Negra Sombra

Ahir dijous 22 de juliol a l'Ateneu Popular de Les Corts es visqué una jornada gallega. Amb motiu de la festa de la Patria Galega, aquest diumenge, dia de Sant Jaume -el fet que caigui en diumenge provoca que aquest any sigui xacobeo, any sant-, es feu una xerrada respecte la situació del sentiment nacionalista a Galiza.

Durant la queimada varen recordar el preciós poema de la gran Rosalía de Castro Negra Sombra, així que no m'he pogut estar de deixar constància del mateix:

Cando penso que te fuches,
negra sombra que me asombras,
ó pé dos meus cabezales
tornas facéndome mofa.

Cando maxino que es ida,
no mesmo sol te me amostras,
i eres a estrela que brila,
i eres o vento que zoa.

Si cantan, es ti que cantas,
si choran, es ti que choras,
i es o marmurio do río
i es a noite i es a aurora.

En todo estás e ti es todo,
pra min i en min mesma moras,
nin me abandonarás nunca,
sombra que sempre me asombras.

Este poema, "Negra Sombra" , se convirtió en una de las más emblemáticas canciones de la música gallega, porque el músico Xoán Montés Capón (Lugo 1840-1899) unió estas letras con un alalá recogido en A Cruz do Incio. Fue presentado por primera en el Gran Teatro de La Habana en 1892.

Se considera uno de los cantos más hermosos y elementales de Galicia, y sus letras se funden con un trazo melódico de modo que ya no se conciben separadamente.

us deixo la versió musical de Carlos Núñez i Luz Casal així com la d'Astarot i la catalana de Maria del Mar Bonet.

També us deixo la versió del Conxuro per la Queimada realitzada per Mägo de Oz:

El concierto y cinco narraciones Hartmut Lange

La idea de El concierto la trobo molt suggeridora, però la novel·la no acabà d’atrapar-me.
Vaig trobar-la feixuga, que no ferragosa, la seva lectura.
De fet les altres cinc narracions que composen l’edició formen un conjunt de relats centrat al voltant de la mortalitat i la proximitat de la mort que inciten a reflexionar-hi, però tot i això no acabà d’agradar-me.
Una llàstima, la veritat és que prometia força.

La idea de la novel·la de Hartmut Lange és la convivència entre els vius i els morts a l'Alemanya post-nazisme. Els morts romanen foren del temps, ja que per ells tot continua als seus ulls com quan moriren, també tenen la capacitat de percebre el present. Vol fer-nos reflexionar, com si cerqués ésser una novel·la de por o una fantasia històrica, respecte el concepte de la culpa i el perdó. Tot mitjançant el retorn d'un concertista jueu que hauria d'aconseguir ésser el sacerdot d'una catarsi col·lectiva com a pobles de la superació de la guerra a nivell intern alemany.

Les altres cinc narracions també exploren el camí de la línia que separa la vida i la mort. Veurem desfil·lar davant nostre des de Nietzsche, Kleist, Lizst o Göebbles, passejant per la vora de l'abisme.

Plantejament interessant de la novel·la, però que acaba resultant poc reeixit.

P.S.: cercant per la internet la imatge del llibre he trobat aquest dossier respecte la música i la literatura. Aquí us el deixo per si us interessa.

Un viejo que leía novelas de amor

Un viejo que leía novelas de amor Luís Sepulveda

Recordo que molta gent a la meva època d’institut llegí aquesta novel·la, així que quan ha caigut a les meves mans he decidit que no podia deixar escapar l’oportunitat.

És una novel·la amb un missatge clar: la industrialització i l’evolució de les societats “occidentals” no haurien d’allunyar-se, com malauradament sí fan i continuem fent, de la mare natura si volem mantenir-nos vius en el planeta.

