dilluns, d’octubre 20, 2008

FELICITATS AMOR!!!




...L'Unviers fet Paradís...
ets el tresor infinit...

els teus ulls
il·luminen el camí,
i els teus braços
em donen la protecció.

meravelles la vida,
i l'art és viure-la amb tu...

els teus dits
recorren el meu cos
cartografiant-me
d'amor...

visc la felicitat
abraçat a tu

m'alimento dels teus petons
i la teva ànima
dóna al raons al meu cor
per seguir viu...

les teves paraules
em bressolen;
les teves abraçades
em donen les forces...

vull ésser el teu somrís
etern de felicitat...

ets l'amor en essència...

19/X/2008

dijous, d’octubre 16, 2008

LAIA



Hi ha vegades en què desitgem una nova oportunitat; devallaríem fins l'Infern per entregar la nostra ànima a canvi d'omplir-nos en la de la persona on hem pensat que podríem ésser aquell univers que muta en paradís... però no som conscients que estem, llavors, negant el nostre posible futur...


Les nostres passes continuaran solcant els nostres infinits camins un fins l'hortizó que no hem d'aconseguir fins l'instant etern; sempre sobre la nova gespa al costat del camí groc...


Aquest poema té un cert temps, i una vegada caigué del "set-list" de la lectura de Nausícaa i una altra ens vàrem trobar a les portes d'Istambul amb Margarida de Silene. Avui que he retrobat, casualment, de la millor maca forma, a la persona que el va inspirar, m'agradaria oferir-vos-el per deixat constància que potser les llàgrimes ara a la nit no ens permetran vore com el sol del nou dia ix per il·luminar-nos el nou... sempre el nou...


LAIA
Una vegada
vai' pensar
que havia arribat tard;
era la teva mirada,
no sabent si fugir
o amagar-se;
eres ls teves mans,
tremoloses,
agafant, nerviosa, el meu canell.
Ara, quan hi penso,
en el record,
m'imagino
un esbòs de llàgrima
en els teus ulls;
sé que em feia mal.
Potser,
tal vegada,
un dia.
Et vares fer esperança...
I, ara,
cada vegada que penso,
desitjo més abraçar-te.
"...coses que passen..."
he recordat sempre que vares dir;
fou veritat?
Tinc algun motiu
per imaginar-me això?
Podria arribar,
si no ho he fet ja,
a enamorar-me
recordant el teu somrís feliç.
Fa tant de temps
que somio
que realment ens havíem adonat
de la nostra atracció massa tard...
vols,
tu també, reiniciar la cursa?

imatge: Hope; George Frederick Watts; Tate Galleries, London UK


dijous, d’octubre 09, 2008

GLISSER


El meu braç de babord
Solca el llit sota el teu coll
Al sorgir del coixí;
Gira a l’alçada de la teva espatlla
I davalla junt el teu
Devers la teva garjola.
El meu braç destre
Travessa els prats del teu cos
Pel canyó d’entre les teves sines
Per ancorar-se a la teva espatlla.
El teu cos
És refugiat entre les meves coves;
Respiro en la fragància dels teus cabells,
I el moviment del teu cos
Al mantenir-se viu
És com la sorra del rellotge
Que es precipita des del temps
Fins el plaer d’abraçar-nos sencers.
Les nostres mans sinistres
Caboten per les llaminadures
De les líquides terres de la teva panxa;
Ens movem i somriem al respirar.
Mossego amb els llavis
El darrere de la teva orella;
Jugo a baixar pel coll,
I la llengua deixarà un rastre d’estels.
Les nostres cariàtides i atlants,
Vestides només amb les nostres pells,
S’entortolliguen
En una partida de sentir-nos.
La teva pell és lletosa
I gerda al contacte,
cada vegada més desaforat, del meus llavis;
et sobresaltes amb els meus gèlids peus,
i les teves ungles de colors
ruboritzen les meves natges.
Cada respiració és robar-li espai a l’univers;
Desitjo creuar els teus ponts
I entrar a la teva ciutat
I ésser conquerit per tu.
Ens tremolem
Com caramells al arribar la primavera.
Comences a girar,
Com si haguéssis acceptat el port;
I menjo del teu coll
Mentre la mà d’estribord
Descobreix la selva del teu cul;
I en els somriures
Ens desfem en imaginacions.
Em mossegues el pit
I les teves mans lleneguen per tot mi.
Amb els ulls tancats,
Besant-nos els llavis,
Sé que m‘ofegaria en les teves profunditats;
Les teves carícies salvatges
Em fan pressoner de la creença
Que vols suicidar-te a les aigües
Conjuntes del relliscar
Fins la petita mort.


N.B.S.

