dimecres, de gener 02, 2013

Play room

El passat novembre es feia a la Llibreria Pequod la presentació dels vídeos publicitaris de la novel·la Play room de Patrícia Muñiz. Confesso que els dos book trailers em feren venir moltes ganes de tenir el llibres a les mans i poder-lo llegir.





El primer book trailer de la novel·la:


El segon book trailer:




A posteriori, el 19 de desembre es fa la presentació del llibre a la FNAC Arenes -amb la fortuna d'haver pogut llegir la novel·la prèviament.


Ara és molt possible que les ganes et remoguin per dins amb ganes de tenir el llibre, bé, aquí pots llegir el primer capítol i llavors les ganes et bulliran per dins.


A partir d'aquí, si no has llegit la novel·la i vols fer-ho, segur que sí, si no, llegeix el primer capítol i canviaràs d'idea; deia que si no has llegit la novel·la, atura't i espera a haver-ho fet, perquè et trobaràs tot una sèrie de filtracions.

Qui consideri que Play room és una novel·la eròtica està fent una reducció injusta. A més a més, què és una novel·la eròtica? Aquella en la què la trama o part de la trama presenta una càrrega eròtica?, cal que sigui explícita? Definiríem Anna Karènina com una novel·la romàntica –un terme massa bescantat–? Bé, possiblement, el terme triat per fer la promoció de "novel·la de misteri eròtic" és força més descriptiu. En el fons, com quasi totes les històries no deixa d'ésser una cerca de la pròpia persona i del propi lloc en el món.


Un món, que no deixa d'ésser captivador per la seva versemblança i semblança, per distopia* propera, amb el nostre món cada vegada més fosc tot i l'aparent llum; llum generadora d'ombres. I és en aquestes ombres on hi juga, o balla una dansa (macabrament eròtica o eròticament macabra?) la història de Seila Dor. Ella, la nostra protagonista, somnia ésser escriptora i creu que ara sí, gràcies a la iniciativa de Play room i l'ajuda del prestigiós escriptor Esteban Rey podrà reeixir; però tota llum genera ombres i tota ombra és generada per alguna llum.


Amb un estil directe i sense gaires concessions a la galeria, sense significar que no hi hagi destil·lats de poesia en la prosa, l'autora ens submergirà en una interessant trama que cada vegada sembla enfosquir-se més, on l'amistat, l'amor, l'erotisme i el sexe aniran mostrant les seves dues cares. I parlant de rostres, si heu visionat els tràilers no podreu no visualitzar els personatges amb altres rostres.


M'encanta la idea de Play room, el concepte domòtic. Ho trobo el més gran encert de la novel·la, i una idea molt suggeridora, tant a nivell sensorial com del nostre més proper futur. Aquesta màquina amb capacitat de generar, des de la seguretat d'on no succeeix res, com a realitats, aparents?, les nostres fantasies. M'agrada jugar a pensar en les mil-i-una voltes, com en el seu fosc i terrorífic passat, que es poden donar a aquest giny. Des de dubtar si realment succeeixen o no les fantasies, o a quins àmbits podrien escampar-se. Reconeixent aquesta fascinació per l'enginy del playroom, em pregunto si acabaria esdevenint el “playroomisme” una parafília. I si playroom com a concepte és sublim, anomenar Puck el seu cervell central és sensualment sinistre.


Tornant a la novel·la, la història s'inicia amb un primer capítol molt engrescador. En ell apareix la Seila narrant la primera sessió amb playroom. Ja tenim pràcticament tots les personatges i la sexualitat ja ha pujat molt la temperatura de la lectura. I s'ha de reconèixer: acabes el capítol amb moltes ganes de saber com continua. Vols conèixer aquesta història que t'estan narrant en primera persona a tu i només a tu.


