El comentari, que no crítica, de t-ERROR

L'any 2012 del projecte T6 de la Sala Tallers del TNC s'incia amb t-ERROR.L'obra és un divertimento
amb una pàtina de realitat tenyida de tràgica reflexió.

    L'obra no és de les més reeixides del projecte pels nous creadors de la dramatúrgia catalana; hi ha coses interessants, especialment fóra del text, però no acaba d'ésser una obra per passar als annals, com de fet ja es diu a l'escenari, tot i que hom pot passar l'estona més o menys entretingut.

    L'obra camina la senda de l'eterna pregunta de si l'autor és un assassí de la seva pròpia realitat, o si la  fagocita i una vegada niua amb els fantasmes inherents a tota persona esdevenen endosimbionts i generen una ficció que és la nova realitat de l'autor: ¿per un escriptor és més real allò que viu, allò que tergiversat  esdevindrà la seva creació o aquella creació que ell plasma bolcant-la en el seu ambient intercedint amb el seu voltant i tergiversant-lo?

    Més enllà que ficcioni la Por del paper en blanc, que dramaturgi com a exorcisme catàrtic la seva pròpia  experiència, més tràgica que còmica, quan la realitat del cas va més enllà d'allò mostrat, el text s'endinsa per  viaranys boirosos i acaba provocant que no es puguin apreciar ni arbres ni boscos. La pròpia metàfora del passatge del terror, corporificació les pel·lícules de por, serveix per il·lustrar què succeeix amb t-ERROR: aquelles tracten de d'amalgamar el plaer i la por, i l'obra cerca fer-ho amb la diversió i la reflexió; però el  problema rau en que es queda en l'àmbit del “psé, està bé”. Terrorífica valoració per una peça de creació.

    Ara bé, hi ha certs aspectes que caldria valorar una miqueta més abastament:

M'agrada l'escenografia creada per Sebastià Brosa, molt ben resolta la dualitat d'espais; tot i que allò realment frapant de l'obra són en Garrido i en Bellido i tot allò que els envolta, des de la seva actuació, passant pels efectes sonors i acabant en unes músiquesd'inspiració molt cinematogràfiques.

    A nivell d'actuacions, en David Vert, en el paper d'alter-egode l'autor el trobo força encertada, tot i el molest, i suposo difícil, singlot constant (tot i que una idea ben trobada). Ens fa creïble el seu personatge i dotade versemblança el joc que ens vol mostrar el director. Per la seva
banda, tant l'Oriol Genís com l'Àngels Poch treuen tot el suc possible, que no és gaire, als personatges que els han tocat en el ball. L'Anna  Moliner duu els seus personatges fins l'última frontera possible abans de caure i aconsegueix fer volar un Eva Jordà que semblava nascuda sense ales. A l'altra mà tenim l'Òscar  Castellví qui se'm fa farragós amb el seu Salva, tot i fer una actuació molt ajustada a allò que requereix el  personatge.

No podem obviar les dificultats que hagué d'afrontar tot l'equip per dur a bon port aquesta obra, partint de la premissa que la ficció que se'ns mostra és molt real, i que la funció és quasi un mostra fotogràfica del  procés creatiu. Hi ha alguna escena remarcable,exempli gratia el joc entre les reflexions de l'autor i el monòleg a dues veus, intent de diàleg,  de l'Eva Jordà en presència del seu comatós pare; també part de la reflexió a nivell de monòlegs finals. El text aconseguix alguns encerts però no acaba d'ésser tot el reeixit que podia haver resultat, ja que és cert que certes repeticions, pròpies de la idea del text, fan que es llasti el desenvolupament i en el fons, sembla més una plana que un bosc.

Per cloure el comentari, t-ERROR és un una obra metateatral d'inici lent, desenvolupament dubitatiu i cloenda més o menys aconseguida. Agafar les banyes del brau del bloqueig del negre sobre blanc i ho transferir a una obra entretinguda per moments i fa passar una estona,  més o menys divertida, que a més intenta fer reflexionar al voltant de les arts creatives. No és un gran text, no és una gran obra, però està  defensada a l'escenari amb la valentia del teatre.

Corol·lari final: Mancava aprofitar el passatge del terror escènic per accedir a la por dels espectadors. Tal i com cregueren la Ira i l'Aleix, en algun moment de l'obra, preferentment cap a l'inici, després d'algun “no miris enrere”, algun dels personatges podia haver sorgit darrera dels espectadors i provocar algun ensurt al respectable. Potser a més de la vis comica hagués fet més palesa la sensació que la por viatja gronxant-se de la nostra pell.

imatges per David Ruano i TNC