Le Toucher

Després d'haver llegit La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal vai' tenir la necessitat de llegir poesia de R.Vivien. Vaig trobar un selecció a la biblioteca i l'estic llegint. Bàsciament he pogut llegir el divendres i ahir a l'avió (quin gran plaer llegir a l'avió!); i aquest vai' pensar que era molt indicat per mostra-vos-el.

Le toucher

Renée Vivien (Grand Bretagne, 1877 - 1909)
de Évocations (1903)

Les arbres ont gardé du soleil dans leurs branches.
Voilé comme une femme, évoquant l’autrefois,
Le crépuscule passe en pleurant… Et mes doigts
Suivent en frémissant la ligne de tes hanches.

Mes doigts ingénieux s’attardent aux frissons
De ta chair sous la robe aux douceurs de pétale…
L’art du toucher, complexe et curieux, égale
Les rêves des parfums, le miracle des sons.

Je suis avec lenteur le contour de tes hanches,
Tes épaules, ton col, tes seins inapaisés.
Mon désir délicat se refuse aux baisers;
Il effleure et se pâme en des voluptés blanches.

El Tacto

trad. Aurora Luque

Los árboles retienen el sol entre sus ramas.
Con sus velos de dama, evocando el pasado,
el crepúsculo pasa quejumbroso. Mis dedos
siguen, de tus caderas, la línea, estremecidos.

Mis dedos ingeniosos se demoran en roces
de tu carne vestida con suavidad de pétalo.
El arte de tocar, complejo y raro, iguala
el soñar del perfume, las magias del sonido.

Lentamente el contorno sigo de tus caderas,
tus hombros y tu cuello, tus senos insaciados.
Mi deseo rechaza, delicado, los besos:
con un roce se pasma entre blancos placeres.

imatge: rodalies de La Cartuja de Cazalla de la Sierra (Sevilla)

*

autumn (tardor)

Aquests dies tothom parla del canvi de temps, que ja han baixat les temperatures, que han arribat, per fi, les pluges i que sembla que la tardor vol instal·lar-se entre nosaltres.
Ahir llegint Tardor vingueren al cap alguns textos dels "romàntics" anglesos. Així que aquí us deixo un text de John Keats, una oda a la tardor, i la seva traducció al català per Marià Manent.

TO AUTUMN John Keats (1795-1821)

Season of mists and mellow fruitfulness,
Close bosom-friend of the maturing sun;
Conspiring with him how to load and bless
With fruit the vines that round the thatch-eves run;
To bend with apples the moss'd cottage-trees,
And fill all fruit with ripeness to the core;
To swell the gourd, and plump the hazel shells
With a sweet kernel; to set budding more,
And still more, later flowers for the bees,
Until they think warm days will never cease,
For Summer has o'er-brimm'd their clammy cells.

Who hath not seen thee oft amid thy store?
Sometimes whoever seeks abroad may find
Thee sitting careless on a granary floor,
Thy hair soft-lifted by the winnowing wind;
Or on a half-reap'd furrow sound asleep,
Drows'd with the fume of poppies, while thy hook
Spares the next swath and all its twined flowers:
And sometimes like a gleaner thou dost keep
Steady thy laden head across a brook;
Or by a cyder-press, with patient look,
Thou watchest the last oozings hours by hours.

Where are the songs of Spring? Ay, where are they?
Think not of them, thou hast thy music too,
While barred clouds bloom the soft-dying day,
And touch the stubble-plains with rosy hue;
Then in a wailful choir the small gnats mourn
Among the river sallows, borne aloft
Or sinking as the light wind lives or dies;
And full-grown lambs loud bleat from hilly bourn;
Hedge-crickets sing; and now with treble soft
The red-breast whistles from a garden-croft;
And gathering swallows twitter in the skies.

A LA TARDOR J.Keats trad. Marià Manent

Estació de boires i d’abundor emmelada,
gran amiga del Sol que el camp madura,
tu que mires amb ell de donar pes i joia
de fruits al cep, sota el teulat de palla,
i els arbres plens de molsa amb les pomes inclines,
i dónes fins al cor maduresa a la fruita,
i la carbassa infles, i omples les avellanes
d’un gra dolç, i fa néixer les poncelles
tardanes, més i més, i així l’abella en tingui
fins que es pensi que els dies calents no han d’acabar-se
perquè li ha omplert l’estiu les llefiscoses cel.les.

Qui no t’ha vist sovint en la teva abundància?
De vegades, qui et cerqui enfora, et trobaria
asseguda al trespol d’algun graner, distreta
quan venten i el cabell suaument se t’esbulla;
o en un solc mig segat, ben adormida
a l’alè dels cascalls, mentre respecta
la teva falç el blat i les flors que l’abracen.
O el rierol travesses com una espigolera,
carregada la testa, però que no vacil.la;
o a la premsa de sidra, amb pacient mirada,
els últims regalims vetlles, hores i hores.

On són, on són els cants de primavera?
No hi pensis, que ja tens la teva música
quan núvols estriats fan florida la posta
tranquil.la, i als rostolls donen claror rosada;
llavors en cor planívol, els lleus mosquits murmuren
el seu dol entre salzes del riu, portats enlaire
o avall, segons la brisa;
i a laes muntanyes belen, ja grossos, els anyells;
canten grills a les cledes i amb triple dolçor xiula
el pit-roig a l’hortet de la masia
i cel enllà s’apleguen cantant les orenetes.



imatges:

• Missatger de la tardor; Paul Klee; Yale University Art Gallery, New Haven, USA.
• Albereda a la tardor;Vincent van Gogh;Fundació Vincent van Gogh; Amsterdam, Holanda.
• La tardor; Giuseppe Arcimboldo; Musée du Louvre, París, France.
  
• Tardor a Bavaria; Vassily Kandinsky; Museu Nacional d'Art Modern, Centre Georges Pompidou,Paris; França.
  

The shower

Avui m'ha vingut a al memòria un poema de Charles Bukowski; un que a més vai' llegir a la meva primera Lectura Poètica. I he decidit que el podríem compartir. Us el deixo en la versió original i en una versió traduïda al castellà.

THE SHOWER by Charles Bukowski

we like to shower afterwards
(I like the water hotter than she)
and her face is always soft and peaceful
and she'll watch me first
spread the soap over my balls
lift the balls
squeeze them,
then wash the cock:
"hey, this thing is still hard!"
then get all the hair down there,-
the belly, the back, the neck, the legs,
I grin grin grin,
and then I wash her. . .
first the cunt, I
stand behind her, my cock in the cheeks of her ass
I gently soap up the cunt hairs,
wash there with a soothing motion,
I linger perhaps longer than necessary,
then I get the backs of the legs, the ass,
the back, the neck, I turn her, kiss her,
soap up the breasts, get them and the belly, the neck,
the fronts of the legs, the ankles, the feet,
and then the cunt, once more, for luck. . .
another kiss, and she gets out first,
toweling, sometimes singing while I stay in
turn the water on hotter
feeling the good times of love's miracle
I then get out. . .
it is usually mid-afternoon and quiet,
and getting dressed we talk about what else
there might be to do,
but being together solves most of it
for as long as those things stay solved
in the history of women and
man, it's different for each-
for me, it's splendid enough to remember
past the memories of pain and defeat and unhappiness:
when you take it away
do it slowly and easily
make it as if I were dying in my sleep instead of in
my life, amen.

LA DUCHA by Charles Bukowski (trad. Cecilia Ceriani y Txaro Santoro)

nos gusta ducharnos después
(a mí me gusta el agua más caliente que a ella)
y ella me lava primero
me extiende el jabón por los huevos
los levanta
los aprieta,
luego me lava la polla:
"¡oye esto sigue duro!"
luego me lava el vello de ahí abajo,
la tripa, la espalda, el cuello, las piernas,
yo sonrío sonrío sonrío,
y después la lavo yo a ella ...
primero el coño,
me pongo detrás, mi polla en sus nalgas
suavemente enjabono los pelos del coño
,lavo ahí con un movimiento suave
tal vez me detenga más de lo necesario,
luego las piernas por detrás, el culo,
la espalda, el cuello, la hago girar, la beso,
enjabono los pechos, luego la tripa, el cuello,
las piernas por delante, los tobillos, los pies,
y luego el coño, una vez más, para que me dé suerte...
otro beso, y ella sale primero,
se seca, a veces canta mientras yo sigo allí
pongo el agua más caliente
disfrutando los buenos momentos del milagro amoroso
luego salgo...
normalmente es por la tarde y todo está tranquilo,
y mientras nos vestimos hablamos sobre qué otra cosa
podríamos hacer,
pero el estar juntos resuelve casi todo,
en realidad, lo resuelve todo
porque mientras esas cosas estén resueltas
en la historia de un hombre y
una mujer, es diferente para cada uno
mejor y peor para cada uno...
para mí, es tan espléndido como para recordarlo
después de la marcha de los ejércitos
y de los caballos que pasan por las calles fuera
después de los recuerdos del dolor y el fracaso y la desdicha:
Linda, tú me has traído esto,
cuando te lo lleves
hazlo lenta y suavemente
hazlo como si estuviera muriéndome en sueños en lugar de
en vida, amén.

