dijous, de gener 28, 2010

El país bajo mi piel





Hi ha persones la vida de les quals mereix ésser narrada. La de Gioconda Belli ho és. Per què? Doncs, més enllà que tota vida viscuda mereix que li prestem atenció, la d'aquesta meravellosa escriptora ens mostra en aquesta biografia el seu recorregut amb el seu país, Nicaragua, durant una cinquantena d'anys. La veiem crèixer i fer-se adulta abraçada al somni sandinista de la pau i la llibertat; i mentre lluitava per aconseguir la dignitat durant tants (masses!) anys robada als pobles americans també lluitava per trobar el seu petit món com a persona: trobar l'amor i saber cuidar de la descendència.

El país bajo mi piel és un gran poema en prosa on veiem com la vida i la passió, el somni i la realitat, l'esperança i la lluita conformen un recorregut existencial. I no es pot obviar que la recerca de la consciència social és també la recerca de la dignitat femenina.

Qui coneix la ploma de Gioconda Belli sap que les seves paraules són teixides amb tal màgia i art que toquen la nostra ànima com el sol la fruita. I aquesta vegada també ho aconsegueix.

No té una estructura literària convencional, la biografia; ja que s'estructura en breus capítols per narrar episodis puntuals perfectament filats que ens permeten seguir el decurs de la seva vida des del seu naixement el 1948 fins el 2000 però existint certs salts temporals que permeten copsar millor el procés de forja de la seva ànima, del seu cor i del seu intel·lecte i l'esdevenidor que succeïa davant seu.

És la seva la vida d'una persona que descobreix la fractura social existent en el seu país, Nicaragua, i que acabarà immersa en el somni sandinista per derrocar el dictador i aconseguir la pau, la llibertat i la justícia. Tot això, amarat dins el vi de les passions de la sang; on l'amor és el màxim exponent de la vida com a frontera.

Per a mi el relat històric és una mica llunyà, vaig nàixer el 1980 tot just un any després de la caiguda de Somoza. Emperò, comentant el llibre amb la Raquel li parlava dels meus records d'infantesa, quan la política començava a niar dins meu, del sentiment que aquells Sandinistes semblaven el costat bo. I sobretot recordo, perquè sé que aquest no és un record construït a posteriori, quan Violeta Chamorro accedí al poder. Allò succeïa en plena època de canvis globals i que des de la meva mirada infantil sabia que era quelcom important però que no acabava d'entendre holísticament. Aquesta biografia ens permet viure, perquè la prosa de Belli així ho aconsegueix, tot el procés fins la victòria Sandinista; així com els seus perquès i tot el que llavors esdevingué: la inevitable (?!) actuació dels USA i les noves dificultats al país. Emperò, sempre des d'una òptica humana, femenina, que fa que no sigui un assaig històric, una novel·la històrica, sinó una vida narrada des del record.

Quan pensava fer aquest breu comentari tenia en ment copiar algun fragment del llibre, però ben pensat, el millor que puc fer és dir-vos: LLEGIU-LO. Serà un gran encert i una experiència inoblidable.

Sols us deixaré una cita que ella transcriu al principi i podria resumir l'esperit de l'obra perfectament:

Rellenamos el cráter de las bombas
Y de nuevo sembramos
Y de nuevo cantamos
Porque jamás la vida se declara vencida.


Poema anónimo vietnamita

i la seva primera frase:

Dos cosas que yo no decidí decidieron mi vida: el país donde nací y el sexo con que vine al mundo.

Que indefectiblement et fan pensar en la mítica Divisa de la gran Maria-Mercè Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


Gaudiu de la lectura i moltíssimes mercès a Gioconda Belli per haver compartit amb tots nosaltres, i de quina bella manera, les seves vivències.




Hay personas la vida de las cuales merece ser narrada. La de Gioconda Belli lo es. ¿Por qué? Más allá que toda vida vivida merece que le presten atención, la de esta maravillosa escritora nos muestra en esta biografía su recorrido junto a su país, Nicaragua, durante una cincuentena de años. La vemos crecer y hacerse adulta abrazando el sueño sandinista de la paz y la libertad; y mientras luchaba por conseguir la dignidad durante tantos (¡demasiados!) años robada a los pueblos americanos también luchaba por encontrar su pequeño mundo como persona: hallar el amor y saber cuidar de su descendencia.