La història breu, curta, concisa i directa ens mostra l’enfrontament entre la convivència dels indis amazònics amb la natura i la prepotència de l’home blanc enfront de la natura. El protagonista és un home ara ja gran que les circumstàncies el portaren a aprendre a viure amb els indis, tot i que viu en una petita localitat de la selva. Allà apareixeran uns cossos atacats per un felí. La novel·la ens mostra com aquest home, lector compulsiu de novel·les d’amor, perquè l’amor de veritat és l’únic que és cert, haurà de fer-ne front i com la societat està destrossant aquesta regió del planeta.

Trobo que fou un encert que aquesta fos lectura d’institut: aprendre que l’amor és el sentiment més gran no té preu; i l’amor ho és per una persona, per tota la humanitat i per tot el planeta. Continuen fent-lo llegir? Què en pensen els estudiants?

Us deixo un link a una proposta educativa.

Demian

Demian (Historia de la juventud de Emil Sinclair)* de Hermann Hesse se'm presentava com una de les més emblemàtiques obres de l'autor. Escrita després de la Gran Guerra, l'obra ens narra la recerca del personatge de la seva personalitat i del seu destí com escollit, com un dels “marcats amb l'estigma de Caïm”. És l'abandonament del món clar i segur de la infantesa vers el món fosc, amenaçador i incert dels adults; essent una crítca envers la societat burgesa.

El que vaig trobar fou una novel·la densa, espesa i que volent del lector un esforç no li permet gaudir de la lectura ni acabar de poder fer aquesta entrega. Em semblà una novel·la amb aspiracions filosòfiques però que es queda en pretensió i que no acaba de perfilar les seves vores i esdevé un riu poc transitable. Les reminiscències nietzschianes, junguianes són presents a l'obra; però aquesta novel·la de formació de la personalitat i persona d'un jove no m'ha acabat d'atrapar ni 'd'agradar.

No seré jo ara qui qüestioni la grandesa de l'autor ni de les seves obres, però aquesta no serà la porta que em permiti veure que és una de les veus imprescindibles del segle XX.


*Demian (Die Geschichte von Emil Sinclair Jugend) en traducció de Genoveva Dieterich

SOM UNA NACIÓ. NOSALTRES DECIDIM

Aquest passat dissabte 10 de juliol de 2010 ha esdevingut una altra efemèride a la història de Catalunya.

Un milió i mig de persones varen congregar-se als carrers de Barcelona sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim”. Més enllà del fet que aquesta dada representa que el 21% de la població del país era manifestant-se, el fet important és com la població civil va respondre per sortir als carrers cívicament per reclamar els seus drets com a poble després de la crida d'una de les més importants institucions culturals del país.

Persones de totes les edats, condició social, diferenets sensibilitats polítiques, etc. recorregueren els carrers plegats envoltats de senyeres i sota el cant del nostre himne nacional: Els segadors.

Tal vegada l'altre juny ja ha arribat i ara és el moment d'exigir plenament tots els nostres drets, tal i com es digué en la lectura final de la marxa:

Bon vespre, Catalunya.
Avui hem sortit al carrer centenars de milers de persones per dir ben fort "Som una nació, nosaltres decidim". En nom de l'organització, gràcies a tots i a totes per la vostra presència i gràcies a les més de 1.500 entitats i organitzacions del país que s'hi han adherit i han fet possible aquesta mobilització massiva. Aquesta manifestació és una resposta massiva que aplega diferents entitats de la societat civil, institucions, opcions polítiques, sindicats... Tenim visions diferents sobre l'autogovern i l'Estatut aprovat el setembre del 2005, però ens hem unit davant d'una demanda legítima i compartida: el nostre dret a decidir com a poble.
La retallada d'aquest Tribunal Constitucional a l'Estatut de Catalunya, després que aquest hagi estat avalat per la sobirania del poble català mitjançant referèndum, no és democràticament admissible. És un atac a la sobirania del poble de Catalunya i a la democràcia. Per això fem aquesta manifestació en defensa dels valors democràtics, per reclamar el respecte a la voluntat del poble expressada en referèndum. Catalunya, com tota nació, té el dret -inalienable per cap constitució- de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si vol, a la plena sobirania.


És curiós el fet que trenta-tres anys després d'aquella històrica manifestació a Sant Boi sota el lema “Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia”encara reclamem gairebé el mateix i amb els mateixos lemes. Potser és simptomàtic que el procés transcional ja ha esdevingut sobrepassat i és arribat el moment de tornar a replantejar-ho tot.

I aquest plantejament es pot fer des del mític text de Maragall

Escolta, Espanya, – la veu d’un fill
que et parla en llengua – no castellana:
parlo en la llengua – que m’ha donat
la terra aspra:
en’questa llengua – pocs t’han parlat;
en l’altra, massa.
T’han parlat massa – dels saguntins
i dels que per la pàtria moren:
les teves glòries – i els teus records,
records i glòries – només de morts:
has viscut trista.
Jo vull parlar-te – molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes – vida és la sang,
vida pels d’ara – i pels que vindran:
vessada és morta.
Massa pensaves – en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tràgica duies – a morts els fills,
te satisfeies – d’honres mortals,
i eren tes festes – els funerals,
oh trista Espanya!
Jo he vist els barcos – marxar replens
dels fills que duies – a que morissin:
somrients marxaven – cap a l’atzar;
i tu cantaves – vora del mar
com una folla.
On són els barcos. – On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l’ona brava:
tot ho perderes, – no tens ningú.
Espanya, Espanya, – retorna en tu,
arrenca el plor de mare!
Salva’t, oh!, salva’t – de tant de mal;
que el plo’ et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.
On ets, Espanya? – no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua – que et parla entre perills?
Has desaprès d’entendre an els teus fills?
Adéu, Espanya!


Si voleu saber més podeu seguir l'enllaç cap a la pàgina de la manifestació:

http://www.somunanacio.cat/ca/noticia/omnium-dona-les-gracies-al-milio-i-mig-de-participants-a-la-manifestacio-del-10-de-juliol-4288.html

o la pàgina d'Òmnium Cultural:

http://www.omnium.cat/www/omnium/ca/



fotografia by Òmnium Cultural

La neu i altres complements circumstancials

El fet de poder llegir un llibre escrit en asturià traduït al català em sembla una excel·lent notícia per una banda, però el fet que pensem això ens fa pensar que hi ha quelcom de paradigmàtic en la situació de segons quines llengües al món.

L’obra és un recull de pensaments al respecte de la vida i de totes les seves facetes, és com una mena de recull de reflexions personals en una bitàcola. Podem llegir des de pensaments al voltant d’una cita literària, fins a versos de l’autor o d’altri, reflexions sobre el pas del temps, referents a la política, més concretament a l’asturianisme, i al voltant de totes les vessants vitals: amics, amor, soledat, etc.

A la dedicatòria que m'escrigué afirma que és un llibre on envelleix una persona. És la narració del seu procés vital: trobem les seves reflexions, els seus pensaments, els seus records, els seus somnis i de vegades fins i tot les seves esperances.

El llibre comença amb un text al voltant dels rius, més concretament reflexionant respecte els noms dels rius. I ens permet adonar-nos de la connexió existent entre nosaltres, la nostra terra i els seus rius. I així, com un riu, fluiran els següents 98 textos, i un epíleg pels catalans, durant unes cent setanta pàgines.

Podem comparar l'obra amb una versió en paper dels molt habituals blogs d'avui en dia: i tant podem còrrer sota la pluja pels carrers d'Uviéu com contemplar el paisatge calm des de Paniceiros, així com salpar en un vaixell qui sap si cap al Brasil o cap a l'hortizó dels pensaments amb les paraules de Woolf al vent. O podem meditar de la necessitat d'estimar-se la terra, en aquest cas Astúries, i de respectar el passat, sabent que com diu Kipling “És gran el món si és gran el nostre cor”. Tal vegada veurem imatges a la neu, o somniarem amb els remors del tatuatge de la Paula, sense saber si avui volíem restar a la caseta o tornar a alguna de les ciutats del nostre passat. Tornarem a meditar respecte la veritat o el destí, però sabrem que la bona companyia és el veritable secret.

