El paciente inglés

a principis del mes de març de l'any 1997 vaig ser una de les moltes persones captivades per una grandíssima pel·lícula: The English Patient. Recordo la tarda en que anàrem uns quants companys i comapnyes a verure-la al cinema; fou pocs dies abans de marxar de viatge. Aquell viatge del que hauria hagut de sorgir un "mític" relat. (el concepte mític cal aplicar-ho al fet que durant molt de temps, encara avui dia, és una eterna promesa; no arriba a tant, si més no en públic, la meva "pedanteria") Doncs fins i tot aqueix relat s'iniciava amb el visionat d'aquesta pel·lícula. Han passat dotze anys i recordo la idea principal de la història i alguna imatge (i com no, el concepte de la "sinoide vascular").

recordo que es parlava de lo difícil que era transportar la novel·la (obra de Michael Ondaatje) fins la pantalla; que el llibre era una obra difícil, però molt interessant. Ara puc afirmar-ho. És un llibre recomanable; no és una lectura fàcil, ja que demana que estiguis molt pendent, la narració no és normalment linial: es basa en flashbascks que tenen més d'un eprsonatge. Tot i això, permet que et vagis enfonsant en la seva xarxa i que no vulguis sortir del desert. M'ha agradat molt, m'ha captivat (i no era gens fàcil, pensant que el meu cap tenia molt motius per distreure's).

us recomano la seva lectura; jo he gaudit molt, i ara espero recuperar el plaer del visionat de l'adaptació durant aquestes vacances que gairebé truquen a la porta.



un link de la novel·la aquí (consulteu condicions legals)

La Maternitat d'Elna

ara ja fa unes setmanes vai' llegir el llibre La Maternitat d'Elna , de n'Assumpta Montellà. El llibre ens narra l'experiència de com Elisabeth Eidenbenz, dirigint la maternitat d'Elna, entre 1939 i 1944, salvà la vida de 597 infants catalans desplaçants com a conseqüència del cop militar a Espanya l'any 1936. Eren les criatures de les persones exiliades, catalanes i espanyoles, que malvivien en els camps de refugiats republicans de Sant Cebrià de Rosselló, Argelers i Ribesaltes.

Gràcies a la creació de la maternitat per part de la jove Eidenbenz, sota l'auspici de la Creu Roja Suïssa i les seves autoritats, aquells infants es salvaren d'una mort gairebé garantida en els camps francesos.

El llibre serveix per comprovar com existeixen persones de bon cor; i com fins i tot quan la humanitat, en global, arriba a les seves cotes més elevades de baixesa queden flors en meitat de l'avocador que fan que la llum sobreixeixi que permeti que la vida flueixi.

Una obra que serveix com a públic, i merescudíssim, agraïment de la gran tasca feta per Elisabeth Eidenbenz; i que per altra banda aporta una mica més de llum a la nostra història.

Un llibre molt recomanable. Dur; però necessari.

muerte de un miliciano, Robert Capa

i tornà a sorgir la polèmica.

la història narrava que aquesta forografia fou pressa per Robert Capa el 5 de setembre de 1936 a Cerro Muriano, Córdoba, caient Federico Borrel García. Ja fa un cert temps algú posà en dubta la seva autenticitat; i ara sembla que aquests dubtes es confirmen.

d'acord, accepto que la veritat és quelcom que la Història cal que cerqui; emperò, aquesta no pot tractar de tacar una veritat superior: la Veritat (amb majúscula). Aquesta fotografia esdevingué quelcom més gran i important que una mostra de fotoperiodisme, que una obra d'art... es allò que la història cerca: és Història (amb majúscula). Aquesta imatge -fos o no captada de la vida real o un montatge- representa el que la Guerra (in)Civil Espanyola significà. És una de les seves instantànies que mentre existeixi un ésser amb capacitat de memòria servirà o hauria de poder fer-ho si els humans exercim com humans i no com inhumans -com la imatge ens mostra- per forjar les consciències.

l'aconseguís com l'aconseguis aquesta fotografia Robert Capa, sempre serà la mort d'un milicià: la resistència d'un poble que lluitava pel dret d'ésser humans contra la barbàrie.