I a patir d'aquí... Continua llegint, que la novel·la paga la pena. Recorda que hi hi filtracions de la història en el text, aixi que millor llegeix-te la novel·la i després seguim xerrant. T'ho recordo perquè no fos cas que degut a les meves paraules no creguis que aquesta és una relació SSC (segura, sensata, consentida).


Trobo tot un encert que a la presentació de playroom ens parlin del concepte SSC, sorneguera astúcia de l'autora per recordar-nos que la nostra protagonista, i per extensió, nosaltres amb ella, no ens hi sentirem pas així. Ni l'amor, ni el sexe, ni les relacions comercials ho són; però tractem de viure, i de fer-nos-ho creure, en un món que aixi ho pugui aparentar. I són aquestes, les aparences, una altra peça important en la trama de la nostra història. Ni res és allò que sembla; ni sempre ens enganyen els sentits, ens deixem enganyar.


Toparem amb uns personatges perfilats perquè tinguin pes i els corporifiquem segons les nostres pròpies experiències; una trama de thriller sense sorpreses injustificades, tal vegada una mica ràpida en la seva successió dels fets, però potser és només una parafília textual meva; erotisme en unes sessions de playroom que no voldríeu finalitzar (teniu els cinc, sí els cinc, sentits preparats, poden estar alerta i relaxats?) barrejat amb la grisor de la realitat més quotidianament real, i tot amb gotes de misteri, ciència ficció distòpica i novel·la negra.


No caldria divagar més, trobo Play room un llibre atractiu i una lectura recomanable: una barreja de misteri i erotisme amb una dosi de ciència ficció on els seus personatges no fan res més que tractar de cercar el seu lloc món i pensar si són capaços de gaudir i com i amb qui o què podrien aconseguir-ho. És una novel·la concisa, ràpida, directa, on les coses es narren tal i com es viuen, on les aparences són aparences.


Dues preguntes li llençaria a l'autora: qui seria la teva banda sonora per acompanyar la lectura? I, quin seria el teu càsting per adaptar a la televisió, o fins i tot teatre, la història?


I a vosaltres us en llenço una altra: desitjaríeu ésser conills porquins de l'experiment play room?


No puc tancar el comentari sense regalar-vos algunes de les frases que més m'han agradat de la novel·la. Gaudiu, i si us atreviu, playroomejeu.



¡Fertilidad! Esa era la palabra clave. Que del repiqueteo frenético de sus dedos brotaran palabras para ella era comparable a unos pechos rezumando leche. Escribir aliviaba la punzante imperfección de su vida.


Se había excitado tanto que sus jugos se habían liberado como los de una fruta exprimida. Se deshacía sin control. Su sexo era un muñeco de nieve derritiéndose bajo el influjo erótico del experimento.


Lamentable Seila descendiendo en un ascensor de crital transparente hacia las llamas del Infierno.


Al principio es salado y marino. Recuerda al sabor que te queda en la boca cuando nadas en la playa. Pero después se vuelve dulzón, como una fruta exótica. Diría que sabe a comer piña madura al lado del mar. Así sabe mi sexo.


Mira a tu alrededor, todo el mundo tiene sus tragedias y no van por ahí cargando con esqueletos.


Y para nuestra sorpresa, descubrimos que lo mejor del invierno era todo el tiempo que teníamos para contemplar el mar.



Sí, podem concedir-ho: Play room és una novel·la romàntica... en el seu estil.




Com a addenda, us enllaço una entrevista a l'autora i us deixo dos vídeos per a què gaudiu de la cançó "Asuir, borrar y reescribir" del segon book trailer. En el primer interpretada pel seu compositor, Manel Cano i en la segona, la versió íntegra del book trailer per Carrie Lewis:






*terme no normatiu, encara.

 P.S.: les fotografies són de la jornada de presentació a la FNAC.

No podia acabar aquesta entrada sense deixar per escrit que fou tota una sorpresa i un ingent honor veure el meu nom, i el de la Raquel, en els agraïments del llibre. WOW! Gràcies!!!

dilluns, de desembre 31, 2012

Llibres llegits durant el 2012


Aquí arriba el tradicional llistat de les lectures de l'any. Demano disculpes per l'ingent nombre de comentaris pendents, esperem poder-ho solucionar en un temps relativament breu (així com els de llistats anteriors).

Gràcies per l'atenció i bona lectura!




  • El cel ens cau al damunt Albert Uderzo (comentari)
  • El gremio de los magos Trudi Caravan (comentari)
  • Lupus (I, II, III, IV) Frederik Peters (comentari)
  • Volveré mucho más tarde de las doce María Castrejón (comentari pendent)
  • Al país del núvol blanc Sarah Lark (comentari pendent)
  • Les dones i els dies Gabriel Ferrater (comentari pendent)
  • Palabras encadenadas Maite Carranza (comentari pendent)
  • Cereza roja sobre losas blancas Maram al-Masri (comentari pendent)
  • Blue Kiriko Nanana (comentari pendent)
  • L'esbós Sílvia Bel (comentari)
  • Dones que somiaven ser altres dones Estel Solé (comentari pendent)
  • Cilici Jaume C. Pons Alorda (comentari pendent)
  • Lengua de mapa Almudena Vidorreta Torres (comentari pendent)
  • Las chicas con las chicas varias autoras (comentari) 
  • Travesía Aude Picault (comentari pendent)
  • La aprendiz (Crónicas del Mago Negro II) Trudi Caravan (comentari) 
  • Autobiografía Charles Robert Darwin (comentari pendent) 
  • La llave de Sarah Tatiana de Rosnay (comentari)
  • Ruta literària de Miquel Martí i Pol Llorenç Soldevila (comentari pendent)
  • Castillo de arena Frederik Peeters & Pierre Oscar Levy (comentari pendent)
  • Corriente sanguínea Patricia Muñiz (ilustrado por Bouman) (comentari) 
  • Històries de la història de Barcelona Dani Cortijo (comentari pendent)
  • Les cròniques marcianes Ray Bradbury (comentari pendent)
  • El sorpasso perico Sergio Fidalgo (comentari pendent)
  • Con Dani & Contra Dani Sergio Fidalgo (comentari pendent)
  • Sinfonía inacabada Rubén Izquierdo (comentari pendent)
  • Españoles, el Barça ha muerto Alex Riquelme (comentari pendent)
  • Cròniques de la veritat oculta Pere Calders (comentari)
  • Pedra de tartera Maria Barbal (comentari pendent)
  • El cor de les tenebres Joseph Conrad (comentari pendent)
  • Pares i fills Ivan S. Turguénev (comentari pendent)
  • Brodats Marjane Satrapi (comentari pendent)
  • David Copperfield Charles Dickens (comentari pendent)
  • L'Onada. L'experiment a la classe d'història que va anar massa lluny Morton Rhue (comentari pendent)
  • L'Onada. La novel·la gràfica sobre la novel·la de Morton Rhue Stefani Kampmann (comentari pendent)
  • Eros / Psique María Llovet (comentari pendent)
  • Maus. Relat d'un supervivent Art Spiegelman (comentari pendent)
  • Paquidermo Frederik Peeters (comentari pendent)
  • Economia liberal per a no economistes i no liberals Xavier Sala-i-Martin (comentari pendent)
  • Los juncos Sandra Uve (comentari pendent)
  • Ponme la mano aquí. Una odisea sideral, psicosexual y femenina Sandra Uve (comentari pendent)
  • Barcelona: Cyan Kenny Ruiz & Co. (comentari pendent)
  • Lady Tara Cornwall Pascal Croci (& Françoise-Sylvie Pauly, Agnés Guerin) (comentari pendent)
  • Skim Mariko Tamami & Jillian Tamami (comentari pendent)
  • Grans esperances Charles Dickens (comentari pendent)
  • La mano de Fátima Ildefonso Falcones (comentari) 
  • La flaqueza del bolchevique Lorenzo Silva (comentari pendent)
  • Noves cartes a un jove poeta Joan Margarit (comentari pendent)
  • El gust de la mel Salwa Al Neimi (comentari pendent)
  • Resistencia humana Julio Fuentes (comentari pendent)
  • Fila índia enfora Sílvia Bel Fransi (comentari pendent)
  • Mildred Pierce James M. Cain (comentari pendent)
  • Alfa i Omega Sergi G. Oset (comentari)
  • Play room Patricia Muñiz (comentari)
  • Paraules d'Opòton el Vell Avel·lí Artís-Gener "Tísner" (comentari pendent)
  • 40+1 Relatcrossing diversos autors, editat per VullEscriure.cat (comentari pendent)
  • Tan de veritat com les coses que penso, les coses m'invento i les coses que he somiat Anna Roig (il·lustrat per Clara-Tanit Arqué) (comentari pendent)

