesia és el seu art màxim. és dur perdre aquells que ens han il·luminat.

Requiescat in pace





foto extreta de: http://riosmetafisicos.wordpress.com/2008/10/01/ustedes-y-nosotros-mario-benedetti/

Poesía de la Guerra Civil Española Antología (1936-1939)

La guerra (in)civil espanyola és un dels períodes més tràgics de la història de la humanitat -de fet, com qualsevulla guerra-. Emperò, fou també una època molt fructífera a nivell litarari, i especialment a nivell poètic, amb una elevada producció a les files republicanes.

En aquest compendi, molt i molt interessant, -a càrrec de Jorge Urrutia- ens mostra exemple dels dos bàndols. Està dividit en diferents seccions -els desastres de la guerra, la vida al front, els herois, la resistència de Madrid-, on podem veure com i què sentien els combatents i/o resistents.

La qualitat dels textos és relativa; tot i que es poden trobar certes joies.

Trobo que és molt important fer reculls com aquests per conèixer la vida, els pensaments i sentiments de les persones que visqueres la tràgica defunció de la II República espanyola.

Com a corolari final, sols afegir que espero que algun dia pugui fer l'homentage que es mereixen els republicans i republicanes que lluitaren per defensar els nostres somnis, amb Palabras para la República.

AMB ULLS DE NENA

Aquesta petita joia és un dietari de la vida a la reraguarda durant la guerra (in)civil espanyola vista i redactada pels ulls d'una nena/adolescent.

Viurem -i aquesta vegada la utilització d'aquest verb és més necessària i encertada que no pas la de llegirem- els tràngols (duríssims!), els anhels, esperances i somnis, les desesperacions i sentiments d'aquesta nena (Encarnació Martorell i Gil) durant la guerra des de l'esclat de la revolució a Barcelona (19 de juliol del 36) fins pocs dies abans de la caiguda de la ciutat en mans faccioses/feixistes.

La seva prosa és fresca, en quant és una noia (12 anys quan comença la redacció d'aquest dietari) qui l'escriu; emperò, és d'una duresa colpidora en quant ens mostra tal i com era -fa no gaire més de 70 anys- la vida a la ciutat de Barcelona durant el període bèlic. Ens narra com era el dia a dia: els seus problemes per poder 'nar a escola -era alumne d'un dels Grups Escolars del Patronat Escolar (una dels grans avenços de l'Auntament de Barcelona durant la II República)-, com començaren a escasejar els queviures i tot el que això comportà (cartilles de racionament, pobressa, fam...)

Els vostres ulls es negaren en llàgrimes més d'una vegada; però, és necessari poder llegir aquesta obra per recordar que de la il·lusió d'un somni es passà a la desesperació del malson.

Aquesta petita joia literària (tot i que és una real joia vital) ens mostra què succeí i com s'hagué de viure a Barcelona -com a qualsevulla altre localitat- durant la guerra.

Crec que aquesta s'hauria de convertir en una lectura obligada a les nostres institucions educatives (clar que primer hauríem d'aprendre a respectar l'educació; quelcom ja s'havia aconseguit durant la República).

CENT COPS de raspall abans d'anar a dormir

a la contraportada de l'edició catalana del debut literari de Melissa Panarello llegim:

Quan tens setze anys el món és tot un descobriment que a vegades pot ser molt perillós. A través del seu diari, Melissa ens fa participar en el viatge a la recerca de si mateixa a través del seu cos d’adolescent, del sexe sense límits, del sentiment irrenunciable de l’amor. Melissa creu entendre que els homes no poden estimar-la prescindint del seu cos. Per això, ella es dóna a tots els que l’hi demanen amb la il·lusió que algú descobreixi la seva essència de dona. En la travessia per aquest túnel obscur i humiliant, Melissa persegueix desesperadament respostes a la seva angoixa amb el risc de perdre la seva ànima. Líric i esgarrifós, dur i alhora romàntic, CENT COPS de raspall abans d’anar a dormir és el debut literari més impactant dels últims anys a Itàlia, on ha generat una polèmica de grans proporcions per la seva presentació esfereïdora del món dels adolescents. Un llibre que no deixarà indiferent cap lector i que ha estat traduït a més de 15 idiomes.

Tot i el que pugui semblar, especialment considerant el rebombori que hi hagué amb la seva publicació i la versió cinematogràfica, aquest diari és un relat d'amor. O, si més no de la cerca i recerca de l'amor. La Melissa és una adolescent que somnia amb l'amor; però, per sort o per desgràcia -possiblement per ambdues visions- descobreix abans el sexe.
Aquest diari ens narra aquesta iniciació amb totes les seves conseqüències, ens mostra epidèrmicament les seves relacions i les frustracions anímiques. És com un perversió dels contes de fades on la princesa cerca el príncep blau dels seus somnis.

És un llibre que es llegeix força ràpid; no és cap meravella lírica però permet fer certes reflexions al voltant de l'amor, el sexe i l'adolescència.

Últimas tardes con Teresa

Caminan lentamente sobre un lecho de confeti i serpentinas, una noche estrellada de septiembre, a lo largo de la desierta calle adornada con u ntecho de guirnaldas, papeles de colores y farolillos rotos: última noche de Fiesta Mayor (el confeti del adiós, el vals de las velas) en un barrio popular y suburbano, las cuatro de la madrugada, todo ha terminado. (...)

aquest és l'inici de Últimes tardes con Teresa del recentment guardonat com a premi Cervantes, Jaun Marsé. Un inici molt encertat considerant l'obra que llegirem: la degrada història, gairebé capuleto-montesco (de la marginalitat i la burgesia), de Teresa y el Pijoaparte a la Barcelona dels cinquanta. I com de les històries d'amor que succeïen a l'estiu (exemple aquí), sols tenen una possible destinació: l'estació termini; acabar-se i esdevenir quelcom que hom recordarà amb una tremolor dels ulls (qui sap, o cadascú que escolli els seus motius, per què).

La vida és somniar, més que un somni; emperò, la genètica és el bressol on naixem, així l'ambient seria l'època que ens ha tocat en sort, o no, viure. I tot això que els somnis d'un o altre puguin ésser tan diferents. I el gran somni és la millora social; ja sigui des del desig que la nostra descendència no hagi de patir el que nosaltres, o des de l'opció de lluitar perquè els més desvalguts aconsegueixin apropar-se al nostre estatus, o simplement per deixar d'haver de sentir enveja i poder aproximar-se a una vida quelcom similar a digne.

Des de l'ironia amb que avalua els personatges mentre els vivisecciona davant dels nostres ulls de voyeurs, Marsé ens mostra i ens ofereix en safata d'argent perquè degustem les seves vides uns mesos en la vida d'aquests personatges. Veurem què desitgen, què senten i amaguen. Recorrerem les amargors d'aquella Barcelona adormida -forçosoment adormida per les impossicions i perquè restava molt de camí per fer- veient els somnis i les imprudències de joventut. La història de l'amor impossible: el noi del barri marginal s'enamora de la noia burguesa catalana que somia -molt podríem discutir sobre alguns dels elements de la lluita universitària d'aquell moment, i més concretament, dels elements humans- un món on la lluita obrera esdevindrà quelcom màgic, fet que provoca fascinació allà on sols hi ha persones.

Descarnada per moments, tendre en altres, sarcàstica en la seva medul·la; la novel·la ens anirà mostrant com els herois van forjant el seu esdevenidor, cercant el seu futur entre les restes dels focs que ha permès la societat. Però com una autèntica tragèdia grega, l'heroi no pot esdevenir guanaydor -sols els déus són immortals i poden vèncer les batalles- i es veuran avessats a una catàrsi on sols la derrota, davant dels nostres ulls, pot ésser la solució. No hi haurà altra possibilitat, sols la ferida que no pot cicatritzar. (tot i que els ferits són perillosos, ja que ara saben que poden sobreviure). Emperò, tot i que hi ha flames que ni la mar pot apaivagar; hi ha d'altres que moren perquè no eren sinó malesconnexions entre somni i realitat...

Us recomano aquesta niovel·la on inferns i paradisos terrenals tracten de barrejar-se sense esdevenir purgatoris eterns.