apunt final: cal anar a veure -més enllà de la polèmica- l'expo de les fotos de Capa i Taro al MNAC "això és la guerra". + info aquí

del poder de la fotografia

la fotografia és una de les arts més enigmàtiques; o si més no així m'ho sembla. només cal pensar en les idees que molta gent tingué durant molt de temps al respecte que podia atrapar l'ànima de qui a ella s'exposava. la fotografia no seria com l'evolució de la pintura que tracta de "deixar enrera la precedent"; seria més aviat, com la poesia i la música, dues germanes bessones que poden anar juntes, o que han decidit veure món per separat. les possibilitas de la fotografia són infinites; i no cal ésser un geni per poder aconseguir instàntanies màgiques o si més no interessants. i el que és més important: suggeridores; el fet és que poden estimular la imaginació (un altre món és per exemple el fotoepriodisme -ja en parlarem-). avui volia deixar constància que el fet que una persona estiamda t'enviï una fotografia seva és un regal molt bonic: ja que manifesta que pensa en tu i desitja que tu també ho facis en ella...

fotografia: le violon d'Ingres, Man Ray (1924)

imatge extreta de Baatido de Fruta (post aquí)

xocolata

la vida és feta de petits plaers; o si més no, és bonic pensar que en això podríem convertir-la.

una de les passions, o gairebé parafília -de les confessables- és la xocolata. en qualsevulla forma o manera... deliciosa...

avui no us en parlaré gaire, perquè si començo m'escorreria daltabaix com una torrentera fins la mar i em desfaria; així que millor us deixo la lletra d'una cançó:

CORRANDES DE LA XOCOLATA per Jaume Arnella

Xocolata si sabessis
el que jo sento per tu
ben segur que et desfaries
ni que fossis un roc dur.

I aquesta cosa que sento
l'arrossego de petit
que preferia menjar-te
més que no llepar-me le dit.

I quan era craitura,
amb prou feines caminar,
volia pa amb xocolata
cada tarda per berenar.

Ja més gran, si és que els meus pares
em donaven el permís
jo sortia de parranda
a la granja a fer un suís.

Mai no n'he perdut les ganes,
tantes ara com abans,
es veu que ve de família:
fan igual els meus germans.

Si és que una depressió et ronda
o et sents massa decaigut,
no hi ha pastilla que valgui:
xocolata i turutut!

Hi ha dòping de moltes menes
-n'hi ha per grans i per petits-
per+o si ho fas amb xocolata
fins podràs llepar-te els dits.

Però no en fem un gra massa,
diuen que crea addicicó:
tres rajoles cada dia
és la millor proporció.

Hi ha metges que la prohibeixen,
d'altres diuen que és pecat,
però és bona de tota manera,
amb el dolç i amb el salat.

Hi ha qui cuina amb xocolata
conill, llebre o senglar,
però per mi és amb els dolços
que té més bon paladar.

Fem treballar la memòria:
ja en el temps més antic
servia de cobertura
per coca i pa de pessic.

Amb la motxilla ben plena:
bombons, trufes i torrons;
això no hi ha qui ho aturi:
ja pots anar per aquests móns.

Com t'estimo, xocolata,
presa, desfeta o en pols;
valga'm déu, que bé que et poses
amb un traguet de vi dolç.

extret de El plaer de la xocolata, de Maria Antònia Martí Escayol (fragment del llibre on-line a google books aquí)

imatge: xocolata, cedida per la pastisseria Boages, plç Concòrdia, la tarda de l'acte en motiu del Dia de la Dona Treballadora.

de les ciències i lletres (avui tocarem II)