imatge: Els amants, Rodin.

*

La passió segons Renée Vivien

«Fa uns cinc anys em van caure a les mans uns versos d'una fosca bellesa». Així s'inicia La passió segons Renée Vivien, la única novel·la que escrigué Maria-Mercè Marçal. És una novel·la, com ella mateixa diu en una nota final, inspirada en la vida d'aquesta poeta d'origen anglès i d'expressió francesa, el nom de la qual era Pauline Mary Tarn (Londres 1877-París 1909).Segurament ens trobem davant de la primera autora després de Safo (continua dient la pròpia Marçal) que ha cantat de forma inquívoca i oberta l'amor per una altra dona. Així, el seu nom destaca amb llum pròpia en una tradició certament existent, però subterrnània i afectada de forma especial per la invisibilitat i el silenci. (...)

»La novel·la, bastida a partir d'un canemàs de fets reals, documentats, és però una obra de ficció. Tot i que no he inventat cap dels personatges que van envoltar Pauline/Renée ni cap dels episodis de la seva vida, tot això no constitueix sinó un punt de partença, un escarit esquema inicial. (...)

»En el meu relat he volgut presentar la protagonista de forma indirecta, a través dels altres personatges que la recorden o que s'hi interessen per tal de donar una perspectiva múltiple, complexa, fins i tot a voltes contradictòria d'ella i del seu entorn. (...) He cercat també que les lectores i els lectors s'endinsin en la història no pas d'una manera lineal, sinó que aquesta es vagi construint en la seva ment a partir de dades fragmentàries que es van acumulant, afermant o replantejant en les pàgines successives, de forma aparentment caòtica, tal com ens sol arribar la informació sobre els éssers i els esdeveniments del present o del passat. La novel·la té, doncs, també, deliberadament, alguna cosa de trencaclosques a mig fer.

I la veritat, i aquesta ja és la meva opinió, és que és una novel·la molt interessant. Tant és així que ahir, al acabar-la, una de les primeres coses que vai' fer fou atansar-me a una biblioteca a cercar alguna obra de Renée Vivien -vai' trobar una antologia-. Tornant a la novel·la: és una petita delicía. El llenguatge marçalià, la seva bella, visceral, brutal, sublim poesia és a cada paraula; i això permet que una història que comença fent-te dubtar d'on ets i què llegeixes et subjugui i et mantingui aferrat a la seva lectura. Mica en mica, el personatge de Pauline/Renée, la seva vida i la seva obra -tant absolutament lligada l'una amb l'altra- van formant una xarxa de la no pots, ni vols, escapolir-te. Aquest collage amb el que et presenta la vida de Pauline/Renée, diverses veus en diferents moments, fan que et sentis captivat per la seva història. No pots abandonar la lectura, vols saber més de la seva vida; i al mateix temps, veus els deu anys de feina que necessità per fer la novel·la i et preguntes per què no en sabies res de Renée Vivien i vols descobrir tota la seva obra.

Gràcies al recorregut que fa la novel·la permet a Maria-Mercè Marçal fer dissertacions al respecte de la vida, la poesia, al condició femenina, l'amor i totes les grans preguntes de la humanitat; i qualssevol de les persones lectores de l'obra veu les veritats davant seu en la lletra escrita.

El meu consell seria que agaféssiu un bon lloc per llegir: estirats en una gandula sota l'ombra fresca dels arbres a l'estiu, arraulits sota una manta vora el foc a l'hivern, i us deixeu seduir per una novel·la intensa, apasionada, captivadora i d'una sonoritat excelsa i sublimment amorosa.

Diada 2009 (versió musical)

la llavor del plaer

Aquests dies continuo amb la lectura de La passió segons Renée Vivien de Maria-Mercè Marçal. Sols puc dir que, tal i com era previsible, m'està agradant molt. No és una lectura fàcil; però havent gaudit de l'art de la ploma que ella tenia -una de les millors poetesses de la literatura universal- és fàcil comprendre que una obra novel·lada per ella havia d'ésser un delit pels sentits.

Fa uns dies, vai' deixar un fragment (l'enyor) i avui necessito deixar-vos un altre. En aquest fragment Kerimée rememora una trobada amb Renée:

S'ha alçat de terra un moment per anar a atiar el foc i, aleshores quan l'he vist dreta davant meu, m'he adonat dels seus pits menuts sota la seda i he tingut el deler de sentir la seva frescor de rosa silvestre, d'atrapar entre les dents el seu botonet tibant. El record, vivament trenat amb la presència, m'ha fet endevinar tot el seu cos, sota els plecs de la roba. I el desig m'ha arrossegat deliri enllà. I m'he arrapat ben fort al cos d'ella, per no perdre'm, per no perdre-la. El seu cos, que és com un jardí blanc i rosat i tebi de llet i de vi. I l'he trobat a ella i m'he trobat a mi en els racons més amagats, i en aquella flor secreta, d'un or pàl·lidament rosa, on els meus llavis han deixat la llavor del plaer.

la imatge és el quadre de Gustave Courbet El Somni que es troba a Musée du Petit Palais. París. L'any passat el vai' poder veure en viu i en directe en una retrospectiva de la seva obra; i em va venir al cap ahir mentre llegia aquest fragment. Potser també hauríem pogut adjuntar L'origen del món, del mateix autor; però ho deixarem per una altra vegada.

*

Ibn Khafaja

Un gran plaer és deixar-se perdre entre les pàgines organitzades d'una biblioteca; especialment entre les de poesia. La última ensopegada, com aquestes que es produeixen en els primers minuts de les pel·lículs romàntiques entre els protagonistes, ha sigut amb un llibre intitulat Jardí Ebri.

Sembla ésser aquest jardí ebri és una tria de l'obra El Divan del poeta Ibn Khafaja traduïda per Josep Piera amb la col·laboració de Josep R. Gregori. Sembla que fou entre altres coses poeta i amant de la bona vida; nascut a Xàtiva cap a l'any 1058. I ara servidor es sumbergirà en la seva lectura.

Val a dir que per mi el record d'Al-Àndalus, més que el record, la imatge (auto)formada és la la vessant lluminosa del que podia haver set l'Edat Mitjana: la cultura, les fonts, les músiques, els jardins i l'amor; i per damunt de tot: el somni de la convivència... l'intent de crear una nació feta per diverses sensibilitats.

********

Certament, al meu paradís d'Al-Àndalus
la bellesa és la més pura
i l'olor l'alè més net.
La claror del dia té la gràcia d'unes dents blanques,
com la foscor de la nit els llavis els té vermells.
En bufar el ventijol, vaig cridar:
Quin desig tinc d'Al-Àndalus!

********

Aboca el vi, ara que és suau la brisa,
batega el fullam ombriu del rafal,
la flor del taronger desperta
amb parpalleig plorinyós, i l'aigua
és clara i somriu transparent.

Quin agràcia, la d'aquest jardí ebri
a qui el ventijol vincla les branques,
Humit i platejat de rosada,
en despullar-se
l'ha tornat d'or el crepuscle.

********

Dolç és el riu, com dolça és la saliva
olorosa dels llavis de l'amant.
El zèfir arrosega mandrós la cua humida.

Ràfegues de perfum
travessen el jardí
tot cobert de rosada.

Jo m'enamore d'aquest verger
on la camamil·la és el somrís,
la murta els rínxols
i, la viola, una piga.

********

foto: els camins de Riells.

nou bloc

avui vull anunciar-vos la creació d'un nou bloc:

Afrodita Calipigia (aquí)

em satisfà molt per qui l'escriu, la Raquel, i per la intenció que té.

espero que us afegiu a seguir la lectura d'aquest bloc que segur que serà molt interessant.

Ah, i pel nom podeu llegir això jeje.