l'enyor

Hi ha diverses menes d'enyor. Un enyor sense punxes, fer de certesa, que demana el tacte, una espatlla inequívoca on colgar l'esglai, la concavitat d'un cos on acoblar la concavitat del cos, a la nit, en el son. La balma de la mà per la mà, la mirada palapable i la tessitura d'una veu. El relleu suau d'un rostre sota els dits extasiats. Demana tot això, que li és sostret per un atzar qualsevol, però sap que li pertany, que ho posseeix, allà lluny, a dreta llei. És un enyor fet de confiança, d'aquella confiança que ve de la certesa. Hi ha un altre enyor trasbalsat, travessat de fantasmes, que la presència podria conjurar i que l'absència desferma i atia. Aquest és l'enyor que ens encara a una culpa atàvica de la qual l'amor ens havia concedit el perdó. Sense els senyals rituals d'aquest perdó que l'actualitzin, una i altra vegada, el dubte fa arrels i una tortura estranya reuneix botxí i víctima en una mateixa sang. El dolor és el preu d'un rescat il·lusori. Hi ha també l'enyor que no s'anomena enyor. L'enyor negat que no reconeix la separació. Que converteix l'altre en una imatge interior que acompanyava i nodreix, i es nodreix endins d'endins. Vius perquè vius en mi. Allà lluny, tu, l'èsser de carn, tens només una exitència fictícia, intrascendent. Hi ha l'enyor d'allò que va ser i ja no és, d'allò que la memòria ha seleccionat i afaiçonat del que va ser, i ja no és. Hi ha també aquest enyor, el més estèril: l'enyor del que hauria pogut ser i no fou. Del paradís perdut que mai no s'ha posseït. Aquest jardí sense prohibició i sense culpa que, potser, he vingut quimèricament a cercar a Mitilene. Tots aquests enyors se'm fonen en un del sol, ara, de cara al mar.


La passió segons Renée Vivien
Maria-Mercè Marçal