Ahir vàrem assistir al TNC per veure Gang Bang (Obert fins a l'hora de l'Àngelus) de Josep Maria Miró i Codina dins del projecte T6. L'obra, que ha fet córrer més tinta per motius aliens, és correcte, però no acaba d'ésser una obra rodona. La primera sensació que et queda al acabar de viure-la és que pretén comunicar tantes coses que no aconsegueix profunditzar-ne tant com desitjaria; a més, et resta al cos la sensació que és un pèl llarga degut a que hi ha diàlegs que s'eternitzen per arribar a una frase, a una conclusió que el justifica. Millor que anem a pams.
Advertència: a partir d'aquest moment es parlarà de situacions que es viuen a l'obra, si teniu intenció de veure-la millor que espereu a llegir aquest comentari una vegada ho hagueu fet.
La història transcorre la vigília de la consagració de la Sagrada Família com a Basílica. Aquest fet, que alguns, prèvia visió de l'obra, han utilitzat com a excusa per llançar totes les armes llancívoles vers l'autor i la institució per anticlerical, és excusa per elevar el nombre de persones en trànsit per la ciutat. Podia haver utilitzat qualssevol dels congressos que es realitzen a Barcelona? Sí, tal vegada; però tampoc és cap crim parlar obertament de la multinacional de la fe (o d'una d'elles). De fet, la fe és un dels molts elements dels que vol tractar l'obra. Vol parlar també de la família, de la política, del compromís, de les relacions humanes i la seva fragilitat (paraules del propi autor); és a dir del trànsit de la vida i de solitud i el sentiment de pèrdua amb que moltes persones realitzen aquest trànsit.
Gang bang és una pràctica sexual en que un home o una dona “cedeix” el seu cos perquè d'altres, en número indeterminat, o si més no, quantiós, facin el que vulguin amb ells (tot un subgènere propi de la pornografia, per cert); i, més enllà del fet que un noi celebra el seu divuitè aniversari regalant-se'n un, podria esdevenir metàfora del que desitja ésser l'obra: el text seria el noi, i cadascuna de les idees de les que es vol parlar és un dels molts homes que faran cua per ejacular en ell aquella nit, esperant, en aquest cas d'autoria, que cadascuna de les lleterades esdevingui una llavor que germini a l'obra.
Diuen que moltes primeres obres, no seria el cas, pequen d'un desig excessiu de transmetre reflexions; i acaba semblant que això li succeeix a l'obra. Tant és així que l'hora i cinquanta minuts de durada poden arribar a fer-se excessius; hi ha diàlegs, especialment des de la meitat de l'obra cap al seu desenllaç, que semblen o no quallar amb la resta del text, o que són més extensos del que caldria, com he dit abans, perquè s'allarguen per arribar a la conclusió, o perquè l'obra va divagant entre diferents costes i acaba brandant. També afecta molt en aquesta direcció el fet que s'iniciï, clarament, com una obra còmica, però cada vegada vagi derivant cap a una tragèdia gairebé existencialista, tot i que intenta mantenir el toc humorístic. I no podem obviar que les fronteres són llocs difícil de transitar. A més, sembla que a mesura que disminueix la intensitat còmica, dismuneix també la qualitat del text; ja que l'inici de l'obra és fulgurantmant prometedor.
Com difícil és transitar per La Llum, el local on situa l'acció, durant aquesta nit. La Llum és un local gay on tot tipus d'homes cerquen experiències sexuals; ara bé, en molts moments, se'ns tracta de mostrar com a la (possible) vista de tothom el que es cerca és una mica d'intimitat. Avui en dia som incapaços de trobar aquest espai i aquest moment per ésser sols amb nosaltres mateixos o només amb algú amb qui compartir-ho. Seria, revertint l'adagi, perquè es parla de sexe quan es cerca amor. Per això La Llum, aquesta que tots cerquem que ens il·lumini, no és sinó un infern es suposada oposició a allò que representaria, si no hagués sigut degradat, com tot, el proper temple. Aquest davallar als inferns se'ns mostra amb l'escala a part posterior de l'escenari i amb el semàfor per a vianants en verd; són sempre obertes les portes de l'infern? Aquest infern que no deixa d'ésser una representació de la mercantilització absoluta que tot ha patit en l'actual societat, aquí reflectit en les sensacions i el sexe.
Cal reconèixer, emperò, que La Llum és el gran actiu d'aquesta obra, tant a nivell textual com a nivell escenogràfic. Tot l'elenc és un conjunt de secundaris respecte aquest protagonista que és el local, i del qual cal valorar molt positivament l'escenografia i la il·luminació. Tant és així que, degut a la meva posició al pati de butaques, en un moment l'obra em va permetre redescobrir l'element voyeur del teatre: darrera la mampara de fusta, mentre quelcom succeeix en una altra part del local/escenari, un dels personatges es baixa els calçotets per donar pel cul un altre; el fet de veure-ho mig d'esquitllentes et feia ficar més endins (perdoneu la broma fàcil) de la situació i recordar que en el teatre veiem i vivim la vida d'altri.
Respecte els personatges i les seves circumstàncies/situacions crec que manca versemblança i, possiblement, aquest sigui el gran problema de l'obra: no me la crec. El conjunt és creïble, però quan furgues una mica en la pàtina dels qui transiten el local descobreixes que aquest conjunt s'esquerda i grinyola en excés (suposo que com un orgasme mal fingit), i això és el que pot fer que el regust de boca no sigui excessivament dolç i la valoració del conjunt sigui: bé, però podia haver sigut millor. Paradoxalment simptomàtic d'això és l'ensorrament de la torre. Acceptem la seva simbologia com a caiguda i ensorrament del valors, referents morals i no morals de la nostra societat, però el fet que el món no hagi reaccionat envers això és tan poc digeriblement creïble que li resta potència a la versemblança. De fet, els personatges sense ésser lineals ni maniqueus, hi ha moments que semblen més esbossos que quadres acabats.
