...'NEM A DORMIR...

a petició de l'Olga, que em demanà cosetes de l'última lectura, i l'Astrid, qui em demanà aquest tetx una vegada acabada; us deixo una de les peces que llegí aquella màgica nit.


M’encanta ficar-me al llit i notar com un tendre i suau calfred recorre el meu cos al contactar amb la roba que m’ha d’acaronar. M’agrada estirar-me sobre el meu costat esquerre i deixar que la mirada s’esvaeixi cap a la paret. Recolzo el meu cap a l’espai creat entre el coixí i el coll del meu company. La meva esquena s’acomoda al depullat pit d’ell. Fai’ lleus moviments fins que m’agrada l’acoblament dels nostres cossos.
Friso amb delit perque comenci a jugar amb les seves cames amb les meves; vull que les entortolligui, les acaroni; i deixant que les parpelles caiguin per la son, descobrir com les seves mans, gairabé sense tocar-me, em recorren les cuixes.
És extasianment encantador, vagarejant entre la vigília i la son, sentir com la seva mà buceja entre la meva roba fins arribar a la meva pell. Adoro que es quedi ballant per tota la meva panxa.
Acaronant-me, sentint la seva respiració als meus cabells, em transporta fins les abraçades càlides de la son; però tot just abans d’ésser presonera de Morfeu, per fi!, la seva mà arriba als meus pits.
Els meus pits són petits; però ell els explora com si fos tot l’univers i la nostra vida fos en joc. Tendrement, de forma molt queda, la seva mà recorre tota la superfície. Em sedueix, m’apasiona, em conquereix...
Ell sap que està aconseguint que m’adormi amb un somrís de felicitat. Em besa, molt lleugerament, el cap; xiuxiueja paraules que cap dels dos podem escoltar; tant és!, la nit que ens abraça ens permet saber què sentim...
Ens adormim així abraçats. Sense mirar-nos, perque les nostres ànimes s’estimen. La seva mà, en somnis, em tornarà a recórrer, encara més lentament, com qui gaudeix del somni més desitjat.
En algun moment de la nit, inconscientment, ell es mourà i recolzarà la seva esquena sobre el llit. Sense adonar-me, em giraré per recolzar la meva cara sobre el seu pit. El braç que tenia sota el meu coll caurà fent que la seva mà quedi al lateral de la meva panxa. Els seus dits em faran lleus pesigolles. Entortolligo les meves cames amb les seves, acaricio el seu cos i respiro. Els seus braços em segueixen i tanquen l’abraçada.
Per algun motiiu, el seu cos tornarà a moure’s tractant de recuperar la seva posició original; però l’abraçada no s’obre, i quedem encarats respirant-nos mútuament. Les mans entre les esaptlles i les caderes ens ancoren a l’altre.
I, així, mirant-nos amb els ulls tancats en una abraçada, ens depertem. Al obrir els ulls el veig dormint feliç. Beso, molt tendrement, els seus llavis i somriu. Ens mirem i fermem l’abraçada. Besant-nos la cara ens despullem, i abraçats sentint els nostre cossos restem al llit respirant-nos...

BCN 5/XI/03 3:07 N.B.S.

Vull agrair a totes les persones que decidiren fer l'esforç d'apropar-se fins al casal de Les Corts el passat dijous per conviure amb mi i l'espectacle (Paraules d'Amor) Viatjant amb Margarida de Silene. Òbviament, també agrair a totes aquelles persones que us excusàreu per la vostre no pisble assistència.

Per això, aquí us deixo un dels texts que llegí aquella nit. És un poema de Mireia Calafell. Desitjo que us agradi; així com a les persones presents, que gaudíssiu de l'espectacle.

La pell, els teus dits, un contorn.
Perdre’s en el cim del teu cos,
desdibuixar-se en el descens de l’esquena,
fer-se escultura de Rodin:
un llaç, un respirar al compàs,
un sol, un “devorar-se” amb tanta llum.

Les cames, el sexe, una carícia.
Menjar-se els llavis
quan la boca és un pou,
i empassar-se l’alè,
i ser més nosaltres
mentre es deformen les formes
i els límits són aigua.

La mà com una heura, l’orella, el calfred.
Buidar-se amb les presses
d’un ritme ancestral, desconegut,
i navegar entre el foc d’un infern excitant,
escalar el purgatori del teu coll
i llavors, només llavors, al paradís,
besar-nos la mirada.

Mireia Calafell

LA ÚLTIMA TENTACIÓN

La Última Tentación de Nikos Kazantzakis es, posiblemente con Alexis Zorba el griego –gracias a las adaptaciones cinematográficas-, las más conocidas obras del escritor griego.

Kazantzakis, nacido en Creta, se licenció en Derecho, fue monje en el monasterio de Athos, ministro de su país, fervoroso defensor y admirador de Nietzsche, Buda, Lenin, Cristo, ..., revolucionario, director de un departamento de la UNESCO, etc. Grecia tuvo que utilizar sus influencias para evitar que le concediesen el Nobel de literatura. Fue odiado y admirado por conservadores y revolucionarios con idéntica intensidad.

Un inconformista en busca, mediante intensa lucha, de su verdad.
Una de las mejores plumas griegas –y europeas y universales- no sólo del último siglo, sino de la historia de la literatura.

