de la poesia

Avui llegint un article d’opinió d’en Joan Barril (aquí) al respecte de la poesia i la seva imatge a nivell global, o general, m’ha fet reflexionar-hi.
Els que hem coneixen saben que sóc un amant de les “belles lletres”; tant com que de vegades intento “ajuntar-ne” per expressar el meu interior. Sempre he cregut que pot ésser un vehicle molt màgic i meravellós per transmetre els nostres sentiments, creences, idees, etc.


Emperò, moltes vegades ha set acusada de “cultisme”, o refinament demodé. Discrepo. La poesia pot ésser quelcom proper i planer –mireu l’exemple del recentment desaparegut Benedetti- o quelcom més abstractament complex. La poesia, un arma carregada de futur com deia Celaya, és la millor forma, utilitzant les paraules, que la humanitat ha trobat per mostrar a l’Univers que Gaia no es va equivocar del tot fent una aposta arriscada per aquell mico que davallava dels arbres a la vall del Rift. La poesia pot expressar des de l’astorament davant la magnificència del DNA, fins la sensació de petitesa sota un cel estrellat envoltat de la remor de la mar, les aromes de la natura al passejar una tarda de primavera entre el bosc montà, fins al dolor de la pèrdua d’un ésser estimat, o l’exaltació joiosa de l’amor esdevingut real, i fins i tot aixecar les masses per defensar les seves justes idees. La poesia ho pot tot, perquè ho és tot; però cal que creguem en ella.


Per desgràcia, en el nostre estil vital, o si més no, en l’occidental, que sempre es vol posar com exemple generalitzat, no considera necessari el restar uns segons per gaudir del temps amb nosaltres mateixos o conjuntament amb qui nia a la nostra ànima. La poesia requereix de cert temps per degustar-la. No podem oblidar que quan la humanitat guanyà el do de la paraula, una de les primeres coses que feu fou trametre les seves històries com a grup a la vora del foc; aquesta era la forma d’establir la pertinença al grup i de sentir-se quelcom més que un volva microscòpica. Ulteriorment, però possiblement no gaire, aparegué la música, i es feren les cançons per narrar aquestes històries... i algú decidí que es podien fer estèticament més atractives; i la poesia era naixent.


La poesia, com a art que és, s’insereix en lo més profund de la nostra ànima, allà on el nostre neocòrtex i el nostre cervell més primari combreguen en unes noces perfectes, com l’horitzó serveix, al llunyedar, perquè la mar i el cel es trobin. Aquestes fílies hom les troba en el seu esdevenir per la vida; emperò, tots plegat, podem ajudar a trobar-nos.


imatge: Al·legoria de la Poesia; Santiago Rusiñol; Museu Cau Ferrat. Barcelona.