Autoria de les imatges: Maratón fotogràfico de València 2010 (font) i Els llibres del celler, per Jordi Policarp (font)

divendres, de novembre 16, 2012

El café de los Recuerdos

Ahir el Palau de la Música Catalana es recorvertí en el Café de los Recuerdos de la mà d'Ismael Serrano.


I per enèsima vegada vaig enfilar-me fins l'última fila per poder enfilar el camí dels somnis. La d'ahir tornà a ésser, com totes les vetllades musical en la seva companyia, un viatge per deixar-se seduir per les paraules i el poder de la seva màgia corporificant els sentiments.


Del concert d'ahir la primera gran sorpresa fou l'absència d'en Fredi Marugán i la sobrietat musical.

Des de l'interior d'aquest cafè, locus amoenus on trobar les històries viscudes o per explicar, ens narrava la seva pròpia existència que, quasi per art de màgia, és la nostra, perquè cada paraula dita per ell sembla brollar de la nostra ànima amb l'esperit per solcar l'espai fins trobar aquella persona on tot s'inicia i acaba.

Tres hores i mitja de catarsi col·lectiva mitjançant les paraules i la música, muses filles de Lilith, on noves cançons i clàssics del nostre repertori esdevingueren el nostra únic cant, la nostra única bandera. Potser una mica menys polític, en les cançons que no pas en els comentaris, que d'altres vegades, la presència de l'amor i les històries d'un circ de records d'amants, borratxos, ànimes errants, poetes, fantasmes s'entortolliguen amb les nostres pròpies ombres i llums. Els contes esdevenen realitats i l'impossible és allò que succeeix davant nostre.


Com tots i cadascun dels seus concerts em sembla molt més que no pas un concert i una experiència màgicament meravellosa.



Algun dia seré capaç d'explicar tot el que realment la seva música i els seus concerts han significat i signifiquen per a mi. Ara per ara, podríem deixar-ho que cada nou concert és com un festeig i una història d'amor... Recuperar i retrobar algunes de les melodies i les lletres que m'han han captivat les meves tremolors (quasi) descobrint versos que hem deixat en un llimb del llindar de la dimensió desconeguda.


P.S.: Sí, vaig tornar a demanar-li un fill, com després convinguèrem: ja una tradició, que haurem de mantenir.



P.S.II: La meva petita curiositat fou recordar a l'arribar al Palau de la Música Catalana aquell concert de la gira de Los paraísos desiertos a L'Auditori on ens cantà "Qualsevol nit pot sortir el sol", i que ahir nit ens interpretés, amb joia de l'audiència, el Paraules d'amor. Gràcies.

  
 P.S.III: Olga, tens raó, cal convèncer la Raquel perquè vingui als seus concerts.

diumenge, de novembre 04, 2012

La mano de Fátima

M'´havien advertit perquè no patís la desil·lusió que molts lectors de la novel·la prèvia d'Ildefonso Falcones, la gran La catedral del mar centrada en la meravellosa Santa Maria del Mar barcelonina, denotaven al enfrontar-se a lectura de La mano de Fátima. Qui sap, potser aquesta predisposició a trobar una novel·la no tan recomanable ha fet que la consideri positivament.


No és cap obra mestra, és una novel·la per passar una bona estona (954 pàgines) de lectura amb una narració d'aventures històriques amb una marcada dosi d'estil fulletonesc.


Iniciem el camí a Las Alpujarras granadines l'any 1568. El nostre protagonista, Hernando Ruiz, és un jove arrier morisc. Viurem el seu periple vital convivint amb ell revoltes morisques i la supervivència dels cristians nous a una Còrdova allunyada de l'esplendor califal. Com tota narració el leitmotif central, la lluita dels musulmans per sobreviure sota el jou del cristianisme hispànic, s'entortolliga la tragèdia amorosa del protagonista i la seva amada Fátima.

L'obra està molt ben documentada, i això es nota, i s'agraeix, al llarg de tot el seu esdevenir; tot i això, certs elements del fulletó li resten la credibilitat necessària per ésser una obra rodona. Moltes de les vicissituds dels protagonistes són “excessivament” fàcils i succeeixen a una celeritat, necessària per a què no puguis dubtar-ne de la possible versemblança, que li resten credibilitat. Contrapunt serien certs moments, ja sigui plaents o dolorosos pels seus protagonistes, que et mantenen amb l'ai al cor i la tensió dramàtica necessària per voler devorar les pàgines del text. Amb la majoria de personatges millor descrits per les seves accions que a nivell físic, que moltes vegades són succintes, ens teixeix una rica xarxa de jugadors en una partida per la salvaguarda de la fe i la pròpia vida en un món on la diferència pot resultar molt perillosa.

La narració ens mostra els estils de vida, moriscs i cristians, durant els més de quaranta anys de la història explicada amb força precisió com per a esdevenir fresc històric de l'època, envoltat d'una història d'amistats quasi increïbles, d'amors imperfectament perfectes que han de passar les pitjors proves després del paradís, enemistats que només poden cercar la pitjor de les revenges, en un marc de guerres i paus al voltant de les religions en un marc històric molt especial.

El llibre s'estructura en quatre parts. La primera, En nombre de Alá, ens presenta els protagonistes centrals durant la revolta alpujarrenya comandada per Ibn Umayya. Algunes de les millors pàgines de la novel·la es troben en aquesta narració de la tragèdia d'aquesta guerra per la salvaguarda d'un poble de la seva terra i la seva cultura. En aquestes pàgines descobrirem els protagonistes i el seu fat esdevenidor que els guiarà, per èxits i desgràcies, al llarg de la seva vida. La segona part, En nombre del amor, transcorre a la Còrdova cristina, de la que ens mostra tota la seva vital cruesa i la seva veritable realitat. En aquesta secció, menys agitada que l'anterior, veurem florir el nostre protagonista i com la seva vida sembla superar les tristures viscudes. Però ja sabem que la felicitat no pot ésser eterna en una història novel·lada, i les desgràcies no trigaran a aparèixer colpidorament. Ens tornarà a mostrar les diferències en la forma de viure i entendre la vida per les diferents comunitats. La tercera part, En nombre de la fe, el protagonista, assentat dins la vida de la que fou ciutat omeia amb cert prestigi entre certes elits cristianes, tot i el seu estigma de cristià nou, es veurà immergit en una resistance morisca des de l'antiga capital nassarita. Si en la secció prèvia ens descriu la vida i societat cordovesa ara ho farà amb la granadina, mentre ens mostra tota una lluita per tractar de salvar la fe musulmana a les seves terres mitjançant un intent d'unir els dos credos en un viatge quasi intel·lectual; mentre la seva vida personal tracta de superar el més dur dels revessos. La quarta i última part, En nombre de nuestro Señor, quan semblava que la vida del nostre protagonista trobarà per fi el seu lloc en el món es veurà precipitat vers un final quasi terriblement tràgic. És aquesta la part menys reeixida, especialment al final, de la novel·la, potser perquè l'estructura fulletonesca es fa més palesa; tot i això manté l'intriga i esperes saber com acaba la història dels nostres protagonistes que hauran de fer front a l'expulsió definitiva dels moriscs dels diferents regnes. Serà capaç l'amor de vèncer les distàncies físiques, temporals i religioses en el moment més dur de l'existència personal?