1/I/2006 BCN

glisser en francès significa relliscar; però sembla ésser -mai ho he confirmat- que també és una forma d'anomenar l'orgasme -"demana-li al teu professor que t'ensenyi les coses importants del francès", com s'escoltà en una lectura poètica: On vàrem perdre Nausícaa?-.


la imatge és El Somni de Gustave Courbet; Musée du Petit Palais. París.

dissabte, d’octubre 04, 2008

l'Enterrement à Ornans




[El comentari avui li dedico a l'Astrid, ja que amb ella no vam veure aquest quadre en la nostra visita a l'expo de Courbet a Montpeller]

Era Gustave Courbet un visionari? Fou un revolucionari? Posiblement la millor defició és que fou Gustave Courbet... i com ell desitjava, i digué a la família camí de París; havia d'ésser algú, i ho fou...


Aquest massiu quadre (314 x 663 cm, que avui en dia es troba al Musée d'Orsay, és una de les obres mestres de realista Courbet; fou una "revolució" al Saló de 1850 (l'havia començat un any abans).

Per què suscità tanta polèmica? Doncs perquè havia donat un tractament que era digne de grans autoritats, personatges bíblics o mitològics a quelcom totalment "mundà"... Oh crim!!! Com podien atrevir-se aquests hereus de la revolució del 48 (i futurs memebres de la Comuna de Paris) de reproduir la realitat...???!!!

Doncs era això el que volia aquell grup d'artistes que foren denomitats "realistes": mostrar la veritat del que es veia. Ningú podia mostrar res del passsat o del futur... Així, que conscientmenet que suscitaria polèmica, dibuixà el que sembla fou l'enterrament del seu propi avi (un republicà jacobí).

A la imatge es veuen persones de la seva família; s'observa com antigament dones i homes restaven separats en un funeral. Hi ha qui volgué vore més reminiscències polítiques -els seus compatriotes i companys eren experts a trobar-ne'n- com el fet de la vermellor dels rostres dels bisbes -que potser eren beguts? com en un altre quadre seu-.

En aquesta tel·la de "llums" caravaggianes, on la perpendicularitat entre els personatges i el paisatge de fons (el Jura de la seva terra natal) amb el que segueixen l'ondulació, on el cromatisme és fosc i tendent al dramatisme i pintat amb cert "lleiggisme" és una gran composició; i com tota l'obra de Courbet serví per avançar cap a les avanguardes pictòriques que aviat sorgirien com l'Imrpessionisme.

un quadre que fou admirat pels seus companys, pel públic però majòritariament durament criticat, rebé un positiu comentari que ja vaticinava que romandria com un les columnes d'Hèrcules del Realisme...

Per cert, altres quadres "de gènere" molt criticats per aquelles èpoques i també perquè reflectien la vida rural -que des de l'òptica urbana no era per ésser així representada- foren les escenes del gran Jean François Millet (un altre dia parlaré de l'Angelus o de les espigadores i li dedicarem a una gran admiradora de les seves peces com és l'Olga-m'agrada voltar pel món).


dijous, d’octubre 02, 2008

The Boy in Striped Pyjamas



ja "ahir" parlàvem d'un best-seller; avui en parlarem d'un altre. Hi ha moments per a tot en aquesta vida, i un passa èpoques de tot tipus.

l'autor afirma que és important començar la lectura de l'obra sense saber de què tracta; tot i que crec que avui en dia "poques persones" -maleïts eufemismes pseudoculturals del món "occidentalitzat"- resten que puguin no tenir una mínima idea...

la intenció no és desvetllar la trama; faré més esment respecte al fet que, per desgràcia, se m'han confirmat les negres espectatives amb que agafava el llibre. parlàven d'una escriptura infantil en quant la història la narra un nen; però no m'ho ha semblat aconseguit. la història es massa best-sellera. quan un comença una obra com aquesta -escrita en 60 hores segons s'afirma- sap que pot tenir certa "sort" i que el llibre es faci popular; i realment la història és molt, massa!, ràpida; amb lo qual no permet que un s'acabi d'enfonsar en ella mateixa i en els personatges... més que viure allò que es vol transmetre, cal imaginar-s'ho (perquè la `narració no ens ho dóna).

La ingenuïtat, del autor o del lector?, amb que ens narra aquest episodi centrat en l'Holocaust, fa que sigui una novel·la per al públic infantil. I potser seria un text per permetre que a les escoles es parlés de les nostres atrocitats; però valor literari en sí, no l'he trobat. Tot i que clar; no existeix ja El Diari d'Anna Frank?

Supose que la pel·lícula ens permetrà recordar La vida és bella; però és encara més ingenua que aquesta.

Semblarà que estic sent molt dur amb la novel·la; però no he trobat el motiu de tant de rebombori -clar que sí les patranyes infumables del danbrown van fer tot el que van fer...-; l'inici engresca; però ràpidament es perd el "punch", i sols cap al final, que també es va esbossant i s'intueix, sembla que podria rebifar; però torna a punxar...

és una visió massa càndida...