El cert és que m’ha agradat molt. Alguns dels fragments, no són reflexions gaire extenses, les he trobades molt encertades. Una lectura molt amena i agradable que a més a més permet la reflexió.

Tot un regal de llibre.

La neu i altres complements circumstancials
La nieves y otros complementos circunstanciales
Xuan Bello
traducció de l'asturià Jordi Raventós

Editorial Adesiara
Col·lecció d'ací i d'allà
ISBN: 978-84-92405-23-7

P.S.: text enllaçat a Nosaltresllegim aquí

El llibre d'or d'Astèrix i Obèlix (50è aniversari)

Un dels regals més inesperats, encara que sembli mentida, que rebí en el meu passat aniversari fou l'últim llibre de les aventures d'Astèrix; i la sorpresa fou promoguda per la procedència del regal: la Mercè i el Joan, els pares de la Raquel.

Òbviament, una vegada el tenia a les meves mans, vaig llegir-lo, gairebé devorar-lo tal i com tantes vegades he fet amb els seus àlbums: estirat al llit.

És cert, i ja ho havia comentat, que la qualitat dels últims guions havia disminuït, però, com els fans d'un grup musical que saben que tot i que fan el millor que poden els últims discs ja no són les meravelles d'antuvi, continuen gaudint del nou material i de l'antic, així fem els fans del llogaret gal que resisteix ara i sempre a l'invasor.

El llibre no ens narra unes aventures com d'habitud sinó, amb més o menys gràcia esdeveniments el voltant del cinquantè aniversari dels nostres herois. Gairebé el podríem considerar com una successió de petites tires còmiques curtes que de vegades recuperen l'esplendor irònic d'antuvi i que d'altres aconsegueixen treure'ns un somrís. Ens permet recordar totes les aventures conviscudes al veure aparèixer tots els vells amics coneguts i trobats durant aquests cinquanta anys d'experiències irrepetibles i viure alguna de nova (el text del turisme és deliciós).

Tal vegada podríem criticar que aquestes petites histories gairebé semblen inconnexes les unes a les altres, el fil de la història es mínim; però trobem algunes, exempli gratia: la inicial, on hem viatjat aquests cinquanta anys per veure la vellesa dels nostres herois, que recuperen el nivell humorístic que sempre havien tingut les històries dels nostres gals folls. Cal parar esment també als homenatges tant a grans pintors com a creadors de còmics; algunes imatges molt reeixides, tot i que de vegades, poc “explicada” la seva inserció. Ara bé, també hi ha les típiques i sempre imprescindibles insercions de referències a la nostra quotidianitat trasvassada a la seva realitat, des dels reality-shows als parcs d'atraccions passant per la premsa.

Trobo que ha sigut un regal força reeixit tant pels protagonistes com pels seus fidels seguidors. No serà el millor llibre de les seves aventures, possiblement aquest sigui tota la seva trajectòria, però és un bon llibre per llegir i gaudir rellegint. Com diu a la introducció l'Anne Gosciny, filla aquesta natural no en paper, del gran René, Un aniversari és un jurament ofert als qui hom estima confirmant-los allò que ja saben i que a vegades fingeixen ignorar: la importància que tenen en la nostra vida.

Moltes gràcies.

I ja sabeu: delirant isti romani

L'anniversari d'Astèrix & Obèlix – El llibre d'or
L'anniversaire d'Astérix et Obélix – Le livre d'or
textos: René Gosciny i Albert Uderzo
trad. Marga G. Borràs

Ed Salvat
ISBN: 978-84-216-8395-8