Tot i que la sensació final és més positiva que negativa et queda cert regust agredolç respecte la novel·la: massa coses inversemblants al llarg d'una molt ben treballada i documentada novel·la històrica. Jo us la recomano, ara bé, si vàreu llegir la seva anterior novel·la i us agradà molt, agafeu aquesta amb la màxima distància possible. Trobo molt encertada la tria de la temàtica, la visió morisca dels seus últims quaranta anys a la península ibèrica. És una novel·la fulletonesca, amb totes les seves virtuts i defectes; si voleu passar una bona estona captivats per les tragèdies, i les victòries, d'un jove traginer morisc que arribaria a ésser íntim d'un “Grande de España” on a cada cara li segueix una creu, agafeu la novel·la i submergiu-vos en aquest llibre.


dimarts, de setembre 25, 2012

Epigrama "Al perderte yo a ti"


Molt sovint no calen gaires paraules per a expresar allò que necessitem, més que volem, dir. Aquesta és moltes vegades una de les grans funcions de la poesia.

En l'àmbit de l'amor, i més especialment en els casos de la tràgica fractura irresoluble de l'amor, pot ésser especialment punyent i efectiu saber dir les coses ben dites però amb la concisió d'un escalpel.


Avui us deixo un dels epigrames (1961), una joia entre les joies, d'Ernesto Cardenal. Gaudiu-la i assaboriu-la. Ompliu-vos la boca mentre la reciteu i sentiu l'escalf que abraonarà el vostre cos. Recordeu aquell moment que ara desitjaríeu haver viscut sabent-les i florirà com menys dolorós, o recordeu-les si mai heu de passar un circumstància similar.

A més a més del text us deixo tres enllaços. En el primer trobareu el poema dit per l'autor i en el segon el poema és dit pel cantautor Hernaldo Zúñiga com a previa del famós tema "Procuro olvidarte", en el tercer trobeu la versió musicada del poema per José María Vitier i Martirio.

Al perderte yo a ti tú y yo hemos perdido:
yo porque tú eras lo que yo más amaba
y tú porque yo era el que te amaba más.
Pero de nosotros dos tú pierdes más que yo:
porque yo podré amar a otras como te amaba a ti
pero a ti no te amarán como te amaba yo.

Ernesto Cardenal




 


La imatge procedeix d'aquí.

P.S.: Recordeu que la gran fortuna en aquesta vida és trobar la persona amb la què saps que mai viuràs una sensació com aquesta.



dilluns, de setembre 03, 2012

Hard Candy

HardCandy és una impressionant pel·lícula que ens torna a demostrar per què el cinema és considerat el setè art. Ens trobem davant una impecable història amb una molt ben treballada i resolta factura i amb unes interpretacions brillants, bé, la de l'Ellen Page és senzillament sublim.

Des dels títols de crèdits, obra de Miki Kato, conjugats amb la música de Molly Nyman y Harry Escott, ens comencen a submergir en la història d'aquesta “petita” caramel. La primera escena (sí, aquest comentari tindrà algunes filtracions, en català parlen de filtracions i no d'spoilers*) serveix per introduir-nos mínimament els personatges que se'ns mostraran ja en tot el seu esplendor a l'escena del cafè, la segona.

Us recomano fervorosament que visioneu aquesta pel·lícula. I si no l'heu vista, no continueu llegint fins que no us hagueu enfrontat a aquesta petita joia de cinema independent.



Quan arriben a la casa del Jeff, el fotògraf professional de trenta-dos anys que viu en un ampli i quasi minimalista espai lumínic, saps que, tot i que no hauries, irremissiblement et sentiràs atret per la Hayley, aquesta lúcida, brillant i encantadora i de magnètic somrís noia de catorze anys. Intueixes que ets davant d'una versió més mefistofèlica de la beautiful girl Marty i que al igual que en Willy no podràs més que sentir-te totalment captivat i subjugat.





El guió és perfecte, la fotografia i el tractament de la llum i de l'ambientació és sublim, els jocs de càmera, amb una predilecció necessària per poder mostrar els sentiments en primer pla, són acurats i els necessaris per dotar a la narració de la profunditat que es cerca, rematada amb un muntatge molt encertat per emmarcar aquesta gran obra. Perquè el gran gol d'aquesta cinta és el seu guió; un guió molt teatral, en el seu més ampli i positiu aspecte per una cinta cinematogràfica, i que es sustenta en una història molt ben treballada i presentada i en dos personatges perfectament dibuixats, i interpretats, que ens van mostrant els seus matisos al llarg de tota la cinta. La pel·lícula no juga a fet i amagar durant la narració, però ens va llançant preguntes, fins i tot contradictòries, com campanes que repiquen llarg temps.

Una vegada has vist el tràiler, per una vegada veiem un tràiler ben fet i que no ens mostra tota la història sinó que serveix per estimular el seu visionat; una vegada vist el tràiler et fas una idea de la història que et serviran en pantalla, una història que a l'inici sembla que podria esdevenir allò que t'imagines, però que comença a mostrar-te un situació amb molts aspectes gens rectilinis i moltes arestes. Potser, i això et succeirà diverses vegades durant la narració, no tothom és qui sembla ésser, o no tot allò que diuen o fan creure és allò que hauríem de pensar. Res més lluny del maniqueisme que aquesta història i la seva narració. Tant és així que el dolent, tot i que estàs convençut que ho és, no et sembla pas, per moments tan dolent, és més, hi ha moments que dubtes si ell no és l'innocent i la seva veritat està sent tergiversada; la seva vessant fosca és denigrant, cas que sigui certa, però cal mostrar-la, i la visió que ens ofereix aquesta cinta, molt més enllà de la història del caçador caçat, ens farà ballar el cap mentre la veiem, sota un plaer malsà, i ens farà plantejar-nos moltes preguntes després. Entre elles, qui és ella? És realment la bona de la pel·lícula o és un altra apreciació subjectiva alterada?

A mesura que avança el guió et trobes totalment immergit en la història, i fins a tal punt són bones les actuacions que la veritat que has cregut, aquella que sosté la Hayley, comences a dubtar si no serà cert el que afirma en Jeff... I sí, qui és ella? I què farien tu davant d'ella, t'hagués visitat voluntàriament o no... Si t'ho narrés la creuries? O preferiries creure'l a ell? No prenguis partit, deixa't que la història succeeixi i no jutgis, viu-la.



És d'agrair la versió amb dvd tan completa en extres: comentaris del guionista i del director, de l'actriu i l'actor, escenes eliminades, juntament amb l'així es va fer i un altre documental al voltant de la pel·lícula.


No és gens d'estranyar que fos seleccionada per Sundance o que a Sitges guanyés Millor pel·lícula, guió i el premi del públic entre d'altres premis i nominacions.

Tota una joia que no us podeu deixar perdre. Tinc moltes ganes de tornar-la a gaudir.

P.S.:Estic convençut que aquesta pel·lícula em continuarà semblant genial cada vegada que la vegi i que pot arribar a inspirar-me més d'un i més de dos escrits.