L'Adela, la propietària del local, és la imatge de l'espill de la frustració. Atrapada entre la seva entrega al local, on exerceix de mare dels perduts o trobats de la clientela i la dedicació a un pare senil. El personatge, molt ben defensat per Àngels Poch, ens mostra els estralls de no saber decidir què volem, realment fer, i acceptar un fat que ens cau imposat.
Del Pere, correcte Jordi Figueras, podem dir que és el personatge que navega més a la deriva, tant que arriba a estavellar-se al final amb la seva confessió davant en Moi. És la recerca de perdó per les errades passades, i per la no acceptació de les realitats, pròpies o alienes. Se'm fa excessivament llarg el seu deambulant divagar vora la barra esperant descobrir si el noi del gangbang és el seu fill o no. És un personatge perdut, no per no trobat el seu lloc al món sinó a l'obra, gairebé malversat, tot i tenir un inici molt prometedor. Ens estem preguntant en mans de qui deixem l'educació dels nostres fills?
En Víctor i en Toni són la mostra de les dobles morals, en aquest cas des de la vessant de l'staff polític. De melic en amunt sóc quelcom i l'oposat de melic en avall, o de dia i de nit; podem extrapolar, per tant, que cara el públic (ciutadania) i cara el poder. De fet en Víctor, personatge ben caracteritzat per en Xavier Pujolràs, ens reconeixerà que al cap i a la fi s'ha cansat de totes i cadascuna de les fílies. Tantes coses podem aconseguir avui en dia que ens cansem de tot massa ràpid i res ens satisfà? En Toni, correcte David Vert, acabarà veient que sols els diners mouran el món, hi hagi qui hagi, peti qui peti. Total, si ara no podem, ja tornarem a cercar la torre.
L'Anna, no és el millor paper que li he vist a la Rosa Boladeras, em sembla un personatge excessivament naïf: la seva funció ens mostrar-nos que tot pot passar perquè tot ja està fotut. El moment de l'eix de la terra, i vaig riure, ho reconec obertament, em sembla gairebé infantil.
L'aparició de la Maria Teresa, una molt entregada Anna Moliner, però un paper massa petit per ella, és un gran moment: el seu deliri extàsic més extàtic amb els seus cants és senzillament delirant. Ara bé, en contrapartida, la seva reconversió no m'és creïble i em fa caure el personatge; tot i que el defensiu atac final al Sergi és també molt divertit.
El Sergi, un molt encertat Joan Negrié, especialment també com a Thomas, és el personatge odiós: la mostra dels tots els salvapàtries que hem tingut i tenim, i en són masses i alguns amb massa actualitat, al nostre país. Un dels personatges que més em va agradar de l'obra.
Un capítol especial mereix en Ricard, un gran Oriol Genís (també com a Josep). El personatge del primer i l'últim a arribar, empresari d'èxit amb una dèria absoluta per prendre diners a tothom tothora (no és aquest el pa nostre de cada dia?) crec que és un dels grans encerts de l'obra. Absolutament sublim és el seu moment d'exaltació nacional (amb tres himnes) mentre és feliç sota una triple pluja dorada. La seva recerca infatigable hauria de resumir tota la l'obra: aquest trànsit de cerca dels nostres inabastables, que potser ho són perquè no hem sabut ni on, ni com ni amb qui fer-ho.
En Moi, també passa amb en Pol, tots dos interpretats per un fluixet Òscar Castellví, són els personatges menys reeixits de l'obra. No vaig acabar de trobar-li el punt al Moi, el noi del gangbang. Potser és el jovent perdut, sense objectius ni esperances, però no el vaig veure ben dibuixat. Una llàstima. La seva conversa amb en Pere al final podia haver sigut més sucosa.
Per enllestir aquesta excessivament llarga diatriba respecte l'obra sols vull afegir una idea més: Molta gent digué respecte Vimbodí vs. Praga que una obra del Projecte T6 havia d'arriscar més (jo crec que les obres arriscades no s'han de cercar en un teatre nacional sinó en les grans sales de mitjà o petit format), bé, aquí tenim una obra que potser més involuntàriament del que es desitjava, arrisca, potser més en el continent que en el contingut. Era un risc mesurat (desmesurats, o millor dit, imbècils, són uns altres), però que em sembla ben trobat per la sala Tallers del TNC.
Tot i que sigui una obra a la que potser li faltava una petita retallada i que no sigui perfecta, que pugui ésser com una llarga conversa de matinada on es tracten molts temes i mai s'acaba en res, jo us recomanaria que féssiu una visita a La Llum. Heu de fer res millor entre completes i tertia?
P.S.: em sembla absolutament sublim la descontextualització de les paraules santsoaprianes per aplicar-les al gangbang (alguns parlaran de manca de respecte, jo ho trobo com la vessant artística de la humanitat):
Preneu-me i mengeu-me tots,
que aquest és el meu cos entregat per vosaltres.
P.S.II: per si algú es sent ferit, la direcció del TNC ja adverteix que el text pot ferir certes sensibilitats, ja es va fer amb Temps real per ésser violenta. Amb ironia els actors han comentat que a l'obra també es fuma (en aquella època es podia fer als locals); tot i que, òbviament "són herbes de pastor".
Fotografia de David Ruano font TNC