En La última tentación, Kazantzakis nos recrea la vida de uno de los personajes más enigmáticos, interesantes y cruciales de la historia: Jesús de Nazaret.
Con una prosa seductora como unos dátiles tras larga jornada caminando por el desierto nos narra, desde una perspectiva “diferente” la vida del Cristo. Partiendo de las fuentes canónicas y los apócrifos, nos “regala” la vertiente humana del Hijo de Dios, del Redentor. Un Hijo perseguido por una sombra, la Tentación; un Hijo que reniega del Cáliz: su obligación de ser el Mesías. Las relaciones con sus seguidores adquieren tintes humanos, donde la divinidad está en lucha constante para poder salir a flote.
Es, posiblemente, el auténtico evanggelio que Jesús de Nazaret hubiese dejado como historia de su vida.

Escribe en el prefacio:
Estoy seguro de que todo hombre libre que lea este libro rebosante de amor amará más que nunca, más intensamente que nunca, a Cristo.

LECTURA POÈTICA 17 MAIG

DIJOUS 17 DE MAIG faig una lectura poètica.
on? al mateix lloc de sempre; al casal de Les Corts, Dolors Masferrer, 33-35.
hora? a les 21h.
aquesta vegada l'escenari serà compartit. Després d'un servidor hi haurà una altra actuació.

Va, que només serà una horeta -o una micona més-.

així que si voleu, ja sabeu, ens veiem aquella nit.

Molts petons i abraçades.

com arribar:
http://www.diablesdelescorts.cat/onsom.html

La dolça nit havia eixit
des del fons del seu amagat llit;
en els carrers lluïa la foscor
amb calms fars de freda brillantor.

Obaga arriabava la buidor
que ens robava nostre delit;
mes no ens negava en l’oblit:
en comiats, l’amistat fa amor.

Cada galta un petó obté,
esclaten els llums de lluentor;
un bon senyal, tothom es digué.

Dels jardins de l’hortizó, al cor,
la nova espècie nasqué
d’una massa preciosa flor...

BCN 15-18/IV/2007

aquest petit text naix dedicat i inspirat per Irene Muro. L'amistat és un ens tant poderòs que pot acabar amb la llum amb un simple petó de comiat...

mi último sentimiento para ti

Esta canción es para ti;
o mejor dicho,
es por ti.
Espero que sea
la última que te escribo.
Ya que no puedo quemarte
defenestraré tu recuerdo.
Tú sola lo has hecho trizas;
lo has dejado en coma,
permíteme que le retire
la respiración asistida.
Total, no creo que te importe.
Que te jodan.
No hace falta
que baile la noche,
ni que el cielo
apague las estrellas.
Cuán estúpido fui
seduciéndome en tu risa;
macabra danza de muerte.
Esta catarsis
será la quimioterapia
para el cáncer
de tus mentiras.
Perdí la cruz del sur
entre tus manos,
sirenas que me alejaban
del edén de (mi) ítaca
hacia tus escollos
donde sólo podía encallar
en el desastre
de un naufragio de muerte.
Tu lengua fue la fruta
para mantenerme en el infierno;
pero sabré salvarme de ti,
huir, y no mirar hacia atrás.
No recordaré
tu cuerpo agelasto;
fundiré en veneno
la saliva que permanece
en mi piel
y la enfrascaré
para que sirva de antídoto
y nunca me libere
de haberte olvidado.
Cuando en los espejos
de las eternas esquinas
entregues tus abrazos,
yugo y flechas,
no verteré lágrimas;
ni tan siquiera
pediré perdón
por haberme dejado
embaucar por tu seducción,
simplemente
te habré olvidado
en eterno odio
que acabará
cuando firme este escrito.
Siempre se me dio mejor
cantar tus dulzuras;
pero me he declarado
diabético,
y mi nueva prescripción
sabe aun más dulce
y placentera.
Matarte de un plumazo,
con unas simples
palabras;
sin emborronarme
con tu sucia sangre
de puta de los sentimientos.
Sólo podré maldecirme
por un error:
el tiempo que permití
que me robases
para los que sí lo merecen.
El dolor pasará
y el alma resucitará,
incluso habrá entrado
en el paraíso
al haber superado
el desierto de tu apocalipsis.
Hasta aquí
hemos llegado;
finalizaron los doce trabajos.
Estoy a punto
de firmar este escrito;
oficializar tu óbito,
incinerar tu recuerdo
y lanzar tus cenizas
al olvido más absoluto
de la libertad.

BCN 2/V/2007 2:22

MANIFEST COMUNISTA

Un espectre ronda per Europa, l’espectre del comunisme. Totes les potències de la vella Europa s’han aliat en una santa cacera camjor per acorralar aquest espectre: el Papa i el Tsar, Metternich i Guizot, els radicals francesos i els policies alemanys.
On és el partit d’oposició que no hagi estat acusat de comunisme pels adversaris en el govern? On és el partit d’oposició que no hagi estigmatitzat amb el retret infamant de comunista els seus adversaris ja siguin de dretes o d’esquerres?
En resulten dues coses:
El comunisme ja és reconegut com una potència per totes les potències europees.
Ha arribat l’hora que els comunistes exposin obertament a tothom les seves concepcions, els seus objectius i les seves tendències, i contraposin a les llegendes de l’espectre comunista un manifest del propi partit.
Amb aquest objectiu els comunistes de diverses nacionalitats s’han reunit a Londres i han esbossat el següent manifest, que es publica en llengua anglesa, francesa, alemanya, italiana, flamenca i danesa.