P.S.II: Un altra dia, possiblement, us tornaré a parlar de la pel·lícula. Qui s'anima a fer un visionat conjunt?


diumenge, de setembre 02, 2012

La aprendiz (Crónicas del mago negro II)

Dèiem en parlar de, El gremio de los magos, la primera novel·la de la triologia, ara sembla que té escrita també una “preqüela”, de las Crónicas del mago negro, que ens mostrava amb una prosa previsible i jovenívola una història de fantasia més prometedora del que ens acabava oferint. La segona baula de la saga, La aprendiz, ens ofereix, amb les mateixes habilitats, una passa més en la història.



La nostra personatge, Sonea, ja és membre de gremi dels mags i ara haurà de fer front a cinc anys d'aprenentatge a la seva universitat. Òbviament, i com era previsible per tothom, el seu particular origen, no prové de les cases adinerades sinó de les barriades, farà que hagi de fer front a un ambient molt més hostil que qualsevol altre aprenent. A tot això, cal afegir el negre secret que ella, el seu tutor i l'administrador amaguen. A més a més, cal afegir dos nous misteris: una recerca històrica i una vessant criminalística.

L'estil narratiu és idèntic al de la primera novel·la, si més no, ens agradi l'estil o no, és bo que es mantingui; llàstima que ho fa durant tota la novel·la exceptuant l'últim capítol de la primera part i el primer de la segona, on l'acció es precipita i, més enllà d'haver previst tot el que havia de succeir, tens la sensació que no han jugat net amb tu com a lector. A més a més, hi ha moments que la història pateix d'aquell estil jovenívol i poc treballat i a estones no aconsegueix que estiguis plenament immers en la història sinó que desitgis acabar-la simplement per saber com acaba i llegir alguna altra cosa. Tant és així que de vegades sembla poc treballat, que en molts moments et sembla que no hi ha res d'original, que tot et recorda coses que ja has llegit, i que ni la història, ni l'estil aporta res de nou.

Una novel·la, com sembla ser la trilogia, que s'iniciava amb un bon i prometedor començament però que l'estil i en molts moments la pròpia història és massa poca cosa.




La llave de Sarah (la novel·la)

La novel·la de La clau de Sarah escrita per Tatiana de Rosnay esdevingué un fenomen editorial i consegüentment fou duta al cinema recentment i, sembla ésser, amb força bona acollida. Tot i això, les meves referències respecte a la mateixa eren escasses. Així que quan ara fa uns dies me la recomanaren vaig acceptar llegir-la.

 
Elle s'appelait Sarah ens narra, en una història en dos temps, la història d'una nena jueva que patí des de juliol del quaranta-dos la persecució del nazisme amb la col·laboració del govern de Pétain, iniciant-se amb l'acció del Vélodrome d'Hiver. La història d'aquesta nena es veurà entortolligada amb la de la Julia Jarmond, una periodista parisina d'origen americaine a qui li demanaran que prepari un article sobre la desgràcia del Vel' d'Hiv' a les portes del sexagèsim aniversari.

Aquest punt de partida pot semblar força interessant, i la novel·la es llegeix força fàcilment; però pateix del que podríem anomenar les seves formes i maneres de certs best-sellers moderns: una escriptura “fàcil” i poc descriptiva, els personatges els crees a partir de poques dades, en una estructura de capítols (excessivament) breus que semblen precipitar la història; tot i això, les poc més de quatre-centes pàgines són excessives perquè en certs moments, tot i que sembli mentida per la forma de narrar, la lectura es fa lenta, perquè el greu problema és que és predicible. A més a més, en molts moments la història no ens sembla creïble, especialment la història moderna que mou la narració. Ho sento, però aquests personatges de vida elitista, tot i que ens els vulgui humanitzar traumatitzant-los o generant-los problemes, em carreguen en excès.

Crec que és una novel·la que molt eficientment serveix de base per a un guió cinematogràfic, ara em manca comprovar com fou l'adaptació fílmica.


Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"