El país bajo mi piel es un gran poema en prosa donde vemos como la vida y la pasión, el sueño y la realidad, la esperanza y la lucha conforman un recorrido existencial. Y no se puede obviar que la búsqueda de la consciencia social es también la búsqueda de la dignidad femenina.

Quien conoce la pluma de Gioconda Belli sabe que sus palabras son tejidas con tal magia y arte que tocan nuestra alma como el sol la fruta. I esta vez también lo conigue.


No tienen una estructura literaria convencional, la biografia; ya que se estructura en breves capítulos para narrar episodios puntuales perfectamente hilvanados que nos permiten seguir el curso de su vida desde su nacimiento en el 1948 hasta el 2000 pero existiendo ciertos saltos temporales que permiten captar mejor el proceso de forja de su alma, de su corazón y de su intelecto i del devenir que acontecía ante ella.

Es la suya la vida de una persona que descubre la fractura social existente en su país, Nicaragua, y que acabará inmersa en el sueño sandinista para derrocar al dictador y conseguir la paz, la libertad y la justicia. Todo esto, bañado por el vino de las pasiones de la sangre; donde el amor es el máximo exponente de la vida como frontera.

Para mí el relato histórico es un poco lejano, nací en el 1980 justo un año después de la caída de Somoza. Pese a todo, comentando el libro con Raquel le hablaba de mis recuerdos de infancia, cuando la política comenzaba a anidar dentro de mí, del sentimiento que aquellos Sandinistas parecían el lado bueno. Y sobretodo recuerdo, porque sé que éste no es un recuerdo construído a posteriori, cuando Violeta Chamorro accedió al poder. Aquello sucedía en plena época de cambios globales y que des de mi mirada infantil sabía que era algo importante pero no acababa de entenderlo holísticamente.Esta biografía nos permite vivir, porque la prosa de Belli así lo consigue, todoo el proceso hasta la victorisa Sandinista; así como sus porqués y todo lo que entonces aconteció: la inevitable (?!) intervención de los USA y de las nuevas dificultades en el país. Pero, siempre desde una óptica humana, femenina, que hace que no sea un ensayo histórico, ni una novela histórica sinó una vida narrada desde el recuerdo.

Cuando pensaba en hacer estre breve comentario tenía en mente copiar algún fragmento del libro, pero, bien pensado, lo mejor que puedo hacer es deciros: LEEDLO. Será un gran acierto y una experiencia inolvidable.

Sólo os dejaré una cita que ella transcribe al principio y que podría resumir el espíritu de la obra perfectament:

Rellenamos el cráter de las bombas Y de nuevo sembramos Y de nuevo cantamos Porque jamás la vida se declara vencida.

Poema anónimo vietnamita

y su primera frase:

Dos cosas que yo no decidí decidieron mi vida: el país donde nací y el sexo con que vine al mundo.

Que indefectiblemente te hace pensar en la mítica Divisa de la gran Maria-Mercè Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

[Al azar agradezo tres dones: haver nacido mujer, de clase baja y nación oprimida. I el turbio azur de ser tres veces rebelde.]

Gozad de la lectura y muchísimas gracias a Gioconda Belli por haber compartido con todos nosotros, y de qué manera, sus vivencias.

5 comentaris:

  1. La Gio és la meva divinitat i religió (posats a creure...)

    Ja vaig fer la crítica al meu blog i hem comentat el llibre entre passeig i passeig. I no puc dir més paraules, ja saps què sento a l'haver-lo llegit.

    Que tohom el llegeixi!

    Raquel

    ResponElimina
  2. et poso a la llista dels meus amics, gràcies per inclouré el meu blog

    una abraçada des de Reus

    ResponElimina
  3. MaredeDéu! La Raquel parlant de la seva religió!!!

    ResponElimina
  4. I les llargues i agradables converses que tindrem gràcies a ella...

    ResponElimina
  5. Sí, jo crec fervorosament en ella: la meva deessa... (H)


    :P

    ResponElimina

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"