El llit

Fa uns dos anys i mig vai' escriure el següent text. Parla d'un llit; però no dels moments plaents -de tot tipus- que ens pot regalar o en els que ens pot fer partícips; sinó de la desolació que provoca l'absència dels mateixos, quan aquests d'han perdut (o quan no són possibles per diferents motius).

Aquest text fou un dels sel·leccionats per la lectura On Vàrem Perdre Nausícaa? I, potser si algú la recorda, entén que era lògic, o tal vegada no, que hi fos...


Què infinitament gran
i buit
és el llit
sense tu.
Em sento sol i perdut
al mig de l'oceà
sota aquesta tempesta perfecta.
El cel és un sostre descarnat,
som una pantalla
on la cinta s'ha cremat;
només hi ha
unes pàl·lides estrelles
envoltant la lluna.
La lluna,
mentidera;
per això és
l'astre dels enamorats.
Veig la teva foto
i podria tornar
a fer l'amor
amb el teu record.
M'ofego.
Aquest llit em mata.
Hi ha massa abraçades,
massa petons,
massa carícies;
massa sexe
"et mossegaria sencera...".
Aquest llit
és un taüd.
No puc dormir,
tal vegada morir,
en aquest llit.
Em fa tant de mal
no poder tenir-te
al costat.
Què infinitament gran
i buit
és el llit sense tu.

Girona 3/VII/2006

imatge: Habitación; José Manuel Ballester