Hamlet's Ophsession

Hamlet va més enllà de la seva pròpia història, més enllà del text teatral del Cigne d'Avon: Hamlet és un dels cims de la humanitat. Hamlet, deia Jan Kott, és com una esponja per la capacitat que té d'absorbir significats. Hamlet té vida pròpia i és dins de qualcú que s'apropa a la seva tragèdia.

Aquesta capacitat d'ésser apropiat, o de l'obra d'apropiar-se com el destí dels personatges, de les persones que l'hem viscuda fa que sigui molt arriscat apropar-se a una obra magna com ho és Hamlet. Per això pujava expectant i neguitós a veure Hamlet's Ophsession, el resultat de dos mesos de taller a l'Institut de Teatre al voltant de l'obra de l'hereu danès; havia tingut la sort d'aconseguir una entrada per l'última funció i mai es pot rebutjar una oferta similar.

Per fer-vos una idea de com vaig sortir al acabar la funció us copio la piulada que vaig fer al acabar:

Fou absolutament impressionant!

Hamlet és una obra d'obres. Trobem el cor bategant de la venjança envoltat dels núvols del dubte conrats per les obligacions de no pertànyer a un mateix sinó a un país i haver d'aixecar el seu destí; però també trobem l'amor més trist, més tràgic, més dolorós, la relació del príncep i Ofèlia, la tragèdia de l'amor impossible (sic) -això hauria d'ésser un oxímoron- i l'obsessió per combatre l'inevitable. Emperò, aquest no és el lloc ni el moment per fer una disquisició filosòfica de l'obra, tot i que fou molt gratificant la #postfunció xerrant amb la Blanca García Lladó.

Trobo un encert que aquesta versió, cal tenir uns ovaris com la plaça de Tian'anmen per reduir les quatre hores del text a cinquanta minuts i a més sortir-se'n!, focalitzi la seva trama en l'amor d'Ofèlia i Hamlet. Molt ben trobat el títol.

Però parlem de la versió en si, de l'adaptació que perpetraren amb gran encert dins del taller de l'Institut del Teatre.

M'agradà la utilització de l'espai escènic, vaig trobar un encert dramatúrgic la triple Ofèlia i el doble Hamlet, i està molt ben resolt la reducció del text a la part únic que es vol explicar, i el pols narratiu que l'obra presenta des del proemi fins el desenllaç.

Entres a la sala i la falsa foscor ja et situa en aquest petit espai que esdevindrà no només Dinamarca sinó tot l'univers en una closca de nou que serà la nostra obra. L'inici és un gran proemi. Qui no conegui l'obra ja pot entrar en el món dels amors profunds entre els dos protagonistes. Quin moment sensual tan intens per iniciar una tragèdia! Un gran inici que t'arrabassa el cor i fa que la teva ànima comenci a vagar com un captivat fantasma per la sala.

El detall de la partida d'escacs, existiria millor metàfora pels moviments que ha de fer Hamlet amb la seva vida? (Referència al Fin de partié de Beckett o l'existencialista El setè segell de Bergman, on el cavaller podria ésser el propi príncep tornant a Elsinor?). Un detall, aquest de la partida, que es presenta quan una de les grans virtuts de l'adaptació se'ns palesa: les tres actius ofelilanes i els dos hamletians.

L'existència de les tres Ofèlia, cadascuna amb un rol perfectament delimitat és una solució perfecta. A més a més, et permetia veure les seves reaccions per triplicat en tot moment de l'obra ocupant tot l'espai, com si una de les quatre dimensions s'expandís en ella mateixa. Les tres ofèlies ens mostren totes les cares, arestes, espines i pètals del seu dolgut amor. Poder comprovar com els rostres de les ofèlies no a la trinxera de l'escena desfigurant-se en el plor com tots les matisos intrínsecs de la seva persona és una imatge colpidorament corprenedora.

Com teníem tres ofèlies, teníem dos hamlets i una substitució de Poloni per la seva esposa, pressuposem que per necessitats del grup humà, però crec que fou un encert duplicar el protagonista masculí, ni que fos per permetre la multiplicitat de veus durant el famós soliloqui de l'acte III escena I (colpidor) i per permetre un final tan descaradament impactant i genial.

La tria dels textos em sembla molt acurada per poder permetre que l'obra sigui una sense haver de sortir-se d'ella mateixa en totes les facetes de la creació mare. Igualment, molt acurada la utilització de l'espai, creant espai més enllà de l'escenari, per dotar d'una multitud de localitzacions a una escenografia necessàriament sòbria i més quasi inexistent que minimalista. Menció especial cal donar a la representació teatral que organitza Hamlet (a l'acte III). Mes enllà de dotar d'una comicitat que la versió necessitava perquè el públic no morís en la tragèdia, és una troballa molt intel·ligent i resolta amb una hilaritat quasi antitètica de la trama central.

I sabeu el millor de tot: la credibilitat. Des del primer moment ets dins de l'obra, la vius, la pateixes i la gaudeixes. I això és, molt més enllà de les direccions, per la feina d'actrius i actors. Creuen en el text, creuen en la funció, són realment els seus personatges i els personatges són éssers vius i això la fa tan corprenedora. Destacaria, dins d'un conjunt molt encertat en global, les tres ofèlies i el primer Hamlet. L'obra original és tan poderosa, una de les poques coses que podria salvar la humanitat d'una condemna eterna, que ens entrega uns personatges que van més enllà de l'escena; però en aquesta aconseguida adaptació els personatges es fan, com desitjava Shakespeare, realitat davant (o dins?) nostre, esdevenint i transmetent vivències més que sensacions:

L'Ofèlia enamorada traspua veritat per cada porus i ens fa sentir els calfreds de la passió i la gelor del cor que es trenca i ens fa vessar llàgrimes. L'Ofèlia filla i serventa ens trenca el cor a cada paraula per la seva necessitat d'acceptar com a lògica realitat la bogeria aliena que trastocarà les úniques ments lúcides -els cors enamorats. L'Ofèlia boja i moribunda et trenca els ossos i et deixa un buit a l'ànima irreparable. El Hamlet primer et mostra totes les vessants dels camins, ple de penya-segats i denses foscors dels boscos que anul·len la llum, que travessa el personatge fins arribar a la follia extrema. El Hamlet segon ens mostrarà les conseqüències d'haver convertit un enamorat en un boig sense senderi. Gertrudis es el real i reial rostre de la decepció, de la mare que ha cedit davant les obligacions del tron i que veu perdre un fill, i el cos de la Sibil·la que veurà la premonició esdevenir una realitat pitjor que qualssevol dels malsons que podia haver tingut Lady Macbeth. Laertes és el punt de racionalitat i frescor en aquest món cada vegada més fètid per la tortura de l'amor; però ésser assenyat en un món de folls és oradura, per això acabarà trencat com una joguina. Polònia (?) esdevé estendard de la pútrida demència del reialme i cau, com a guspira que muta en flama i inicia l'incendi.

I quin final! Mare de déu! Quina escena per tancar l'obra. Des de l'inici tenim un crescendo dramàtic que segueix l'original i ens mostra com posar trampes en els viaranys de l'amor i negar-ho de follia és una condemna fins arribar a l'anticúlmen, catarsi de la tragèdia, final on l'aire deixà de respirar-se a la sala i tots esdeveníem una trista i esfilagarsada terrissa trencada i barrejada de hàmlets i ofèlies.

Sincerament: ENHORABONA!!!