Vull agrair a totes les persones que decidiren fer l'esforç d'apropar-se fins al casal de Les Corts el passat dijous per conviure amb mi i l'espectacle (Paraules d'Amor) Viatjant amb Margarida de Silene. Òbviament, també agrair a totes aquelles persones que us excusàreu per la vostre no pisble assistència.

Per això, aquí us deixo un dels texts que llegí aquella nit. És un poema de Mireia Calafell. Desitjo que us agradi; així com a les persones presents, que gaudíssiu de l'espectacle.

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’s en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un “devorar-se” amb tanta llum.

Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.

La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

Mireia Calafell