és una tria que deixo a les vostres mans.

dimarts, de setembre 30, 2008

P.S.: I love you


Aquests últims dies he abandonat la lectura de l'assaig filosòfico-científic que tenia entre mans per submermir-me (m'encanta la lusa paraula "mergullir") en la lectura d'aquest best-seller romàntic.
Reconec que la Raquel se'n fotia una micona de mi per aquesta lectura; però mira, un dia passejant per l'Abacus el vai' vore i la sinopsi em va atraure, i vai' decidí demanar-ho a la biblio.
Una vegada llegit, puc dir, quelcom força positiu, que el regust final és més positiu del que m'esperava; potser perquè no n'esperava gaire... És un llibre ensucrat d'aquests que com diu la Natza Farré, és com les pel·lícules que pot venir de gust vore un diumenge a la tarda; jo afegiria, que fos d'hivern i arraulit al sofà ben acompanyat en un abraçada...
La sinopsi és:
La Holly i en Gerry són una parella perfecta. Nòvios des de l'institut, s'estimen com si no poguessin viure l'un sense l'altre. Fins que un dia passa l'impensable: en contreu una greu malaltia i mor. A la Holly li sembla que la vida ja no té sentit, però al cap de poc temps rep un misteriós paquet i en obrir-lo descobreix que, abans de morir, en Gerry li ha deixat unes cartes, una per a cada mes, amb instruccions sobre coses que ha de fer per sortir-se'n. Totes les cartes tenen com a signatura «Postdata: t'estimo».
La història ens permet reflexionar sobre la fugassitat de la vida; al respecte de la nostra vida "planificada" en base a molts somnis que no sabem no ja si podrem realitzar, si no si tindrem la possibilitat temporal d'intentar-ho. Ens fa pensar respecte la solitud ingent que ha d'afrontar qualcú que perd la persona amb qui ha decidit passar tota la seva vida quan aquesta és arrebassada de cop. Com reconstruir la vida? És més, es vol i cal fer-ho aquesta vida? Com permetem a les amistats -les que volen romandre al nostre costat- que ens ajudin?
No és una novel·la "profunda"; però això no la converteix en dolenta. Ja us deia que és una novel·la romanticona, de desinvoltura fàcil i idéntica lectura, que permet passar una estoneta interessant; i si volem ens permet reflexionar. (Si no, us podeu conformar amb veure la peli).
Però trobar una veritable ànima bessona és encara millor, si eixò és possible. Una ànima bessona és algú que t'estima com ningú, que estarà al teu costat sempre, passi el que passi. Diuen que no hi ha res que duri per sempre, però tinc una fe indestructible que de vegades l'amor continua viu fins i tot quan deixam d'existir.

dimecres, de setembre 24, 2008

no hem assassinat déu, hem capitalitzat el Che



som a l'any 2008; i ara mateix Ernesto Guevara de la Serna, el CHE, és un símbol... però un símbol de què...

¿què resta en la consciència global de la nostra societat dels principis revolucionaris? ¿com un pensador i actiu guerriller contra l'imperialisme pot haver esdevingut una "trade mark"? ¿és aquesta la més indignant victòria del sistema capitalista?

Ell afirmà:

Deja que el mundo te cambie y podrás cambiar el mundo

era quan encara voltava pel Con Sud cercant-se i trobant la inspiració per tot allò que havia de succeir després...

avui en dia l'esperit de les revolucions és perdut... o abandonat al fons -no dels "pavés", no!-de les nostres consciències; i allà resta fins que en algun moment el nostre inconscient més animal i natural -l'element més darwinista i nietzschià- ens fa adonar que hauríem de lluitar per salvar la vida com a conjunt... però després la societat ens recorda que d'il·lusions no es viu i que els somnis milor al llit sota una flassada que escalfa...

la nostra gran derrota com a ésser, eminentment social, és la pèrdua de les nostres capacitats revolcuionàries... no hem assassinat déu, hem capitalitzat el Che...

dimecres, d’agost 27, 2008

La volta al món en 80 dies



Ahir vai' acabar aquest maco llibre... Ja que no he fet viatge aquest estiu -tot i que sí molt interessant sortides- vai' decidir que era una interessant forma de passejar pel món...

Supose que tothom coneix la història, especialment aquells que en la nostra infantesa vàrem gaudir de la meravellosa adaptació televisiva:



El llibre era una edició il·lustrada i amb fotografies de l'època i ocmentades:



la vertiat és que he gaudit molt amb les aventures, a tota velocitat, la veritat és que el llibre enganxa, i ha sigut una forma molt divertida de passar les últimes hores. També és cert que vius amb les imatges que en el teu cervell han sigut i seran per tota la vida:





del llibre es pot dir que potser és massa pla en alguns personatges i que per la velocitat obligada no és ben bé un llibre de viatges; però sí un gran llibre d'aventures... Així que us recomanao que us submergiu en ell i recordeu els agradables moments de quan érem més petits i la nostra imaginació bullia amb qualsevulla cosa.



DE fet, no ens enganyem, qui més qui menys ha somiat amb infinites aventures molt lluny de casa seua i fins i tot de fer la volta al món -no cal fer-la en quatre-vingt dies-... descobrir el món, i (re)descobrir-nos a noltros mateixos, fer coneixences... viatgeu! per dins i per fora...

Dades personals

La meva foto
Bangor, Gwyned / Cymru, United Kingdom
mai m'ha agradat parlar de mi mateix, així que millor visiteu aquesta "definició"