Malauradament fa molts anys es produí una fractura traumàtica en el món del coneixement: algú decidí que existia un abisme entre les Lletres i les Ciències. Més enllà de la meva creença personal que els i les científics lletraferits serien la versió postmoderna dels sofistes –paraula ara caiguda en desgràcia- de la venerable Grècia clàssica; dubto molt, per no dir taxativament, que existeixi tal separació com si d’un Infern i un Paradís es tractessin, i que cada qual col•loqui allà on més adient li sembli cadascun dels móns.
Per a més inri, el sistema educatiu, la consideració com a tal del que patim, i cada vegada amb més escreix, és ésser no ja sols generós amb el sistema, sinó una mica inconscient; com dèiem, el sistema “educatiu” en aquest país ha considerat que no és lògic, ni necessari –fet encara més greu- que una persona pugui ésser coneixedora d’àtoms, cèl•lules , electrons, equacions i també en històries, literatures i filologies... bé, de fet, el que realment no es considera del tot necessari és la ruta inversa. Per desgràcia avui en dia, sembla que les Ciències han caigut en un desprestigi –i no ho dic perquè en molts aspectes se les consideri un nou dogma de fe- sinó pel fet que mentre les Lletres són Cultura, a les Ciències se les ha foragitat del pedestal.
Emperò, com si algun boig hagués decidit planejar una venjança, avui en dia, les Ciències es basen en un gran concepte: publicar. Si no és posat negre sobre blanc, avui no és una idea que existeixi. La gran problemàtica és que hem caigut en una voràgine que fa que els escrits científics siguin ingents. La única necessitat ja no és fer “bona Ciència”, és publicar. Així que avui en dia, els projectes de científics cal que siguin redactors d’idees i resultats de laboratori (a més, majoritàriament, en una llengua que no és la seva).
Potser no hem creat un abisme entre les Ciències i les Lletres; tal vegada les hem llençat daltabaix de l’abisme.


imatge: Simplicius aprenent a escriure; Max Klinger.

Assaig sobre la lucidesa

Una decepció. I és una llàstima; en tenia moltes de ganes i d’esperances dipositades en aquest llibre. N’havia parlat moltes vegades tot i no haver-lo llegit especificant la temàtica. Em semblava molt encertat, i així ho continuo considerant, escriure una novel•la que s’inicia amb una elevada participació ciutadana en unes eleccions on resultarà que per una majoria absoluta venç el vot en blanc.

Assaig sobre la lucidesa té aquest inici, on acabarà havent-hi un 83% de vot en blanc a les eleccions municipals de la capital d’un estat indeterminat. Des d’aquest moment veurem les estratègies i trampes que el govern –com a representant de tota la classe política- realitzarà per desacreditar la ciutadania, o millor dit, la seva elecció. Des del primer moment es veu que la bondat que l’autor, en nobel Saramago, dóna a la massa ciutadana és excessiva –acaba essent una faula maniquea on la societat civil és absolutament bona, tal i com J.J.Rousseau haugés somiat, i l’estament polític insuperablement pervers-; i plantejar quelcom similar des d’un òptica que no hi hagués res ni ningú al darrere, i que la consciència cívica fos tan gran és una mica excessiva. Emperò, hom pot acceptar-ho com a artefactes propis de la literatura; i fins i tot per fer-ho més senzillament verídic. El problema rau quan –cap a mitja novel•la, quan es necessari el gir argumental per veure com esdevindrà la solució del conflicte creat i els dels seus derivats- decideix que” tot queda en mans” de la seva anterior obra Assaig sobre la ceguesa. Recórrer a una altra història que no haurien d’ésser, teòricament i aparentment, entrellaçades per tractar de solucionar aquesta no em sembla digne. En el moment que vaig veure què succeïa –i vull deixar constància que l’altra obra, quan la llegí, fa anys, em semblà superba- em vaig sentir decebut i traït.

Crec que és una interessant novel•la en el seu plantejament inicial però que es perd, especialment cap a la meitat del llibre quan l’entronca amb un altre.

no defallir

Walt Whitman escrigué:

No defalleixis si no em trobes aviat.
Si no sóc en un lloc, cerca'm en un altre.
En algun lloc t'estaré esperant.

Així que quan sembli que tot sigui una cursa plena d'obstacles, quan el carrer sembli estretir-se fins que no sigui possible passar i la nit ens il·lumini de negre perquè no veiem el camí; no oblidem mai que allò que desitgem és en algun lloc esperant-nos.

Perquè hem d'ésser conscients que existeix un port on arrecerar-nos de la tempesta per seguir camí, no deixem mai que l'adversitat ens venci. Baixem un momentet els ulls, pensem que som plenament capaços i somriem perquè la vida ens dóna una altra oportunitat de demostrar com som els vencedors...

imatge: Study of Clouds and Trees; John Constable; Victoria and Albert Museum. London.