podria tractar de proposar-vos un joc, que seria com cotinuar un escrit i tractar de fer un breu poema en prosa a més d'una mà... però crec que això ho deixaré per recuperar alguns intents de contes que deuen ésser amagats en els racons dels meus armaris interiors.
així que aquí us deixo un primer esbós d'intent de poema en prosa; quelco que sempre m'ha atret però no sé com "enfrontar-me".
Ofegar-me, abraçat a les teves caderes, en el remolí de la teva panxa. Encissat, caure com un funambulista sense xarxa, en el preciós forat negre del teu melic. Dormir, sols dormir!, és el que necessito; recolzant el meu cap al teu ventre, bressolat per les teves onades; solcat pels lumínics feixos dels teus dits. Curvatura fetal del meu cos per inserir-me dins teu i vagarejar la teva sang per niuar en el teu cor amb les carícies de la teva ànima.
imatge: Paesaggio sotto la luna invernale; Ernst Ludwig Kirchner; The Detroit Institute of Arts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada