doncs he considerat, ventura joiosa, que podríem deixar dos com a penyora:
(ella s'apropa lentament, amb el cap cot)
(ell la mira i tanca els ulls tractant d'evitar-ho; però els ulls se li neguen en llàgrimes)
-Ho vols deixar...
-Tant se'm nota?
-Les dones dibuixeu una tristesa especial quan heu d'abandonar una història plaenta.. (silenci) Pot sonar pedant; però encara continuu i continuaré creient-me les teves belles mentides d'amor.
-Encara estàs enamorat de mi?
-Ahir, avui i sempre... Ho sento.
-No voldria -fins i tot algun dia les obres d'art s'acaben.
-Què faràs
-Ara me n'aniré, cercaré una ampolla de vi
-blanc
-i aniré a la platja a esperar que ploqui...
(petó als llavis)
(teló)
**************************************
He dejado toda mi leche en la ventana y las gatitas se la han bebido mientras la noche, de color verde, veía pasar un bosque conversando con un espejo de destellos fugaces. Con mi cabeza sobre tu vientre, acariciándote el cabello, susurramos hermosas palabras sin sentido; imaginamos nuetro edén, y descubrí que sólo puedo vivir en tu sangre.
****************************
imatge: El bello mundo; René François Ghislain Magritte; Colección privada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada